.

dissabte, d’abril 27, 2013

+ Imatges i Relats

Hola família,

He aprofitat la baixa de paternitat, entre altres coses més importants ;-) per publicar totes les fotos dels viatges a India 2006, Àsia 2005-2006 i Sudamèrica 2002-2003, que teníem a l'antiga www.lluny.net.
Amb això ja ens hem quedat secs, i fins que no tornem a marxar no tindrem més imatges per compartir. De totes maneres però hi havia molta xixa, hem penjat fotos de Perú, Bolívia, Chile, Argentina, Brasil, Paraguay, Uruguay, Turquia, Iran, un munt de Pakistan i India, Xina, Vietnam, Tailàndia, Laos i també d'un viatge a Haití.

Moltes de les fotos, sobretot les més antigues, són d'una qualitat més que discutible. Sembla estrany, però fa només 10 anys quan començàvem a viatjar tiràvem en diapositiva, i enviàvem els carrets per correu a casa perquè els revelessin i veiessin on érem. De fet també trucàvem des de cabines a cobrament revertit, i just començàvem a fer ús de l'email i d'un yahoo messenger que no funcionava mai...
Com que ens hem posat nostàlgics, també hem recuperat de lluny.net uns textos del primer viatge a Àsia, els únics dos capítols d'un llibre que mai vam arribar a acabar. El primer capítol parla de l'India, sobretot del xoc cultural la primera vegada que hi poses els peus. No té massa interès en realitat, perquè el "quantes olors, pudors, colors, sorolls, sensacions... bla bla" està escrit en un milió de blogs.
El segon capítol en canvi parla de la primera de les dues visites que vam fer a Pakistan en aquell viatge, explicat per un parell de viatgers bastant novells que van perdent la virginitat en el món dels viatges seriosos en un país extraordinari, colpidor i genuí que ens va robar el cor des del primer minut. Vindria a il•lustrar en bona part l'anterior post que vam escriure "El miratge viatger", ja que aquesta estada al Pakistan va canviar per sempre el nostre concepte del viatjar.
Així doncs quan ho hàgim passat tot a pdf i trobem un bona manera de penjar-ho, també ho compartirem.

No podem tancar el post sense fer esment a la noticia, que probablement tots ja conegueu,  de  l'esfondrament d'un edifici a Dhaka, Bangladesh, que albergava varies fabriques per marques de roba occidental, Mango i  El Corte Inglés entre elles. Volem aprofitar doncs per afegir-nos a la denuncia cap a les grans cadenes de productes tèxtils, responsables primeres de fomentar l'explotació de persones a Bangladesh. I també cap a tots nosaltres, acomodats occidentals, com a corresponsables al crear la demanda d'aquests productes de baixíssim cost, els quals tothom sap que han d'haver estat per força confeccionats sota condicions d'explotació, mentre mirem cap una altre banda quan paguem...

Us deixem amb un vídeo que vam gravar a Bangladesh i que no havíem penjat mai:


Més vídeos de Bangladesh aquí.

- Continuar...

dilluns, de març 18, 2013

El miratge viatger

Finalment m'he animat a escriure aquest post que tenia al cap des de feia massa anys.

El títol fa referència a "El Espejismo Humanitario" de Jordi Raich, un llibre que desmitifica sense embuts el món de la solidaritat, un món on moltes ong's, cooperants i voluntaris es dediquen a "ajudar" al altres més per fer turisme, negoci o hobby que per altre motiu. Aquests falsos solidaris, que provoquen més problemes dels que resolen, s'acaben per posar al mateix sac amb d'altres que de veritat si es parteixen la cara pels demès, i fan que al profà al tema o inclús als propis beneficiaris dels projectes se'ls faci difícil distingir qui coopera i vol ajudar, de qui se'n vol aprofitar.

En els món dels viatges passa quelcom semblant. Actualment l'aura d'intrèpid aventurer que envolta molts motxilers és del tot errònia i immerescuda, doncs la immensa majoria es dedica a passejar per països "exòtics" segurs i ja oberts al turisme, d'on està absolutament tot escrit, o directament per països occidentals. Les experiències viscudes en aquest llocs són per força descafeïnades, innocents i en cap cas aventureres. Gens hi ajuda l'existència ja d'una industria molt lucrativa y perjudicial al voltant d'aquest tipus de turista: guies de viatges per backpackers, coachsurfing, bitllets round-the-world, viatges solidaris, etc, que s'ha carregat de socarrell el romanticisme dels grans viatges de descobriment i enriquiment personal.

Per casualitats o desgràcies de la vida jo he viscut els dos "miratges", però mentre del primer hi ha gent que ha escrit molt bé sobre el tema, del "miratge viatger" que encara em toca més d'aprop no n'he llegit quasi mai res. Així que perdoneu, però algú ho havia de dir:

Vull parlar en concret de la figura del motxil.ler de llargs viatges, qui en principi es podria considerar l'aventurer actual, doncs la resta de turistes i els motxil.lers "d'estiu" d'entrada ja queden fora del grup intrèpids viatgers.
En realitat el motxil.lerisme per se, ja fa anys que s'ha convertit en un altre forma de turisme de masses, i potser la més agressiva i nociva de totes. Però encara queda gent que recórrer el món d'una forma realment singular, austera i aventurera. Perquè si, encara es pot fer això, només fa falta que t'agradi viatjar de veritat, i sobretot que vulguis assumir-ne els riscos que comporta.
L'efecte de miratge consisteix en que molts motxil.lers, a base de llargs viatges fàcils, voltes al món en avió, d'escriure llibres, mantenir n blogs, estar omnipresents a les xarxes socials,  fer conferències i ponències acaben passant per viatgers de veritat, encara que cap d'ells hagi estat capaç de posar un sol peu en un país fora de les rutes tradicionals.

I és que la diferència de debò entre un viatger i un motxiler estàndard, rau en el fet que el primer busca realment enfrontar-se al desconegut. Viatjar com experiència d'enriquiment personal però sobretot per la passió per descobrir, anant a llocs dels quals no es pot trobar quasi informació i que per conèixer-los es fa imprescindible viatjar-hi. Queden molts llocs així, llocs on segur que no trobaràs altres turistes, llocs sovint en conflicte o inclús en guerra, de difícil accés, però llocs on a cada dia el vius al màxim per trobar-te constantment davant de situacions noves, inesperades i enriquidores, experiències molt intenses i si, sovint perilloses.

La realitat és aquesta doncs, amb quasi la totalitat de gent que viatja movent-se per països fàcils on ja els esperen, i per altre banda poquíssims viatgers que eviten aquestes rutes per trobar-les ja massa turístiques i amb poc o res a descobrir.
Per això crec que cal ressaltar la significativa diferència que hi ha entre aquestes dues formes de viatjar, perquè no pel simple fet d'estar fora molt temps et converteix en un viatger. És molt important el COM viatges, movent-te sempre en transport públic, rutes per terra i res d'avions, dormint en hotels barats, menjant al carrer, etc, cosa que per altre banda ja ni compleixen la  gran majoria dels motxilers, que van de ghetto en ghetto occidental ja dissenyat per ells. Però com deia, tant o més important és l'ON viatges, aquí està la mare dels ous, i és del què no agrada parlar als viatgers més comercials.

Quasi tots els "aventurers" acaben viatjant als mateixos llocs, milers cada any, per lo pràctic que resulta, amb tota la informació necessària a l'abast, i si no, només cal aixecar el dit i segur que trobes algú proper que hi hagi estat: l'est d'Àfrica musical (Mali, Senegal...), l'oest d'Àfrica de safari (Kenya, Tanzania...) , la culturalment propera Sudamèrica (Perú, Argentina...) , l'ultraturístic Sudest asiàtic (Tailàndia, Vietnam, Cambodja...), la remota anglaterra (Australia i Nova Zelanda), l'aràbia mediterrania (Marroc, Egipte...) i la sorprenent ruta India-Nepal.
Per cada 1000 webs de viatgers que trobeu que expliquen les seves aventures per aquest països, en trobareu 1 que parli del Congo, Pakistan, Afghanistan, Iemen, Sierra Leone, Sudan, Chad, Somaila, Bangladesh,  Burundi, RCA, Niger...

On es doncs l'aventura d'anar a llocs que ja han vist a passar milers de persones com tu? Enlloc, senzillament no hi ha pebrots d'anar als altres llocs. Però hi ha gent si que en té, perquè ens mou la passió pels viatges com ja he dit abans. És un altre sentiment, molt fort, no és típic "sempre he somiat fer la volta al món"... Busquem l'autenticitat dels llocs on anem, que no sàpigues com et rebran perquè són verges de veure estrangers, hospitalitat real, dormir-menjar-moure's com els locals, amb austeritat total, corrupció a les fronteres, sovint perillositat i emocions a flor de pell, és en definitiva una forta addicció a aquestes sensacions.
Jo tenia entès que el viatger el que anisava per sobre de tot era això,  però si és així la veritat és que ben pocs viatgers he conegut durant els últims deu o quinze anys viatjant, els podria comptar amb els dit d'una mà. A molts no els he trobat per suposat, però aquí està la gracia, com deia als viatgers ens agrada anar a llocs on no va ningú, així que si trobes més turistes, has fallat...

Això d'aïllar-te d'altres turistes per alta banda, és una filosofia de viatge que els que creuen ser-ho però encara no ho son no comprenen en absolut. Segueixen pensant que el què mola es anar trobant comunitats "viatgeres" per explicar-se batalletes i fer tants companys de viatge com sigui possible. Si viatges així segurament faràs moltes amistats occidentals i les típiques locals interessades, però ben poques o cap de local real amb qui mantinguis contacte després, cosa que ja descriu per si sol quin tipus de viatge has fet.
El problema és que quan escrius o dius això mateix en algun cercle de "viatgers" on es consideren experts, s'enfaden, et tracten de pedant, t'alliçonen dient que cadascú viatja com vol, que ets un antisocial, etc.  En l'únic que tenen raó és en que cadascú viatge com vol, però si decideixes o només ets capaç de viatjar com un turista, no t'autoproclamis gran viatger als quatre vents.
Perquè això no funciona així, ni en els viatges ni en qualsevol altre tema, s'ha de parlar amb coneixement de causa. Jo no em puc passar la vida fent muntanya pels Pirineus i considerar-me un expert alpinista oi que no? Em vindrà el basc de torn i em dirà escolta noi, seràs molt bo als Pirineus, però el repte de veritat està al Karakorum o a l'Himàlaia, quan tornis d'allà en parlem. Amb el viatges tant del mateix, et pots passar cinc anys viatjant pel sudestasiàtic, sudamèrica o fer deu voltes al món típiques, i seguir sent un novell que et deixen cinc minuts al mig de Peshawar i et mors del susto.

Tal com jo ho entenc, una viatge es valora per la intensitat de les experiències viscudes. Llavors com més i més viatges, més fortes han de ser aquestes experiències perquè t'emocionin de veritat, et tornes un yonki de l'autenticitat, cada cop necessites anar a llocs més besties perquè el viatge tingui sentit. No si val tornar a fer el mateix que abans, ja no anar al mateixos llocs, sinó quedar-te al mateix nivell d'exigència. A molts viatgers els hi ha passat, desprès d'uns quants viatges per Europa ja vols anar més lluny, Sudamerica o el Sudestasiàtic per començar poc a poc, i aquest  primer cop ho trobes brutal. Si hi tornes segur que ja no t'aporta el mateix, ja ho veus amb uns altres ulls, més curtits, i ja busques una  altre història, Àfrica fàcil o India per antonomàsia, que és a la distància cultural més gran que arriben la majoria de motxilers. Molt pocs s'atreveixen a anar més enllà, i tot i passar llargues estades a la India quasi ningú creua al Pakistan o a Bangladesh per exemple, a anys llum en experiència viatgera del que et pot oferir la India, ja venuda totalment a aquest tipus de turisme.

Resumint, pocs son els viatger que s'atreveixen arribat el dia i fer el pas, a començar a jugar en una altre lliga. Aquí justament està la línea que separa els uns dels altres, aquí és on hi ha el miratge.
Per posar un símil futbolístic, la gran majoria de viatgers mediàtics prefereixen ser els eterns líders de segona divisió que no pas pujar a primera, on segurament no estan preparats per jugar. O amb l'escalada, ningú es conformes amb pujar sempre parets de la mateixa dificultat, la gràcia està en superar reptes cada cop més difícils perquè les parets fàcils ja no t'aporten res. Crec que és senzill d'entendre això que dic aplicat al món dels viatges, però no és tan fàcil d'assimilar.

Just després d'aquest raonament, que he tingut en diverses ocasions amb altres viatgers  animant-los a fer un salt qualitatiu en els seus viatges, entenent qualitatiu com a viatjar per llocs més emocionants, em surten sempre amb el que cada país té el seu QUÈ.
La coartada fàcil de que no es poden comparar països sempre m'ha semblat si més no incoherent. Si que es poden comparar, com tot, si marques un criteri de comparació vàlid. No pots dir en cap cas que França no te cap interès, per suposat que en té, però des del punt de vista aventurer, si el que volem comparar és França amb el Pakistan des del punt de vista d'intensitat de les experiències que viuràs en un lloc o l'altre, França perd de calaix. No  estem parlant d'anar de pont aquí, sinó de viatjar de veritat. I no cal ser tant dràstics, inclús en països amb molta més proximitat, viatjar pel Iemen és més emocionant que fer-ho per Jordania, Bangladesh és més emocionant que Vietnam, Sudan ho és més que Kenya, etc, etc. Això és així, no és una opinió, el què passa és que has d'haver jugat a primera per poder-ho comparar amb jugar a segona, si no no ho saps.
Per això la discussió sempre l'acabo amb el ves-hi, al Iemen, o Pakistan per exemple, i si quan tornes em dius que ha estat igual d'intens que el teu viatge a Tailàndia, doncs llavors potser m'equivoco jo. Però mai m'han pogut donar la raó perquè cap hi ha acabat anant...

Sóc conscient que és de molt mal escriure això, però crec que és bo ser crític amb tot aquest mundillo de cartró pedra que s'ha construït al voltant dels grans viatges. Cada dos per tres em trobo nous llibres sobre voltes al món, tots pels mateixos llocs, manuals per preparar llargs viatges, inclús hi ha qui publica el seu viatge de dos mesos per Nepal, per no parlar de la vergonya aliena que sento amb Pekins expressos, Callejas i demès cutrades televisives sobre viatges.  Inclús l'altre dia a Girona on feien una trobada de bloggers de viatges, resulta que el paio més llegit del món és un que diu que aventura és també anar a provar un nou restaurant! Llavors clar, si baixem tant el llistó si que el món està ple d'aventurers... El què deia, cadascú es convenç del què vol per no assumir que li falta el què cal per anar més enllà.


I després de tot aquest rotllo que no és més que una reflexió personal, us explico que pel que sembla la Sheila i jo estarem un bon temps plantats a Catalunya. Si tot va bé d'aquí pocs dies tindrem la nostre primera filla! vam tornar amb regalet de l'últim viatge, serà una nena Made in Burundi!
Molt contents per suposat, tot i que això vol dir que s'han acabat el viatges per un bon temps, o possiblement per sempre. Si heu llegit el post sencer us haureu adonat de com i per on ens agrada viatjar, estareu amb nosaltres en què viatjant amb nens petits no pots creuar una frontera africana en mig de trets, ni sopar amb talibans, ni caure del sostre de camions, ni dormir a terra en estacions... I com que no sabríem ni voldríem viatjar de cap altre manera, el més probable és que el que entenem nosaltres com a viatjar, s'hagi acabat.

I ara què? Doncs en cap pas tenim pensat tirar la tovallola, una cosa és que no es pugui viatjar com fèiem, i l'altre que ens vulguem quedar a casa per sempre. Ja trobarem la manera de poder tornar a conviure amb gents i llocs que tant ens han agradat, ja sigui establint-nos una temporada allà, viure-hi i treballar a distància com ja havíem fet, o treballant en cooperació com hem fet últimament. Crec que seria el millor regal que li podríem fer a la nostre filla.  

Salut!

- Continuar...