Le petit Burundi
Què gran és Burundi. Impressió equivocada la primera, si bé és ben cert que a la capital Bujumbura no paràvem de treure’ns cada dia mans de les butxaques de petits delinqüents buscant una recompensa inexistent, la resta del país ha estat una bassa d’oli de gent humil i encantadora.
En l’anterior post ja us havíem comentat que Burundi té reputacions contradictòries depenent d’on t’informes, i mentre alguns pocs parlaven de país entranyable, la majoria t’assegurava que anaves a parar a un petit Congo ple de maleantes i criminals repudiats d’altre països. Inclús la Lonely Planet, una guia de viatges cada dia més nefasta, adverteix sense embuts que si surts de la capital et jugues seriosament la pell per la inestabilitat vigent, tal qual. Malauradament pel país i per sort per nosaltres, massa gent encara confia cegament en aquestes guies i com a resultat ens hem trobat un país pràcticament per nosaltres sols.
Que un país no rebi turistes, i per aquest motiu ho valorem sempre tant a risc de prendre’ns per bojos, fa que et pugis endur una impressió molt més real i encertada de com és la seva societat. La gent no actua ni et dona les facilitats que pressuposa que voldràs, sinó que reacciona amb tu tal com és. A vegades et trobes amb societats ben hostils amb l’estranger, i altres, com en aquest cas, la gent s’interessa per tu, és oberta i agradable i t’ajuda sempre que pot. Hem començat aquest post doncs posant el nostre granet de sorra per intentar tirar per terra els prejudicis sobre la perillositat de Burundi.
Bujumbura és una ciutat lletja, extensa, amb arquitectura colonial francòfona depriment i molt pobre. La situació en canvi és un altre tema, plantada a la riba del llac Tanganyika, a pocs kilòmetres del centre hi ha algunes de les millor platges interiors del continent. També és relativament cara d’allotjar-se i amb zones realment sofisticades, fet que sempre et deixa perplexa al principi al trobar-te en el que diuen que és el quart país més pobre del món. Els motius són els mateixos que us vam explicar de Sudan del Sud, presencia massiva de les nacions unides, ong’s i demès, que fa que es formin petits oasis per blancs que treballen pels negres però que necessiten com aigua de pluja les comoditats d’occident... També es deu a que Burundi és un país molt petit, amb una prou bona xarxa de carreteres i transport que facilita que la gent es desplaci a la capital i torni als pobles al mateix dia.
Fora de Bujumbura en canvi, Burundi es Àfrica negre en estat pur. Vida rural antiguíssima, nens per tot arreu, mercats espectaculars, plantacions de te, cafè, palmeres, preus irrisoris i malauradament també tanta pobresa com alegria de viure, futbol i música al carrer.
Bona música i bon menjar, llegat dels francesos que situa Burundi com a capital gastronòmica de l’est d’Àfrica. Qui ens havia de dir que a qualsevol bar de cantonada cutre et pots fotre unes “brochettes” de vedella amb una bona amanida i una cervesa de tres quarts de litre. Doncs és el sopar típic aquest, per dinar en canvi tiren de llegat africà i t’omples la panxa d’un immens potaje de mongetes, arròs i patates fregides tot barrejat a lo bruto. Humil quasi sempre però amb alguns costums d’allò més refinats, és ben estrany Burundi.
I tot i que no volem tornar a fer un altre post extensíssim sobre Hutus i Ttusis, no podem deixar de dir que aquí el problema entre aquestes dues ”ètines” ha estat històricament el mateix que a Rwanda. Aquí per contra han rebut més el Hutus, amb un genocidi als setanta, i també és la font d’una guerra civil llarguíssima que es va acabar fa poc menys de deu anys. Només apuntar que Burundi és la Sierra Leone de la costa est, un país que hauria de tenir unes cicatrius de guerra tremendament profundes i que en canvi, com al país de la costa oest, sembla que finalment ningú més vulgui sentir parlar de guerra, una cosa lletja i vergonyosa dels temps dels pares i on tothom ara vol viure en pau.
Us deixem aquest cop amb poc text però amb algunes fotos prou representatives tenint en compte el poc que els hi agraden les càmeres, doncs tampoc tenim massa temps per escriure. Pengem aquest post des de Kigali, Rwanda, on acabem de tornar a entrar per una frontera que no surt ni als mapes i des d’on volem (Vols) demà mateix cap a casa.
Un altre viatge que s’acaba, una altre munt d’experiències viscudes, India, Uganda, Sudan del Sud, Rwanda, Burundi... Com sempre marxem amb la tristor de deixar enrere gent entranyable que segurament no tornarem a veure mai més, i d’altres que en canvi esperem veure ben aviat.
Una forta abraçada a tots,
Salut!
En l’anterior post ja us havíem comentat que Burundi té reputacions contradictòries depenent d’on t’informes, i mentre alguns pocs parlaven de país entranyable, la majoria t’assegurava que anaves a parar a un petit Congo ple de maleantes i criminals repudiats d’altre països. Inclús la Lonely Planet, una guia de viatges cada dia més nefasta, adverteix sense embuts que si surts de la capital et jugues seriosament la pell per la inestabilitat vigent, tal qual. Malauradament pel país i per sort per nosaltres, massa gent encara confia cegament en aquestes guies i com a resultat ens hem trobat un país pràcticament per nosaltres sols.
Que un país no rebi turistes, i per aquest motiu ho valorem sempre tant a risc de prendre’ns per bojos, fa que et pugis endur una impressió molt més real i encertada de com és la seva societat. La gent no actua ni et dona les facilitats que pressuposa que voldràs, sinó que reacciona amb tu tal com és. A vegades et trobes amb societats ben hostils amb l’estranger, i altres, com en aquest cas, la gent s’interessa per tu, és oberta i agradable i t’ajuda sempre que pot. Hem començat aquest post doncs posant el nostre granet de sorra per intentar tirar per terra els prejudicis sobre la perillositat de Burundi.
Bujumbura és una ciutat lletja, extensa, amb arquitectura colonial francòfona depriment i molt pobre. La situació en canvi és un altre tema, plantada a la riba del llac Tanganyika, a pocs kilòmetres del centre hi ha algunes de les millor platges interiors del continent. També és relativament cara d’allotjar-se i amb zones realment sofisticades, fet que sempre et deixa perplexa al principi al trobar-te en el que diuen que és el quart país més pobre del món. Els motius són els mateixos que us vam explicar de Sudan del Sud, presencia massiva de les nacions unides, ong’s i demès, que fa que es formin petits oasis per blancs que treballen pels negres però que necessiten com aigua de pluja les comoditats d’occident... També es deu a que Burundi és un país molt petit, amb una prou bona xarxa de carreteres i transport que facilita que la gent es desplaci a la capital i torni als pobles al mateix dia.
Fora de Bujumbura en canvi, Burundi es Àfrica negre en estat pur. Vida rural antiguíssima, nens per tot arreu, mercats espectaculars, plantacions de te, cafè, palmeres, preus irrisoris i malauradament també tanta pobresa com alegria de viure, futbol i música al carrer.
Bona música i bon menjar, llegat dels francesos que situa Burundi com a capital gastronòmica de l’est d’Àfrica. Qui ens havia de dir que a qualsevol bar de cantonada cutre et pots fotre unes “brochettes” de vedella amb una bona amanida i una cervesa de tres quarts de litre. Doncs és el sopar típic aquest, per dinar en canvi tiren de llegat africà i t’omples la panxa d’un immens potaje de mongetes, arròs i patates fregides tot barrejat a lo bruto. Humil quasi sempre però amb alguns costums d’allò més refinats, és ben estrany Burundi.
I tot i que no volem tornar a fer un altre post extensíssim sobre Hutus i Ttusis, no podem deixar de dir que aquí el problema entre aquestes dues ”ètines” ha estat històricament el mateix que a Rwanda. Aquí per contra han rebut més el Hutus, amb un genocidi als setanta, i també és la font d’una guerra civil llarguíssima que es va acabar fa poc menys de deu anys. Només apuntar que Burundi és la Sierra Leone de la costa est, un país que hauria de tenir unes cicatrius de guerra tremendament profundes i que en canvi, com al país de la costa oest, sembla que finalment ningú més vulgui sentir parlar de guerra, una cosa lletja i vergonyosa dels temps dels pares i on tothom ara vol viure en pau.
Us deixem aquest cop amb poc text però amb algunes fotos prou representatives tenint en compte el poc que els hi agraden les càmeres, doncs tampoc tenim massa temps per escriure. Pengem aquest post des de Kigali, Rwanda, on acabem de tornar a entrar per una frontera que no surt ni als mapes i des d’on volem (Vols) demà mateix cap a casa.
Un altre viatge que s’acaba, una altre munt d’experiències viscudes, India, Uganda, Sudan del Sud, Rwanda, Burundi... Com sempre marxem amb la tristor de deixar enrere gent entranyable que segurament no tornarem a veure mai més, i d’altres que en canvi esperem veure ben aviat.
Una forta abraçada a tots,
Salut!
1 comentari:
Jajajajajajjjj!!!! El panxo a l'Àfrica!! Que tingueu una bona tornada!
Publica un comentari a l'entrada