.

dissabte, abril 27, 2013

+ Imatges i Relats

Hola família,

He aprofitat la baixa de paternitat, entre altres coses més importants ;-) per publicar totes les fotos dels viatges a India 2006, Àsia 2005-2006 i Sudamèrica 2002-2003, que teníem a l'antiga www.lluny.net.
Amb això ja ens hem quedat secs, i fins que no tornem a marxar no tindrem més imatges per compartir. De totes maneres però hi havia molta xixa, hem penjat fotos de Perú, Bolívia, Chile, Argentina, Brasil, Paraguay, Uruguay, Turquia, Iran, un munt de Pakistan i India, Xina, Vietnam, Tailàndia, Laos i també d'un viatge a Haití.

Moltes de les fotos, sobretot les més antigues, són d'una qualitat més que discutible. Sembla estrany, però fa només 10 anys quan començàvem a viatjar tiràvem en diapositiva, i enviàvem els carrets per correu a casa perquè els revelessin i veiessin on érem. De fet també trucàvem des de cabines a cobrament revertit, i just començàvem a fer ús de l'email i d'un yahoo messenger que no funcionava mai...
Com que ens hem posat nostàlgics, també hem recuperat de lluny.net uns textos del primer viatge a Àsia, els únics dos capítols d'un llibre que mai vam arribar a acabar. El primer capítol parla de l'India, sobretot del xoc cultural la primera vegada que hi poses un peu. No té massa interès en realitat, perquè el "quantes olors, pudors, colors, sorolls, sensacions... bla bla" està escrit en un milió de blogs.
El segon capítol en canvi parla de la primera de les dues visites que vam fer a Pakistan en aquell viatge, explicat per un parell de viatgers bastant novells que van perdent la virginitat en el món dels viatges seriosos en un país extraordinari, colpidor i genuí que ens va robar el cor des del primer minut. Vindria a il•lustrar en bona part l'anterior post que vam escriure "El miratge viatger", ja que aquesta estada al Pakistan va canviar per sempre el nostre concepte del viatjar.
Així doncs quan ho hàgim passat tot a pdf i trobem un bona manera de penjar-ho, també ho compartirem.

No podem tancar el post sense fer esment a la noticia, que probablement tots ja conegueu,  de  l'esfondrament d'un edifici a Dhaka, Bangladesh, que albergava varies fabriques per marques de roba occidental, Mango i  El Corte Inglés entre elles. Volem aprofitar doncs per afegir-nos a la denuncia cap a les grans cadenes de productes tèxtils, responsables primeres de fomentar l'explotació de persones a Bangladesh. I també cap a tots nosaltres, acomodats occidentals, com a corresponsables al crear la demanda d'aquests productes de baixíssim cost, els quals tothom sap que han d'haver estat per força confeccionats sota condicions d'explotació, mentre mirem cap una altre banda quan paguem...

Us deixem amb un vídeo que vam gravar a Bangladesh i que no havíem penjat mai:


Més vídeos de Bangladesh aquí.

- Continuar...

dilluns, març 18, 2013

El miratge viatger

Finalment m'he animat a escriure aquest post que tenia al cap des de feia massa anys.

El títol fa referència a "El Espejismo Humanitario" de Jordi Raich, un llibre que desmitifica sense embuts el món de la solidaritat, un món on moltes ong's, cooperants i voluntaris es dediquen a "ajudar" al altres més per fer turisme, negoci o hobby que per altre motiu. Aquests falsos solidaris, que provoquen més problemes dels que resolen, s'acaben per posar al mateix sac amb d'altres que de veritat si es parteixen la cara pels demès, i fan que al profà al tema o inclús als propis beneficiaris dels projectes se'ls faci difícil distingir qui coopera i vol ajudar, de qui se'n vol aprofitar.

En els món dels viatges passa quelcom semblant. Actualment l'aura d'intrèpid aventurer que envolta molts motxilers és del tot errònia i immerescuda, doncs la immensa majoria es dedica a passejar per països "exòtics" segurs i ja oberts al turisme, d'on està absolutament tot escrit, o directament per països occidentals. Les experiències viscudes en aquest llocs són per força descafeïnades, innocents i en cap cas aventureres. Gens hi ajuda l'existència ja d'una industria molt lucrativa y perjudicial al voltant d'aquest tipus de turista: guies de viatges per backpackers, coachsurfing, bitllets round-the-world, viatges solidaris, etc, que s'ha carregat de socarrell el romanticisme dels grans viatges de descobriment i enriquiment personal.

Per casualitats o desgràcies de la vida jo he viscut els dos "miratges", però mentre del primer hi ha gent que ha escrit molt bé sobre el tema, del "miratge viatger" que encara em toca més d'aprop no n'he llegit quasi mai res. Així que perdoneu, però algú ho havia de dir:

Vull parlar en concret de la figura del motxil.ler de llargs viatges, qui en principi es podria considerar l'aventurer actual, doncs la resta de turistes i els motxil.lers "d'estiu" d'entrada ja queden fora del grup intrèpids viatgers.
En realitat el motxil.lerisme per se, ja fa anys que s'ha convertit en un altre forma de turisme de masses, i potser la més agressiva i nociva de totes. Però encara queda gent que recórrer el món d'una forma realment singular, austera i aventurera. Perquè si, encara es pot fer això, només fa falta que t'agradi viatjar de veritat, i sobretot que vulguis assumir-ne els riscos que comporta.
L'efecte de miratge consisteix en que molts motxil.lers, a base de llargs viatges fàcils, voltes al món en avió, d'escriure llibres, mantenir n blogs, estar omnipresents a les xarxes socials,  fer conferències i ponències acaben passant per viatgers de veritat, encara que cap d'ells hagi estat capaç de posar un sol peu en un país fora de les rutes tradicionals.

I és que la diferència de debò entre un viatger i un motxiler estàndard, rau en el fet que el primer busca realment enfrontar-se al desconegut. Viatjar com experiència d'enriquiment personal però sobretot per la passió per descobrir, anant a llocs dels quals no es pot trobar quasi informació i que per conèixer-los es fa imprescindible viatjar-hi. Queden molts llocs així, llocs on segur que no trobaràs altres turistes, llocs sovint en conflicte o inclús en guerra, de difícil accés, però llocs on a cada dia el vius al màxim per trobar-te constantment davant de situacions noves, inesperades i enriquidores, experiències molt intenses i si, sovint perilloses.

La realitat és aquesta doncs, amb quasi la totalitat de gent que viatja movent-se per països fàcils on ja els esperen, i per altre banda poquíssims viatgers que eviten aquestes rutes per trobar-les ja massa turístiques i amb poc o res a descobrir.
Per això crec que cal ressaltar la significativa diferència que hi ha entre aquestes dues formes de viatjar, perquè no pel simple fet d'estar fora molt temps et converteix en un viatger. És molt important el COM viatges, movent-te sempre en transport públic, rutes per terra i res d'avions, dormint en hotels barats, menjant al carrer, etc, cosa que per altre banda ja ni compleixen la  gran majoria dels motxilers, que van de ghetto en ghetto occidental ja dissenyat per ells. Però com deia, tant o més important és l'ON viatges, aquí està la mare dels ous, i és del què no agrada parlar als viatgers més comercials.

Quasi tots els "aventurers" acaben viatjant als mateixos llocs, milers cada any, per lo pràctic que resulta, amb tota la informació necessària a l'abast, i si no, només cal aixecar el dit i segur que trobes algú proper que hi hagi estat: l'est d'Àfrica musical (Mali, Senegal...), l'oest d'Àfrica de safari (Kenya, Tanzania...) , la culturalment propera Sudamèrica (Perú, Argentina...) , l'ultraturístic Sudest asiàtic (Tailàndia, Vietnam, Cambodja...), la remota anglaterra (Australia i Nova Zelanda), l'aràbia mediterrania (Marroc, Egipte...) i la sorprenent ruta India-Nepal.
Per cada 1000 webs de viatgers que trobeu que expliquen les seves aventures per aquest països, en trobareu 1 que parli del Congo, Pakistan, Afghanistan, Iemen, Sierra Leone, Sudan, Chad, Somaila, Bangladesh,  Burundi, RCA, Niger...

On es doncs l'aventura d'anar a llocs que ja han vist a passar milers de persones com tu? Enlloc, senzillament no hi ha pebrots d'anar als altres llocs. Però hi ha gent si que en té, perquè ens mou la passió pels viatges com ja he dit abans. És un altre sentiment, molt fort, no és típic "sempre he somiat fer la volta al món"... Busquem l'autenticitat dels llocs on anem, que no sàpigues com et rebran perquè són verges de veure estrangers, hospitalitat real, dormir-menjar-moure's com els locals, amb austeritat total, corrupció a les fronteres, sovint perillositat i emocions a flor de pell, és en definitiva una forta addicció a aquestes sensacions.
Jo tenia entès que el viatger el que anisava per sobre de tot era això,  però si és així la veritat és que ben pocs viatgers he conegut durant els últims deu o quinze anys viatjant, els podria comptar amb els dit d'una mà. A molts no els he trobat per suposat, però aquí està la gracia, com deia als viatgers ens agrada anar a llocs on no va ningú, així que si trobes més turistes, has fallat...

Això d'aïllar-te d'altres turistes per alta banda, és una filosofia de viatge que els que creuen ser-ho però encara no ho son no comprenen en absolut. Segueixen pensant que el què mola es anar trobant comunitats "viatgeres" per explicar-se batalletes i fer tants companys de viatge com sigui possible. Si viatges així segurament faràs moltes amistats occidentals i les típiques locals interessades, però ben poques o cap de local real amb qui mantinguis contacte després, cosa que ja descriu per si sol quin tipus de viatge has fet.
El problema és que quan escrius o dius això mateix en algun cercle de "viatgers" on es consideren experts, s'enfaden, et tracten de pedant, t'alliçonen dient que cadascú viatja com vol, que ets un antisocial, etc.  En l'únic que tenen raó és en que cadascú viatge com vol, però si decideixes o només ets capaç de viatjar com un turista, no t'autoproclamis gran viatger als quatre vents.
Perquè això no funciona així, ni en els viatges ni en qualsevol altre tema, s'ha de parlar amb coneixement de causa. Jo no em puc passar la vida fent muntanya pels Pirineus i considerar-me un expert alpinista oi que no? Em vindrà el basc de torn i em dirà escolta noi, seràs molt bo als Pirineus, però el repte de veritat està al Karakorum o a l'Himàlaia, quan tornis d'allà en parlem. Amb el viatges tant del mateix, et pots passar cinc anys viatjant pel sudestasiàtic, sudamèrica o fer deu voltes al món típiques, i seguir sent un novell que et deixen cinc minuts al mig de Peshawar i et mors del susto.

Tal com jo ho entenc, una viatge es valora per la intensitat de les experiències viscudes. Llavors com més i més viatges, més fortes han de ser aquestes experiències perquè t'emocionin de veritat, et tornes un yonki de l'autenticitat, cada cop necessites anar a llocs més besties perquè el viatge tingui sentit. No si val tornar a fer el mateix que abans, ja no anar al mateixos llocs, sinó quedar-te al mateix nivell d'exigència. A molts viatgers els hi ha passat, desprès d'uns quants viatges per Europa ja vols anar més lluny, Sudamerica o el Sudestasiàtic per començar poc a poc, i aquest  primer cop ho trobes brutal. Si hi tornes segur que ja no t'aporta el mateix, ja ho veus amb uns altres ulls, més curtits, i ja busques una  altre història, Àfrica fàcil o India per antonomàsia, que és a la distància cultural més gran que arriben la majoria de motxilers. Molt pocs s'atreveixen a anar més enllà, i tot i passar llargues estades a la India quasi ningú creua al Pakistan o a Bangladesh per exemple, a anys llum en experiència viatgera del que et pot oferir la India, ja venuda totalment a aquest tipus de turisme.

Resumint, pocs son els viatger que s'atreveixen arribat el dia i fer el pas, a començar a jugar en una altre lliga. Aquí justament està la línea que separa els uns dels altres, aquí és on hi ha el miratge.
Per posar un símil futbolístic, la gran majoria de viatgers mediàtics prefereixen ser els eterns líders de segona divisió que no pas pujar a primera, on segurament no estan preparats per jugar. O amb l'escalada, ningú es conformes amb pujar sempre parets de la mateixa dificultat, la gràcia està en superar reptes cada cop més difícils perquè les parets fàcils ja no t'aporten res. Crec que és senzill d'entendre això que dic aplicat al món dels viatges, però no és tan fàcil d'assimilar.

Just després d'aquest raonament, que he tingut en diverses ocasions amb altres viatgers  animant-los a fer un salt qualitatiu en els seus viatges, entenent qualitatiu com a viatjar per llocs més emocionants, em surten sempre amb el que cada país té el seu QUÈ.
La coartada fàcil de que no es poden comparar països sempre m'ha semblat si més no incoherent. Si que es poden comparar, com tot, si marques un criteri de comparació vàlid. No pots dir en cap cas que França no te cap interès, per suposat que en té, però des del punt de vista aventurer, si el que volem comparar és França amb el Pakistan des del punt de vista d'intensitat de les experiències que viuràs en un lloc o l'altre, França perd de calaix. No  estem parlant d'anar de pont aquí, sinó de viatjar de veritat. I no cal ser tant dràstics, inclús en països amb molta més proximitat, viatjar pel Iemen és més emocionant que fer-ho per Jordania, Bangladesh és més emocionant que Vietnam, Sudan ho és més que Kenya, etc, etc. Això és així, no és una opinió, el què passa és que has d'haver jugat a primera per poder-ho comparar amb jugar a segona, si no no ho saps.
Per això la discussió sempre l'acabo amb el ves-hi, al Iemen, o Pakistan per exemple, i si quan tornes em dius que ha estat igual d'intens que el teu viatge a Tailàndia, doncs llavors potser m'equivoco jo. Però mai m'han pogut donar la raó perquè cap hi ha acabat anant...

Sóc conscient que és de molt mal escriure això, però crec que és bo ser crític amb tot aquest mundillo de cartró pedra que s'ha construït al voltant dels grans viatges. Cada dos per tres em trobo nous llibres sobre voltes al món, tots pels mateixos llocs, manuals per preparar llargs viatges, inclús hi ha qui publica el seu viatge de dos mesos per Nepal, per no parlar de la vergonya aliena que sento amb Pekins expressos, Callejas i demès cutrades televisives sobre viatges.  Inclús l'altre dia a Girona on feien una trobada de bloggers de viatges, resulta que el paio més llegit del món és un que diu que aventura és també anar a provar un nou restaurant! Llavors clar, si baixem tant el llistó si que el món està ple d'aventurers... El què deia, cadascú es convenç del què vol per no assumir que li falta el què cal per anar més enllà.


I després de tot aquest rotllo que no és més que una reflexió personal, us explico que pel que sembla la Sheila i jo estarem un bon temps plantats a Catalunya. Si tot va bé d'aquí pocs dies tindrem la nostre primera filla! vam tornar amb regalet de l'últim viatge, serà una nena Made in Burundi!
Molt contents per suposat, tot i que això vol dir que s'han acabat el viatges per un bon temps, o possiblement per sempre. Si heu llegit el post sencer us haureu adonat de com i per on ens agrada viatjar, estareu amb nosaltres en què viatjant amb nens petits no pots creuar una frontera africana en mig de trets, ni sopar amb talibans, ni caure del sostre de camions, ni dormir a terra en estacions... I com que no sabríem ni voldríem viatjar de cap altre manera, el més probable és que el que entenem nosaltres com a viatjar, s'hagi acabat.

I ara què? Doncs en cap pas tenim pensat tirar la tovallola, una cosa és que no es pugui viatjar com fèiem, i l'altre que ens vulguem quedar a casa per sempre. Ja trobarem la manera de poder tornar a conviure amb gents i llocs que tant ens han agradat, ja sigui establint-nos una temporada allà, viure-hi i treballar a distància com ja havíem fet, o treballant en cooperació com hem fet últimament. Crec que seria el millor regal que li podríem fer a la nostre filla.  

Salut!

- Continuar...

diumenge, juny 17, 2012

Le petit Burundi


Què gran és Burundi. Impressió equivocada la primera, si bé és ben cert que a la capital Bujumbura no paràvem de treure’ns cada dia mans de les butxaques de petits delinqüents buscant una recompensa inexistent, la resta del país ha estat una bassa d’oli de gent humil i encantadora.

En l’anterior post ja us havíem comentat que Burundi té reputacions contradictòries depenent d’on t’informes, i mentre alguns pocs parlaven de país entranyable, la majoria t’assegurava que anaves a parar a un petit Congo ple de maleantes i criminals repudiats d’altre països. Inclús la Lonely Planet, una guia de viatges cada dia més nefasta, adverteix sense embuts que si surts de la capital et jugues seriosament la pell per la inestabilitat vigent, tal qual. Malauradament pel país i per sort per nosaltres, massa gent encara confia cegament en aquestes guies i com a resultat ens hem trobat un país pràcticament per nosaltres sols.
Que un país no rebi turistes, i per aquest motiu ho valorem sempre tant a risc de prendre’ns per bojos, fa que et pugis endur una impressió molt més real i encertada de com és la seva societat. La gent no actua ni et dona les facilitats que pressuposa que voldràs, sinó que reacciona amb tu tal com és. A vegades et trobes amb societats ben hostils amb l’estranger, i altres, com en aquest cas, la gent s’interessa per tu, és oberta i agradable i t’ajuda sempre que pot. Hem començat aquest post doncs posant el nostre granet de sorra per intentar tirar per terra els prejudicis sobre la perillositat de Burundi.

Bujumbura és una ciutat lletja, extensa, amb arquitectura colonial francòfona depriment i molt pobre. La situació en canvi és un altre tema, plantada a la riba del llac Tanganyika, a pocs kilòmetres del centre hi ha algunes de les millor platges interiors del continent. També és relativament cara d’allotjar-se i amb zones realment sofisticades, fet que sempre et deixa perplexa al principi al trobar-te en el que diuen que és el quart país més pobre del món.  Els motius són els mateixos que us vam explicar de Sudan del Sud, presencia massiva de les nacions unides, ong’s i demès, que fa que es formin petits oasis per blancs que treballen pels negres però que necessiten com aigua de pluja les comoditats d’occident... També es deu a que Burundi és un país molt petit, amb una prou bona xarxa de carreteres i transport que facilita que la gent es desplaci a la capital i torni als pobles al mateix dia.

Fora de Bujumbura en canvi, Burundi es Àfrica negre en estat pur. Vida rural antiguíssima, nens per tot arreu, mercats espectaculars, plantacions de te, cafè, palmeres, preus irrisoris i malauradament també tanta pobresa com alegria de viure, futbol i música al carrer.
Bona música i bon menjar, llegat dels francesos que situa Burundi com a capital gastronòmica de l’est d’Àfrica. Qui ens havia de dir que a qualsevol bar de cantonada cutre et pots fotre unes “brochettes” de vedella amb una bona amanida i una cervesa de tres quarts de litre. Doncs és el sopar típic aquest, per dinar en canvi tiren de llegat africà i t’omples la panxa d’un immens potaje de mongetes, arròs i patates fregides tot barrejat a lo bruto. Humil quasi sempre però amb alguns costums d’allò més refinats, és ben estrany Burundi.

I tot i que no volem tornar a fer un altre post extensíssim sobre Hutus i Ttusis, no podem deixar de dir que aquí el problema entre aquestes dues ”ètines” ha estat històricament el mateix que a Rwanda. Aquí per contra han rebut més el Hutus, amb un genocidi als setanta, i també és la font d’una guerra civil llarguíssima que es va acabar fa poc menys de deu anys. Només apuntar que Burundi és la Sierra Leone de la costa est, un país que hauria de tenir unes cicatrius de guerra tremendament profundes i que en canvi, com al país de la costa oest, sembla que finalment ningú més vulgui sentir parlar de guerra, una cosa lletja i vergonyosa dels temps dels pares i  on tothom ara vol viure en pau.

Us deixem aquest cop amb poc text però amb algunes fotos prou representatives tenint en compte el poc que els hi agraden les càmeres, doncs tampoc tenim massa temps per escriure. Pengem aquest post des de Kigali, Rwanda, on acabem de tornar a entrar per una frontera que no surt ni als mapes i des d’on volem (Vols) demà mateix cap a casa.




Un altre viatge que s’acaba, una altre munt d’experiències viscudes, India, Uganda, Sudan del Sud, Rwanda, Burundi... Com sempre marxem amb la tristor de deixar enrere gent entranyable que segurament no tornarem a veure mai més, i d’altres que en canvi esperem veure ben aviat.

Una forta abraçada a tots,
Salut!

- Continuar...

divendres, juny 08, 2012

Aprenent de la nostra història per construir un futur brillant

La frase que dóna títol al post està escrita per tots els racons de Rwanda. Intenta posar una mica de llum en una nació que estarà per sempre marcada per un dels genocidis més salvatges que hagi vist mai el món.


Divuit anys després d’aquell incompressible encara punt d’inflexió, Rwanda es va convertint poc a poc en un dels països més benestants de la regió, amb alguns aspectes de la vida quotidiana ja a nivells occidentals. La majoria de carreteres estan asfaltades impecablement, els ciutadans disposen d’un sistema de seguretat social, no hi ha venta al carrer més que als pobles més petits, els típics mercats africans caòtics i plens de color ara estan molts d’ells coberts i quadriculàdament estructurats, hi ha estrictes normes circulatòries, no es pot anar més de dos en una moto! mai vist, inclús el paquet ha de portar casc, els busos són pràcticament tots nous i surten puntualment segons horari establert i no quan estan plens, etc. No s’assembla doncs a cap dels seus països veïns.

Tot aquest procés de sofisticació està per concloure, fent que molts pobles encara romanguin  relativament aïllats i molt pobres, així com els suburbis de la capital. Tanmateix qui més qui menys s’ha beneficiat de la ingent quantitat d’ajuda internacional que ha rebut el país després del genocidi, ja sigui en forma d’escoles, hospitals, de millora de les cases tradicionals o d’un subministrament estable d’electricitat.


És un país doncs que mira sense complexes cap a un futur difícilment pitjor que el passat, però pretendre oblidar-lo en cap moment. En qualsevol cas, sembla impossible que un país pugui haver passar del cel al infern en tant poc temps. 


Tot plegat fa que actualment Rwanda, des del punt de vista estrictament “viatger”, si busques Àfrica profunda, no sigui el lloc on anar, és per dir-ho d’alguna manera i sense voler sonar frívol, avorrit de viatjar. No cal dir que ens n’alegrem moltíssim de que això sigui així, només faltaria. De fet ja sabíem què trobaríem, a  Rwanda nosaltres veníem a una altre motiu, a intentar entendre com és possible que passes el què va passar, mentre també intentàvem entrar al Congo o Burundi des de les seves fronteres.

El que ve a continuació no és agradable d’escriure, tampoc ho será de llegir:

Tothom recorda perquè no es pot d’oblidar per petit que fossis, les imatges de la carnisseria que va tenir lloc en aquest país el 1994. Van ser assassinades un milió de persones de la forma més salvatge en 100 dies de barbàrie, a ulls de la comunitat internacional mentre aquesta restava impassible. El Hutus, l’ètnia dominant van intentar aniquilar tots el Tutsis del país.
Fins aquí la informació fàcil, però desenes de preguntes et venen el cap sense saber com només posar un peu al país:

Com es va poder matar tanta gent en tant poc temps? ni els nazis amb tot els seu enorme desplegament de mort durant l’holocaust van aconseguir-ho. Doncs perquè estava tot planejat amb freda meticulositat porta tancada. No va ser un brot de boja guerra civil, sinó que el govern duia mesos preparant en camps d’entrenament la Interahamwe, les SS rwandeses diguéssim, els esquadrons de la mort, per aquest dia.  Reclutaven joves de tot el país i els instruïen per aniquilar, amb matxets i altres armes a tantes persones com fos possible en el menor interval de temps. Quan va esclatar el genocidi, tenien previst matar 1000 persones cada 20 minuts.

Rwanda està ple de Memorials del genocidi, no han intentat oblidar-lo ni amagar-lo, al contrari. Els alumnes de primària i secundaria visiten anualment aquests Memorials, tu també pots fer-ho. Alguns són d’una... no se com dir-ho… Alguns son esglésies on es van refugiar i van morir massacrats dins milers de persones. Hi ha la roba encara amuntegada tacada de sang, forats de metralla a les teulades, parets esfondrades, hi ha postades plenes d’ossos i calaveres amb visibles talls de matxet exposades públicament, inclús a Murambi hi ha mil cadàvers que es van exhumar, assecats amb cal, que es mostren estirats a les aules de l’Institut on es va produir una de les pitjors massacres, aquí 50.000 morts en un sol dia després de resistir atrinxerats sense menjar ni aigua durant una setmana. Hi ha les fosses comunes, immenses, el Memorial i museu imprescindible de Kigali on s’explica el genocidi millor que enlloc, està sobre una fossa amb 250.000 persones enterrades. És una cossa a l’estómac, duríssim, de fet dubtàvem bastant de l’ètica de visitar aquests llocs sent estrangers, però després de demanar-ho ens van empènyer a anar-hi: Heu de veure el què va passar, ho heu d’explicar perquè no es repeteixi mai més. De fet la resposta de moltes de les preguntes que ens fèiem l’hem tret després de parlar amb els guies d’aquests memorials. Al carrer és molt difícil treure el tema, si ells no comencen per suposat tu calles.

Però quants eren la Interahamwe? Havien de ser molts per matar a tanta gent. Doncs no estaven sols. El govern també duia anys de propaganda per radio y televisió, educant als Hutus del carrer per odiar al màxim als seus propis veïns Tutsis. Denigraven els Tutsis a nivell de “cucaratxes”, per altre banda una pràctica molt habitual en altres genocidis per tal que els assassins no sentissin cap pietat per qui estaven matant.
El resultat d’aquesta propaganda però, va tenir aquí més que enlloc un resultat que es el què es fa més difícil d’entendre d’aquest genocidi, fins al punts que jo no m’atreviria a anomenar-lo genocidi, algú s’ha d’inventar un altre nom per definir això.  Un genocidi es comet quan un govern o institució del govern exterminen una part minoritària de la seva població. En aquest cas, a part dels govern, la gran majoria de la població dominant van ser perpetradors de la mateixa massacre, fet deixa el que va passar en un lloc diferent i únic.

Aquí es creu que el 90% de la població Hutu, just quan la Interahamve va començar a matar, es va unir a aquests que no eren més que bandes de joves armats amb matxets i poques armes de foc. Els Hutus van agafar armes de casa seva i van començar a matar ells mateixos els seus propis  veïns Tutsis, amics Tutsis, i inclús els seus familiars Tutsis. Hi ha qui va matar tota la seva pròpia família, dona i fills perquè la dona era Tutsi. Nens de deu anys mataven els seus amics d’escola pel carrer, degollant-los o tallant-los els membres dels cos i deixant-los vius, com “cucaratxes”.  Es mataven nadons tirant-los contra la paret, es violaven les dones davant dels seus familiars i s’obligava a aquests a matar-les després, i esquadrons de Interahamwe infectats amb sida feien campanyes de violacions massives.

Estava tot tan calculat diem, que l’any 1992 es va fer un test de genocidi. Els Tutsis es van aplegar a les esglésies en massa i la Interahamwe no els va matar. Tal com estava previst. El 1994, al començar el genocidi de veritat els Tutsis van fer el mateix. Tal com estava previst. Aquest cop però si que van atacar les esglésies, els tenien a tots agrupats en un sol lloc i fàcils de massacrar. Tal com estava previst. Llançaven granades i un cop tots atordits, entraven a rematar-los a cops de matxet.

Si dius que el 90% dels Hutus es van convertir en botxins, i ara al país hi segueix havent una gran majoria Hutu, vol dir que molts dels tius que veig pel carrer van ser els assassins? Doncs si noi, et responen. Et quedes de pedra, però tal vegada només podia ser d’aquesta manera.

Si que de seguida que arribes al país t‘adones que hi ha moltes presons, a cada poble, amb presos vestits amb uniformes taronja treballant per tot arreu, als camps, netejant els boscos, a les carreteres, etc, però d’altre banda està clar que no tota la població implicada va poder cabre a les presons. Així, molts dels membres més sanguinaris de les Interahamwe van marxar als països veïns amics dels Hutus, com el Congo o Burundi, però mols d’altres es van quedar al país, canviant de ciutat i fingint no haver trencat mai cap plat.

En aquestes circumstàncies a nosaltres se’ns fa impossible d’entendre la pau i harmonia en què  viu al país, que només entendria si tots els Hutus haguessin fotut el camp o ens trobéssim ja en la segona generació després del genocidi, i tanmateix resulta que ens trobem encara davant d’una societat on potser la meitat de la població va assassinar. Com es pot viure en pau així, com es pot sortir al carrer tranquil o recuperar-te psicològicament? No ho entenem i de fet quan ho escric encara desitjo que sigui que alguna cosa se m’escapa en aquest assumpte, per això ho deixo aquí i torno a la Història.

Quan va començar tot? El 7 d’abril del 1994. Tot estava planificat com dèiem, els membres més radicals del govern, amb el ministre de defensa i ideòleg primer del genocidi Theoneste Bagosora al capdavant, van fer volar pels aires l’avió del llavors president del govern Habyarimana. Un altre autèntic grandíssim però al qui els més radicals veien feble per tirar endavant el genocidi. 45 minuts després de fer caure l’avió, totes les ciutats i pobles del país tenien bloquejades les seves sortides per carretera. Brigades de la Interahamwe amb l’ajuda de l’Exèrcit detenien a tot Tutsi que intentés escapar, els mataven a cops de matxet, els esquarteraven i amuntegaven la restes a la cunetes. El què dic, només van passar 45 minuts des de l’accident d’avió i ja es va engegar tot el desplegament d’aniquilació.

Com es possible que dues persones que els dia abans, el 6 d’abril havien estat sopant juntes, el dia 7 un d’ells entrés a casa de l’altre i el mates a sang freda? Aquesta pregunta, al contrari que les altres, és la que no ens ha pogut respondre ningú. És imposible d’assimilar. Jo els deia, només hi veig dues opcions, o en realitat no eren amics i un tenia un odi amagat immens contra l’altre, o es van tornar tots boixos de la nit al dia. La primera opció sembla la més raonable, però es descarta sola quan es donen casos de marits matant a la seva pròpia dona, l’havia estat odiant des de sempre? La segona tampoc sembla possible, un brot de bogeria col·lectiva? El resultat de que cap de les dues sigui vàlida només deixa via a una tercera en la que no es massa agradable pensar, i és que tots els humans podem ser manipulat fins a l’extrem de degradar-nos a animals salvatges, i que fa que quan un grup dels “teus” està cometent una barbàrie t’ajuntis al “festí” sense preguntar-te el perquè, com llops.  Animals racionals sempre ha sonat una mica massa pretensiós. 

I ja acabo a l’última pregunta que ens fèiem, Responsabilitat internacional? Molta. De fet tanta que ells et diuen que és tot culpa dels Belgues que els van colonitzar i de la comunitat internacional que no els va ajudar, sobretot als Francesos a qui no poden veure.

Jo aquí discrepava una mica de com ells ho presenten. Van ser els Belgues durant la colonització qui va crear les diferencies entre Hutus i Tutsis, pel divideix i venç. Hutus i Tutsis no era més que una classe social, no és una ètnia diferenciada, de fet ells ni es distingeixen. Els Belgues cínicament van fer que Hutus i Tutsis s’acabessin odiant donant poder a uns i incentivant llavors als altres a que es revelessin. L’odi entre Hutus i Tutsis va arribar al 1994 al seu zenit, però com dic, ja venia de lluny i promogut pels Belgues. 

Per altre banda al 1994, mesos abans del genocidi, el sempre inútil Kofi Annan que just aquests dies se les dóna d’imprescindible mentre amb seves reunions legitima el règim dèspota del president Syrià, va  rebre un comunicat del desplegament belga a Rwanda on se’l informava amb pels i senyals de tot el què estava apunt d’ocórrer i se li demanava permís per actuar. El telegrama de resposta està exposat al Memorial de Kigali,on s’hi pot  llegir: No feu res fins a nova ordre. Firmat Kofi Annan.

Anys després va demanar disculpes públicament, massa tard com sempre ho fa tot, jo crec que inclús hauria d’haver estat imputat per aquest assumpte. Per culpa de la seva inoperància van morir un milió de persones, no n’hi ha prou amb una disculpa. De fet, fins hi tot un cop el genocidi ja estava en marxa, altre cop el comandant les tropes Belgues a Rwanda, un dels pocs blancs a qui aprecien per com es va implicar, va demanar un reforç de només cinc mil homes i el genocidi s’hagués aturat fàcilment. També li van negar, en canvi van enviar tropes de tots els països per repatriar els seus diplomàtics. Entre tots llavors, suficients per aturar el conflicte però no havien vingut aquí per salvar negres sinó per salvar blancs i marxar.
 
I queda encara l’indecent paper dels francesos, l’amic real del govern Hutu a Rwanda, qui els va proporcionar les armes per poder dur a terme el genocidi, qui estava entrenant llavors a l’exèrcit i dins d’aquest també a la Interahamwe. Són ells qui durant el genocidi van dir que farien una zona de seguretat al sud dels país on els Tutsis estarien fora de perill i resulta que va ser on es van cometre les matances més grans i per on van fugir la majoria de membres més buscats cap a Burundi. Tot això ho va fer França, al 1994, còmplice directe del genocidi per intentar mantenir al poder un governant amic personal de Miterrand.

I tot i admetre tot això jo encara els deia, si, però esteu presentant el genocidi sense assumir-ne cap responsabilitat. Suposo que és difícil d’acceptar sense buscar altres culpables, però al cap i a la fi qui va començar a matar van ser ells mateixos contra la seva pròpia població. Encara que et posin un matxet a les mans no tens perquè matar al veï, ni tampoc pots donar totes les culpes a qui no et va venir a ajudar. Dic això i no vull semblar cínic, perquè després de visitar els memorials, et dóna la sensació que no volen acceptar que van ser ells els últims responsables del què va passar. De fet al de Kigali hi ha una secció tant o més gran que la parla de Rwanda, dedicada a altres genocidis d’altres parts del món. Jo ja he dit que per mi això va ser diferent a un genocidi donat el paper tant rellevant de la població, però ells ho volen tractar com un més, suposo que és l’opció menys dolorosa i és totalment comprensible.

Sento molt el rollasso però havia de treure-ho. Tanmateix, jo tenia una informació molt confusa del què va passar de Rwnada i pràcticament m’ha obsessionat, ara que sóc aquí, intentar entendre-ho una mica tot plegat. Ho tinc molt més clar, i per això ho comparteixo.

Torno doncs i no m’allargo massa a lo que seria el viatge estrictament:

Vam tornar a Uganda des de Sudan del Sud i vam travessar el país de nord a sud fins arribar a Rwanda.


No ens van deixar entrar al Congo. Vam intentar creuar pel nord de Rwanda, per la frontera que va a donar a la singular ciutat congolesa de Goma, als peus del volcà Nyiragongo que va enterrar la ciutat en lava l’any 2002. En teoria és l’únic pas fronterer on et fan el visat in-situ sense haver de passar així per l’ambaixada pertinent. En realitat amb el què et trobes és negociant amb oficials corruptes que et demanen 385$ per visat sense complexes.  Pots regatejar com si fos un mercat, i tot i que van baixar fins els 150$ nosaltres no ens vam moure de la nostre primera i única oferta de 35$, que era el que hauria de valdre. Resultat, gira i torna cap a Rwanda.

No ens vam rendir i vam provar-ho per un altre pas menys freqüentat, la “Petit Barrier” que en diuen. Per aquí també vas a espetegar a Goma, però pels slums de la ciutat. El mateix oficial de fronteres rwandès ens va dir, “estareu de sort i no us deixin passar, perquè a l’altre banda se us tiraran a sobre literalment”. Això semblava, estaven davant d’un barri de barraques immens, amb la gent cridant-nos des de l’altre banda de la barrera, “veniu veniu!”. Potser vam estar de sort i no ens van deixar passar tampoc. La veritat és que el Congo és dels països durillus durillos, no en dubtàvem, però uau, quin nivell... De fet la regió de Kivu per on preteníem entrar és la més indomable de totes, ara mateix per exemple i com és tristament habitual veies entrar camions de refugiats de l’Acnur cap a Rwanda.  Al sud d’Uganda també en vam veure, dirigint-se al camp de refugiats amb més de tres mil persones que s’ha muntat per albergar els que fugen dels combats de l’exercit congolès contra un excomandant retirat, conegut per Terminator, que s’ha fet fort a la regió. La ciutat de Goma en canvi era segura, en teoria.

El què no es pot negar és que la zona és del llocs més espectaculars d’Àfrica. Set volcans immensos s’aixequen imponents entre les fronteres de tres països, Rwanda, Uganda i Congo. Cadascun d’ells té el seu propi parc natural, que a sobre és l’hàbitat dels goril.les de muntanya en molt alt perill d’extinció. És l’únic lloc del planeta on pots anar-los a veure al mig de la selva, amb un guia i tot el rotllo pel mòdic preu de 500$... Tanmateix no hi aniríem ni gratis, no creiem en anar a tocar els collons a animals en perill d’extinció per motius purament turístics.

Per altre banda, no només las zona nord té un paisatge preciós, gran part de Rwanda, coneguda com el “Pays des Milles Collines” és una manta de turons de verd extrem, alguns dels quals desemboquen directament a la riba dels llacs formant platges interiors d’allò més “caribenyes”.



Escrivim aquest post des de Bujumbura, la capital de Burundi. Hem arribat aquest matí i la primera impressió és un xic confusa com sol passar. País pobríssim però amb el petit centre de la capital prou benestant, totalment francòfon amb tot lo negatiu que això implica en quant a horaris i urbanització depriment.  Amb una fama també que només contempla dos extrems, des de qui diu que són la gent més extraordinària i oberta d’Àfrica, fins qui diu que és un petit Congo, xungo i inestable que rep els pitjors elements repudiats d’altres països. Sin només tinguéssim en compte avui ens decantariem per la segona via, simpatia la mínima i ja ens han intentat robar dos cops...

Us explicarem com ens ha anat a Burundi al pròxim post, fins llavors una forta abraçada a tots i Bona Patum!

- Continuar...