Sudan del Sud independent
No ha estat tan difícil entrar a Sudan del Sud com esperàvem. Vam obtenir
el visat a la frontera tot i que el vam haver de negociar fort… Entre altres
preguntes capcioses, la millor va ser Quin ofici era aquest de turista, que on ho
posava al nostre passaport i que si no teníem cap paper on ho demostrés, no
entravem. Els hi vam haver d’explicar què era un turista, no ens va quedar cap
dubte llavors que ben poca gent entra al país sense una acreditació de les
Nacions Unides, d’alguna Ong o d’algun mitjà de comunicació.
Un cop dins de la nació més nova del món, va néixer el 9 de Juliol del
2011, el que ens vam trobar és un país en una situació d’inestabilitat total.
La més impactant ara mateix es clar, l’ambient prebèl·lic que es palpa pel
transit de camions de soldats amunt i avall degut al conflicte que hi ha a la
frontera amb l’ara veí del nord, el Sudan.
Fa pocs dies el Sudan va bombardejar
algunes poblacions de Sudan del Sud, poblacions amb pous de petroli ara en mans
del nou país. Les bombes són la resposta a l’aturada total d’extracció i
enviament de petroli del Sud al Nord, una de les condicions per deixar-los
independitzar. Resulta que el Sud s’ha quedat amb el 75% de les reserves de
petroli del país, que estaven al seu territori. Per poder-lo exportar però,
només hi ha un oleoducte que passa pel Nord, a qui acusen de robar-ne grans
quantitats al seu pas. El Nord no ho nega i diu que s’estava cobrant antics
deutes…. El cas és que després de robar-los 800 milions de Dollars en petroli,
el Sud ha tancat l’aixeta en un gest que ha deixat el seu veí i la comunitat
internacional de pedra, doncs ningú s’esperava que un país on el 98% d’ingressos
provenen del petroli tingués pebrots de fer una cosa així.
On ha portat aquesta situació? Doncs a un país pràcticament paralitzat, amb
una inflació exponencial amb preus en alça cada dia que passa. Molts aliments
bàsics ja no estan a l’abast de la població, que és molt pobre, i a sobre el
preu oficial de les coses no n’és preu real. Per posar un exemple que ens toca,
el preu del visat, que ens va sortir molt més barat ja que tot i que val 100$,
el pots pagar també amb moneda local. Et diuen el preu al canvi oficial de 3
Pounds per Dollar, però al mercat negre el Dollar te’l paguen a 5 Pounds. És a
dir, que acabes pagant pràcticament la meitat del què val realment. Amb
aquestes, invariablement tothom passa pel mercat negre, però un cop s’acaben els Dollars que tenia la gent
del país, els preus es disparen.
Això si, tancant l’aixeta han donat pel cul a base de bé al govern del
Sudan, deixant-los també sense la seva principal font d’ingressos. Sols aquest
fet, amb el sentiment de país que tenen, sembla molt més important que la
resta, estan disposats a aguantar el xàfec, inclús a anar a la guerra, en tenen
els ous pelats de viure en guerra… De fet l’exèrcit Sud Sudanès ha aconseguit
defensar Heglig, l’enclavament petroler que recentment volia conquerir Sudan,
sense massa problemes.
El país com diem té tot just deu mesos de vida, tot i que venia de sis anys
de plena autonomia aconseguida al finalitzar una sagnant guerra civil de més de
22 anys. Després d’aquest sis anys ja estava previst celebrar un referèndum per
la independència. Va arrasar un 99% del
Si a la secessió del país. El perquè el de sempre, una cultura majoritària, els
àrabs del nord, oprimint-ne una de minoritària, imposant la seva llengua com a
oficial, espoliant recursos naturals, denigrant la població amb les pitjors
feines, nul·les inversions en infraestructures (només hi ha una sola carretera
asfaltada en tot Sudan del Sud), etc.
I com ens hem mogut per aquí? Doncs Juba, la capital és realment difícil. Com
ja havíem llegit és un ciutat caríssima, o millor dit caríssima d’allotjar-se,
mentre que el menjar local i el transport en mantenen realment barats. Això de
l’allotjament és conseqüència que Juba està plena de personal de les Nacions
Unides, d’Ong’s i periodistes, de tots colors i races, cadascun d’ells en
hotels de puta mare on poden aparcar els seus tot terrenys de luxe, menjar sofisticadament
i dormir en habitacions o bungalows de 150$. Per què no es conformen amb llocs
més barats estalviant-se així un munt de diners? No ho sabem, tot i que també
val a dir que la majoria d’escoles, parlament, tribunals, hospitals, etc, han
estat construïts per organitzacions humanitàries. El què dèiem però és que
només hi ha hotels de luxe per estrangers o hotels mitjans que també s’han
pujat a la parra i et diuen el preu en Dollars, i de vuitanta cap amunt… Al
final però, després de tres hores a ple sol buscant per una de les ciutats més
disseminades i estranyes on hem estat mai, vam anar a parar a un barri
d’immigrants d’Eritrea on vam poder dormir en un puticlub a preu mòdic.
Juba com diem és bastant lleig. És una ciutat sense centre, o el què en
diuen centre, Juba Town, és un sol
carrer on hi ha tots els bancs i seus d’organismes internacionals creada a mida
i gust de les Nacions Unides. La resta està tot lluny i separat, planta baixa,
la ciutat és molt extensa. El millor sens dubte són els immensos i caòtics mercats
de les afores, la ciutat real, i la multiculturalitat de la mateixa, plena de
gent de tot Àfrica, etíops, ugandesos, eritreus,
kenyates o nigerians intentant fer algun caler en un lloc tant verge, tot i que
molts viuen en condicions pèssimes en cases de planxa i et diu que ha estat un
error venir... Entre tota població destaquen i de quina manera el locals, els
sud sudanesos, una raça de supernegre, més fosc que cap, prim i altíssim que
ens deixava astorats cada dia, juraríem que la mitjana d’alçada d’aquesta
societat s’acosta al metre noranta, de veritat. La gran majoria d’ells viuen tan
als pobles com a Juba en les típiques cases africanes de fang i palla, i el
cert és que no tenen massa bona fama entre els immigrants africans, que els
descriuen com a gent violenta, no gaire llesta i massa negres! Té collons! Amb
tot, la simple sensació d’estar en un país tant especial ja no té preu de per
si.
Després d’uns dies a Juba interrogant a tothom i de viure el 29e aniversari
de la gran revolta contra el Nord, vam desestimar anar més cap amunt. És impossible
ara mateix travessar a Sudan del Nord per terra, i són doncs moltíssimes hores
per camins pèssims, i de huelva cap avall…
Us deixem aquí un parell de videos de Juba, poca cosa perquè es mostraven
molt hostils en veure la càmera:
Vam anar tirant cap a l’oest, prop del Congo on hi ha un altre pas fronterer
per baixar a Uganda. El paisatge aquí ja és verd selvàtic, malàric cent per
cent, la principal causa de mort del país. Sembla que estiguis en un preciós i inacabable
parc natural, esquitxat per centenars de petits pobles de fang i palla. La
principal ciutat de la zona és Yei, una passada, d’aquelles amb un ambient de
sense llei, de salvaje oeste que acollona i desperta els sentits a la vegada.
Som ben conscients que aquest cop no ens hem endinsat en un país per conèixer-lo
a fons, no teníem el temps suficient, però tot i això hem après un munt de
coses i hem viscut moments molt canyeros. Deixem enrere doncs un país en plena efervescència,
on tot està encara començant i amb moltíssims reptes per endavant: Queden desenes
de milers de sud sudanesos al Nord pendents de repatriar que van quedar
atrapats per motiu de la partició, estan a mig fer les campanyes de desarmament
de les nacions unides a les zones tribals que són un polvorí, tenen un deadline
d’aquí dos mesos per cessar les hostilitats amb el Nord si no volen rebre
sancions internacionals, i està per veure si el govern, format integrament per ex-militars
la majoria dels quals la gent ens deia que eren analfabets o criminals de
guerra que s’havien passat mitja vida a la selva lluitant, són capaços de
conduir el país a una situació d’estabilitat, sense corrompre’s davant de les
imminents ofertes “d’ajuda” de Qatar per injectar Dollars i revaloritzar la
moneda, o de Xina i Turquia que ja estan fent noves carreteres i altres
infraestructures a canvi de no se sap què.
El full de ruta per altre banda el tenen clar. A curt termini seguiran endeutant-se, amb
l’aixeta tancada i important petroli fins que tinguin prou agafats pels ous al
veí del nord. A mig termini volen construir refineries per abastar la demanda
interna mentre ja venen el sobrant al Nord a un preu acceptable o el treuen per carretera. A llarg termini
algú els construirà un oleoducte que passarà per Kenya. Tot això es clar no ho
poden fer sols, han de passar per força per alguna potencia estrangera que
possiblement acabarà sent el nou espoliador del país.
No volem acabar tampoc sense dir que hem conegut una societat maquíssima,
però que en el fons suposem que tan maca com la de Sudan del Nord, els quals tenen
fama d’hospitalitat musulmana inigualable al continent. Aquest últims però tenen
la mala sort de comptar un govern autoritari i sense escrúpols, on el mateix President
està imputat al tribunal penal internacional per crims de guerra al Darfur o
per donar suport a l’exèrcit de Joseph Kony a la veïna Uganda.
Ens acomiadem
doncs, i ens dirigim a
Rwanda.
Aprofitem també
per felicitar al Sam i la Maria per la
nova etapa que comencen, and best regards
to Seed For Change family, we know you are suffering extremely high
temperatures in Varanasi.
Una abraçada,
Salut!