.

dissabte, de setembre 05, 2009

Born To Be Wild !



Hola Familia!

Si, si, ja sabem que no fa pas tant que us vam escriure per tornar-vos a torturar amb un altre mail, pero es que per nosaltres ha passat una eternitat. I es que aquests ultims dies de viatge han estat d’allo mes salvatges, en tots els sentits, ben al contrari del que ens havia ofert Africa fins llavors.
No ho esperavem pas, pero creuar de Kenya a Etiopia ha estat impressionant i durissim. La Kenya moderna i turistica s’acaba a Isiolo, a tant sols cinc hores de la megacapital. A partir d’aqui, espabila’t, desapareixen busos i matatus hi has de negociar amb camioners i contrabandistes perque et vulguin carregar deu o dotze hores per trajecte sobre les barres de ferro del sostre del remolc en terres de bandits. Alla d’alt penjat, aguantant-te com pots, amb desenes de persones mes, hem travessat les zones desertiques del nord. Es un lloc verge i aillat, a disfrutar des d’aquesta posicio privilegiada, amb el vent i el Sol a la cara fen-te sentir la forca i la llibertat pura encara existent a la Terra. Veus passar pel teu costat elefants, zebres, monos, girafes o camells, envoltats d’un paissatge tant aviat savanic sec com lunar amb craters gegantins pertot.
Per no parlar de la gent, els tribals! Si fins ara Africa ens havia retornat al segle XXI, ara ens llancava de sobte desenes de segles enrera. Si no els haguessim vistos alla, deixats de la ma de Deu, no ens ho creuriem.

I es que som molt esceptics amb el tema tribal, segurament massa, perque en molt casos per mantenir aquesta gent com a reclam turistic, mes que pel seu propi be, governs de tot el mon els tanquen en un parc (amb entrada sucosa esclar) i els otorguen unes pagues perque no canviin. Aixo sovint acaba amb societats tribals mandroses i alcoholiques, ha passat a llocs tant llunyants com al Qhebec amb els Inuits o amb els Masai que trobavem borratxos perduts als bars de Kenya.
Aixo que hem vist ara no es pas el mateix. Alla estaven els Rendiles i altres de noms que no recordem, semidespullats, amb incontables collarets, bracalets, “piercings” exagetrats, les orelles a tocar l’hombro i machet o escopeta en ma. Inclus alguns amb arc i fletxes! Ens sentiem dins un documental, els nens ens ploraven o s’escapaven de nosaltres, i als adults si els feies la foto de rigor et tiraven la pedrada de rigor… Aixo al nord de Kenya, qui ens ho havia de dir!
Vam arrivar encara flipant a Marsabit, aillat i sorrenc, ens agrada i ens hi quedem. Son “reparador” i atre cop a trapichear pel proxim camio a la frontera, on finalment arrivem de nit amb l’esquena ja partida. El poble frontener esta dividit entre els dos paisos, per sort, o mala sort vam decidir dormir al canto kenyata. L’endema Etiopia ens preparaba una rebuda inesborrable.
No portavem ni mig kilometre caminant pel Moyale etiop, que veiem baixar una tromba de gent corrent i cridant, molta, potser cincents o mes. Sentim trets, portes i finestres es tanquen de cop, la gent es llanca a casa o a les botigues. Comencem a corre cap a una d’elles on una dona encara no s’ha decidit a passar el pestell i espia el carrer, ens deixa entrar. Mes trets. Sheila, apartat de la porta i posa’t darrera la paret!!! Al cap d’una estona ja podem sortir, un home ens diu que tranquils nois, avui hi ha lluites entre tribus ribals, “tribal clashes”, no van pels civils pero seria milllor que marxessiu del poble si podeu.
Caminem a pas lleuger cap a l’estacio de bus, pero abans d’arribar-hi, mes trets, la gentada torna a correr. Mini no miris enrera, em sembla que… tira cap aqui!!! Pero no ho podem evitar i ens girem tots dos morts de curiositat. La Sheila ja els havia entrellucat de lluny pero no volia que fos veritat, dos camions carregats de gent sobre el sostre, amb armilla militar, escopetes i metralletes apuntant. Si si, lo que has vist a la tele de Somalia i demes, tal qual.
Ens criden des de l’estacio de bus, com si fos els gran refugi, pero nomes es un descampat delimitat per una paret fins al genoll i una porta de reixa metalica. Entreu aqui i no sortiu diuen!, pero en el fons no som dins d’enlloc…
Hi ha nomes un autobus que quan pugui sortira a Yabelo, a quatre hores. Irracionalment el Mini encara te temps per discutir-se amb el conductor del bus i pandilla perque ens volen fer pagar un extra per les motxilles. Molt vell aquest! El bus carregat per dins i per fora de sacs i equipatge de tothom que evidentment no paga res. Sorpresa, els sants Etiops que esperavem son mes xungos que ningu, ens criden, ens insultem, ens amenacen, quasi arrivem a les mans, ningu ens ajuda, i al final, mes trets. Tornem tots a la realitat en que ens trobem i despres de claudicar perque ens hi vulguin, pujem al bus. Passa l’estona i ecara estem dins el bus, hi ha hagut mes trets i corredisses. No ens agrada estar alla tancats, quants cops hem sentit viatjant coses que han passat amb els passatgers d’un bus… Mes encara, a Torbit, a pocs kilometres d’alli pero Kenya, ens van informar de la massacre de mes d’un centenar de persones que en tan sols un mati de furia van perpretrar uns tribals etiops. Va ser l’any passat, en una entrada fortiva al poble, i als ulls d’aquella gent encara ho podies llegir tot.

Finalment fotem el camp.

Descobrim el sud d’Etiopia per la finestra, pobrissim, cases, millor construccions minimes de fang, troncs i palla, rodones, amb nens despullats, dones encorvades carregant les garrafes, animals a les canyes, desert i sequera. Quan hi ha un poble aquest esta ple de gent, molta gent a banda i banda de la carretera, i cabres, vaques, carros de rucs, mes nens, teteries centenaries, un mercat, tot antiquissim. Veiem caure el Sol per la finestra i tenim sentiments contraposats, com sempre, ens destrossa el que veiem, i per altre banda sentim com feia temps que no, que hem arribat en un lloc especial. Ens fa allo a la panxa, ens tornem a sentir viatgers.

I no era per menys, les tribus del sud d’Etiopia, les pacifiques, son un espectacle alliconador de vida natural i tradicional, possiblement inigualable enlloc al mon. Aqui tenim Mursis, els del plat al llavi, tots els coneixeu, Hamers quasi conills pero amb plomes al cap, les dones amb pells i rastes, Bannas pintats de blanc o Turmis amb els piercings gegants a la cara. Tots ells pentinats i arreglats tant fashion que costa de creure. De fet aqui ja hem comencat a veure els primer jeeps carregats de blancs amunt i avall, anant-los a tocar els collons als pobles. Alla si, suposem, algo de teatre hi ha, pero els que hem vist a centenars en els mercats, en camins i pobles comprant i venent cabres, gallines o gra, somrien-te i agafan-te francament o passant de tu amb la mateixa naturalitat, aixo es real, cru, tal qual, i es un privilegi tan sols sigui poder-te passejar entre ells.

El etiope de a pie, vaia tela… Llastima de no poder titular el mail com ho hagues fet el malaurat Rubianes, ja ens agradaria, pero de moment de somriures etiops ben pocs. Generalitzem, ho sabem, pero no hi ha altre manera d’explicar-nos. Quan una gran majoria de gent a Uganda i Kenya es porta encantadorament amb nosaltres i poques persones o cap ens ha putejat, i en canvi aqui la gran majoria de la gent ens ha tractat a cosses i ben poques persones han estat argradables, que hem de dir!
Ja hem dit que esperavem una gent maquissima, no sabem per que, potser el fet que la meitat de la poblacio fos musulmana ja ens inpirava confianca. Doncs aqui ni aquests. Nomes recordem un pais on ens havien tractat igual, i es Vietnam. El modus operandi es el mateix, o et passo per sobre o rebento. Es a dir, o et puc timar d’una manera o altre o prefereixo no saber res de tu. Diferent totalment a la majoria d’altres llocs on hem estat, on evidentment et proven de timar, pero si els pilles, riem tots i ell accepta que ha perdut. Aqui t’ho diuen a la cara sense pestanyejar, el bitllet de bus val el doble o el triple per tu perque ets blanc, o acceptes o baixa del bus, o acceptes o fora del bar, o acceptes o fora de la pensio. Ens hem passat molts dies anant a dormir amb un cabreix monumental per no acceptar el joc, i amb mandra de llevar-se per pensar: amb quantes persones m’haure de discutir avui? En ocasions ens han fotut fora del bus i hem quedat tirats a mig cami, lo qual no ens ha servit de res tampoc peque aqui fer dit no s’enten si no pagues bastant, o hem hagut d’acabar marxant d’un poble perque ja no ens quedaven llocs on menjar despres de liar-la a tots els restaurants...
I no nomes es quan hi ha calers pel mig que les relacions s’entervoleixien, perque podriem acceptar el joc ja que el pais es barat i molt, 30 birr (1,5 euros) l’habitacio per dos, etc. Es que igualment son una de les societats mes antipatiques que hem conegut, nomes et parlen per interessos, si si com a molts llocs, pero aqui sense cap gracia, fent-se el xulo o el xungo en tots els casos. Es una pena perque nosaltres sempre hem dit que viatgem per coneixer la gent, societats i cultura mes que paissatges o llocs historics. Aqui la gent de moment no ens ha aportat res, excepte els mes vells (que costen de veure en un pais amb una esperanca de vida baixissima) i els tribals que per altre banda ens han semblat els mes «civilitzats» de tots. I la pobresa no seria el problema tampoc, en paisos igual o encara mes pobres hem tingut feines perque ens deixessin pagar! o per refusar invitacions a casa tot i no tenir res per oferir-te, aqui encara esperem un sol somriure de gratis.

De totes maneres tampoc n’hi ha per tant! Etiopia ens esta aportant moltes altres coses, i a mes sembla que com mes al nord anem, mes agradable es va tornant la gent, malgrat que al mateix ritme que es va perdent l’encant del sud.
Ja hem dit que hem tornat a sentir l’escencia del viatge, ja sigui per la poderosa entrada que vam tenir, com per les nules comoditats amb que has despavilar-te, quasi mai llum, lo qual t’otorga uns cels estrellats increibles, quasi mai aigua, no recordem haver anat mai tant guarros com aqui, la roba se’ns aguanta dreta! Letrines comunitaries indescriptibles, busos d’anar dret per viatges d’hores i hores, tots i cadascun dels qual s’ha espatllat en cami, etc... Els paissatges son grans, tot es gran, arbres gegantins a qualsevol lloc, pero sobretot el cel. No entenem el cel africa, es mes gran que enlloc, sembla que tinguis els nubols a tocar dels dits, i es com estar dins una cupula pero amb l’horitzo infinit.
I per guapos ells i elles, els etiops, una societat de guaperes, sembla la barreja perfecte entre l’africa negre i l’africa arab.

Ens ho trampejem com podem doncs, amb lo que ens agrada el pais i lo poc la gent, pero no volem fotre portasso com vam fer a Vietnam, aqui per contra sembla que hi ha parts del pais que valen molt la pena.
Vale, pot semblar que parlem dels paisos com si fosin cromos, pero no, mai hem sigut dels que els agrada coleccionar paisos, al contrari, intentem adentrar-nos-hi i entendre-ls des de l’arrel estrujant al maxim el temps que ens hi deixen estar. Aixo es el que hem estat fent durant anys, aixi es normal que sovint estiguem comparant el que hem vist o visut en un lloc i altre.

Perque es interessant Etiopia? Entre altres perque es l’unic pais d’Africa que no ha estat mai colonitzat, lo qual fa que sigui un mon apart de la resta del continent. Aqui tot es diferent, el seu propi calendari de 13 mesos, una escriptura ben extranya i intrigant, el seu propi horari +-6 hores (res a veure amb el GMT), el seu menjar diferent a tots els altres paisos africans, fora plats i coberts i endavant la Injera, l’omnipresent «crep» que fa de pa i de plat i que gracies a deu esta feta de Tef, un cereal que nomes es troba a Etiopia i que no porta gluten!!! menys mal perque practicament no hem menjat res mes. I el cafe! Aqui el van descobrir i es nota, a vegades el preparen inclus comencant per coure el gra in situ. Tant de temps sense cafeina! el primer dia quasi tenim de lligar el Mini de tants que se’n va fotre.
83 llengues i 200 dialectes ! pero nomes el 38% de gent alfabetitzada, 50% de nens escolaritzats i 12% a secundaria, perque segons ens diuen, si tots els nens de fins a 16 anys anessin a cole, la meitat de la poblacio estaria a les aules, lo qual un pais de sequeres i ambrunes tristement encara no es pot permetre...

Som a Addis Ababa, un capital d’allo mes depriment i gris on hem vingut per visats, aqui les diferencies socials ja son esgarrifoses. Si tot rutlla com cal marxem dema a Harar, una petita ciutat amb aires orientals, diferent dins un pais diferent.

Una abracada ben forta a tots, i felicitats pel bodorrio Bernadi i Sara!

Fotos a http://llunynet.blogspot.com. Doncs aixo des d’Etiopia sembla que sera impossible, per aixo hem adjuntat les fotos al mail. Uf masses! ja ho sabem, pero la family ho agraeix…

Jordi i Sheila
www.lluny.net

- Continuar...