.

dimecres, d’abril 01, 2009

Reality Bites

Premeu "Continuar" per veure més VIDEOS a sota.





































- Continuar...

LLibertat condicional



Hola companys,

Que mes dir de Pakistan, per nosaltres decididament es el millor pais per viatjar, insuperable. Per la puresa de la seva gent (Pakistan ja significa pais del purs!), que et fa veure emotives abracades interminables, homes passejant agafats de la ma, sense vergonyes, i mans al cor sinceres en les despedides. Fets que contrasten molt amb els elevadissims indexs de delinquencia del pais, sobretot de genere, i no entens com poden casar aquestes dues realitats. Es tambe per la duresa del dia a dia en si, per menjar, pel transport, per dormir, que en molts llocs ens permet sentir-nos com antics aventurers, viatjant sense xarxa, en un pais que no ha pujat al carro del turisme per restar aillat del mon per un mur de pors i prejudicis. I es sens dubte per l'incuestionable calidoscopi paissatgistic, no nomes geografic, amb l'imponent karakorum, el mar d’arabia, els deserts del cholistan o les fertils terres del punjab, si no sobretot per l'huma, que et permet canviar totalment de "planeta" en unes desenes de kilometres.

Us vam deixar a Loralai, terra de pashtuns, talibans, baluchis en camell, campaments de nomades, tambe de refugiats... quasi un pur Afghanistan, sense guerres i sense sovietitzar, i ens ha atropellat la India a les terres baixes del pais. Aqui la pobresa ja es aclaparadora com al pais vei, superpoblacio, basura arreu, entre als edificis en abocadors improvisats, cremant-se a les boreres, contaminacio atmosferica total, calor asfixiant, taques vermelles de betel, caos viari, rates als hotels, talls de llum continuus… i un ambient de carrer, colors vius, olors fortes i uns somriures com enlloc. No ho recordavem aixi, segurament perque l'ultim cop quasi vam passar tot el temps a zones muntanyoses, i ara, el que esperavem trovar a la India ens a colpejat la cara inesperadament. A simple vista l'unica diferencia amb la India es la vestimenta masculina i la impagable falta total de turistes (encara no n'hem vis cap).
I es que Multan per exemple, una de les ciutats mes antigues d'Asia es un laberint de carrerorns al mes pur estil Varanassi, tambe la ciutat antiga de Lahore hi recorda. I el busos, que ja tornen a tenir una capacitat infinita, no nomes de persones, gallines o cabres constipades que ens van omplir de babes. I les severes diarreres, que han aparegut sospitosament. I les pallisses de mil hores als fabulos trens subcontinentals, no ens cansarem de dir que si no viatges en tren a la India o Pakis en les classes baixes, com fa el 99% de la poblacio, marxes desconexent una part importantissima de la seva idiosincracia. Inigualable compartir hores i hores de trajecte xerrant amb els personatges mes inverosimils, dormint en una llitera-llisto-ninxol ronyosa pero igualment millor que d'altre gent que dorm a terra pels passadissos, negociar amb els continuus venedors de pintes-llenties-xiclets-refrescos-truites-medicines curatot-candaus-boligrafs i suar la cansalada de calor sota un ventilador que no han funcionat mai... Cada cop arribes planxat, pero al cap de dos dies no et planteges fer un trajecte de cap altre manera si pot pillar el tren ”de la vida”.

Plantar-nos a Karachi a l’extrem sud del pais, va ser tota una odissea. Als pobles del Sindh, provincia qualifiada d'ultraperillosa (com totes les altres provincies de Pakistan sense excepcio) no ens volia ningu al les pensions. A tot el pais els hotels necessiten una llicencia especial per hostetjar extrangers, que es passen pel forro perque quasi ningu te. Aqui no, i tothom ens expulsava: Full, no room!!! Emprenyats i cansadissims a Sukkur, un setentamonos a la porta d'una pensio i immediatement una rotllana de cent persones. El desordre public va cridar l'atencio de la poli d'inteligencia, incontables i segur causa importat de la ruina del pais: Heu d'anar a no se quin hotel car, alla us hi deixem allotjar. Ni hablar, dormirem aqui al carrer, mira, ja trec el sac! Un espcetacle, tothom partint-se el cul o perplex, i el poli ben alterat. Resultat, poder-nos allotjar en un baratissim, pero amb la condicio que ens posava escorta perque segons ell era massa perillos. No ens va semblar malament el tracte.
A causa d'aquest incident, vam haver de visitar tots el pobles del Sindh escortats perque les polis es xivaven entre elles, prenien la matricula del bus que agafavem i ja ens esperaven a desti. Fins i tot molts kilometres abans d’arribar! que ens els obligaven a fer en furgons policials, assentats a darrera tipus exercit. Per colmo, ens anaven canviant de furgo els molt flipats, un trajecte ho vam fer sis vegades! vam tardar una eternitat.
Visitar els llocs, un horror esclar, amb un home-kalashnikoff al darrera espantant-nos tot kiski. El nostre divertimento van passar a ser les fugues de les pensions, ajupits sota mostradors o amb sprints i l’escorta perseguin-nos, tambe amb complicitats dels currantes amb astutes distraccions…. Impresentable, pero es que sino tothom et defugia, i en canvi sols erem els "reis" del poble.
En definitiva, que la situacio politica actual en comparacio amb l'ultima vagada que hi vam estar, els fa se molt molt mes cautelosos amb els turistes, ens sobreprotegeixen. Enlloc del Sindh on vam estar vam notar un clima especialment perillos, ni molt menys hostil amb nosatlres, al contrari, gent encantadora.
Si es veritat que les coses no estan be, aquesta setmana mateix hi hagut dos atemptats grans, pero l'ultima vegada estavem igual, nomes que la situacio politica era estable, o millor dit dictatorial. Ara, amb els caos politic instaurat despres de l'atemptat a la Benazir Bhuto, el pais sembla immers en un a mena de por colectiva a que qualsevol cosa pot passar en qualsevol moment, inclus molt lluny de les zones en conflicte real (com les valls de Swat, ja dominades totalment pels talibans i on fins i tot han instaurat la Sharya amb el beneplacit del govern central) . Aixo es clar, pot passar, pero ja no hi pots fer res, implica el mateix risc que en altres parts del mon, com a la India, on de tant en tant hi ha atacts a llocs turistics, a Turquia, a Marroc o sense anar tant lluny a Espanya no fa gaires anys. Es tracta de viatjar sense por a tot pero sense arriscar-te perque si, sino informat-te amb la gent del carrer, llegir els diaris, fer servir el sentit comu i sobretot el somriure, la millor arma del mon que tothom posseeix pero no tohom utilitza.
Aixi que no som pas inconcients del tot, uns kamikazes, ni de bon tros! Voliem tornar Quetta des de Karachi per una carretera creuant el Baluchistan. en teniem moltes ganes. A tot arreu on preguntavem ens van advertir que no era segur, que hi ha el grup terrorista BRA (Baluchi Republican Army), que esta actiu, i que es qui va segresta el treballador de les UN. Ho vam desestimar.

Prou de cronica negra… Entre les coses mes interessants d'aquests ultims dies ha estat el redescobriment dels Sufis. Ja en sabiem alguna cosa de l'ultim cop, pero aquesta vegada hem visitat varis llocs de peregrinacio sufi, i ha esta tan espectcular com esperavem. Per no allargar-ho, explicar-vos que els sufisme es la branca mes mistica de l'Islam. El Sufis pretenen obtenir una comunicacio directe amb Deu, i l'aconssegueixen de varies maneres. La mes normal es amb haixis, omniprensent al voltant de qualsevol tomba d'un sant sufi. El fet que hi hagi drogues pel mig fa que aquests llocs tiguin molt mala reputacio per la resta de musulmans, i la vertiat es son un iman de gent de mala vida, prostitutes anomenades eufemisticament ballarines, camells, travestis, etc… tot bastant obscur pero fascinant. Tambe hi ha molta gent pobre, els principals devots dels Sufis, molts nens i liciats pidolant, vells moribunds, families senceres dormint al carrer...
Impressionant l'altre de les maneres de comunicarse amb Ala. Al capspre, sovint dins el mateix mausoleu, els musics comencen a tocar els tambors amb un ritme totalment accelerat i hipnotic. Els ballains Sufis salten, slajupen, criden i fan tota mena de moviments espasmodics mentre no paren de moure el cap freneticament d'un canto a l'altre. Durant dues hores seguides entren en un "trance" on poden aconsseguir el que buscaven, sense interferencies a causa d'un cervell sense irrigar, totalment adormit, sense consciencia. Molts cauen com sacs durant la cerimonia, amb els ulls en blanc, quedant hores estesos a terra fins a recuperar-se.
Per especial el Chanan Pir Mela, una reunio anual que hem tingut la sort de coincidir-hi. Desenes de milers de persones per celebrar la mort d’un sant Sufi, i l'emplacament el que seria el desert del Rajastan dins les fronteres paquistanis. Celebracions entre dunes de sorra i camells (dels de vertiat) trencant la posta del Sol…

Karachi, altre cop la poli. Abans d'arribar una patrulla va parar el bus i ens volia fer baixar per aconstar-nos a la ciutat en furgo policial. Alla ja en vam tenir prou: No hem solicitat proteccio en cap moment, no ens podeu obligar a portar escorta, segur que podem renunciar-hi. Si voleu que baixem del bus ho haurem de fer detinguts, perque no volem passar-nos els dies a Karachi aixi. Va costar pero ens en vam lliurar, i vam poder voltar per Karachi com persones normals.
La ciutat , la interessant megaurbe del pais amb 15 milions de persones es el caos padre, amb llocs amb tanta polucio que quasi la fa irrespirable. I com a gran ciutat d'aquestes latituds, plena de contrastos, amb zones d'aquelles que et destrocen l'anima.

I Lahore, la Badshahi Masjid, la mesquita mes gran d'Asia i per nosaltre la mes especial que hem vist. No ens vam poder resistir a tornar-hi, i altre cop aquella sensacio de pau a dins... Lo negatiu, la Sheila varies nits a 39 i pico de febre i un agut mal de panxa "amb cua". El tema ja sembla controlat.

Pel que fa a la pinta del Mini, els te ben desconcertats. La vestimenta ens la van regalar a Quetta al primer bon dia. Un paio d'una tintoreria ens crida i ens repeteix el que ja ens havia dit tothom: canteu massa! te aquesta sharwal-kamiz que fot tres anys que espero que recullin. Amb aixo, el barret de pashtun que duia de l'ultim viatge, la barba i sobretot que alguns pashtuns i afghans son blancs, el deixen amb una pinta pakis total. De fet moltes vegades se li adrecen en urdu o pasthu, o sentim apostes dels que ens miren. La Sheila no cola tant amb un sari de segona ma que no acaba de donar el pego i el seu color de cabell. De totes maneres els hi encanta que vestim com ells, ho valoren com a una deferencia, i per nosaltres a part de la sensacio d'integracio total, passar desapercebuts ens va de conya tal com esta el pati.

No sabeu la de mentides que hem d'arribar a dir per no deixar perplex el personal. Ens vam casar el 23 d'abril del 2004, aquesta es la data que hem acordat per no cagar-la quan ens pregunten. No se si us vam dir que es incomprensible tant a Iran com a Pakistan que estiguem viatjant junts sense estar casats, de fet si no ho diguessim no ens deixarien dormir en la mateixa habitacio. Els fill els tindrem de seguida quan tornem, i la pregunta del millon es si va ser un casament per amor o arranjat!. Som catolics del puny, incomprensible per ells tambe que no tinguis religio. Un cop ens van respondre, si no tens por de res pel que fas, em podries matar sense cap problema no?. A vegades venim de la India, a vegades d'Iran, i a vegades nomes visitem Pakistan i marxem en avio d'Islamabad... no podem explicar-los la ruta perque segons o a qui no es bo dir cap on vas, tampoc entenen els viatges llarg d'aquest tipus i menys encara que ja haguem estat a Pakistan abans.

Present: som a Rawalpindi, Pindi pels amics, fent una breu escala abans de pujar cap a l'impressionant Karakorum. Pindi es una ciutat molt especial per nosaltres, de la que tenim uns els records mes besties de l'ultim viatge. De fet esta ben viu perque som a la mateixa pensio on ens vam endur uns dels ensurts mes grans de la nostra vida. Almenys per nosaltres nomes va ser aixo, per 70.000 altres va ser molt pitjor. I el success ens ha deixat sequeles, ja que nomes arribar aqui instintivament hem recuperat el truc de l’ampolla...

Aixo es tot amics, molts petons a tots.

Hem penjat mes fotos al blog, tambe alguns videos: http://llunynet.blogspot.com/

Sheila i Jordi

- Continuar...