.

divendres, de maig 12, 2017

Guinea-Bissau

No se com de difícil serà escriure de viatges després de tants anys... Espero que sigui una cosa que s’interioritza amb el temps, com el mateix fet de viatjar, i que un cop t’hi tornes a posar és com anar amb bicicleta, no s’oblida mai! Però si a s’obre pretenc fer-ho des d’un país que no és el meu, ni del que escric, no se si pot arribar a funcionar tot plegat…

Ara mateix estem a Vietnam, fa vuit mesos que viatgem amb la Sheila i la nostra filla Quima de 4 anys, en el que havia de ser un intent d’anar a viure de manera més o menys estable al subcontinent. Volíem establir-nos a Nepal, com a camp base, indiscutiblement el país més fàcil per la nena en aquesta zona, res de Pakistan, Bangladesh o India, no ens vam atrevir amb ella tot i que sincerament és on ens hagués agradat… però com ja sospitàvem, l’esperit viatger es va despertar només posar els peus a Àsia. De tal manera que el que havia de ser una mena d’assentament i vida d’expatriat, s’ha acabat convertint en un viatge amb nens. Hem passat per Nepal, per Varanasi a la India a vistar l’Ong on havíem treballat i viscut tan de temps, Japó, Vietnam on som ara, i la setmana que ens plantem a Iran.  
Aviat escriuré sobre aquest viatge, però abans tenia pendent un post sobre Guinea Bissau on vam estar l’any passat, i que no podia obviar:

Com deia al principi, és ben cert que em va sorprendre la facilitat amb que, tot i que no havia sortit de casa en tres anys com aquell qui diu, alguna escapada a Europa i poca cosa més, tornava a estar campant per Àfrica com si hi hagués estat ahir mateix, xerrant pels descosits tothom, buscant transport, regatejant, estenent la roba a l’habitació, dormint a terra o menjant qualsevol cosa que ens oferissin. Tampoc esperava menys amb aquests companys de viatge, pare i germana, dos viatgers curtits enamorats d’Àfrica amb qui ja havia marxat abans a Sierra Leone i Haití.



Aquest cop vam decidir Guinea Bissau, i el motiu el mateix que en les anteriors ocasions,  perquè no en sabíem absolutament res i difícilment en sabríem alguna cosa si no hi anàvem. Resulta realment complicat trobar informació de cap tipus d’aquest petit país, un parell de pàgines a la Lonely Planet que no serveixen per res, algun comentari a internet d’algun viatger que travessa el país de resquitllada, i el més útil sens dubte una guia Rumbo A força antiga d’un espanyol que va recorre el país en bicicleta.

Zero infraestructura turística, excepte a les illes Bijagos que no vam visitar, on hi ha algun ressort per rics amants de la pesca i l'eco-turisme. La resta del país, la part continental i les altres illes, viuen totalment d’esquena al turisme.
Més que suficient per fer-nos venir ganes visitar un país i conèixer de ben aprop les diferents ètnies, Mandinga, Manjaco, Balantas, deixar-nos portar en els enormes rius navegables, dormir en cases de fang i reposar sota arbres gegantins... Això buscàvem i això vam tenir amb escreix.

Abans que res però, una mica de context: Guinea-Bissau, ex colònia portuguesa, amb el portuguès com a idioma oficial. Es va independitzar no fa masses anys, al 1974. Una democràcia molt recent doncs que encara no ha acabat de quallar, tal que tot i que no és un país amb violència en absolut, si que hi ha una paràlisi institiucional permanent, ja sigui per canvis de govern sobtats, com per negociacions interminables pel repartiment de cadires que acaben amb un altre canvi de govern sobtat, o noves eleccions, etc. El cas és que el país està pràcticament paralitzat des de fa dècades.
Són aquest motius pels quals ningú es decideix a invertir en infraestructura turística, doncs l’entorn i la població són idonis. En aquest sentit no estic segur que sigui una molt mala noticia això, doncs al què ens té acostumat el turisme a l’Àfrica és a ser tant excloent que rarament reverteix en la població local.
Clima típicament tropical i economia sota mínims amb el conreu d’arròs i l’anacardo com a principal font d’ingressos del país. Aquí no hi ha petroli ni coltan per saquejar.

Vam arribar a Bissau capital el primer dia de Carnaval, no és que ho busquéssim expressament però va anar així. De fet havíem de marxar al Desembre (2015) i vam haver de canviar el bitllet a Febrer (2016) per un problema familiar. El cas és que no m’ha agradat mai gaire, sobretot si disposes de poc temps, visitar països per Carnaval, sobretot aquells que el viuen amb més fervor, doncs es desvirtuat tot bastant. No saps com es viu a Rio si només hi has estat per Carnaval, que no té res a veure a com roman la ciutat la resta de l’any.
A Bissau capital ens va passar això mateix, en aquest cas la ciutat estava totalment deserta perquè les rues es celebraven a les afores, on allà si, hi havia milers de persones.
Hi vam anar es clar, ja que hi ets! Una rua més o menys típica de Carnaval, amb alguna comparsa especial de tribals de zones remotes, unes barraques amb musica a rebentar de gent, concerts, menjar de carrer, cervesa, etc.



Descartat l’arxipèlag de les Bijagos com hem dit, ens vam voler centrar en la part continental, però no ens oblidaríem del tot les illes de Bissau, n’hi havia una en concret, Jetta on volíem arribar si o si.
Jetta es una illa amb habitants Manjaco, de difícil accés, amb una vegetació exuberant i enlloc on menjar o dormir si no la platja o a casa d’algú. Amb la ressaca del carnaval es va fer un xic dur arribar-hi…
Furgoneta carregada fins a l’infinit, carreteres en mal estat, avaria a mig camí i canvi de furgoneta per acabar d’arribar a Caió, on t’has de quedar dormir si o si en l’hotel amb habitacions per hores al costat d’una discoteca, ja m’enteneu... Es l’única opció, i un dels hotel més cutres on he dormit mai, però imperatiu, perquè per anar a Jetta has d’agafar la canoa l’endemà al matí. Només en surt una al dia, quan puja la marea, i torna el dia següent.
Les canoas, així les anomenen els locals, son barcasses de fusta fetes amb troncs dels gegantins arbres arreu a Bissau. És un transport de totes totes insegur, una patera sobrecarregada de persones, animals, queviures i fins i tot nosaltres portàvem més de 50 sacs de ciment! per una casa en construcció a l’illa. Tan de ciment va fer que al arribar quedéssim embarrancats molt abans de tocar port, i vam haver d’arribar a Jetta amb les motxilles al cap…
Malgrat tot, les canoes són el mitjà de transport més utilitzat del país. De la part continental a les illes del davant només hi ha un ferri setmanal, cap a Bubaque, l’illa més gran. La resta de transport, centenars de trajectes al dia, es fa amb canoes.
Estem parlant d’Atlàntic obert, així que ja us podeu imaginar que hi ha naufragis cada any, i amb la majoria de la població que no sap nadar i les armilles salvavides que no floten, molts d’aquests per desgràcia han acabat amb tragèdia.
En tot cas Jetta està molt a prop de la costa, quasi no surts a mar obert, i en el fons quan viatges has de confiar en l’experiència dels locals en la majoria de situacions, si fessis cas del què et diu el teu instint o els teus ulls d’occidental, a mig món no agafaries cap transport. En aquest cas, es diu que si no fa un dia molt propici les canoes no surten, un xic de vent massa fort i es queden a terra, no cal arriscar, guanyar temps és un concepte absolutament sobrevalorat que els africans tenen més que superat.

No vam tenir cap problema per dormir a Jetta, durant el trajecte ja ens havien convidat un parell de persones a allotjar-nos a casa seva.
Vam passar tres dies a l’illa amb la família Gomes, encantadora però extremadament patriarcal, tot i que en teoria els manjaco són una societat matriarcal. El vell señor Alfonso no parava de donar ordres a les seves N esposes i filles perquè ens atenguessin d’allò més bé, la típica situació incomode de la que no saps com sortir vaja.
En tot cas vam gaudir durant tres dies de la companyia de nens que en seguien a tot arreu, de veïns curiosos, d’una illa totalment aliena al turisme amb platges verges per nosaltres sols, i a falta d’aigua, vi de Palma, fort de collons… Dic a falta d’aigua perquè no ens en vam endur, per ganduls, algun colmado per petit que sigui hi haurà! Doncs si que hi era, però no tenien aigua, ni en bosses, només algun refresc amb el que vam tirar el primer dia, i quan l’endemà ja ens anàvem a amorrar al pou o demanar una mica d’aigua bullida, ens van dir que a l’altre punta de l’illa hi havia un altre colmado que potser en tenia. En vam trobar finalment, amb lo que ens vam estalviar un més que probable mal de panxa.
El cas és que no som dels que ens preocupem gaire amb el tema de la salubritat del menjar (si de l’aigua en canvi), més aviat en passem bastant, i el primer dia ja ens fotíem unes amanides amb maionesa de collons a les barraques del carnaval, a les fosques sense saber ni què menjàvem quasi! Has d’assumir que acabaràs pillant tard o d’hora, però que haurà valgut la pena menjar el què has volgut i a tot arreu, doncs si no estàs disposat a això, a Jetta per exemple no t’hi pots estar, menges amb ells, com ells, sense fer cap lleig a res.



L’última nit, en Victor Gomes, fillastre del patriarca Alfonso i qui realment ens va convidar, es sincera amb nosaltres sobre la sort del seu país. Va emigrar a França fa més de 10 anys, on viu amb la seva dona i filla, i cada any torna a la seva illa natal Jetta a veure sa mare. De mentalitat ja més europea que africana, ens explica que molta gent no fa absolutament res més que esperar els diners dels familiars que han emigrat a Europa. O que Bissau tot i no tenir petroli o similar, podria viure perfectament de l’agricultura, amb terres molt fèrtils, però que només planten anacard. Segons ell perquè és l’únic arbre del que cau el fruit tot sol i només s’han d’ajupir a collir-lo! la majoria són uns ganduls diu, tan ganduls que en lloc de pelar ells mateixos el fruit, com que és un treball molt laboriós i pesat, els venen a la India on els pelen. Un cop pelats és quan tenen valor, així que es queda al país una part mínima del diner que podria generar l’anacard, un producte molt apreciat arreu. És un tema que coneix molt bé, va intentar muntar un negoci d’exportació d’aquest producte però quasi s’arruïna, quan un dels enviaments de no se quantes tones va quedar parat al port per paràlisi burocràtica durant un canvi de govern. Es va fer malbé tota la mercaderia. Ara es dedica a baixar cotxes vells de França per vendre’ls a Senegal o Bissau.

Marxem de Jetta i tornem inland, ens disposem a recórrer d’est a oest el país, relativament ràpid perquè no tenim massa temps. L’objectiu és arribar aviat a Bafata, la segona ciutat en grandària, i pujar fins a Farim per una antiga carretera colonial ja quasi oblidada i gens transitada, però que transcórrer entre els poblets més genuinament africans del país. Tabankas n’anomenen aquí.
Parada obligada prèvia a Cacheu, l’antiga capital, situada a la desembocadura del riu amb el mateix nom. Un dels ports més importants de l’est d’Àfrica al seu temps, ara totalment decrèpita i erosionada pels anys i pràcticament només activa per la gran quantitat de cocaïna que entra al continent per aquest punt. Guinea-Bissau és un dels principals països receptors de coca colombiana per les facilitats que tenen per entrar, inoperància aduanera, paràlisis governamental, funcionaris mal pagats, corrupció, etc. I d’aquí cap a Europa.

En tres dies ja som a Bafata doncs, havent deixat a mig camí un dels companys de viatge... L’Elisa, la meva germana ha de tornar a Bèlgica per feina. Ja ens havia advertit que era poc probable que es pogués quedar fins al final, i ja tenia un bitllet obert per si cas.
Recorrem uns dies Bafata amb món pare doncs, ens agrada, ciutat de carrers sense asfaltar, vermells, a la riba d’un riu i amb una via principal amb molta vida. La resta de la ciutat tranquil·la i assossegada.



Finalment un matí decidim enfilar-nos a un camió que passa direcció a Gambasse, ja a l’antiga carretera colonial i una de les tabankas on tenim la intenció de quedar-nos a dormir.
Ens havíem assabentat que a Gambasse hi treballava una Ong catalana, Silo, però de fet n’hi ha una dues, Abaraca (gràcies en Mandinga), catalana també i fundada per uns ex-voluntaris de Silo. Com us podeu imaginar no va costar massa trobar algú que ens volgués a dormir a Gambasse, i en aquest cas va ser l’afable Lass qui ens va ens va allotjar en una caseta propietat d’Abaraca.
Gambasse és preciós, un poble amb genuí ambient rural africà, canalla per tot arreu, sense electricitat, aigua només en pous, sostres de palla, cels estrellats... Però havíem de seguir el camí, així que després de fer-hi nit i que en Lass ens mostrés el projecte d’hort comunitari que estan duent a terme, que ens va sembla interessantíssim i del qual les famílies estaven encantades, vam decidir continuar el trajecte.
I no va ser gens fàcil, realment per aquest carretera no hi circula ningú! Ens van dir que en un parell de dies potser passaria un camió… Vam negociar amb dos nois que tenien moto per fer part del trajecte fins a la pròxima tabanka, a veure si allà teníem més sort i hi havia algun cotxe o camió aturat que continués avui carretera amunt, o inclús l’endemà, ja dormiríem on fos. Però tampoc, així que vam haver de tornar a suplicar un parell de motos més per arribar a Mansaba, la primera població relaivament important i ja situada ja en una de les vies principals del país.
D’aquí a Farim, a altre banda de riu, que has de travessar amb canoa perquè el pont que havia de construir una empresa espanyola no s’ha arribat a fer mai... alguns diuen que es va quedar la pasta els govern, els altres l’empresa.

Farim és molt tranquila, tot i estar pràcticament tocant a Senegal no es respira per res l’ambient de contraband i trapicheo tan característic de la majoria de zones frontereres africanes on he estat. Al contrari, el fet d’estar aïllada del país per la frontera a pocs kilòmetres en una banda i el riu a l’altre, et dona quasi la sensació d’estar en una illa.
En tot cas no hi ha massa res a veure en realitat, però és un bon lloc per descansar després de la pallissa de dies de dormir a terra i sotracs amb moto. Teníem la ronyonada bastant cruixida la veritat, i heu de pensar que viatjava amb un jubilat!



Ja quedaven ben pocs dies per marxar, però no volíem tornar a Bissau capital de cop, així que baixant vam parar a mig camí, a Mansoa.  Era dia de mercat, un fantàstic mercat africà dels més vius i concorreguts del país. Vam dormir en l’únic hotel del poble, al costat del camp de futbol, que funciona per hores clar...

I finalment Bissau, que sense el Carnaval ja no era aquella ciutat deserta que vam trobar a l’arribada sinó una autèntica capital africana, amb un munt de gent al carrer, totes les botigues obertes, venedores ambulants, etc. De totes maneres però i per ser sincers, tot i així seguia sent la capital africana més tranquil·la on he estat mai.

Bé, al final m’he enrotllat prou, massa inclús! En tot cas ja està explicat i espero que a algú li serveixi per decidir-se a anar a Guinea-Bissau, uns dels països africans que tenim més a prop, interessants i segurs on anar, i per contra un dels més desconeguts.

Salut!