.

dimarts, d’octubre 06, 2009

Les mil i una nits...



Hola Familia!

Uf, han tornat a passar moltes coses en poc temps... Primer de tot dir-vos que hem tornat a canviar de continent. Si us vam deixar a Addis, la capital d'Etiopia, ara us escribim des de Sanaa, la capital de Yemen. Massa aprop Yemen per evitar la temptacio d'anar a un lloc que sempre haviem tingut al cap de posar-hi els peus, pero que evidentment no comptavem pas fer-ho en aquest viatge.

Al final, l'est d'Etiopia, concretament la ciutat de Harar va fer-nos adonar ja definitivament que a l'Africa ens hi faltava alguna cosa. Mentre la vida rural al continent segueix sent maravellosa i autentica, es posar els peus a una ciutat, petita o gran tant se val, que l'Africa contemporania torna apareixer amb tota la seva falta d'arrels, impersonal, sense historia (tot modern o colonial, sembla que ningu contruis res abans...), amb gent tant o inclus mes buida que nosaltres, els occidentals, birres, follar i futbol. Gent moderna, europea, amb qui poca cosa teniem a dir-nos senzillament perque son iguals que nosaltres. No volem semblar frivols perque hem estat a llocs interssantissims que ja us hem anat explicant, i tambe hem vist pobresa, molta, que no ens ha deixat pas indiferents, pero el cas es que Harar, encara a Etiopia es tot el contrari del que estem explicant.

Harar es una ciutat asiatica podriem dir, antiquissima i plena d'edificis historics, mesquites, madrasses, carrerons i mes carrerons entre cases de fang i mercats a qualsevol cantonada, teteries pertot, gent vestida tradicional amb turbants, tuniques, aromes d'especies, etc... tot ja molt arabic, molt asiatic diem, amb aquella magia que nomes te orient, cuna de civilitzaicons, pensaments, religions, rutes de comerc milenaries, i aquell no se que que ens fa sentir tant be i a la vegada tant lluny de casa, en un lloc especial, diferent, i sobretot en una altre epoca.
En fin, a buen entendedor...

Decidit doncs, Etiopia no te mar, pero fa frontera amb un petit pais del que estavem molt aprop, Djibouti, oficialment ja no colonia francesa pero on aquests encara hi tenen l'excercit i manen mes que ningu. Aquest pais si que te mar, i de fet es el port principal de l'est d'Africa cosa que ho expica tot. El trajecte des d'Etiopia a Djibouti va ser durissim durissim, pero emocionant, en un bus etiop on no hi cavia ningu mes, sortim a una hora de la matinada extranyisssima que nomes entenen els etiops i arribem alla tambe de nit, cansats, un pas de frontera amb gent corruptissima, discusions, etc.

El cas es que el port de Dibouti esta a menys de 100km de la costa del Yemen, i teniem entes que es podria travessar amb vaixells de carga, de pescadors o ferry's. Tota una idea molt romantica travessar d'un continent a un altre per mar, pero que al final va resultar ser del tot impracticable. No hi ha res mig oficial amb horaris ni preus, tens que anar al port i negociar amb els rarissims i xunguissims capitans de barco a veure quan surten, si t'hi volen, la pasta, etc... El port es immens per "passejar-hi", la calor insoportable, i Djibouti es el petit Dubai d'Africa, no hi ha hotels barats enlloc, aixi que si ens haviem d'esperar ni que fos dos o tres dies per marxar ja en sortia mes car que volar, que ja es per si molt barat per un vol tant curt, a mes els preus que ens deien per embarcar-nos eren quasi els de l'avio.
Per no parlar de les aigues que travesses, vint hores en el golf d'Aden d'avant les costes de Somalia, el shangrila dels nous pirates, i ara a mes per culpa de la guerra ple de vaixells de refugiats que de tant en tant tomben els guardacostes yemenis...
Djibouti a mes en nomes dos dies que hi vam estar ja ens tenia desquiciats, grans
converses amb la gent, que nomes parla frances pero que sabia dir coses com aquestes de bones a primeres, plens de prejudicis contra els blancs no sabem si justificats:

-Taxi?
-No thank you, we are walking
- Fuck you!

o els mateixos nens:

- You, money!
- No sorry.
- Fuck your mother! Kiss my black ass!

Fins hi tot uns nens ens van disparar balins! pero per sonats nosaltres ja a aqueste alcades de viatge i de viatges, no en deixavem passar n'hi una i vam acabar cada dia a empentes amb algu.

Aterrem al Yemen, dormim a l'aeroport i finalment entrem a la ciutat, Sanaa... Espectacular, segurament la capital mes impressionant que haguem vist mai i que faria empalidir a qualsevol ciutat del mon amb excepcio potser d'altres ciutats asiatiques historiques, com Varanassi a la India o Yadz a Iran. Es com estar dins en un conte de les mil i una nits, una ciutat antiga immensa que si no la veus no t'ho creus. Edificis de fantasia, torts, de rajol, fang i guix de fins a vuit o deu plantes, grans mesquites, algunes inclus construides pel seu gendre amb indicacions directes del mateix Mahoma, un mercat de carrer babelia, gegant... i la gent, antiquissima tambe, amb unes pintes de cuidado, tunica o faldilla, barba, palesti al cap i una daga de dos pams lligada a un cinturo davant del pit, tothom, absolutament tothom com a l'antiga arabia. Tornavem a estar euforics, no ens ho atrapavem... de fet cada dia que passa ens agrada mes el pais i aquesta gent tant collons d'hospitalaria i autentica que sembla que nomes puguis trobar als paisos musulmans.

La part nova de la ciutat, tant o mes interessant que la antiga, totalment arab cutre, podries estar a Iraq o Palenstina en un moment donat. De fet d'aqui se'n diu l'Arabia Felic, res a veure amb la resta de paisos petrodolarics de la peninsula arabiga, aixi que es tot vida de carrer, merda, caos i sense normes. Aqui pots veure nens de dotze anys conduint tranquilament, ningu fotent-li cas a la policia que es simbolica, gent amb un kalashnikof a l'esquena com qui porta un bolso, cotxes destrossadissims, mejadors de carrer semblants als de la India, etc... De fet la canalla ja es totalment salvatge, amb aspecte de gitanos dels anys trenta, brutissims, barallant-se tot el dia i jugant amb pistoles tots i cadescun d'ells, la joguina preferida per nenes i nenes...

La resta del pais tambe molt especial, pero del que ens han deixat veure res tant maco com Sanaa. Del que ens han deixat veure diem, perque ara mateix visitar el Yemen es forca complicat sino impossible en gran part. Necessites permisos per anar a qualsevol lloc fora de la capital, fotocopies que has d'anar repartint cada pocs kilometres en un nou control militar. El nord, Sada, ja xungo de per si i on fa poc van segrestar i matar set turistes, ara esta directament en guerra, unes milicies shiites contra l'exercit. Esta totalment prohibit anar-hi i de fet per sobre la capital passen caces continuament. L'est del pais tambe esta off-limits per forasters si no hi vas en avio, perque pel cami hauries de travessar zones de beduins. Aquests son qui solen tenir els turistes com a objectiu, mes que no pas Al-Qaeda. Son nomades tribals que fa poc que van canviar els camells per toyotas i que van armats ja no amb una metralleta sino rotllo marine, amb granades i demes... es aqui on van atemptar contra aquell grup d'espanyols fa dos anys. En resum, que no pots moure't lliurement ni de conya, aixi que nomes hem pogut visitar les afores de Sanaa, la costa del Mar Roig, amb ports milenaris i una calor insoportable i el Sud del pais. Es un putada perque l'est del pais, Hadramut, es desertic de dunes, guapissim i on hi ha aquells pobles i ciutats de sorra tant especials, tambe la costa yemeni del mar d'arabia es unica, el regne de Saba, pero...

De totes maneres hem pogut passar el temps suficient aqui, temps per veure ciutats fantasma en ple ramada que encara les feia mes desconcertants, i tambe per veure-les retornar a la vida per l'Aid, el Nadal dels musumans per dir-ho d'alguna manera. Tambe per descobrir un pais amb gent hospitalaria a nivells practicament iranis, convidats a tes i a dinars familiars quasi cada dia, a poder moure't fent dit perque es nomes aixecar la ma a la carretera i ja tens a l'acte dos conductors discutint-se per portar-te. Temps en definitiva per descobrir que el pais, com sempre, un cop dins no es el que aparenta des de fora, i que els mitjans de comunicacio occidental, com sempre, nomes informen per donar noticies negatives. Es un pais tant oblidat pero tant historic que a qualsevol lloc on et pares alguna cosa important hi ha passat, com tenir la primera universitat del mon, el naixement de l'algebra, la residencia de la reina de Saba, etc.
Tambe esta clar hem tingut temps per adonar-nos, com en molts paisos musulmans on hem estat, de la "extranya" situacio en que es trova la dona. Mes que enlloc, aqui practicament no hem pogut veure la cara a cap, completament tapades totes de negre i com a molt algunes deixant-se veure el ulls. Ens diuen pero que tenen molta mes llibertat de la que "aparenten" pel carrer, aqui almenys poden conduir, anar a la universitat, tenen carrecs al govern, etc, cosa impossible en alguns paisos veins. Pero tot i aixo altre cop hem tigut converses de besugus amb els homes, ells mai no tragaran el nostre punt de vista ni nosaltres el seu. De fet ells no ho fan amb malla llet, ja diem que son una gent de puta mare i no tenen cap mena remordiment perque la seva dona vagi tapada ni sota un sol asfixiant, al contrari, troben que nosaltres no respectem prou a les "nostres" dones... Canvi de conversa pero quan els assenyales alguna dels centenars de viudes que corren pel carrer demanant: -Vols Qat?

El Qat, la planta narcotica sobre la que gira la vida en aquest pais. Dificil veure un home que no l'estigui mastegant amb una bola a la galta, tipus la coca a Bolivia. Aqui pero encara es mes exagerat, mercats i mes mercats exclusivament de Qat, cada conductor ha de parar x vegades durant el trajecte a comprar-ne, les dones tambe, gent i mes gent tirada al mig de la cera menjant la tria de fulles... i el mes bo de tot es que no fa res! Hem passat nits i nits mastegant Qat amb anfitrions yemenis i res, ens deien que flipariem, pero res, que no dormiriem, i clapavem com lirois. No ho hem entes gaire, suposo que un pais sense alcohol ni altres dorogues com el haixis per colocar-se, aixo ja els sembla la hostia, pero la veritat es que es totalment inofensiu.

Aixi doncs, com que ni el Qat ens fa tirar, no estem per gaires travessies de deserts, ni per disfressar-nos per evitar controls policials com potser hauriem fet al principi del viatge. Ara mateix estem ja trinxants fisica i psiquicament, aixi que segurament ens han fet un favor no deixant-nos continuar cap a l'est, a Oman, on teniem pensat anar per tornar a casa ja des d'alla. A mes hem trovat un vol ben barat via el Caire des de Sanaa mateix, aixi que despres de 9 mesos inolvidables, aquesta setmana tornem cap a casa.

THIS IS THE END doncs, toca plegar veles tot i ser el viatge llarg mes curt que hem fet, hem apretat mes que mai i estem massa cansats per continuar, ja qualsevol trajecte se'ns fa etern, arribem destrossants a desti, i se'ns enva ja massa l'olla de tants canvis de continent, de llit, de menjar, de cultura i d'idioma, diem adeu en etiop a un yemeni, demanem el menjar en hindi o comptem les fotocopies en angles...

En els fons han estat mes de mil i una nits de viatges, aixi que a aquest conte en el que hem estat vivint aquests ultims anys sembla que ja li tocava acabar. De fet aquest viatge havia de ser ja un anar viure una temporada en algun lloc, pero s'ha acabat convertint, perque ho portem a dins, en un altre aventura de kilometres i kilometres per terra, de creuaments de fronteres, de busos i trens interminables per descobrir paissatges inimaginables i sobretot per tornar a coneixer cultures i gent inolvidables.
Ara mateix no sabem pas si podrem tornar a repetir algo semblant i per aixo ens costa tant d'expressar el que sentim per despedir-nos. El temps dira, pero esta clar que com mes grans ens fem mes dificil veiem de continuar amb aquest estil de vida que un dia vam triar de portar i que tantes alegries i tambe incomprensions ens ha dut. El que esta clar es que no canviariem ni un sol segon de tot el que hem viscut aquests anys.

Tornem ara havent trobat un mon molt canviat des dels primers dies que vam comecar a recorrer els seus camins, pero encara mes aquest mon ens ha canviat a nosaltres i aixo ja ho tenim per sempre...

"Los caminos del mundo son una escuela donde se templa el espíritu y se afianza la tolerancia y la solidaridad. Se aprende a dar y a recibir, a mantener las puertas abiertas de la casa y del espíritu, y sobre todo a compartir. Se aprende a disfrutar de lo poco, a valorar lo que se tiene, a ser feliz en la austeridad y a festejar la abundancia. Se aprende a escuchar y a observar y se aprende también a querer."

Ana Mª Briongos, Negro sobre negro. Irán cuadernos de viaje.


Una abracada ben forta a tots i fins aviat, inshallah!
Des de casa mes fotos a http://llunynet.blogspot.com

Sheila i Jordi
www.lluny.net

- Continuar...

dissabte, de setembre 05, 2009

Born To Be Wild !



Hola Familia!

Si, si, ja sabem que no fa pas tant que us vam escriure per tornar-vos a torturar amb un altre mail, pero es que per nosaltres ha passat una eternitat. I es que aquests ultims dies de viatge han estat d’allo mes salvatges, en tots els sentits, ben al contrari del que ens havia ofert Africa fins llavors.
No ho esperavem pas, pero creuar de Kenya a Etiopia ha estat impressionant i durissim. La Kenya moderna i turistica s’acaba a Isiolo, a tant sols cinc hores de la megacapital. A partir d’aqui, espabila’t, desapareixen busos i matatus hi has de negociar amb camioners i contrabandistes perque et vulguin carregar deu o dotze hores per trajecte sobre les barres de ferro del sostre del remolc en terres de bandits. Alla d’alt penjat, aguantant-te com pots, amb desenes de persones mes, hem travessat les zones desertiques del nord. Es un lloc verge i aillat, a disfrutar des d’aquesta posicio privilegiada, amb el vent i el Sol a la cara fen-te sentir la forca i la llibertat pura encara existent a la Terra. Veus passar pel teu costat elefants, zebres, monos, girafes o camells, envoltats d’un paissatge tant aviat savanic sec com lunar amb craters gegantins pertot.
Per no parlar de la gent, els tribals! Si fins ara Africa ens havia retornat al segle XXI, ara ens llancava de sobte desenes de segles enrera. Si no els haguessim vistos alla, deixats de la ma de Deu, no ens ho creuriem.

I es que som molt esceptics amb el tema tribal, segurament massa, perque en molt casos per mantenir aquesta gent com a reclam turistic, mes que pel seu propi be, governs de tot el mon els tanquen en un parc (amb entrada sucosa esclar) i els otorguen unes pagues perque no canviin. Aixo sovint acaba amb societats tribals mandroses i alcoholiques, ha passat a llocs tant llunyants com al Qhebec amb els Inuits o amb els Masai que trobavem borratxos perduts als bars de Kenya.
Aixo que hem vist ara no es pas el mateix. Alla estaven els Rendiles i altres de noms que no recordem, semidespullats, amb incontables collarets, bracalets, “piercings” exagetrats, les orelles a tocar l’hombro i machet o escopeta en ma. Inclus alguns amb arc i fletxes! Ens sentiem dins un documental, els nens ens ploraven o s’escapaven de nosaltres, i als adults si els feies la foto de rigor et tiraven la pedrada de rigor… Aixo al nord de Kenya, qui ens ho havia de dir!
Vam arrivar encara flipant a Marsabit, aillat i sorrenc, ens agrada i ens hi quedem. Son “reparador” i atre cop a trapichear pel proxim camio a la frontera, on finalment arrivem de nit amb l’esquena ja partida. El poble frontener esta dividit entre els dos paisos, per sort, o mala sort vam decidir dormir al canto kenyata. L’endema Etiopia ens preparaba una rebuda inesborrable.
No portavem ni mig kilometre caminant pel Moyale etiop, que veiem baixar una tromba de gent corrent i cridant, molta, potser cincents o mes. Sentim trets, portes i finestres es tanquen de cop, la gent es llanca a casa o a les botigues. Comencem a corre cap a una d’elles on una dona encara no s’ha decidit a passar el pestell i espia el carrer, ens deixa entrar. Mes trets. Sheila, apartat de la porta i posa’t darrera la paret!!! Al cap d’una estona ja podem sortir, un home ens diu que tranquils nois, avui hi ha lluites entre tribus ribals, “tribal clashes”, no van pels civils pero seria milllor que marxessiu del poble si podeu.
Caminem a pas lleuger cap a l’estacio de bus, pero abans d’arribar-hi, mes trets, la gentada torna a correr. Mini no miris enrera, em sembla que… tira cap aqui!!! Pero no ho podem evitar i ens girem tots dos morts de curiositat. La Sheila ja els havia entrellucat de lluny pero no volia que fos veritat, dos camions carregats de gent sobre el sostre, amb armilla militar, escopetes i metralletes apuntant. Si si, lo que has vist a la tele de Somalia i demes, tal qual.
Ens criden des de l’estacio de bus, com si fos els gran refugi, pero nomes es un descampat delimitat per una paret fins al genoll i una porta de reixa metalica. Entreu aqui i no sortiu diuen!, pero en el fons no som dins d’enlloc…
Hi ha nomes un autobus que quan pugui sortira a Yabelo, a quatre hores. Irracionalment el Mini encara te temps per discutir-se amb el conductor del bus i pandilla perque ens volen fer pagar un extra per les motxilles. Molt vell aquest! El bus carregat per dins i per fora de sacs i equipatge de tothom que evidentment no paga res. Sorpresa, els sants Etiops que esperavem son mes xungos que ningu, ens criden, ens insultem, ens amenacen, quasi arrivem a les mans, ningu ens ajuda, i al final, mes trets. Tornem tots a la realitat en que ens trobem i despres de claudicar perque ens hi vulguin, pujem al bus. Passa l’estona i ecara estem dins el bus, hi ha hagut mes trets i corredisses. No ens agrada estar alla tancats, quants cops hem sentit viatjant coses que han passat amb els passatgers d’un bus… Mes encara, a Torbit, a pocs kilometres d’alli pero Kenya, ens van informar de la massacre de mes d’un centenar de persones que en tan sols un mati de furia van perpretrar uns tribals etiops. Va ser l’any passat, en una entrada fortiva al poble, i als ulls d’aquella gent encara ho podies llegir tot.

Finalment fotem el camp.

Descobrim el sud d’Etiopia per la finestra, pobrissim, cases, millor construccions minimes de fang, troncs i palla, rodones, amb nens despullats, dones encorvades carregant les garrafes, animals a les canyes, desert i sequera. Quan hi ha un poble aquest esta ple de gent, molta gent a banda i banda de la carretera, i cabres, vaques, carros de rucs, mes nens, teteries centenaries, un mercat, tot antiquissim. Veiem caure el Sol per la finestra i tenim sentiments contraposats, com sempre, ens destrossa el que veiem, i per altre banda sentim com feia temps que no, que hem arribat en un lloc especial. Ens fa allo a la panxa, ens tornem a sentir viatgers.

I no era per menys, les tribus del sud d’Etiopia, les pacifiques, son un espectacle alliconador de vida natural i tradicional, possiblement inigualable enlloc al mon. Aqui tenim Mursis, els del plat al llavi, tots els coneixeu, Hamers quasi conills pero amb plomes al cap, les dones amb pells i rastes, Bannas pintats de blanc o Turmis amb els piercings gegants a la cara. Tots ells pentinats i arreglats tant fashion que costa de creure. De fet aqui ja hem comencat a veure els primer jeeps carregats de blancs amunt i avall, anant-los a tocar els collons als pobles. Alla si, suposem, algo de teatre hi ha, pero els que hem vist a centenars en els mercats, en camins i pobles comprant i venent cabres, gallines o gra, somrien-te i agafan-te francament o passant de tu amb la mateixa naturalitat, aixo es real, cru, tal qual, i es un privilegi tan sols sigui poder-te passejar entre ells.

El etiope de a pie, vaia tela… Llastima de no poder titular el mail com ho hagues fet el malaurat Rubianes, ja ens agradaria, pero de moment de somriures etiops ben pocs. Generalitzem, ho sabem, pero no hi ha altre manera d’explicar-nos. Quan una gran majoria de gent a Uganda i Kenya es porta encantadorament amb nosaltres i poques persones o cap ens ha putejat, i en canvi aqui la gran majoria de la gent ens ha tractat a cosses i ben poques persones han estat argradables, que hem de dir!
Ja hem dit que esperavem una gent maquissima, no sabem per que, potser el fet que la meitat de la poblacio fos musulmana ja ens inpirava confianca. Doncs aqui ni aquests. Nomes recordem un pais on ens havien tractat igual, i es Vietnam. El modus operandi es el mateix, o et passo per sobre o rebento. Es a dir, o et puc timar d’una manera o altre o prefereixo no saber res de tu. Diferent totalment a la majoria d’altres llocs on hem estat, on evidentment et proven de timar, pero si els pilles, riem tots i ell accepta que ha perdut. Aqui t’ho diuen a la cara sense pestanyejar, el bitllet de bus val el doble o el triple per tu perque ets blanc, o acceptes o baixa del bus, o acceptes o fora del bar, o acceptes o fora de la pensio. Ens hem passat molts dies anant a dormir amb un cabreix monumental per no acceptar el joc, i amb mandra de llevar-se per pensar: amb quantes persones m’haure de discutir avui? En ocasions ens han fotut fora del bus i hem quedat tirats a mig cami, lo qual no ens ha servit de res tampoc peque aqui fer dit no s’enten si no pagues bastant, o hem hagut d’acabar marxant d’un poble perque ja no ens quedaven llocs on menjar despres de liar-la a tots els restaurants...
I no nomes es quan hi ha calers pel mig que les relacions s’entervoleixien, perque podriem acceptar el joc ja que el pais es barat i molt, 30 birr (1,5 euros) l’habitacio per dos, etc. Es que igualment son una de les societats mes antipatiques que hem conegut, nomes et parlen per interessos, si si com a molts llocs, pero aqui sense cap gracia, fent-se el xulo o el xungo en tots els casos. Es una pena perque nosaltres sempre hem dit que viatgem per coneixer la gent, societats i cultura mes que paissatges o llocs historics. Aqui la gent de moment no ens ha aportat res, excepte els mes vells (que costen de veure en un pais amb una esperanca de vida baixissima) i els tribals que per altre banda ens han semblat els mes «civilitzats» de tots. I la pobresa no seria el problema tampoc, en paisos igual o encara mes pobres hem tingut feines perque ens deixessin pagar! o per refusar invitacions a casa tot i no tenir res per oferir-te, aqui encara esperem un sol somriure de gratis.

De totes maneres tampoc n’hi ha per tant! Etiopia ens esta aportant moltes altres coses, i a mes sembla que com mes al nord anem, mes agradable es va tornant la gent, malgrat que al mateix ritme que es va perdent l’encant del sud.
Ja hem dit que hem tornat a sentir l’escencia del viatge, ja sigui per la poderosa entrada que vam tenir, com per les nules comoditats amb que has despavilar-te, quasi mai llum, lo qual t’otorga uns cels estrellats increibles, quasi mai aigua, no recordem haver anat mai tant guarros com aqui, la roba se’ns aguanta dreta! Letrines comunitaries indescriptibles, busos d’anar dret per viatges d’hores i hores, tots i cadascun dels qual s’ha espatllat en cami, etc... Els paissatges son grans, tot es gran, arbres gegantins a qualsevol lloc, pero sobretot el cel. No entenem el cel africa, es mes gran que enlloc, sembla que tinguis els nubols a tocar dels dits, i es com estar dins una cupula pero amb l’horitzo infinit.
I per guapos ells i elles, els etiops, una societat de guaperes, sembla la barreja perfecte entre l’africa negre i l’africa arab.

Ens ho trampejem com podem doncs, amb lo que ens agrada el pais i lo poc la gent, pero no volem fotre portasso com vam fer a Vietnam, aqui per contra sembla que hi ha parts del pais que valen molt la pena.
Vale, pot semblar que parlem dels paisos com si fosin cromos, pero no, mai hem sigut dels que els agrada coleccionar paisos, al contrari, intentem adentrar-nos-hi i entendre-ls des de l’arrel estrujant al maxim el temps que ens hi deixen estar. Aixo es el que hem estat fent durant anys, aixi es normal que sovint estiguem comparant el que hem vist o visut en un lloc i altre.

Perque es interessant Etiopia? Entre altres perque es l’unic pais d’Africa que no ha estat mai colonitzat, lo qual fa que sigui un mon apart de la resta del continent. Aqui tot es diferent, el seu propi calendari de 13 mesos, una escriptura ben extranya i intrigant, el seu propi horari +-6 hores (res a veure amb el GMT), el seu menjar diferent a tots els altres paisos africans, fora plats i coberts i endavant la Injera, l’omnipresent «crep» que fa de pa i de plat i que gracies a deu esta feta de Tef, un cereal que nomes es troba a Etiopia i que no porta gluten!!! menys mal perque practicament no hem menjat res mes. I el cafe! Aqui el van descobrir i es nota, a vegades el preparen inclus comencant per coure el gra in situ. Tant de temps sense cafeina! el primer dia quasi tenim de lligar el Mini de tants que se’n va fotre.
83 llengues i 200 dialectes ! pero nomes el 38% de gent alfabetitzada, 50% de nens escolaritzats i 12% a secundaria, perque segons ens diuen, si tots els nens de fins a 16 anys anessin a cole, la meitat de la poblacio estaria a les aules, lo qual un pais de sequeres i ambrunes tristement encara no es pot permetre...

Som a Addis Ababa, un capital d’allo mes depriment i gris on hem vingut per visats, aqui les diferencies socials ja son esgarrifoses. Si tot rutlla com cal marxem dema a Harar, una petita ciutat amb aires orientals, diferent dins un pais diferent.

Una abracada ben forta a tots, i felicitats pel bodorrio Bernadi i Sara!

Fotos a http://llunynet.blogspot.com. Doncs aixo des d’Etiopia sembla que sera impossible, per aixo hem adjuntat les fotos al mail. Uf masses! ja ho sabem, pero la family ho agraeix…

Jordi i Sheila
www.lluny.net

- Continuar...