.

divendres, de febrer 27, 2009

Kheyli mamnun Iran

Iran Iran Iran Iran Iran Iran Iran Iran Iran Iran Iran Iran Iran Iran Iran Iran Iran Iran Iran Iran Iran Iran Iran Iran

Salam companys,

Nosaltres seguim a Iran, deixant-nos portar per l'atzar sense gaires mes plans que l'avui, que quasi com sempre es el mes magic. Tot el viatge pot canviar en questio de segons, si perdem un bus, si ens para aquest cotxe i no un altre, si passem per aquell carrer i coneixem algu, tot el que ve darrera es crea de nou en funcio del cami escollit en un instant. Igual que tot en la vida, pero viatjant l'atzar interve cada dia de forma determinant.
Es veritat aixo que diem? o ve ja tenim el desti marcat i aquests cops d'atzar ja estaven escrits? Uf, no en tenim pas ni idea! Però ha quedat maco, no?

Res, que nosaltres som a Kerman, agafant energies (a base de datils, la reostia de bons!), per segurament una de les parts mes delicades del viatge. Deixarem Iran enrera doncs (se'ns acaba el visat) havent passat els ultims dies tant be com els primers que ja us vam explicar. Per cert que la hospitalitat irani continua com sempre o inclus in crescendo, la policia ens fa de taxi espontani pels pobles, els veins de pensio en porten plats de fruita, els botiguers a vegades no ens volen cobrar i un llarg etc.
Pel que fa a la salut, de moment estem de conya, nomes mal a l'esquena de dormir a terra, sobre llits-llistons o seients de bus en angle recte. Tampoc es gaire bo respirar tota la nit la merda que deixen anar les destartalades estufes de petroli, pero has de triar "morir" de fred o anestessiat (a 12 litres de benzina l'euro, i aixo que diuen que s'ha apujat tant!, es normal que tothom s'escalfi aixi).

Entre moltes altres, es impossible descriure tot el que vivim a diari, se'ns acudeix explicar:

A Zanjan vam viure les manifestacions del 30e aniversari de la Revolucio Islamica d'en Homeini. A Teheran milions, on erem nosaltres uns quants milers de persones al carrer. Segons ens van dir, molts amb assitencia obligada, funcionaris, militars, escoles, etc.. El cas pero es que impressionava de veritat, primer tota la tropa d'homes i darrera les dones, de negre, amb cartells de "Down with USA" i "Down with Israel", cremant ninots del Bush, Obama, Rice, Olmert... i basicamnet cridant tota l'estona algo que sonava com "Marg Bar America!, Marg Bar Israeli!". No sabem literalment que vol dir, pero era bastant evident que algo com "Em cag% @mb l! pu#@ maX& que v@ pa<*** Israel!", amb lo que el Mini s'hi va afegir amb entusiasme davant la perplexitat dels participants.

A Kashan, una petita ciutat sorrenca fantastica vam viure la devocio chiita per l'imam Hossein. Per tots els carrer i mesquites els fidels es passen el dia sencer colpejant-se el pit amb fervor i plorant la seva mort. Nomes veure'ns ens feien entrar a cada mesquita, participar (homes i dones separats com sempre, la Sheila amb chador que tant li agrada, etc), i com a recompensa dos plats gegants d'arros amb verduretes que mai sabran com els ho arribavem a agrair. L'arros per nosaltres s'ha convertit en un be de luxe, perque vaya tela amb la varietat del menjar que hi ha al carrer en aquest pais! Encara que no ens podem queixar, per menys de 2 euros jalem els dos. El mes important pero, es que vam apendre que en la majoria de festius religiosos les mesquites donen menjar. Com que aixo aqui vol dir un dia si i l'altre tambe, doncs ara quan hi ha gana i es festiu, abans sempre ens fem uns passes per davant de les mesquites a veure si cau alguna cosa, que sempre cau. De moment aqui a Kerman ja portem els dos dies menjant arros amb carnassa! A disgust nostre pero, nomes ens veuen, ens venen a buscar de l'altre banda del carrer i ens colen per davant de tothom, lleig.

Tambe hem creuat els deserts de Kavir i Dasht-e Lut, coneguts per albergar caravanes de camells carregat d'opi procedent d'Afghanistan. Entre els dos deserts, Tabas, un poble magnific on ens van deixar allotjar en una mesquita-mausoleu com a peregrins (de la llastima que els vam fer a aquelles hores de la nit, perque aquests llocs son exlcusius per a musulmans).
Realment va ser una travessia pel desert, es molt dificil moure't per Iran ens transport public fora de l'eix principal que travessa el pais. Normalment passa un bus amb frequencia diaria, o setmanal, i has d'anar a buscar-lo en algun trencant al mig de la nada, esperar hores a que passi i resar perque hi capigues! Llavors no va exactament per on vols i et deixa en una coneta a 40km a mitja nit. Caminar i fer dit als pocs cotxes que passen i finalment Tabas!!! Es clar que ens hi van volguer, realment peregrines per arrivar als destins.
Alla la sensacio d'oasis era total, amb palmeres datileres arreu. Pero el millor era llevar-se amb les crides matinals a l'oracio i trovar-te enmig d'aquell impressionant recinte, amb altissims minarets i enormes cupules de ceramica blava. Realment especial.

Tambe ens vam "menjar" una tormenta del desert anant en bus cap a un poble proper a Yazd. De cop es va posar a bufar un vent huracanat , el cel es va tenyir d'ocre intens i no es veia res a un metre de distancia. Vem flipar, tothom parat i el bus anant-se omplint de sorra i mes sorra, vam quedar guapos!

Pel que fa a l'apartat surrealista, a Nain, a les portes del dessert, un poble on no s'hi ha d'anar a parar mes que per pura casulitat (atzar o desti), vam trovar-nos un dels personatges mes interessants d'aquests ultims dies. Morteza, un doctorat en filosofia religiosa especialitzat en sufisme, que respira espiritualitat pels quatre costats. Parla espanyol de collons i vam estar a casa seva, on vam dormir com no!, parlant (ell) fins les tantes de la nit de conflictes religiosos, orient proxim, Al-Qaeda, mujaidins... un fenomeno, tot molt canyero. Fins que de sobte es despenja i es posa a cantar flamenc de putissima mare! El paio resulta que es un dels dos cantaors flamencs que hi ha en tot Iran! Vam conectar molt, segons ell tan mistic trovar-nos en aquell cul de mon no va ser per atzar, i ens anomenava ascetes, pel minimalisme economic i per la forma com viatgem, com els antics sufis que no arrivaven mai a desti.

Aixo pel que fa al passat, pel que fa al futur mes immediat, dema intentarem una altre "peregrinacio" al desert a una zona espectacular anomenada els Kaluts, on el vent ha dibuixat enormes formacions de pedra entra les dunes. A veure si hi arrivem, tenim els nostres dubtes!

I pel que fa al futur mes llunya, es una mica incert. Ja hem dit abans que ara ve una part forca conflictiva. Hem de creuar a Pakistan, de Zahedan a Quetta travessant la regio del Baluchistan. Des de sempre un trajecte delicat, on busos, camions i cotxes van en comboi per evitar emboscades de bandolers baluchis. A mes, a diferencia de l'ultim cop, ara tenim els talibans del Pakistan ben revolucionats. Ara meteix es possible que n'hi hagi tants o mes que al mateix Afghanistan, i les seves capitals son Peshawar i Quetta, on anem de pet. No es ni de bon tros segur com la ultima vegada que hi vam estar, quan no eren tants i el Mini es podia permetre el luxe de preguntar "Are you Taliban?" a qualsevol que en fes la pinta i ens interesses parlar-hi. De fet l'ultim cop vam passar "tranquilament" dues setmanes a Quetta esperant el visat Irani, un ciutat brutal, ben afghana, sense llei, amb un ambient frontener inexplicable. De fet al final ja comencavem a fer un tuf sospitos en una ciutat on els overlanders que hi passen hi fan nit com a maxim. Llavors uns personatges d'honestitat dubtosa ens van "solicitar" a una reunio extraoficial en uns baixos prop d'on ens allotjavem. Alla, gent de pela, un jutge, dos advocats i un metge ens van preguntar educadament que collons hi fotiem alla tants dies, mentre ens un rera altre ens revisaven els passaports. Aqui tot estranger es susceptible de ser espia, i la veritat es que va ser una situacio molt extranya que no hem entes mai. El metge encara no sabem que hi fotia, vam pensar que sortiriem d'alla sense un ronyo! Al final tot va quedar en res, la nostra historia del visat era certa i potser ho van comprovar, o potser ens vam emparanoiar nosaltres despres de tants dies patint un estricte i imposat Ramada. El cas pero es que el fruiter (un tiu molt maco on compravem sempre), que ens va veure parlar amb ells, ens va dir que no ens tornessim a veure amb aquella gent per res del mon, que estava molt preocupat per nosaltres...

Prou remembers! Doncs aquesta vegada la intencio es marxar el mes aviat possible de Quetta. De fet inclus alguns iranis ens han dit que es millor anar al Pakistan creuant Afghanistan, pero d'altres ens diuen el contrari. Tampoc els hi podem fer gaire cas, per altres experiencies sabem que normalment qui mes malament coneix la realitat d'un pais son els seus veins, plens de topics i prejudicis.


I tornem al present, ens en anem a rentar roba que des que vam dormir als terres alfombrats de la mesquita del desert, ens pica tot! Puces? No hi ara...

Molts petons a tots, ja veieu que estem be i felicos de la vida. Apa, nosaltres ens quedem per aquestes terres fotent-li canya.

Atre cop ni un accent, es el teclat. Ah si, les fotos les penjarem al blog:
http://llunynet.blogspot.com

Salut!

Jordi i Sheila
http://www.lluny.net

- Continuar...

dijous, de febrer 19, 2009

On the road again...

Turquia Turquia Turquia Turquia Turquia Turquia Turquia Turquia Iran Iran Iran Iran Iran Iran Iran

Salam Aleikum companys,

Ja estem altre cop pels camins del mon! Despres de quasi tres anys quiets, finalment hem tornat a tallar les arrels que per "culpa" vostre ja comensaven a ser massa profundes. Aixi que ala, motxilla a l'esquena i tota la llibertat del mon per empendre aquest cami de tornada incerta...

Alguns potser no sabeu que aquest cop estem revivint els nostres passos per alguns dels paisos de l'antiga ruta de la seda, d'Istambul a la India. Ja vam fer aquest cami en sentit contrari fa uns anys, pero es una part del mon que ens fascina, amb sempre nous llocs a descobrir. Intentarem no passar per cap lloc on ja hem estat, a no ser que hi tinguem algu a visitar o que per nosaltres sigui totalment imprescindible.

Com que alguns han insistit que ho expliquem tot, queixant-se de que els altres cops estavem incomunicats, aqui teniu un mail d'aquells que fa tanta mandra de llegir, tres tasses Trivi!!!

Vam volar fins a Istambul, estalviant-nos la pallissa de bus per travessar Europa de l'ultima vegada. A Ankara ens vam haver de barallar uns quants dies amb els funcionaris de l'embaixada Irani, tot i que almenys aquest cop no ens van exigir l'analisis de sang! Deuen ser els unics iranis cabrons, per funcionaris? Suposem que si, perque ja haviem decidit entrar a Siria quan l'embaixada d'aquest pais es va negar a fer-nos el visat, encara no sabem perque.

Entre te i kebap tambe ens vam plantejar anar al Kurdistan Iraqui, que es l'unica zona segura del pais i si pot entrar sense visat. El problema es que, a part de que per arribar-hi passes una mica massa aprop de Mosul i Kirkuk (quasi en guerra), practicament no hi ha transport public. T'has de moure en taxis, les pensions son escasses i cares i es molt semblant al kurdistan irani, barat i no et jugues el cul.

Quan ens va passar l'atac d'euforia doncs, carretera i manta cap a Iran: bus, tren, dit, tractor... el que calgui. El millor es clar, el dit, que els preus del busos a Turquia no son els d'Iran, i a mes et paren de seguida. Els cas es que ens hem adaptat molt rapid al continent i als nostres vells vicis de viatge, l'apat unic esmorzardinarsopar + platans, al poc frequent canvi de roba interior, a la dutxa quan es pot, a dormir on calgui, a cagar a la turca es clar, etc..

Si Sara! vam anar a la Capadocia, es molt guapo pero sort que estavem a ple hivern, perque te tota la pinta que a l'estiu suigui Salou tu!

El Nord de l'Anatolia turca es prescios, quin paisatge mes bestial, en aquesta epoca de l'any es com esta en plena Siberia, a Erzurum a -15 graus, joder! ens vam posar tota la poca roba que portem a sobre i tot i aixo les vam passar mes putes, sobretot a les nits.

I Dogubayazit!!!, la ciutat Kurda de la frontera entre Turquia i Iran, si Ton! la del nostre col.legui Kurd ultramafios, un personatge que mereix que li dediquem algunes linies: Ja haviem estat en aquesta ciutat abans, sembla que hi passi tot el contraband d'Asia cap a Europa. L'ultima vegada ens vam allotjar en un camping desert propietat del mencionat kapo. Vam anar a veure que ens donaven de sopar al bar, perque el camping esta a la quinta hostia de la ciutat (per cert amb un paisatge lunar brutal coronat pel monte Ararat). Ningu al bar ni al camping mes que aquest tiu i un colegui, que ens "obliga" a seure amb ell per sopar. Un hola que tal i ja es treu la pistola platejada enorme de la cintura, l'embolica amb una revista i li dona al cambrer. Nosaltres blancs li preguntem Que era aixo?, ens va dir que sempre abans de sopar feia que li guardessin la pistola perque quan beu es posa violent! En fi, vem demanar algo per sopar. Mentre sopem el Mini no sap (o no vol...) rebutjar un xupito rera l'altre de Raiki, l'anissat licor turc de 45 graus. Ens assinserem, ens explica que es dedica a traficar armes, tabac i drogues cap a Europa. Ja s'hi dedicava des de nen, els kapos de l'epoca el pagaven a ell i altres nens per passar droga afghana d'Iran cap a Europa per la minada frontera. El seu germa va volar pels aires posant el peu on no tocava. Ell ens ensenya tambe les "cicatrius de guerra", dues ferides de bala a panxa i cama.

Musica! Un acordionista i un cantant a lo Goran Bregobig i tots quatre ben tajes ballant en cercle... Quan ja estavem a punt de la retirada i sortir pitant d'alla l'endema a primera hora, el Mini te la brillant idea d'explicar-li que l'endema era el seu aniversari. Ala! mes xupitos i un proposta "irrebutjable" de tornar a sopar amb ells l'endema per celebrar-ho. La primera nit es va acabar amb l'irresponsable del Mini arrossegant els peus entre els bracos de la Sheila per una banda i el mafios per l'altre, cap a dormir.

L'endema sant tornem-hi, pero aquest cop nosaltres quasi no vam beure, ells vaja que si van beure! i encara es van assinsserar mes, fins a punts que nosaltres dos ens anavem mirant pensant que tot aixo no ho hauriem d'estar sentint... Al final uns regalets pels dos, dues navalles enormes de papallona per cadascun, ah! i ens van dir que tenien pensat regalar-nos dues pistoles, pero que els va semblar inadequat perque potser tindriem problemes a la frontera. No et fot!

Aquesta nit va acabar amb nosaltres dos arrossegant per banda el kapo cap a l'habitacio, mentre cridava que el deixessim anar, que volia anar a matar al seu pare!

L'endema ja en teniem prou, ja haviem temptat prou a la sort, i resavem peque no recordes les ultimes confessions de la nit, no fos cas que s'arrapentis d'haver-ho dit... Pero encara el vam veure una vegada mes, al mati, i vam tenir un pataleo que es va allargar unes hores, pero deixarem aqui la historia perque s'allarga massa... El cas es que vam acabar marxant d'alla amb les motxilles a l'esquena, corrent muntanya avall i mirant enrera...

Aquesta vegada no el vam trobar, pero tampoc el vam buscar... Aixi que vam travessar tranquil.lament cap a Iran acompanyats, Hippy i Sam!, de les impresionants vistes de l'Ararat (5300m) i el Damavand (5610m).


Iran, els iranis, altre cop flipant mandonguilles amb l'hospitalitat persa, que arriba a limits insospitats a occident.
Passejar-te per Iran una motxilla a l'esquena suposa rebre infinitat d'invitacions: "What's your name?" seguit immediatament per "Come to my house?" pels que xapurrejent l'angles, o directament arrosegar-te pel brac els que no. Aixi, des que vam entrar a Iran que practiment hem dormit tots els dies a casa de families, cosa que et permet coneixer el pais des de dins com cap altre pais que hem estat.

Hem estat amb families de tots els colors, ultraconservadores, com la d'un comandant del exercit irani que ens va passejar per casa de tots els seus familiars com monos de fira, pero a canvi ens va ativorrar de menjar. A casa seva, i igual que en tots els carrers dels pais, les omnipresents fotos dels dos Ayatollas de la revolucio, Homeini i Khamenei, i tambe del president Ahmadinejad. Per ells la revolucio islamica havia estat collonuda pel pais, les dones estan encantades d'anar tapades amb chador (capa normalment negra que cobreix cap i cos) i totes les prohibicions son pel be de la societat. Aquestes families ens han tractat estupendament, pero creiem que el que ens han dit esta molt lluny de la realitat. En cases de families mes liberals i amb el jovent que parlem pel carrer, ens asseguren que el 80% de la poblacio esta en contra del govern i de la revolucio islamica, que la democracia es ficticia i que les noies estarien encantades d'anar amb minifalda pel carrer. Aqui hi entraria la familia del Navid de Qazvin, amic de l'ultm viatge, musulma com el qui mes i de pensament molt lliberal, i amb qui hem passat aquests tres ultims dies. Finalment el seu pare, excelent cantant de musica religiosa i vidu des de feia poc quan el vam coneixer, ha canviat amb aquests temps els ulls mes tristos del mon per una rialla continua. Els seu dos fills en canvi, segueixen sentint-se a Iran com en una preso i nomes pensen en marxar-ne com sigui. Almenys ara pero, el Navid ja ha fet la mili de dos anys, requisit indispensable, entre d'altres coses, per obtenir el dret a sortir del pais. Ell ens pregunta constantment sobre com es una discoteca, com funciona aixo d'anar a parlar amb una noia lliurament, alcohol, musica, etc... Ens ha explicat totes les prohibicions a que esta sotmesa aquesta societat. Per exemple, la impossibilitat de passejar amb una noia pel carrer, la policia et para i si no estas casat o ets un familiar, multa o preso. Ens ha ensenyat videos sobre festes ilegals (esta prohibit fer festes) en cases particulars, on les noies arriven del carrer completament tapades i segons despres estan ballant amb vestits de tires, bebent alcohol ilegal, etc... Com aquestes prohibicions moltes d'altres, bloquejos de webs, tancament de cibercafes, o prohibicio de tenir tele per satelit, tot i que moltes cases tenen paraboliques camuflades a la teulada.

El que mes xocant ens resulta de tot es que el Navid, i segons ell la majoria d'universitaris d'Iran, estaven encantats amb el Bush i el seu odi a Iran. Segons ell, prefereririen tenir el pais potes enlaire i amb un bany de sang diari com Iraq, si des de les cendres pogues resurgir un Iran lliure. Tot els paisos que han obtingut la llibertat han pagat un preu amb sang, i segons ell a Iran ja li toca, sigui amb una invasio extranjera, amb un cop d'estat o amb la gent al carrer. Fa pensar oi?

En definitiva, ens quedem amb la impressio, com en l'ultim viatge, que la poblacio es majoritariament liberal, l'unic problema es que per sobre del seu govern hi ha el Consell Islamic, que es el que finalment decideix sobre totes les propostes que fa el govern. Aixi, l'anterior govern era prou liberal, pero mes de la meitat de les propostes fetes van ser tallades pel Consell Islamic. No confongueu aquest Consell amb l'Islam, la gent del carrer es musulmana total, i en canvi no vol serntir a parlar d'aquestes prohibicions, el Cora no diu res d'aixo.

Per altre banda i a "favor" dels governants tambe s'ha de dir que no es un pais en ruines, que les necessitats basiques de la gent (exceptuant la falta de llibertat) estan ben cobertes a la major part del pais, no hi ha pobresa molt evident a les ciutats, viuen amb cases que estan forca be, el jovent accedeix a la universitat facilment i saven perfectament com saltar-se la llei quan cal. De totes maneres sona a massa poc per tractar-se d'un dels paisos amb mes reserves de petroli del mon...

Aixi doncs, a part de amb les mesquites mes belles del mon, l'espectacularitat dels seus paissatges lunars o d'alta muntanya o de la diversitat dels seus pobles (kurds, turqs, azaris, baluchis, perses, etc..), ens quedem amb la increible hospitalitat d'aquesta gent: com la d'una la familia mes que humil del kurdistan que ens ho volia donar tot. O la del senor de la teteria que ahir veu la Sheila amb cara de constipada i marxa, tornant al cap d'una estona per colgar-nos de de paracetamols, antibiotics i una alre cosa que no sabem que es, i no ens cobra ni els tes! No se si es cultural o genetic, pero es cada dia igual, somriures continus, regals no ens deixen refusar i que al final hem de llencar, com la tetera i joc de vasos corresponent que ens va fer quedar una familia tant si com no, que ocupava mitja molxila i pesava una tonelada, llapissers, colonies, jerseis, etc... Aixi doncs, si algu ens demana si ha de tenir por de visitar aquest pais que sona tant extrany i diabolic a occident (eh Cobos!), la resposta es rotundament no.

Altra cosa sera partir d'ara, que anem tirant desert endins cap a la zona frontenera amb Afghanistan... Aixo ja es un altre pais, els Pashtuns i Baluchis ja tenen una altre fama. De fet ja els coneixem perque venen tots del Pakistan, pero ja tenim ganes d'emocions fortes de veritat i no tanta mel!

Voliem penjar unes quantes fotos i videos, pero ens es impossible amb les conexions pessimes que hi ha en aquest pais, i sobretot a Qom on som avui. Quan poguem ho penjarem al bloc de la web, a veure si el fem reviure!

Ah si, perdoneu per ni un putu accent.


Molts petons a tothom.

Sheila i Jordi
www.lluny.net

- Continuar...