.

diumenge, de gener 15, 2012

Sierra Leone

-

No tinc massa clar per on començar aquesta vegada, la veritat és que escriure un post després d’un any d’haver tornat de Sierra Leone se’m fa un xic difícil. A mi m’agrada escriure les coses en calent, i de fet sempre escrivim des dels llocs on estem, perquè quan tornes a casa i reflexiones sobre el viscut amb perspectiva, tendeixes a relativitzar-ho tot, a empetitir-ho tot, quan en realitat per tu aquells moments van ser intensíssims, sovint grandiosos, i segurament ho eren. Així doncs, farem un esforç d’abstracció i escriuré el post des d’allà mateix:
Ja tornem a ser a Freetown després de donar la volta al país, demà passat volem a casa. La ciutat, igual que quan hi vam aterrar per primer cop fa un mes, ens ha deixat bocabadats. Aquesta vegada no viatjo amb la Sheila sinó amb la meva germana i el meu pare, també dos animals viatgers amb qui ens reunim de tant en tant per buscar un destí impossible i anar-hi a treure el cap.

Per qualsevol dels tres, Freetown és indiscutiblement la capital més paupèrrima on hàgim estat. Estàs a l’Àfrica més pobre, la que han saquejat durant segles fins a deixar-la seca de recursos naturals, la que acaba de sortir d’una salvatge guerra civil d’una dècada, la que més de la meitat del seu PIB el treu de donacions internacionals, la que té menys kilòmetres de carretera asfaltada, la que està al capdamunt de tot de la llista en índex de corrupció, d’analfabetisme i de mortalitat per sida o malària, i la que esta al capdavall de tot de la llista d’esperança de vida, amb 37 anys.

Una Àfrica doncs, per viatjar sense xarxa que dic sovint, sense pràcticament informació del país i per suposat sense cap mena d’infraestructura turística, que d’altra banda tampoc busquem. De fet, el primer dia a Freetown ja vam dormir a terra en un puticlub del poble del costat de l’aeroport. L’aeroport estaria a tan sols quinze o vint minuts de la ciutat si hi hagués el pont sobre el mar que tenien previst construir, però de moment, o esperes al matí que comenci a transitar el ferri que uneix les dues costes, o has e fer cinc hores en cotxe fins la ciutat. Vam decidir quedar-nos a l’altre banda, i a les tres de la matinada estàvem trucant portes de locals de reputació dubtosa, encara lluny d’una ciutat de la que no sabíem res, entre xabòles, totalment fosc, cansats i cagats. Va ser un entrada al país brutal!
La claror del dia ens va mostrar on érem, i estava eufòric, amb aquella sensació tant especial que noto quan sóc conscient que he arribat a un lloc especial, quan em sento realment lluny de casa. El dia doncs ens ensenyava una terra d’argila vermella, arbres descomunals, un barri de barraques més rural que no urbà, desenes de nens envoltant-nos i joves i vells mirant-nos desconcertats.
Vam arribar a la ciutat després de varis taxis compartits i el trajecte amb ferri. El centre és acollonant de per si. El carrers, la majoria sense asfaltar, a diferencia d’altres capitals africanes estan a rebentar, a nivell bangladeshi pràcticament. Transites pel carrer entre una mani, un riu constant de gent que se t’emporta i on el fluir no s’acaba mai. Al voltants del riu de gent, els típics “colmados” africans de venta de tot i de res, i parades improvisades a peu de carrer de fruita, pa, roba de segona ma, etc. En qualsevol cas, impressiona tot plegat en una ciutat de tant sols un milió d’habitants, doncs la sensació era de trobar-nos una megaurbe, destrossada, descontrolada i superpoblada.
L’extrema pobresa, evident, a tocar del nas, al mig de la ciutat. Les barraques arriben fins al mar, milers de construccions de llauna rovellada per la humitat i salinitat es concentren per formar slums, sense cap mena de clavegueram o les mesures d’higiene i salut més bàsiques. No puc dir que em sorprengués, per desgràcia he vist el mateix en tots els viatges que he fet. La sensació que et queda és la de sempre, crec que tothom s’ho pot imaginar, no vull aprofundir-hi més.
En canvi vull parlar de la gent, de lo fàcil que va resultar viatjar per quest país, en termes humans es clar, no de transport i demès... Agradables i honestes pràcticament totes i cadascuna de les persones amb qui vam tractar, ens vam trobar una societat hospitalària a nivells que recordo a poc llocs. Sierra Leone és de majoria musulmana, quasi el 60% de la població ho és, i això a mi ja em convidava a pensar que ens tractarien bastant bé. Igualment però em sorprenien en tot moment, entre altres quasi m’indignava, i m’indignava a l’indignar-me, quan em deien el preu real de les coses a la primera. No m’ho podia creure, no m’havia passat mai enlloc, ni a l’Iran més hospitalari no discriminaven per la cartera.
Que siguin tan collonuts i propers respons a moltes raons, ja sigui per mirall cultural, sempre hem defensat que la societat africana mira molt més a Europa que les societats asiàtiques, amb lo que molt més fàcil aquí tenir converses occidentalitzades, de futbol i prenent una cervesa per exemple. També respon a qüestions religioses com ja he apuntant abans, hospitalitat musulmana i punt. Pel què fa al tracte amb forasters cal tenir en compte que no estan gens acostumats a rebre turistes, ells mateixos et pregunten: Què has vingut a veure aquí? per tant, no s’han preparat per tractar-te de manera diferent a com es tracten entre ells. Però sobretot, crec que el factor principal que explica la sensació de tranquil•litat que es respira, és just l’allargada ombra d’una guerra civil encara massa recent, una de les guerres civils més salvatges sinó la que més, que mai hagi vist aquest planeta.
Segurament el primer que ens ve al cap quan ens diuen Sierra Leone, és guerra, recordem imatges als noticiaris de braços amputats, carrers plens de cadàvers, nens soldats... Ells per suposat encara ho tenen ben gravat a la memòria, i la sensació als carrers és que la gent està relaxada per fi després de tanta violència extrema, havien estat tan malament que qualsevol cosa és millor. Sembla que tothom faci el possible per entendre’s, perquè no salti cap espurna que pogués tornar a fer-ho esclatar tot. Per contra l’ambient es posa tens quan surt el tema, no en volen ni sentir a parlar de la guerra, canvi de tema et diuen molts, o marxen.
Això, aquesta aparent apatia cap no buscar problemes, discussions o baralles, que per una banda és perfecte ja que sembla que tothom es tracti amb respecte, per altre ja ho han aprofitat els politics per saquejar el país davant la passivitat de la seva societat. Ells però ho tenen clar quan et comenten les noticies del diari: “Si si, és un corrupte, ja ho sabem, però qualsevol cosa menys la guerra”.
Jo si que us parlaré de guerra sense embuts, i algú és gaire aprensiu millor que no continuï llegint, ja que la guerra civil de Sierra Leone és de les més bèsties i inhumanes de la història recent. Durant la guerra, del 1991 al 2001, es van cometre atrocitats esgarrifoses, inimaginables fins llavors. La tàctica dels bàndols va derivar de seguida, i això és el què la fa especial, de l’enfrontament directe entre ells, a l’enfrontament d’ells contra la població en campanyes de terror.
Quins eren els bàndols? Aquí està el problema principal que fes perdurar la guerra una dècada quan ningú preveia que durés ni un mes. Bàsicament es tractava dels rebels (RUF) , contra l’exèrcit del govern del país a qui volien fer caure (SLA). Inicialment el rebels tenien el suport de la població fins que aquests van començar amb les atrocitats. Es cas però és que d’aquestes dues faccions inicials en van anar sorgint d’altres subgrups que desertaven d’un bàndol i anaven a l’altre, o formaven un grup propi que primer lluitava contra tots, després al costat d’uns i després al costat dels altres. També hi havia els Kamajors, forces populars formades per civils per autodefensar-se, els nigerians de les nacions unides a l’ECOMOG, mercenaris sudafricans, etc. De fet, es va fer famós el terme “sobel”, que vol dir soldat de dia, rebel de nit, doncs quasi tots els grups pescaven gent dels estrats socials més baixos, delinqüents habituals, yonkis, etc, que acabaven “treballant” pel més generós.
Qui terroritzava més la població, qui feia la salvatjada més gran contra civils i poblats sencers a qui acusaven de donar suport al bàndol rival, es posava per davant en la guerra. Amb aquestes, van començar les campanyes de membres amputats, braços, orelles, nas, cames... es presentaven als poblats disparant o tot el què es movia, i començava el què el mateix tribunal format en el procés de pau va descriure com a “Orgies de sang, violació, decapitació i destrucció”. Una de cada tres dones, nenes també, va ser violada durant la guerra. Sovint hi pensaves al carrer, sabies que moltes d’aquelles dones que veies al mercat per exemple, havien estat violades, moltes durant mesos, i t’entristies quan parlaves amb elles, a tu et va tocar? Obligaven a la gent a identificar els membres de la seva família i a tenir sexe amb ells, davant de tothom. Una noia va declarar que va ser obligada a cantar a i ballar mentre a la seva tieta li obrien el ventre de viu en viu, per una apostat de 2$ sobre el sexe del nen. La mare de la nena restava morta a cops al costat de la tieta per haver-se negat a cantar. Els nens eren obligats a presenciar violacions massives a les seves mares, o a matar els seus germans, després eren agafats com a nens soldats. S’obligava als homes a menjar-se les seves orelles, alguna dona va dir que havia hagut de cuinar el cap del seu marit, o que es violava a les dones tant fort amb pals que els hi acabaven sortint per la boca.
Les operacions que llançaven els rebels ja tenien noms que et deixen glaçat, com “Operation No Living Thing”, és a dir, no deixeu res viu, arraseu amb tot. El noms dels comandants rebels, també eren descriptius per ells mateixos, com Adama Cut-Hand, o més estúpids com Rambo o Superman. De fet, molts eren nens reclutats a la força durant les campanyes de terror, la majoria drogats fins les celles en tot moment, “brown brown”, una combinació de cocaïna i nitroglicerina que treien de les bales. És a dir, coca amb pólvora. Això donat a un nen d’onze anys amb una metralleta als braços, us en podeu imaginar el resultat.
El final de la guerra... resumint-ho a l’extrem, va acabar quan els anglesos van enviar les tropes a la seva ex-colònia. Pel què fa al nombre de morts, no s’ha sabut ni se sabrà mai, si que se sap en canvi que hi va haver més d’un milió de desplaçats i refugiats, que l’últim any de guerra hi havia 18.000 militars de l’ONU, el desplegament més gran fet mai per aquesta organització en un país, i que aquests van recollir més de 45.000 armes, en el decomís més gran fet fins llavors també. Ara mateix, el país està pràcticament desarmat, és difícil veure armes pel carrer amb lo que la sensació de seguretat és més gran que en molt d’altres països. Haurem de veure si els russos, principals proveïdors dels rebels durant la guerra, deixen tranquil el país. Par altre banda, el segon proveïdor dels rebels, el senyor Gadafi, ja no hi és.
PER QUÈ? Crec que ningú pot respondre aquesta pregunta amb certesa. Hi ha teories de tot tipus, però la majoria coincideixen amb la barreja de corrupció que hi havia el país, la pobresa extrema, la falta d’educació bàsica i com sempre, dues ètnies molt marcades, una inicialment donant suport al govern i l’altre als rebels. També hi ha el tema dels diamants, el subsòl de Sierra Leone es riquíssim en aquest mineral, i va ser molt fàcil pels dos bàndols apoderar-se de les mines i finançar les compres d’armes. Hi ha també el fet de perpetrar-se en una posició de poder, encara que ja no sàpigues ni perquè lluites. O sigui, com que no tindrien res millor a fotre, la majoria de comandants estaven molt interessats en prolongar la guerra, carregats de diamants i boicotejant qualsevol procés de resolució del conflicte. El problema però, és que això explicaria la guerra, no en canvi les atrocitats contra civils. Per aquesta altre pregunta es diu que no hi ha explicació possible, però potser és tant senzilla com la que va donar un excombatent rebel: “Quan vam començar a tallar mans, difícilment passava un dia en què la BBC no parlés de nosaltres.”
Uf, sembla que al final m’he deixat anar y això s’està allargant massa per un sol post...
Ho deixo aquí doncs, continuaré en un altre post centrant-me aquesta vegada en el viatge en si, i també hi penjaré els videos. Tanmateix no podia obviar aquesta posada en context del país y d’una guerra que encara marca tant profundament la societat que ens vam trobar. De fet hi vam anar per això, per saber com estaven en aquella part de món, potser en aquest cas si, per fortuna oblidada.
Salut!

Cap comentari: