.

divendres, de maig 12, 2017

Guinea-Bissau

No se com de difícil serà escriure de viatges després de tants anys... Espero que sigui una cosa que s’interioritza amb el temps, com el mateix fet de viatjar, i que un cop t’hi tornes a posar és com anar amb bicicleta, no s’oblida mai! Però si a s’obre pretenc fer-ho des d’un país que no és el meu, ni del que escric, no se si pot arribar a funcionar tot plegat…

Ara mateix estem a Vietnam, fa vuit mesos que viatgem amb la Sheila i la nostra filla Quima de 4 anys, en el que havia de ser un intent d’anar a viure de manera més o menys estable al subcontinent. Volíem establir-nos a Nepal, com a camp base, indiscutiblement el país més fàcil per la nena en aquesta zona, res de Pakistan, Bangladesh o India, no ens vam atrevir amb ella tot i que sincerament és on ens hagués agradat… però com ja sospitàvem, l’esperit viatger es va despertar només posar els peus a Àsia. De tal manera que el que havia de ser una mena d’assentament i vida d’expatriat, s’ha acabat convertint en un viatge amb nens. Hem passat per Nepal, per Varanasi a la India a vistar l’Ong on havíem treballat i viscut tan de temps, Japó, Vietnam on som ara, i la setmana que ens plantem a Iran.  
Aviat escriuré sobre aquest viatge, però abans tenia pendent un post sobre Guinea Bissau on vam estar l’any passat, i que no podia obviar:

Com deia al principi, és ben cert que em va sorprendre la facilitat amb que, tot i que no havia sortit de casa en tres anys com aquell qui diu, alguna escapada a Europa i poca cosa més, tornava a estar campant per Àfrica com si hi hagués estat ahir mateix, xerrant pels descosits tothom, buscant transport, regatejant, estenent la roba a l’habitació, dormint a terra o menjant qualsevol cosa que ens oferissin. Tampoc esperava menys amb aquests companys de viatge, pare i germana, dos viatgers curtits enamorats d’Àfrica amb qui ja havia marxat abans a Sierra Leone i Haití.



Aquest cop vam decidir Guinea Bissau, i el motiu el mateix que en les anteriors ocasions,  perquè no en sabíem absolutament res i difícilment en sabríem alguna cosa si no hi anàvem. Resulta realment complicat trobar informació de cap tipus d’aquest petit país, un parell de pàgines a la Lonely Planet que no serveixen per res, algun comentari a internet d’algun viatger que travessa el país de resquitllada, i el més útil sens dubte una guia Rumbo A força antiga d’un espanyol que va recorre el país en bicicleta.

Zero infraestructura turística, excepte a les illes Bijagos que no vam visitar, on hi ha algun ressort per rics amants de la pesca i l'eco-turisme. La resta del país, la part continental i les altres illes, viuen totalment d’esquena al turisme.
Més que suficient per fer-nos venir ganes visitar un país i conèixer de ben aprop les diferents ètnies, Mandinga, Manjaco, Balantas, deixar-nos portar en els enormes rius navegables, dormir en cases de fang i reposar sota arbres gegantins... Això buscàvem i això vam tenir amb escreix.

Abans que res però, una mica de context: Guinea-Bissau, ex colònia portuguesa, amb el portuguès com a idioma oficial. Es va independitzar no fa masses anys, al 1974. Una democràcia molt recent doncs que encara no ha acabat de quallar, tal que tot i que no és un país amb violència en absolut, si que hi ha una paràlisi institiucional permanent, ja sigui per canvis de govern sobtats, com per negociacions interminables pel repartiment de cadires que acaben amb un altre canvi de govern sobtat, o noves eleccions, etc. El cas és que el país està pràcticament paralitzat des de fa dècades.
Són aquest motius pels quals ningú es decideix a invertir en infraestructura turística, doncs l’entorn i la població són idonis. En aquest sentit no estic segur que sigui una molt mala noticia això, doncs al què ens té acostumat el turisme a l’Àfrica és a ser tant excloent que rarament reverteix en la població local.
Clima típicament tropical i economia sota mínims amb el conreu d’arròs i l’anacardo com a principal font d’ingressos del país. Aquí no hi ha petroli ni coltan per saquejar.

Vam arribar a Bissau capital el primer dia de Carnaval, no és que ho busquéssim expressament però va anar així. De fet havíem de marxar al Desembre (2015) i vam haver de canviar el bitllet a Febrer (2016) per un problema familiar. El cas és que no m’ha agradat mai gaire, sobretot si disposes de poc temps, visitar països per Carnaval, sobretot aquells que el viuen amb més fervor, doncs es desvirtuat tot bastant. No saps com es viu a Rio si només hi has estat per Carnaval, que no té res a veure a com roman la ciutat la resta de l’any.
A Bissau capital ens va passar això mateix, en aquest cas la ciutat estava totalment deserta perquè les rues es celebraven a les afores, on allà si, hi havia milers de persones.
Hi vam anar es clar, ja que hi ets! Una rua més o menys típica de Carnaval, amb alguna comparsa especial de tribals de zones remotes, unes barraques amb musica a rebentar de gent, concerts, menjar de carrer, cervesa, etc.



Descartat l’arxipèlag de les Bijagos com hem dit, ens vam voler centrar en la part continental, però no ens oblidaríem del tot les illes de Bissau, n’hi havia una en concret, Jetta on volíem arribar si o si.
Jetta es una illa amb habitants Manjaco, de difícil accés, amb una vegetació exuberant i enlloc on menjar o dormir si no la platja o a casa d’algú. Amb la ressaca del carnaval es va fer un xic dur arribar-hi…
Furgoneta carregada fins a l’infinit, carreteres en mal estat, avaria a mig camí i canvi de furgoneta per acabar d’arribar a Caió, on t’has de quedar dormir si o si en l’hotel amb habitacions per hores al costat d’una discoteca, ja m’enteneu... Es l’única opció, i un dels hotel més cutres on he dormit mai, però imperatiu, perquè per anar a Jetta has d’agafar la canoa l’endemà al matí. Només en surt una al dia, quan puja la marea, i torna el dia següent.
Les canoas, així les anomenen els locals, son barcasses de fusta fetes amb troncs dels gegantins arbres arreu a Bissau. És un transport de totes totes insegur, una patera sobrecarregada de persones, animals, queviures i fins i tot nosaltres portàvem més de 50 sacs de ciment! per una casa en construcció a l’illa. Tan de ciment va fer que al arribar quedéssim embarrancats molt abans de tocar port, i vam haver d’arribar a Jetta amb les motxilles al cap…
Malgrat tot, les canoes són el mitjà de transport més utilitzat del país. De la part continental a les illes del davant només hi ha un ferri setmanal, cap a Bubaque, l’illa més gran. La resta de transport, centenars de trajectes al dia, es fa amb canoes.
Estem parlant d’Atlàntic obert, així que ja us podeu imaginar que hi ha naufragis cada any, i amb la majoria de la població que no sap nadar i les armilles salvavides que no floten, molts d’aquests per desgràcia han acabat amb tragèdia.
En tot cas Jetta està molt a prop de la costa, quasi no surts a mar obert, i en el fons quan viatges has de confiar en l’experiència dels locals en la majoria de situacions, si fessis cas del què et diu el teu instint o els teus ulls d’occidental, a mig món no agafaries cap transport. En aquest cas, es diu que si no fa un dia molt propici les canoes no surten, un xic de vent massa fort i es queden a terra, no cal arriscar, guanyar temps és un concepte absolutament sobrevalorat que els africans tenen més que superat.

No vam tenir cap problema per dormir a Jetta, durant el trajecte ja ens havien convidat un parell de persones a allotjar-nos a casa seva.
Vam passar tres dies a l’illa amb la família Gomes, encantadora però extremadament patriarcal, tot i que en teoria els manjaco són una societat matriarcal. El vell señor Alfonso no parava de donar ordres a les seves N esposes i filles perquè ens atenguessin d’allò més bé, la típica situació incomode de la que no saps com sortir vaja.
En tot cas vam gaudir durant tres dies de la companyia de nens que en seguien a tot arreu, de veïns curiosos, d’una illa totalment aliena al turisme amb platges verges per nosaltres sols, i a falta d’aigua, vi de Palma, fort de collons… Dic a falta d’aigua perquè no ens en vam endur, per ganduls, algun colmado per petit que sigui hi haurà! Doncs si que hi era, però no tenien aigua, ni en bosses, només algun refresc amb el que vam tirar el primer dia, i quan l’endemà ja ens anàvem a amorrar al pou o demanar una mica d’aigua bullida, ens van dir que a l’altre punta de l’illa hi havia un altre colmado que potser en tenia. En vam trobar finalment, amb lo que ens vam estalviar un més que probable mal de panxa.
El cas és que no som dels que ens preocupem gaire amb el tema de la salubritat del menjar (si de l’aigua en canvi), més aviat en passem bastant, i el primer dia ja ens fotíem unes amanides amb maionesa de collons a les barraques del carnaval, a les fosques sense saber ni què menjàvem quasi! Has d’assumir que acabaràs pillant tard o d’hora, però que haurà valgut la pena menjar el què has volgut i a tot arreu, doncs si no estàs disposat a això, a Jetta per exemple no t’hi pots estar, menges amb ells, com ells, sense fer cap lleig a res.



L’última nit, en Victor Gomes, fillastre del patriarca Alfonso i qui realment ens va convidar, es sincera amb nosaltres sobre la sort del seu país. Va emigrar a França fa més de 10 anys, on viu amb la seva dona i filla, i cada any torna a la seva illa natal Jetta a veure sa mare. De mentalitat ja més europea que africana, ens explica que molta gent no fa absolutament res més que esperar els diners dels familiars que han emigrat a Europa. O que Bissau tot i no tenir petroli o similar, podria viure perfectament de l’agricultura, amb terres molt fèrtils, però que només planten anacard. Segons ell perquè és l’únic arbre del que cau el fruit tot sol i només s’han d’ajupir a collir-lo! la majoria són uns ganduls diu, tan ganduls que en lloc de pelar ells mateixos el fruit, com que és un treball molt laboriós i pesat, els venen a la India on els pelen. Un cop pelats és quan tenen valor, així que es queda al país una part mínima del diner que podria generar l’anacard, un producte molt apreciat arreu. És un tema que coneix molt bé, va intentar muntar un negoci d’exportació d’aquest producte però quasi s’arruïna, quan un dels enviaments de no se quantes tones va quedar parat al port per paràlisi burocràtica durant un canvi de govern. Es va fer malbé tota la mercaderia. Ara es dedica a baixar cotxes vells de França per vendre’ls a Senegal o Bissau.

Marxem de Jetta i tornem inland, ens disposem a recórrer d’est a oest el país, relativament ràpid perquè no tenim massa temps. L’objectiu és arribar aviat a Bafata, la segona ciutat en grandària, i pujar fins a Farim per una antiga carretera colonial ja quasi oblidada i gens transitada, però que transcórrer entre els poblets més genuinament africans del país. Tabankas n’anomenen aquí.
Parada obligada prèvia a Cacheu, l’antiga capital, situada a la desembocadura del riu amb el mateix nom. Un dels ports més importants de l’est d’Àfrica al seu temps, ara totalment decrèpita i erosionada pels anys i pràcticament només activa per la gran quantitat de cocaïna que entra al continent per aquest punt. Guinea-Bissau és un dels principals països receptors de coca colombiana per les facilitats que tenen per entrar, inoperància aduanera, paràlisis governamental, funcionaris mal pagats, corrupció, etc. I d’aquí cap a Europa.

En tres dies ja som a Bafata doncs, havent deixat a mig camí un dels companys de viatge... L’Elisa, la meva germana ha de tornar a Bèlgica per feina. Ja ens havia advertit que era poc probable que es pogués quedar fins al final, i ja tenia un bitllet obert per si cas.
Recorrem uns dies Bafata amb món pare doncs, ens agrada, ciutat de carrers sense asfaltar, vermells, a la riba d’un riu i amb una via principal amb molta vida. La resta de la ciutat tranquil·la i assossegada.



Finalment un matí decidim enfilar-nos a un camió que passa direcció a Gambasse, ja a l’antiga carretera colonial i una de les tabankas on tenim la intenció de quedar-nos a dormir.
Ens havíem assabentat que a Gambasse hi treballava una Ong catalana, Silo, però de fet n’hi ha una dues, Abaraca (gràcies en Mandinga), catalana també i fundada per uns ex-voluntaris de Silo. Com us podeu imaginar no va costar massa trobar algú que ens volgués a dormir a Gambasse, i en aquest cas va ser l’afable Lass qui ens va ens va allotjar en una caseta propietat d’Abaraca.
Gambasse és preciós, un poble amb genuí ambient rural africà, canalla per tot arreu, sense electricitat, aigua només en pous, sostres de palla, cels estrellats... Però havíem de seguir el camí, així que després de fer-hi nit i que en Lass ens mostrés el projecte d’hort comunitari que estan duent a terme, que ens va sembla interessantíssim i del qual les famílies estaven encantades, vam decidir continuar el trajecte.
I no va ser gens fàcil, realment per aquest carretera no hi circula ningú! Ens van dir que en un parell de dies potser passaria un camió… Vam negociar amb dos nois que tenien moto per fer part del trajecte fins a la pròxima tabanka, a veure si allà teníem més sort i hi havia algun cotxe o camió aturat que continués avui carretera amunt, o inclús l’endemà, ja dormiríem on fos. Però tampoc, així que vam haver de tornar a suplicar un parell de motos més per arribar a Mansaba, la primera població relaivament important i ja situada ja en una de les vies principals del país.
D’aquí a Farim, a altre banda de riu, que has de travessar amb canoa perquè el pont que havia de construir una empresa espanyola no s’ha arribat a fer mai... alguns diuen que es va quedar la pasta els govern, els altres l’empresa.

Farim és molt tranquila, tot i estar pràcticament tocant a Senegal no es respira per res l’ambient de contraband i trapicheo tan característic de la majoria de zones frontereres africanes on he estat. Al contrari, el fet d’estar aïllada del país per la frontera a pocs kilòmetres en una banda i el riu a l’altre, et dona quasi la sensació d’estar en una illa.
En tot cas no hi ha massa res a veure en realitat, però és un bon lloc per descansar després de la pallissa de dies de dormir a terra i sotracs amb moto. Teníem la ronyonada bastant cruixida la veritat, i heu de pensar que viatjava amb un jubilat!



Ja quedaven ben pocs dies per marxar, però no volíem tornar a Bissau capital de cop, així que baixant vam parar a mig camí, a Mansoa.  Era dia de mercat, un fantàstic mercat africà dels més vius i concorreguts del país. Vam dormir en l’únic hotel del poble, al costat del camp de futbol, que funciona per hores clar...

I finalment Bissau, que sense el Carnaval ja no era aquella ciutat deserta que vam trobar a l’arribada sinó una autèntica capital africana, amb un munt de gent al carrer, totes les botigues obertes, venedores ambulants, etc. De totes maneres però i per ser sincers, tot i així seguia sent la capital africana més tranquil·la on he estat mai.

Bé, al final m’he enrotllat prou, massa inclús! En tot cas ja està explicat i espero que a algú li serveixi per decidir-se a anar a Guinea-Bissau, uns dels països africans que tenim més a prop, interessants i segurs on anar, i per contra un dels més desconeguts.

Salut!

- Continuar...

dilluns, d’abril 18, 2016

Experiències de Viatge

Nova Casa Editorial ha publicat el llibre Experiències de Viatge, un recull de relats o vivències com en diuen ells, entre les quals una de nostre al Pakistan.

La presentació es farà el proper 22 d'Abril a les 18:15h, a la Biblioteca Jaume Fuster (Pl. Lesseps, 20-22, Barcelona).

Títol: Experiències de viatge
Suport: Paper
Pàgines: 380
ISBN: 978-84-16281-74-9
Data de publicació: Abril de 2016

- Continuar...

dissabte, d’abril 27, 2013

+ Imatges i Relats

Hola família,

He aprofitat la baixa de paternitat, entre altres coses més importants ;-) per publicar totes les fotos dels viatges a India 2006, Àsia 2005-2006 i Sudamèrica 2002-2003, que teníem a l'antiga www.lluny.net.
Amb això ja ens hem quedat secs, i fins que no tornem a marxar no tindrem més imatges per compartir. De totes maneres però hi havia molta xixa, hem penjat fotos de Perú, Bolívia, Chile, Argentina, Brasil, Paraguay, Uruguay, Turquia, Iran, un munt de Pakistan i India, Xina, Vietnam, Tailàndia, Laos i també d'un viatge a Haití.

Moltes de les fotos, sobretot les més antigues, són d'una qualitat més que discutible. Sembla estrany, però fa només 10 anys quan començàvem a viatjar tiràvem en diapositiva, i enviàvem els carrets per correu a casa perquè els revelessin i veiessin on érem. De fet també trucàvem des de cabines a cobrament revertit, i just començàvem a fer ús de l'email i d'un yahoo messenger que no funcionava mai...
Com que ens hem posat nostàlgics, també hem recuperat de lluny.net uns textos del primer viatge a Àsia, els únics dos capítols d'un llibre que mai vam arribar a acabar. El primer capítol parla de l'India, sobretot del xoc cultural la primera vegada que hi poses els peus. No té massa interès en realitat, perquè el "quantes olors, pudors, colors, sorolls, sensacions... bla bla" està escrit en un milió de blogs.
El segon capítol en canvi parla de la primera de les dues visites que vam fer a Pakistan en aquell viatge, explicat per un parell de viatgers bastant novells que van perdent la virginitat en el món dels viatges seriosos en un país extraordinari, colpidor i genuí que ens va robar el cor des del primer minut. Vindria a il•lustrar en bona part l'anterior post que vam escriure "El miratge viatger", ja que aquesta estada al Pakistan va canviar per sempre el nostre concepte del viatjar.
Així doncs quan ho hàgim passat tot a pdf i trobem un bona manera de penjar-ho, també ho compartirem.

No podem tancar el post sense fer esment a la noticia, que probablement tots ja conegueu,  de  l'esfondrament d'un edifici a Dhaka, Bangladesh, que albergava varies fabriques per marques de roba occidental, Mango i  El Corte Inglés entre elles. Volem aprofitar doncs per afegir-nos a la denuncia cap a les grans cadenes de productes tèxtils, responsables primeres de fomentar l'explotació de persones a Bangladesh. I també cap a tots nosaltres, acomodats occidentals, com a corresponsables al crear la demanda d'aquests productes de baixíssim cost, els quals tothom sap que han d'haver estat per força confeccionats sota condicions d'explotació, mentre mirem cap una altre banda quan paguem...

Us deixem amb un vídeo que vam gravar a Bangladesh i que no havíem penjat mai:


Més vídeos de Bangladesh aquí.

- Continuar...

dilluns, de març 18, 2013

El miratge viatger

Finalment m'he animat a escriure aquest post que tenia al cap des de feia massa anys.

El títol fa referència a "El Espejismo Humanitario" de Jordi Raich, un llibre que desmitifica sense embuts el món de la solidaritat, un món on moltes ong's, cooperants i voluntaris es dediquen a "ajudar" al altres més per fer turisme, negoci o hobby que per altre motiu. Aquests falsos solidaris, que provoquen més problemes dels que resolen, s'acaben per posar al mateix sac amb d'altres que de veritat si es parteixen la cara pels demès, i fan que al profà al tema o inclús als propis beneficiaris dels projectes se'ls faci difícil distingir qui coopera i vol ajudar, de qui se'n vol aprofitar.

En els món dels viatges passa quelcom semblant. Actualment l'aura d'intrèpid aventurer que envolta molts motxilers és del tot errònia i immerescuda, doncs la immensa majoria es dedica a passejar per països "exòtics" segurs i ja oberts al turisme, d'on està absolutament tot escrit, o directament per països occidentals. Les experiències viscudes en aquest llocs són per força descafeïnades, innocents i en cap cas aventureres. Gens hi ajuda l'existència ja d'una industria molt lucrativa y perjudicial al voltant d'aquest tipus de turista: guies de viatges per backpackers, coachsurfing, bitllets round-the-world, viatges solidaris, etc, que s'ha carregat de socarrell el romanticisme dels grans viatges de descobriment i enriquiment personal.

Per casualitats o desgràcies de la vida jo he viscut els dos "miratges", però mentre del primer hi ha gent que ha escrit molt bé sobre el tema, del "miratge viatger" que encara em toca més d'aprop no n'he llegit quasi mai res. Així que perdoneu, però algú ho havia de dir:

Vull parlar en concret de la figura del motxil.ler de llargs viatges, qui en principi es podria considerar l'aventurer actual, doncs la resta de turistes i els motxil.lers "d'estiu" d'entrada ja queden fora del grup intrèpids viatgers.
En realitat el motxil.lerisme per se, ja fa anys que s'ha convertit en un altre forma de turisme de masses, i potser la més agressiva i nociva de totes. Però encara queda gent que recórrer el món d'una forma realment singular, austera i aventurera. Perquè si, encara es pot fer això, només fa falta que t'agradi viatjar de veritat, i sobretot que vulguis assumir-ne els riscos que comporta.
L'efecte de miratge consisteix en que molts motxil.lers, a base de llargs viatges fàcils, voltes al món en avió, d'escriure llibres, mantenir n blogs, estar omnipresents a les xarxes socials,  fer conferències i ponències acaben passant per viatgers de veritat, encara que cap d'ells hagi estat capaç de posar un sol peu en un país fora de les rutes tradicionals.

I és que la diferència de debò entre un viatger i un motxiler estàndard, rau en el fet que el primer busca realment enfrontar-se al desconegut. Viatjar com experiència d'enriquiment personal però sobretot per la passió per descobrir, anant a llocs dels quals no es pot trobar quasi informació i que per conèixer-los es fa imprescindible viatjar-hi. Queden molts llocs així, llocs on segur que no trobaràs altres turistes, llocs sovint en conflicte o inclús en guerra, de difícil accés, però llocs on a cada dia el vius al màxim per trobar-te constantment davant de situacions noves, inesperades i enriquidores, experiències molt intenses i si, sovint perilloses.

La realitat és aquesta doncs, amb quasi la totalitat de gent que viatja movent-se per països fàcils on ja els esperen, i per altre banda poquíssims viatgers que eviten aquestes rutes per trobar-les ja massa turístiques i amb poc o res a descobrir.
Per això crec que cal ressaltar la significativa diferència que hi ha entre aquestes dues formes de viatjar, perquè no pel simple fet d'estar fora molt temps et converteix en un viatger. És molt important el COM viatges, movent-te sempre en transport públic, rutes per terra i res d'avions, dormint en hotels barats, menjant al carrer, etc, cosa que per altre banda ja ni compleixen la  gran majoria dels motxilers, que van de ghetto en ghetto occidental ja dissenyat per ells. Però com deia, tant o més important és l'ON viatges, aquí està la mare dels ous, i és del què no agrada parlar als viatgers més comercials.

Quasi tots els "aventurers" acaben viatjant als mateixos llocs, milers cada any, per lo pràctic que resulta, amb tota la informació necessària a l'abast, i si no, només cal aixecar el dit i segur que trobes algú proper que hi hagi estat: l'est d'Àfrica musical (Mali, Senegal...), l'oest d'Àfrica de safari (Kenya, Tanzania...) , la culturalment propera Sudamèrica (Perú, Argentina...) , l'ultraturístic Sudest asiàtic (Tailàndia, Vietnam, Cambodja...), la remota anglaterra (Australia i Nova Zelanda), l'aràbia mediterrania (Marroc, Egipte...) i la sorprenent ruta India-Nepal.
Per cada 1000 webs de viatgers que trobeu que expliquen les seves aventures per aquest països, en trobareu 1 que parli del Congo, Pakistan, Afghanistan, Iemen, Sierra Leone, Sudan, Chad, Somaila, Bangladesh,  Burundi, RCA, Niger...

On es doncs l'aventura d'anar a llocs que ja han vist a passar milers de persones com tu? Enlloc, senzillament no hi ha pebrots d'anar als altres llocs. Però hi ha gent si que en té, perquè ens mou la passió pels viatges com ja he dit abans. És un altre sentiment, molt fort, no és típic "sempre he somiat fer la volta al món"... Busquem l'autenticitat dels llocs on anem, que no sàpigues com et rebran perquè són verges de veure estrangers, hospitalitat real, dormir-menjar-moure's com els locals, amb austeritat total, corrupció a les fronteres, sovint perillositat i emocions a flor de pell, és en definitiva una forta addicció a aquestes sensacions.
Jo tenia entès que el viatger el que anisava per sobre de tot era això,  però si és així la veritat és que ben pocs viatgers he conegut durant els últims deu o quinze anys viatjant, els podria comptar amb els dit d'una mà. A molts no els he trobat per suposat, però aquí està la gracia, com deia als viatgers ens agrada anar a llocs on no va ningú, així que si trobes més turistes, has fallat...

Això d'aïllar-te d'altres turistes per alta banda, és una filosofia de viatge que els que creuen ser-ho però encara no ho son no comprenen en absolut. Segueixen pensant que el què mola es anar trobant comunitats "viatgeres" per explicar-se batalletes i fer tants companys de viatge com sigui possible. Si viatges així segurament faràs moltes amistats occidentals i les típiques locals interessades, però ben poques o cap de local real amb qui mantinguis contacte després, cosa que ja descriu per si sol quin tipus de viatge has fet.
El problema és que quan escrius o dius això mateix en algun cercle de "viatgers" on es consideren experts, s'enfaden, et tracten de pedant, t'alliçonen dient que cadascú viatja com vol, que ets un antisocial, etc.  En l'únic que tenen raó és en que cadascú viatge com vol, però si decideixes o només ets capaç de viatjar com un turista, no t'autoproclamis gran viatger als quatre vents.
Perquè això no funciona així, ni en els viatges ni en qualsevol altre tema, s'ha de parlar amb coneixement de causa. Jo no em puc passar la vida fent muntanya pels Pirineus i considerar-me un expert alpinista oi que no? Em vindrà el basc de torn i em dirà escolta noi, seràs molt bo als Pirineus, però el repte de veritat està al Karakorum o a l'Himàlaia, quan tornis d'allà en parlem. Amb el viatges tant del mateix, et pots passar cinc anys viatjant pel sudestasiàtic, sudamèrica o fer deu voltes al món típiques, i seguir sent un novell que et deixen cinc minuts al mig de Peshawar i et mors del susto.

Tal com jo ho entenc, una viatge es valora per la intensitat de les experiències viscudes. Llavors com més i més viatges, més fortes han de ser aquestes experiències perquè t'emocionin de veritat, et tornes un yonki de l'autenticitat, cada cop necessites anar a llocs més besties perquè el viatge tingui sentit. No si val tornar a fer el mateix que abans, ja no anar al mateixos llocs, sinó quedar-te al mateix nivell d'exigència. A molts viatgers els hi ha passat, desprès d'uns quants viatges per Europa ja vols anar més lluny, Sudamerica o el Sudestasiàtic per començar poc a poc, i aquest  primer cop ho trobes brutal. Si hi tornes segur que ja no t'aporta el mateix, ja ho veus amb uns altres ulls, més curtits, i ja busques una  altre història, Àfrica fàcil o India per antonomàsia, que és a la distància cultural més gran que arriben la majoria de motxilers. Molt pocs s'atreveixen a anar més enllà, i tot i passar llargues estades a la India quasi ningú creua al Pakistan o a Bangladesh per exemple, a anys llum en experiència viatgera del que et pot oferir la India, ja venuda totalment a aquest tipus de turisme.

Resumint, pocs son els viatger que s'atreveixen arribat el dia i fer el pas, a començar a jugar en una altre lliga. Aquí justament està la línea que separa els uns dels altres, aquí és on hi ha el miratge.
Per posar un símil futbolístic, la gran majoria de viatgers mediàtics prefereixen ser els eterns líders de segona divisió que no pas pujar a primera, on segurament no estan preparats per jugar. O amb l'escalada, ningú es conformes amb pujar sempre parets de la mateixa dificultat, la gràcia està en superar reptes cada cop més difícils perquè les parets fàcils ja no t'aporten res. Crec que és senzill d'entendre això que dic aplicat al món dels viatges, però no és tan fàcil d'assimilar.

Just després d'aquest raonament, que he tingut en diverses ocasions amb altres viatgers  animant-los a fer un salt qualitatiu en els seus viatges, entenent qualitatiu com a viatjar per llocs més emocionants, em surten sempre amb el que cada país té el seu QUÈ.
La coartada fàcil de que no es poden comparar països sempre m'ha semblat si més no incoherent. Si que es poden comparar, com tot, si marques un criteri de comparació vàlid. No pots dir en cap cas que França no te cap interès, per suposat que en té, però des del punt de vista aventurer, si el que volem comparar és França amb el Pakistan des del punt de vista d'intensitat de les experiències que viuràs en un lloc o l'altre, França perd de calaix. No  estem parlant d'anar de pont aquí, sinó de viatjar de veritat. I no cal ser tant dràstics, inclús en països amb molta més proximitat, viatjar pel Iemen és més emocionant que fer-ho per Jordania, Bangladesh és més emocionant que Vietnam, Sudan ho és més que Kenya, etc, etc. Això és així, no és una opinió, el què passa és que has d'haver jugat a primera per poder-ho comparar amb jugar a segona, si no no ho saps.
Per això la discussió sempre l'acabo amb el ves-hi, al Iemen, o Pakistan per exemple, i si quan tornes em dius que ha estat igual d'intens que el teu viatge a Tailàndia, doncs llavors potser m'equivoco jo. Però mai m'han pogut donar la raó perquè cap hi ha acabat anant...

Sóc conscient que és de molt mal escriure això, però crec que és bo ser crític amb tot aquest mundillo de cartró pedra que s'ha construït al voltant dels grans viatges. Cada dos per tres em trobo nous llibres sobre voltes al món, tots pels mateixos llocs, manuals per preparar llargs viatges, inclús hi ha qui publica el seu viatge de dos mesos per Nepal, per no parlar de la vergonya aliena que sento amb Pekins expressos, Callejas i demès cutrades televisives sobre viatges.  Inclús l'altre dia a Girona on feien una trobada de bloggers de viatges, resulta que el paio més llegit del món és un que diu que aventura és també anar a provar un nou restaurant! Llavors clar, si baixem tant el llistó si que el món està ple d'aventurers... El què deia, cadascú es convenç del què vol per no assumir que li falta el què cal per anar més enllà.


I després de tot aquest rotllo que no és més que una reflexió personal, us explico que pel que sembla la Sheila i jo estarem un bon temps plantats a Catalunya. Si tot va bé d'aquí pocs dies tindrem la nostre primera filla! vam tornar amb regalet de l'últim viatge, serà una nena Made in Burundi!
Molt contents per suposat, tot i que això vol dir que s'han acabat el viatges per un bon temps, o possiblement per sempre. Si heu llegit el post sencer us haureu adonat de com i per on ens agrada viatjar, estareu amb nosaltres en què viatjant amb nens petits no pots creuar una frontera africana en mig de trets, ni sopar amb talibans, ni caure del sostre de camions, ni dormir a terra en estacions... I com que no sabríem ni voldríem viatjar de cap altre manera, el més probable és que el que entenem nosaltres com a viatjar, s'hagi acabat.

I ara què? Doncs en cap pas tenim pensat tirar la tovallola, una cosa és que no es pugui viatjar com fèiem, i l'altre que ens vulguem quedar a casa per sempre. Ja trobarem la manera de poder tornar a conviure amb gents i llocs que tant ens han agradat, ja sigui establint-nos una temporada allà, viure-hi i treballar a distància com ja havíem fet, o treballant en cooperació com hem fet últimament. Crec que seria el millor regal que li podríem fer a la nostre filla.  

Salut!

- Continuar...

diumenge, de juny 17, 2012

Le petit Burundi


Què gran és Burundi. Impressió equivocada la primera, si bé és ben cert que a la capital Bujumbura no paràvem de treure’ns cada dia mans de les butxaques de petits delinqüents buscant una recompensa inexistent, la resta del país ha estat una bassa d’oli de gent humil i encantadora.

En l’anterior post ja us havíem comentat que Burundi té reputacions contradictòries depenent d’on t’informes, i mentre alguns pocs parlaven de país entranyable, la majoria t’assegurava que anaves a parar a un petit Congo ple de maleantes i criminals repudiats d’altre països. Inclús la Lonely Planet, una guia de viatges cada dia més nefasta, adverteix sense embuts que si surts de la capital et jugues seriosament la pell per la inestabilitat vigent, tal qual. Malauradament pel país i per sort per nosaltres, massa gent encara confia cegament en aquestes guies i com a resultat ens hem trobat un país pràcticament per nosaltres sols.
Que un país no rebi turistes, i per aquest motiu ho valorem sempre tant a risc de prendre’ns per bojos, fa que et pugis endur una impressió molt més real i encertada de com és la seva societat. La gent no actua ni et dona les facilitats que pressuposa que voldràs, sinó que reacciona amb tu tal com és. A vegades et trobes amb societats ben hostils amb l’estranger, i altres, com en aquest cas, la gent s’interessa per tu, és oberta i agradable i t’ajuda sempre que pot. Hem començat aquest post doncs posant el nostre granet de sorra per intentar tirar per terra els prejudicis sobre la perillositat de Burundi.

Bujumbura és una ciutat lletja, extensa, amb arquitectura colonial francòfona depriment i molt pobre. La situació en canvi és un altre tema, plantada a la riba del llac Tanganyika, a pocs kilòmetres del centre hi ha algunes de les millor platges interiors del continent. També és relativament cara d’allotjar-se i amb zones realment sofisticades, fet que sempre et deixa perplexa al principi al trobar-te en el que diuen que és el quart país més pobre del món.  Els motius són els mateixos que us vam explicar de Sudan del Sud, presencia massiva de les nacions unides, ong’s i demès, que fa que es formin petits oasis per blancs que treballen pels negres però que necessiten com aigua de pluja les comoditats d’occident... També es deu a que Burundi és un país molt petit, amb una prou bona xarxa de carreteres i transport que facilita que la gent es desplaci a la capital i torni als pobles al mateix dia.

Fora de Bujumbura en canvi, Burundi es Àfrica negre en estat pur. Vida rural antiguíssima, nens per tot arreu, mercats espectaculars, plantacions de te, cafè, palmeres, preus irrisoris i malauradament també tanta pobresa com alegria de viure, futbol i música al carrer.
Bona música i bon menjar, llegat dels francesos que situa Burundi com a capital gastronòmica de l’est d’Àfrica. Qui ens havia de dir que a qualsevol bar de cantonada cutre et pots fotre unes “brochettes” de vedella amb una bona amanida i una cervesa de tres quarts de litre. Doncs és el sopar típic aquest, per dinar en canvi tiren de llegat africà i t’omples la panxa d’un immens potaje de mongetes, arròs i patates fregides tot barrejat a lo bruto. Humil quasi sempre però amb alguns costums d’allò més refinats, és ben estrany Burundi.

I tot i que no volem tornar a fer un altre post extensíssim sobre Hutus i Ttusis, no podem deixar de dir que aquí el problema entre aquestes dues ”ètines” ha estat històricament el mateix que a Rwanda. Aquí per contra han rebut més el Hutus, amb un genocidi als setanta, i també és la font d’una guerra civil llarguíssima que es va acabar fa poc menys de deu anys. Només apuntar que Burundi és la Sierra Leone de la costa est, un país que hauria de tenir unes cicatrius de guerra tremendament profundes i que en canvi, com al país de la costa oest, sembla que finalment ningú més vulgui sentir parlar de guerra, una cosa lletja i vergonyosa dels temps dels pares i  on tothom ara vol viure en pau.

Us deixem aquest cop amb poc text però amb algunes fotos prou representatives tenint en compte el poc que els hi agraden les càmeres, doncs tampoc tenim massa temps per escriure. Pengem aquest post des de Kigali, Rwanda, on acabem de tornar a entrar per una frontera que no surt ni als mapes i des d’on volem (Vols) demà mateix cap a casa.




Un altre viatge que s’acaba, una altre munt d’experiències viscudes, India, Uganda, Sudan del Sud, Rwanda, Burundi... Com sempre marxem amb la tristor de deixar enrere gent entranyable que segurament no tornarem a veure mai més, i d’altres que en canvi esperem veure ben aviat.

Una forta abraçada a tots,
Salut!

- Continuar...