.

dimecres, de març 11, 2009

Avis per a navegants

Actualment aquest blog es el recull dels mails sobre el nostre present viatge, que estem enviant a familiars i amics. Ens ha semblat que fer posts del que compartim amb ells, sense retocar i sense saturar-los amb informacio cultural i historica, es com millor podem divulgar les nostres vivencies i el dia a dia d'un viatge aixi. Aixo tambe afecta a les fotos, els nostres caretos no surten per egocentrisme, sino perque es amb aquest mateix mitja com les compartim amb els de casa (les fotos "mes bones o menys dolentes" les penjarem a la nostra web molt mes endavant).

Salut!

- Continuar...

divendres, de març 06, 2009

Increible Baluchistan!!!

Baluchistan Baluchistan Baluchistan Baluchistan Baluchistan Baluchistan Baluchistan Baluchistan Baluchistan Baluchistan Baluchistan Baluchistan Baluchistan Baluchistan Baluchistan Baluchistan Baluchistan Baluchistan Baluchistan Baluchistan Baluchistan Baluchistan Baluchistan Baluchistan Baluchistan Baluchistan Baluchistan Baluchistan

Salam companys,

Som a Loaralai, al Pakistan.
Entrar al Pakistan des d'Iran ha estat realment bestia, no ho recordavem aixi. De fet fer la ruta a l'inreves ens esta resultant molt mes emocionant, va creixent la intencitat de les vivencies i emocions a cada canvi de pais (mentre que els preus decreixen al mateix ritme, ens atriviriem a dir que Pakistan es el pais mes barat del mon, dormir per 1euro, menjar per mig, etc..). El que deiem, que viatjant al reves fas el pas frontener del Pakistan a Iran molt mes curtit, i entres a un pais que es una mel com ja hem anat explicant. En canvi ara el xoc ha estat molt mes fort de lo esperat, de fet ens ha sorpres que ens a sorprengues tant, tenim l'adrenalinia pel nuvols des que hem arribat, sobretot aqui a Loralai!

El trajecate va comencar a Bam, ja a la regio del Baluchistan irani. Bam, antigament el desti mes turistic d'Iran va ser totalment arrasada per un terretremol el 2003, on van morir mes de 25.000 persones. Encara ara la ciutat esta totalement en obres, i el bazar per exemple es un gran descampat on totes les botigues son contenidors de baixell d'ajuda humanitaria, tambe algunes cases ho son.
Entre el que va destrossar el terretremol, tambe hi ha la preciosa ciutadella es clar, totalment de fang, i que era l'orgull del pais. Una evocativa imatge del que a tothom li ve al cap quan pensa en l'antiga persia de les 1001 nits.
Ara Bam ja no es mes que una reminiscencia del que havia sigut, ja no ve ningu, i com que esta al Baluchhistan la policia s'entesta en escortar-te per tota la ciutat. Van segrestar un japones fa dos anys, i des de llavors cada cop que surts al carrer i et veu un poli, immediatament et ve a buscar una patrulla i has de passejar amb tres tius amb metralletes al costat...

Des de Bam doncs va comencar el periple de mes de 24 hores de busos que ens va portat a la gran Quetta: Fins la frontera tot normal ,excepte potser que el Mini va fer el trajecte amb un afganes esposat al seient del costat. Al borde irani, impecable, res feia sospitar el que ens esperava a l'altre banda: aqui es on realment comenca el subcontinent, es el tunel del temps!!!
A la caseta d'immigracio, asseguts a terra fent un chai ens van posar el segell al passaport, i de regal a la Sheila li van arrencar les tapes del seu, ja veurem que ens diuen a les altres fronteres perque l'ultim cop, a China per una bombolleta a la foto no ens volien deixar entrar. Vam sortir d'alla amb els mocadors a la cara enmig d'una tempesta de sorra, que quasi no ens deixava obrir el ulls, i quan finalment ho vam poder fer, a la llunyania, una ciutat sorrenca de xaboles baixes, ben afghana, busos carregats al limit per cada costat, rancheres, camells, carros... i davant nostre Ells i Elles, turbants i barrets de pashtun, llargues barbes, ulls enfonsats, sharwal-camiz, tuniques, saris, burques... Tan et sembla que estas parlant amb un tiu que acaba d'escapar-se de la mateixa biblia com amb l'intim del Bin Laden, com tambe amb un afable i conyon indi. De Pakistanis n'hi ha per tots els gustos , una barreja fantastica d'identitats, pero totes totes molt antigues.

Vam anar fins a la ciutat, Taftan, a fondo sobre una trillada ranxera i ens va anar d'un pel de no perdre l'ultim bus cap a Quetta, voltant amunt i avall enmig d'un revolucionat bazar per la nostre presencia. Aqui, en aquest bus, s'ens van tornar despertar Tots els sentits de cop: carregats fins d'alt de gent, molts ajaguts a la part posterior sense seients del bus, olors de haixis, pudors de pixum i galopant com en un cavall. Setze hores que se'ns van fer curtes, parant en poblets on el temps s'ha detingut definitivament, parant a resar en mesquites a la sombra de la lluna i ells i elles treient aigua d'un pou per rentar-se els peus, imatges antiquissimes.
Entrar al bus ja es divertit per si mateix, ai! perdona per xafar-te el cap, ai! perdona per xafar-te els collons a tots els que dormien a terra. Ai! perdona pel cop de colze a la cara als fabulsous contorsionistes hindo-pakistanis, una rassa superior que els permet dormir a qualsevol lloc i en qualsevol posicio. Res que no haguessim vist, pero aquests espectacles, molt indis tambe, no et deixen de sorpendre mai.
Definitivament hem deixat enrera unes "vacances" i comenca un viatge. Estem euforics, perque es un no parar de mirar-escoltar-parlar amb gent que ja esta molt molt lluny de la teva manera de viure. Hem passejat pel bazar de Quetta entre una gent fascinant i alguns que no tant, mil cops aturats, mil tes beguts, mil cares que et miren i mil cares que mires, somriures retornats i tambe severes i fredes cares de taliba.

Pel que fa la part xunga del tema, tot i que Quetta no esta totalment farcit de talibans com ens havien dit, si que ho esta de policies, tanquetes i trinxeres de sacs a cada cantonada. Fa cinc dies una bomba a Pishin, un poble a 40km va matar sis persones i hi va haver manifestacions mogudetes en contra, doncs aqui la gent esta molt creamada amb els talibans, al-qaeda i radicals baluchis varis. Tambe fa dues setmanes van segrestar el delegat de les Nacions Unides a Quetta. Amb realcio amb aixo, al bus fins a Quetta vam coneixer un tiu de les N.U. d'Islamabad, i quan ens va dir a que es dedicava vam intentar no tenir-hi gaire mes relacio, no fos cas que creguessim que nosaltres tambe ho erem!
De fet molta gent ens ha ficat la por al cos, no vagis aqui o alla, no parlis amb desconeguts (si estic parlant amb tu!), no pugis a cap cotxe, no vagis a cap casa, etc, aixi que vam anar a la oficina del govern a preguntar que tal estan les coses. Ens van dir que cap problema als llocs on volem anar expecte a alguns que ja hem desestimat. Aixi doncs els hi farem cas a aquests ultims que saben mes de que parlen i intentarem disfrutar d'aquest incomparable pais, molt atents pero sense por a tot, ja que si no et pots parar a pendre un te amb uns ancians barbuts que et conviden, val mes no venir. Aixi que:

Loralai, on la Sheila ha deixat d'exisitir com a persona i es nomes una sombra al costat d'un home. I la ruta de Quetta fins aqui, impressionant! Pobles perduts on cada habitant ens havia de tocar, talibans que expulsven a la Sheila amb gestos despectius pero s'emportaven al Mini a fer uns tes entre somriures, camps de refugiats afghanesos de fang per tot arreu i tot aixo enmig d'un paissatge desertic-muntanyenc esplendid. I Loralai en la linia del que diem, un bazar salvatge, cap dona pel carrer, i aqui si molts talibans, als que nomes a uns ens hem atrevit a fer la pregunta fatidica: Ara you taliban? sense resposta, Picture? sense resposta, Sorry, Khuda Hafez i potes. No hi tornarem.
Tambe aqui "problemes" amb la poli. Carnets del servei d'inteligencia que semblen trets d'una fira, gent normal amb walkie o armats, no saps ni a qui creura't, i preguntes i mes preguntes, reprimendes varies, vols escorta?, si aixo es molt perillos!, es area tribal! i tu, si a Quetta em van dir que cap problema! la gent de carrer, uns que molt perillos, altres que nomes de nit i altres que cap problema... Es un caos, pero almenys anem escortats, no per la poli que ho vam refusar, sino per l'enorme comitiva que ens segueix per tot arreu nomes sortir al carrer.
Ah si!, gracies a deu s'ha acabat la monotonia gastronimica irani de carrer i ho hem substituit per les grans olles de llenties-arros-verdures-pollastre-xai-etc, a quasi gratis el plat. Sa i delicios, pero pica de la ostia: a partir d'ara suors fredes i ale de faquir!

Res mes doncs, ens quedem aqui acabant de disfrutar de la comitiva que ens espera fora. I dema ja marxem de Loralai, prometem penjar les fotos des del proxim desti que encara hem de decidir.

Molts petons a tots i Salut!
Sheila i Mini
www.lluny.net

Per cert, a veure si algu mes s'explica coses que ens teniu ben abandonats!

- Continuar...