.

dilluns, d’agost 17, 2009

Angels Negres



Hola Mzungus!

Ha costat prou, pero sembla que l’aventura africana ha arrancat per fi…
Van ser dies ben extranys els primers, sobretot per lo radical del que vam trobar. Mentiriem si diguessim que no ens ho esperavem una mica, pero Nairobi (Kenya) ens va rebre amb una modernitat desconcertant i asfixiant que ens va deixar fora de joc. Veniem de mig any de viatge de trempera, de naturalesa descomunal, de vida de calle, practicament immersos en un altre segle amb encara els cants de mesquites i ritus hindus al cap, i aquesta entrada a Africa ens va caure com un gerro d’aigua freda. De sobte caminavem per un centre com el de la Nova york mes actual i cosmopolita! Evidentment estavem de viajeros per on no tocava, la gent inclus ens mirava com si fossim mig vagabunds, no ens havia passat des de Shanghai…
Vam intentar arreglar-ho movent-nos de seguida pel pais, pero com mes llocs visitavem i mes informacio del continent anavem recollint, mes ens adonavem que si no canviavem de xip poc assavoririem res d’aquest nou contient per nosaltres. Gran part d’Africa ja fa temps que esta lluny del mite adventurer, tribal, salvatge, d’aillament de la resta del mon, etc, que molts li associen. Son modernes i occidentalitzades capitals de pais i tambe les ciutats mitjanes en general, gent amb una mentalitat, religio i costums ben propers als nostres, segurament massa, futbol, cotxes, sexe, birretes, etc.

Potser suficient o inclus collonut per molts, i ara no es tracta de xulejar que ja saveu que no es lo nostre, pero nosaltres hem arribat a un punt en que ens costa molt ja trobar llocs que ens fagin emocionar, filtrem molt be el que veiem. Hi ha gent que trova exotic Thailandia, tot es questio del que hagis vist fins ara, i per sort, o potser per desgracia, nosaltres hem vist molt.
Aixi doncs, no podiem esperar trobar aqui el misticisme, el caos, la historia antiquissima, les extravagancies i el perfum d’altres temps que ens havien donat alguns paisos asiatics, on a mes estas immers cada dia i a tot arreu en “l’espectacle”, aqui en canvi hauriem d’anar-ho a buscar a les remotes entranyes dels paisos si voliem veure el que queda de les seves arrels africanes. I aixi ho hem fet, perque sino la veritat es que ens comencavem avorrir, i aixo a aquestes alcades de viatge no podia ser. El problema es que estem bastant petats ja, aquests viatges nostrus casquen, i si falta l’adrenalina que fa venir ganes de llevar-te cada dia per anar a veure mon, el cansament et pot.

Primer de tot, marxar de Kenya pitant i cap a Uganda, on podriem dir que comenca la nostre Aventura Africana.
Uganda es una altre historia, ens en vam adonar nomes creuar la frontera. L’aspecte de pais serios desapareix a l’acte i ja comences a viatjar embotit en furgos d’infinita capacitat, rancheres carregades de patates, platanos, gent, animals i tu com un mes alla d’alt esquivant les branques, encara que ells amb una plasticitat i agilitat humiliant!
Si et surts de les principals ciutats i arteries del pais, que ensenyen una desigualtat brutal amb altres zones mes remotes, es un pais precios, amb un paissatge variadissim que passa ens pocs kilometres de la sabana mes calorosa i sense limit a la vista, a muntanyes de mes cinc mil metres amb glaciars permanents, a camins de terra vermella entre selva tropical o a llacs que de ben segur el Dr.Livingstone tenia que esquivar. Tot plegat amb una diversitat d’especies animals aclaparadora. Llastima que nosltres de parcs naturals cap ni un, de fet algun si, els que creuavem inesperadament anant per rutes extranyes i ens adonvem que estavem dins d’un quan veiem manades de nyus, monos, “bambis”, ocells gegants, etc. I es aqui ja entre en joc el gruix del turisme africa “d’exploradors” de viatge organitzat i un motxilero de temporada megapijo amb jeep incorporat que paga el que calgui (per sort ben pocs n’hem vist perque s’amaguen ells solets en els seus ghetos a les afores de les ciutats). Si us diem que anar a veure goril.les val 400$ per dia i barba ja entendreu que es algu totalment fora del nostra avast, pero almenys es un tema forca controlat. Res a veure amb Kenya, tambe amb entrades desorbitades que doblen de preu cada dos anys, pero amb hotels i campaments amb piscina dins els mateixos parcs, globus aerostatics al cel i jeeps pertot, sovint amb una vintena envoltant un lleo! A lo Rioleon Safari! Per no parlar dels Masai Mara ballant i saltant teatralment davant de publics multitudinaris…
Realment ens ha deixat ben tristos veure que estan fent en llocs tan fragils i que teniem per tant especials com les esplanades del Serengueti i les terres baixes del Kilimanjaro. De fet pero la culpa es de qui es prostitueix o de qui va de putes? Realment no ens cap al cap que algu vulgui banyar-se en una piscina mirant girafes i hipopotams, pero que estem fent amb el mon???

Tornem a l’Africa de veritat. Les rancheres i els camions ens han permes arribar a llocs fantastics. Ja us ho imagineu perque tots ho tenim al cap, poblets de quatre cases rodones amb sostre de palla, les avies encorvades fent la farina amb morters que nosaltres no podem ni aixecar dues vegades, kirikus corrent despullats amunt i avall, blat de moro assecant-se a la “placa” central, les nenes i nens mitjants fent cua al pou per arribar al poble amb les garrafes al cap… Si si, vida tradicional en estat pur, dura pero molt mes felicos que els de ciutat. Mes rancheres, ara cap a la frontera amb la R.D. del Congo. No podem evitar la nostre quasi obseicio per aquest llocs, amb l'aire de sense llei, amb el bo i millor dels paisos trapicheant amb negocis quasi sempre obscurs. En el fons son llocs on entendre millor la relitat dels paisos, qui emigra i qui immigra, qui es el ric, contrabands de que, etc. El Congo (RD) pero es molt Congo, un pais permanentment amb guerra des de sempre, i Uganda, els ultims 20 anys tambe en guerra amb uns rebels sanguinaris que volien establir un estat basat en els 10 manaments de Moises. Imagina’t, els han trencat tots i cadascun! Tot just a principis d’aquest sembla que finalment els han fet fora del pais. Doncs aixo, despres d’hores per preciosos camis oblidats entre aquest dos paisos, un poble frontener a lo somali, d’aquells on es talla l’ambient, on a sobre la Sheila va i perd els papers i es posa a cridar la penya chunga pels intents de timos nomes ficar-hi un peu. Ho vam arreglar no sabem com i sense ferits, ja ja, pero es una cosa que passa viatjant, sobretot despres d’hores de trajecte, de no menjar, etc. Un perd els nervis i l’altre ha de donar el callo pels dos, un dia per tu i l’altre per mi.

Aprofintat que parlem de paisos veins, Uganda tambe te frontera amb Rwanda, on no hem anat per problemes de ruta i de visats. Veient els ugandis, molts d’ells tutsis, una gent tant collons d’agradable i amb el cap tant ben posat, encara se’ns fa mes dificil d’entendre els que ja se’ns feia impossible d’entrendre. Suposo que tothom recorda l’increible brot de violencia que va saccejar Rwanda fa uns anys, i que va acabar amb el genicidi dels hutus sobre els tutsis, amb la mort de quasi un milio de persones en nomes tres mesos, la majoria d’elles assessinada per bandes de joves a machetassos. Heu vist la peli Hotel Rwanda? Es de les que es queden a la memoria per sempre… I ja que hi som, d’Uganda i sobre el dictador de torn, hi ha la recent El Ultimo Rey de Escocia que no hem vist pero que creiem que tambe esta molt be.
Mentre la massacre a Rwanda l’ONU dormint a Bruseles… L’ONU, vaia uns, no se si ja ho haviem dit abans i si es aixi ho repetim igualment, que es vergonyos els supermegajeeps amb els que es passeja aquesta “organitzacio” pels paisos pobres. N’hem vist a tots els paisos que hem estat (menys Iran!), pero aqui a Uganda mes que enlloc. Segur que aquests brillants Land Cruisers de luju ultim model, amb antenes gegantines no sabem si per comunicar-se amb Mart, deuen valdre el que no es sabut. Aqui inclus n’hem vist de l’Unicef (part de l’ONU), i era de denuncia veure els nens de la cola apoiats groguis en un d’aquest cotxassos. De veritat que venen ganes d’apedregar-los, sobretot quan els veus passar al cosat dels de la Creu Roja, aquests amb tartanes de rancheres i furgonetes microscopiques.

Els anomenem els nens dela cola… quants a Uganda! Uganda es un pais de nens de carrer, d’orfes per culpa del sida, la malaria i la guerra, i sino ho son provenen de families totalment desestructurades que no se’n fan carrec. Enlloc haviem vist tants nens vagabundejant drogats perduts quan cau el Sol, sols, bruts, estripats, tristos i nomes acompanyats de l’ampolla de plastic amb la cola per inhalar. Ni el govern ni les ong donen avast per tanta canlla, es creu que n’hi ha uns 2.3 milions!
Vam estar visitant algun centre, atavalant algun treballador de Save de Children que pillavem pel carrer, i passant forces dies a Mbale amb els nens. Hi ha forces centres on poden anar a menjar, dormir en canvi quasi tots al carrer, pero sobretot van tant faltats de carinyo que ni et demanen res si tan sols els hi dones la ma, el abraces o rius amb ells. Son uns Angels, timits i sense malicia, es una pena molt gran hostia!
Per pobresa extrema, segurament el subcontinent indi “guanya” a tot el continent africa junt. L’aglomeracio de gent a la India fa que no hagi ni feina, ni menjar ni espai per tothom pero si per a milers de liciats i quantitats ingents de merda. A les grans urbs hi ha milions de persones vivint sobre les escombraries, al costat de les clavegueres, maxim sota amb un toldo de plastic per una familia mes que numerosa, i tot a gran escala. No hem vist res semblant a Africa fins ara, es clar que en algunes grans ciutat africanes i zones en conflicte hi ha el mateix, pero en general Africa no es continent de superpoblacions i la pobresa extrema es molt mes controllable d’aquesta manera, tant pels propis governs com per ong’s. En resum, aixo fa que no estiguem sempre ficats entre merda i gent pobre com a la India, a lo qual no sabem com dir-ho perque es molt trist, pero com mes temps hi passes mes t’hi acostumes, se’t fa com un cuirassa perque sino estaries tots el dia per terra. En canvi aqui on som ara, quan trobes gent necessitada i molt, com els nens del carrer, t’afecten d’una manera acollonant.

Anem plegant que sino s’allarga i no ens llegeix ni deu… Quatre cosetes: Quasi ens veiem mes aviat del previst. El passaport de la Sheila sense tapes que ja us haviem comentat, ens va fer tenir uns forta discussio el el tiu d’immigracio de Nairobi. De seguida ens vam adonar que no eren com els indis aqui, amb els que podiem barallar-nos hores i despres un chai i aqui no ha passat res. Aqui la discusio va acabar rapid i amb un crit: O accepteu el que us dic jo, o us envio a Espanya en el proxim vol!!!
Preus de les coses, doncs ens tenia ben acollonits pero no, al final si fa no fa com la India excepte el transport, que el trobem forca mes carillo. Per aixo tampoc podem anar fent el pendo amunt i avall com fins ara, sense saber on aniriem a espetegar perque hi arrivabem practicament gratis. Aixo si, has d’anar en hotels de puterio que son molt barats. Son aquells que tambe es poden llogar per hores, i que nomes estan plens de nit! ja ja. Aixo si, cutres pero impecables, amb llencols nets!

I no ens podem estar de dir-ho.. pero es que quins nens tant macos els negrets! Si no fos perque no en podem fabricar cap (a no ser que el Jordi fagi alguna concessio, jeje!) fins hi tot se’ns despertaria l’instint paternal! I que guais tambe les “mamassitas” del mercat que els hi diem, grasses, amb vestits de colors, turbant al cap i nen enbolcallat a l’esquena. Superafricanes!

Apa doncs, ara ens queda creuar rapidament el nord de Kenya per entrar a Etiopia, un pais que ens atrau molt perque es un punt i a part a Africa, mai colonitzat, una historia brutal, molts muslims i fortes arrels.. Doncs des d’alli el proxim mail, ara cap sopar que aqui no ens perdem quasi mai un apat, s’han acabat les especies, el picant, els curris i les mosques, estem recuperant quilos a sac!

Us deixem les fotos com sempre al blog http://llunynet.blogspot.com, pero tenim la camara a les ultimes i fem el que podem. A mes aqui no els agraden gota les fotos!

Petonassos a tota la family catalana.

Jordi i Sheila

- Continuar...