Seed For Change & Karamoja
Hola Família,
Avui fa dues setmanes que vam deixar Varanasi, després de passar uns mesos més col·laborant amb SeedForChange, l’Ong que us vam introduir en aquest altre post: Seed For Change.
Vam tornar a Varanasi només mig any després d’haver-ne marxat, sobretot perquè el vincle que vam establir amb les famílies beneficiaries era i és molt fort, però també perquè teníem la sensació d’haver deixat moltes coses a mitges… Hi hem tornat doncs, hem fet un munt de feina i en canvi aquest cop hem marxat amb la satisfacció de veure que està funcionant tot molt bé. Tots els projecte, Educatiu, Nutricional, Sanitari i Capacitació s’han anat consolidant, amb personal local cada com més involucrat amb la tasca social de l’Ong.
Com l’altre vegada, hem fet una mica de tot… La Sheila però s’ha centrat més en el l’aspecte educatiu, preparant el programa anual de les activitats dels nens, formant professores, etc. El Jordi apagant focs (o encenent a vegades…) mentre la Maria, la directora és a Espanya uns mesos com cada any. Al final però acabes fent de tot diem, entrevistar famílies que ho sol·liciten per agafar nous nens del slums o de Dashaswameth, preparar el inici de curs comprant material escolar, uniformes, portar el nens a les revisions metges, oculista, dentista, buscar tints i matèries primes pel programa de pintar seda de les mares, fer obres com posar baranes a les escales, trasllat de l’oficina a la planta baixa, establir col·laboració amb un important centre de nens discapacitats física i mentalment on aniran els nens dels slums que ho necessitin, mediar en problemes entre famílies del slums, entre els treballadors, o anar a un parell de bodorrios!
Esperem veure-us aviat altre cop Soma, Putul, Anthra, Virat, Sapna, Sajida, Nidhi, Avinash, Ansarul, Nargis, Piya, Mima…
Amb tot, finalment vam decidir que ens mereixíem un viatge d’aquells nostres, més breu però esperem que igualment intens, per acabar-nos de fotre la pallissa, malgrat que el Jordi continua treballat a distància com pot... Som a Uganda, d’on escrivim aquest post.
Vam volar a Nairobi, Kenya, com va fer en l‘últim dels nostres viatges ja que hi ha vols molt barats des de Delhi. D’allí amb poques hores de bus ets a Uganda.
No tenim cap ruta prevista per variar, però si que a Nairobi vam provar de fer-nos el visat de Sudan del Sud, un país amb menys d’un any de vida al cor d’Àfrica on ens feia molta gracia anar. El visat però resulta massa car i degut al conflicte passat i al que viu ara mateix, és NacionsUnidesLandia, PeriodistaLandia i OngLandia, amb lo que pel que ens diuen és un país caríssim amb moltes de les coses més bàsiques a preus Europeus. S’hauria d’anar a comprovar perquè no ens ho acabem de creure...
Al final hem tirat cap al nord d’Uganda on no havíem estat mai, mentre que bona part de la resta del país ja l’havíem visitat fa uns anys, des d’on vam escriure aquest post: Àngels Negres.
El Nord són ara terres famoses per Joseph Kony, però la part oriental des de sempre ha estat habitada pels Karimojong, tribals guerrers al més pur estil Etíop ja que de fet provenen d’allà, semidespullats i amb la Kalashnikov a l’esquena com qui porta un bolso…
Karamoja és amb diferència la zona més pobre del país, en permanent conflicte amb els seus veïns, Uganda inclòs, que en nombroses ocasions ha enviat l’exèrcit en campanyes de desarmament que sovint han acabat amb atrocitats. I definitivament, és una zona molt aïllada. De fet en època de pluges com l’actual és del tot inaccessible. Impossible arribar a les zones més remotes del nord amb transport públic, que desapareix per culpa de carreteres impracticables, ponts inundats, etc. Al final hem acabat viatjant amb boda-boda (moto-taxis), camions o inclús amb un d'aquells 4x4 de les Nacions Unides que ens agraden tan poc, i tot i això ens hem quedat a tres quarts de camí... Sens dubte ja ha valgut la pena.
Ara som a Gulu, la “ciutat” gran del Nord, i d’aquí ja es veurà. Si res canvia demà agafarem un bus cap a la frontera amb Sudan del Sud, es veu depenent de quin cantó del llit es llevin et fan permisos especials per entrar molt més barats que el visat. Si no funciona doncs cap al sud, el Congo ens atreu sobre manera però el tema visats també està complicat al haver-hi ambaixada a España. I si no Rwanda o Burundi, i si no cap a casa... però sempre ens esverem quan comencem viatjar, no ho podem controlar.
Una abraçada a tots,
Salut!
Avui fa dues setmanes que vam deixar Varanasi, després de passar uns mesos més col·laborant amb SeedForChange, l’Ong que us vam introduir en aquest altre post: Seed For Change.
Vam tornar a Varanasi només mig any després d’haver-ne marxat, sobretot perquè el vincle que vam establir amb les famílies beneficiaries era i és molt fort, però també perquè teníem la sensació d’haver deixat moltes coses a mitges… Hi hem tornat doncs, hem fet un munt de feina i en canvi aquest cop hem marxat amb la satisfacció de veure que està funcionant tot molt bé. Tots els projecte, Educatiu, Nutricional, Sanitari i Capacitació s’han anat consolidant, amb personal local cada com més involucrat amb la tasca social de l’Ong.
Com l’altre vegada, hem fet una mica de tot… La Sheila però s’ha centrat més en el l’aspecte educatiu, preparant el programa anual de les activitats dels nens, formant professores, etc. El Jordi apagant focs (o encenent a vegades…) mentre la Maria, la directora és a Espanya uns mesos com cada any. Al final però acabes fent de tot diem, entrevistar famílies que ho sol·liciten per agafar nous nens del slums o de Dashaswameth, preparar el inici de curs comprant material escolar, uniformes, portar el nens a les revisions metges, oculista, dentista, buscar tints i matèries primes pel programa de pintar seda de les mares, fer obres com posar baranes a les escales, trasllat de l’oficina a la planta baixa, establir col·laboració amb un important centre de nens discapacitats física i mentalment on aniran els nens dels slums que ho necessitin, mediar en problemes entre famílies del slums, entre els treballadors, o anar a un parell de bodorrios!
Esperem veure-us aviat altre cop Soma, Putul, Anthra, Virat, Sapna, Sajida, Nidhi, Avinash, Ansarul, Nargis, Piya, Mima…
Amb tot, finalment vam decidir que ens mereixíem un viatge d’aquells nostres, més breu però esperem que igualment intens, per acabar-nos de fotre la pallissa, malgrat que el Jordi continua treballat a distància com pot... Som a Uganda, d’on escrivim aquest post.
Vam volar a Nairobi, Kenya, com va fer en l‘últim dels nostres viatges ja que hi ha vols molt barats des de Delhi. D’allí amb poques hores de bus ets a Uganda.
No tenim cap ruta prevista per variar, però si que a Nairobi vam provar de fer-nos el visat de Sudan del Sud, un país amb menys d’un any de vida al cor d’Àfrica on ens feia molta gracia anar. El visat però resulta massa car i degut al conflicte passat i al que viu ara mateix, és NacionsUnidesLandia, PeriodistaLandia i OngLandia, amb lo que pel que ens diuen és un país caríssim amb moltes de les coses més bàsiques a preus Europeus. S’hauria d’anar a comprovar perquè no ens ho acabem de creure...
Al final hem tirat cap al nord d’Uganda on no havíem estat mai, mentre que bona part de la resta del país ja l’havíem visitat fa uns anys, des d’on vam escriure aquest post: Àngels Negres.
El Nord són ara terres famoses per Joseph Kony, però la part oriental des de sempre ha estat habitada pels Karimojong, tribals guerrers al més pur estil Etíop ja que de fet provenen d’allà, semidespullats i amb la Kalashnikov a l’esquena com qui porta un bolso…
Karamoja és amb diferència la zona més pobre del país, en permanent conflicte amb els seus veïns, Uganda inclòs, que en nombroses ocasions ha enviat l’exèrcit en campanyes de desarmament que sovint han acabat amb atrocitats. I definitivament, és una zona molt aïllada. De fet en època de pluges com l’actual és del tot inaccessible. Impossible arribar a les zones més remotes del nord amb transport públic, que desapareix per culpa de carreteres impracticables, ponts inundats, etc. Al final hem acabat viatjant amb boda-boda (moto-taxis), camions o inclús amb un d'aquells 4x4 de les Nacions Unides que ens agraden tan poc, i tot i això ens hem quedat a tres quarts de camí... Sens dubte ja ha valgut la pena.
Ara som a Gulu, la “ciutat” gran del Nord, i d’aquí ja es veurà. Si res canvia demà agafarem un bus cap a la frontera amb Sudan del Sud, es veu depenent de quin cantó del llit es llevin et fan permisos especials per entrar molt més barats que el visat. Si no funciona doncs cap al sud, el Congo ens atreu sobre manera però el tema visats també està complicat al haver-hi ambaixada a España. I si no Rwanda o Burundi, i si no cap a casa... però sempre ens esverem quan comencem viatjar, no ho podem controlar.
Una abraçada a tots,
Salut!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada