.

dissabte, de maig 26, 2012

Sudan del Sud independent


No ha estat tan difícil entrar a Sudan del Sud com esperàvem. Vam obtenir el visat a la frontera tot i que el vam haver de negociar fort… Entre altres preguntes capcioses, la millor va ser Quin ofici era aquest de turista, que on ho posava al nostre passaport i que si no teníem cap paper on ho demostrés, no entravem. Els hi vam haver d’explicar què era un turista, no ens va quedar cap dubte llavors que ben poca gent entra al país sense una acreditació de les Nacions Unides, d’alguna Ong o d’algun mitjà de comunicació.

Un cop dins de la nació més nova del món, va néixer el 9 de Juliol del 2011, el que ens vam trobar és un país en una situació d’inestabilitat total. La més impactant ara mateix es clar, l’ambient prebèl·lic que es palpa pel transit de camions de soldats amunt i avall degut al conflicte que hi ha a la frontera amb l’ara veí del nord, el Sudan.

Fa pocs dies el Sudan va  bombardejar algunes poblacions de Sudan del Sud, poblacions amb pous de petroli ara en mans del nou país. Les bombes són la resposta a l’aturada total d’extracció i enviament de petroli del Sud al Nord, una de les condicions per deixar-los independitzar. Resulta que el Sud s’ha quedat amb el 75% de les reserves de petroli del país, que estaven al seu territori. Per poder-lo exportar però, només hi ha un oleoducte que passa pel Nord, a qui acusen de robar-ne grans quantitats al seu pas. El Nord no ho nega i diu que s’estava cobrant antics deutes…. El cas és que després de robar-los 800 milions de Dollars en petroli, el Sud ha tancat l’aixeta en un gest que ha deixat el seu veí i la comunitat internacional de pedra, doncs ningú s’esperava que un país on el 98% d’ingressos provenen del petroli tingués pebrots de fer una cosa així.


On ha portat aquesta situació? Doncs a un país pràcticament paralitzat, amb una inflació exponencial amb preus en alça cada dia que passa. Molts aliments bàsics ja no estan a l’abast de la població, que és molt pobre, i a sobre el preu oficial de les coses no n’és preu real. Per posar un exemple que ens toca, el preu del visat, que ens va sortir molt més barat ja que tot i que val 100$, el pots pagar també amb moneda local. Et diuen el preu al canvi oficial de 3 Pounds per Dollar, però al mercat negre el Dollar te’l paguen a 5 Pounds. És a dir, que acabes pagant pràcticament la meitat del què val realment. Amb aquestes, invariablement tothom passa pel mercat negre, però  un cop s’acaben els Dollars que tenia la gent del país, els preus es disparen.

Això si, tancant l’aixeta han donat pel cul a base de bé al govern del Sudan, deixant-los també sense la seva principal font d’ingressos. Sols aquest fet, amb el sentiment de país que tenen, sembla molt més important que la resta, estan disposats a aguantar el xàfec, inclús a anar a la guerra, en tenen els ous pelats de viure en guerra… De fet l’exèrcit Sud Sudanès ha aconseguit defensar Heglig, l’enclavament petroler que recentment volia conquerir Sudan, sense massa problemes.

El país com diem té tot just deu mesos de vida, tot i que venia de sis anys de plena autonomia aconseguida al finalitzar una sagnant guerra civil de més de 22 anys. Després d’aquest sis anys ja estava previst celebrar un referèndum per la independència.  Va arrasar un 99% del Si a la secessió del país. El perquè el de sempre, una cultura majoritària, els àrabs del nord, oprimint-ne una de minoritària, imposant la seva llengua com a oficial, espoliant recursos naturals, denigrant la població amb les pitjors feines, nul·les inversions en infraestructures (només hi ha una sola carretera asfaltada en tot Sudan del Sud), etc. 

I com ens hem mogut per aquí? Doncs Juba, la capital és realment difícil. Com ja havíem llegit és un ciutat caríssima, o millor dit caríssima d’allotjar-se, mentre que el menjar local i el transport en mantenen realment barats. Això de l’allotjament és conseqüència que Juba està plena de personal de les Nacions Unides, d’Ong’s i periodistes, de tots colors i races, cadascun d’ells en hotels de puta mare on poden aparcar els seus tot terrenys de luxe, menjar sofisticadament i dormir en habitacions o bungalows de 150$. Per què no es conformen amb llocs més barats estalviant-se així un munt de diners? No ho sabem, tot i que també val a dir que la majoria d’escoles, parlament, tribunals, hospitals, etc, han estat construïts per organitzacions humanitàries. El què dèiem però és que només hi ha hotels de luxe per estrangers o hotels mitjans que també s’han pujat a la parra i et diuen el preu en Dollars, i de vuitanta cap amunt… Al final però, després de tres hores a ple sol buscant per una de les ciutats més disseminades i estranyes on hem estat mai, vam anar a parar a un barri d’immigrants d’Eritrea on vam poder dormir en un puticlub a preu mòdic.

Juba com diem és bastant lleig. És una ciutat sense centre, o el què en diuen centre, Juba Town,  és un sol carrer on hi ha tots els bancs i seus d’organismes internacionals creada a mida i gust de les Nacions Unides. La resta està tot lluny i separat, planta baixa, la ciutat és molt extensa. El millor sens dubte són els immensos i caòtics mercats de les afores, la ciutat real, i la multiculturalitat de la mateixa, plena de gent de tot  Àfrica, etíops, ugandesos, eritreus, kenyates o nigerians intentant fer algun caler en un lloc tant verge, tot i que molts viuen en condicions pèssimes en cases de planxa i et diu que ha estat un error venir... Entre tota població destaquen i de quina manera el locals, els sud sudanesos, una raça de supernegre, més fosc que cap, prim i altíssim que ens deixava astorats cada dia, juraríem que la mitjana d’alçada d’aquesta societat s’acosta al metre noranta, de veritat. La gran majoria d’ells viuen tan als pobles com a Juba en les típiques cases africanes de fang i palla, i el cert és que no tenen massa bona fama entre els immigrants africans, que els descriuen com a gent violenta, no gaire llesta i massa negres! Té collons! Amb tot, la simple sensació d’estar en un país tant especial ja no té preu de per si.

Després d’uns dies a Juba interrogant a tothom i de viure el 29e aniversari de la gran revolta contra el Nord, vam desestimar anar més cap amunt. És impossible ara mateix travessar a Sudan del Nord per terra, i són doncs moltíssimes hores per camins pèssims, i de huelva cap avall…

Us deixem aquí un parell de videos de Juba, poca cosa perquè es mostraven molt hostils en veure la càmera:




Vam anar tirant cap a l’oest, prop del Congo on hi ha un altre pas fronterer per baixar a Uganda. El paisatge aquí ja és verd selvàtic, malàric cent per cent, la principal causa de mort del país. Sembla que estiguis en un preciós i inacabable parc natural, esquitxat per centenars de petits pobles de fang i palla. La principal ciutat de la zona és Yei, una passada, d’aquelles amb un ambient de sense llei, de salvaje oeste que acollona i desperta els sentits a la vegada.

Som ben conscients que aquest cop no ens hem endinsat en un país per conèixer-lo a fons, no teníem el temps suficient, però tot i això hem après un munt de coses i hem viscut moments molt canyeros. Deixem enrere doncs un país en plena efervescència, on tot està encara començant i amb moltíssims reptes per endavant: Queden desenes de milers de sud sudanesos al Nord pendents de repatriar que van quedar atrapats per motiu de la partició, estan a mig fer les campanyes de desarmament de les nacions unides a les zones tribals que són un polvorí, tenen un deadline d’aquí dos mesos per cessar les hostilitats amb el Nord si no volen rebre sancions internacionals, i està per veure si el govern, format integrament per ex-militars la majoria dels quals la gent ens deia que eren analfabets o criminals de guerra que s’havien passat mitja vida a la selva lluitant, són capaços de conduir el país a una situació d’estabilitat, sense corrompre’s davant de les imminents ofertes “d’ajuda” de Qatar per injectar Dollars i revaloritzar la moneda, o de Xina i Turquia que ja estan fent noves carreteres i altres infraestructures a canvi de no se sap què.

El full de ruta per altre banda el tenen clar. A curt termini seguiran endeutant-se, amb l’aixeta tancada i important petroli fins que tinguin prou agafats pels ous al veí del nord. A mig termini volen construir refineries per abastar la demanda interna mentre ja venen el sobrant al Nord a un preu acceptable o el treuen per carretera. A llarg termini algú els construirà un oleoducte que passarà per Kenya. Tot això es clar no ho poden fer sols, han de passar per força per alguna potencia estrangera que possiblement acabarà sent el nou espoliador del país.

No volem acabar tampoc sense dir que hem conegut una societat maquíssima, però que en el fons suposem que tan maca com la de Sudan del Nord, els quals tenen fama d’hospitalitat musulmana inigualable al continent. Aquest últims però tenen la mala sort de comptar un govern autoritari i sense escrúpols, on el mateix President està imputat al tribunal penal internacional per crims de guerra al Darfur o per donar suport a l’exèrcit de Joseph Kony a la veïna Uganda.

Ens acomiadem doncs, i ens dirigim a Rwanda.

Aprofitem també per  felicitar al Sam i la Maria per la nova etapa que comencen, and best regards  to Seed For Change family, we know you are suffering extremely high temperatures in Varanasi.

Una abraçada,
Salut!

- Continuar...

diumenge, de maig 13, 2012

Seed For Change & Karamoja


Hola Família,

Avui fa dues setmanes que vam deixar Varanasi, després de passar uns mesos més col·laborant amb SeedForChange, l’Ong que us vam introduir en aquest altre post: Seed For Change.
Vam tornar a Varanasi només mig any després d’haver-ne marxat, sobretot perquè el vincle que vam establir amb les famílies beneficiaries era i és molt fort, però també perquè teníem la sensació d’haver deixat moltes coses a mitges… Hi hem tornat doncs, hem fet un munt de feina i en canvi aquest cop hem marxat amb la satisfacció de veure que està funcionant tot molt bé. Tots els projecte, Educatiu, Nutricional, Sanitari i Capacitació s’han anat consolidant, amb personal local cada com més involucrat amb la tasca social de l’Ong.

Com l’altre vegada, hem fet una mica de tot… La Sheila però s’ha centrat més en el l’aspecte educatiu, preparant el programa anual de les activitats dels nens, formant professores, etc.  El Jordi apagant focs (o encenent a vegades…) mentre la Maria, la directora  és a Espanya uns mesos com cada any. Al final però acabes fent de tot diem, entrevistar famílies que ho sol·liciten per agafar nous nens del slums o de Dashaswameth, preparar el inici de curs comprant material escolar, uniformes, portar el nens a les revisions metges, oculista, dentista, buscar tints i matèries primes pel programa de pintar seda de les mares, fer obres com posar baranes a les escales, trasllat de l’oficina a la planta baixa, establir col·laboració amb un important centre de nens discapacitats física i mentalment on aniran els nens dels slums que ho necessitin, mediar en problemes entre famílies del slums, entre els treballadors, o anar a un parell de bodorrios!
Esperem veure-us aviat altre cop Soma, Putul, Anthra, Virat, Sapna, Sajida, Nidhi, Avinash, Ansarul, Nargis, Piya, Mima…

Amb tot, finalment vam decidir que ens mereixíem un viatge d’aquells nostres, més breu però esperem que igualment intens, per acabar-nos de fotre la pallissa, malgrat que el Jordi continua treballat a distància com pot... Som a Uganda,  d’on escrivim aquest post.




Vam volar a Nairobi, Kenya, com va fer en l‘últim dels nostres viatges ja que hi ha vols molt barats des de Delhi. D’allí amb poques hores de bus ets a Uganda.

No tenim cap ruta prevista per variar, però si que a Nairobi vam provar de fer-nos el visat de Sudan del Sud, un país amb menys d’un any de vida al cor d’Àfrica on ens feia molta gracia anar. El visat però resulta massa car i degut al conflicte passat i al que viu ara mateix, és NacionsUnidesLandia, PeriodistaLandia i OngLandia, amb lo que pel que ens diuen és un país caríssim amb moltes de les coses més bàsiques a preus Europeus.  S’hauria d’anar a comprovar perquè no ens ho acabem de creure...

Al final hem tirat cap al nord d’Uganda on no havíem estat mai, mentre que bona part de la resta del país ja l’havíem visitat fa uns anys, des d’on vam escriure aquest post: Àngels Negres.
El Nord són ara terres famoses per Joseph Kony, però la part oriental des de sempre ha estat habitada pels Karimojong, tribals guerrers al més pur estil Etíop ja que de fet provenen d’allà, semidespullats i amb la Kalashnikov a l’esquena com qui porta un bolso…
Karamoja és amb diferència la zona més pobre del país, en permanent conflicte amb els seus veïns, Uganda inclòs, que en nombroses ocasions ha enviat l’exèrcit en campanyes de desarmament que sovint han acabat amb atrocitats.  I definitivament, és una zona molt aïllada. De fet en època de pluges com l’actual és del tot inaccessible. Impossible arribar a les zones més remotes del nord amb transport públic, que desapareix per culpa de carreteres impracticables, ponts inundats, etc.  Al final hem acabat viatjant amb boda-boda (moto-taxis), camions o inclús amb un d'aquells 4x4 de les Nacions Unides que ens agraden tan poc, i tot i això ens hem quedat a tres quarts de camí...  Sens dubte ja ha valgut la pena.





Ara som a Gulu, la “ciutat” gran del Nord, i d’aquí ja es veurà. Si res canvia demà agafarem un bus cap a la frontera amb Sudan del Sud, es veu depenent de quin cantó del llit es llevin et fan permisos especials per entrar molt més barats que el visat. Si no funciona doncs cap al sud, el Congo ens atreu sobre manera però el tema visats també està complicat al haver-hi ambaixada a España. I si no Rwanda o Burundi, i si no cap a casa...  però sempre ens esverem quan comencem viatjar, no ho podem controlar.

Una abraçada a tots,

Salut!

- Continuar...