.

dijous, de juliol 16, 2009

Volando voy...

Hola familia,

Punt i a part. Al nostre periple per Asia li queden poques hores... Despres de disfrutrar d’unes setmanes seguint els passos de buda pel Bihar (ui si Sidharta aixeques el cap!), hem tornat a Delhi on acabem de comprar un bitllet que ens portara a Nairobi, a Kenya.
Kenya??? Doncs si, poc temps despres de descobrir que el nostre idili amb la India passava per hores baixes, vam decidir anar a Bangladesh i al sortir-ne, si trovabem algun vol be de preu, volar a Africa. Aixi que aquest cop el viatge no sera totalment per terra com ens agrada, "overland" que se'n diu, sino que agafem un vol per saltar sobre l'ocea Indic.
Va costar trovar alguna cosa! i ja haviem decidit que seria millor volar a la peninsula arabiga i baixar a Africa per Oman i Yemen. Yemen brutal pero Oman es petrodolaric, aixi que barat tampoc ens a sortia. Al final ha resultat que teniem la solucio davant dels nassos, Air India ens porta a la quinta ostia, a Nairobi per menys de doscents euros. Nomes Nairobi perque hi ha moltissima immigracio India, la resta de destins africans estan fora de preu.

Pues dit i fet, dema canvi total de cares, de costums, de musica, de religio, de menjar, de vestir i malauradament de preus, tot i ser un pais molt barat el subcontinent indi es imbatible.
I despres? Uf, viatjar per Africa se'ns planteja molt mes complicat que per Asia! Pel que ens hem estat informant fins ara no es tan facil com triar un pais, fer visat i endavant. Aqui el visat d'alguns paisos es molt possible que no te'l fagin, que tardin un mes i mig, o que et demanin carta d'invitacio segons com s'hagin llevat. Moltes fronteres entre paisos estan tancades per conflictes diplomatics, algunes per conflictes armats, algunes estan obertes en una direccio pero no a l'inreves, o no hi ha cap mena de transport public i t’has de buscar la vida a dit, etc. A mes, alguns paisos son realment cars, per collons evitables per estar totalment fora del nostre pressupost, sobretot al sud del continent i alguns paisos arabics del nord.
Tot plegat, ja fa temps que ho sabiem, fa que perdre'ns temps i temps per Africa com hem estat fent per Asia o Sudamerica sigui molt mes complicat i car, aixi que no tenim ni idea de si la cosa va per llarg o no. De moment Kenya d’on nomes sabem que hi ha lleons, despres suposem que cap a Etiopia, i llavors ens agradaria moltissim Sudan, pero aqui ja comencen els problemes de visat, fronteres i demes... No volem fer volar coloms doncs, som verges al continent, aixi que poc a poc i bona lletra.

Apa, el proxim post desde Africaaaaaaaaaaaaaa! Una abracada ben forta a tots i Salut!

Fotos a http://llunynet.blogspot.com (putamerda!, doncs aquest cop no, la tarjeta amb les fotos de la India ha cascat...)

Jordi i Sheila

- Continuar...

dijous, de juliol 02, 2009

Reality Bites 3

Premeu "Continuar" per veure més VIDEOS a sota.





















- Continuar...

dimecres, de juliol 01, 2009

Made in Bangladesh



Hola familia,

Doncs fins aqui l’estada a Bangladesh, ahir vam travessar la frontera que ens ha retornat a la India.
Bangladesh es la rehostia, ja us ho expliquem a continuacio, pero es que fins l’ultim dia ho ha estat! El borde pel que vam escollir creuar ahir va resultar ser com una broma. Arribem i ens diuen que hem de travessar el Ganges per entrar a la India a l’altre banda. Primer un tros en barca, i llavors caminar set kilometers a peu per l’ultrafangos llit de riu fins a l’altre banda. Aixo amb les motxilles a tope i plovent a tota hostia. Ells tant tranquils, dient que a aquesta epoca no es massa normal travessar per aqui, pero que es pot intentar... Al cap d’una hora discutint la situacio amb les militarres arriba un pobre rickshawer i ens diu que si volem, podem agafar un bus i en una hora som a un borde on es travessa tranquilament per un pont de mig kilometre. Aqui quasi ningu s’entera d’on te el nas, i els que menys els funcionaris! Aixi que al final despres de correr tot el dia amunt i avall per zona frontenera, vam poder sortir del pais. Es una sort, perque haviem estrujat el visat fin l’ultim dia i sino haguessim hagut de pagar multa per ilegals!

Ha estat doncs un mes intensissim en un pais que ens ha deixat bocabadats en tots els sentits. Es el primer que se’ns acut dir d’un indret que creiem no era mes que una extensio de la India, pero musulma i sense turime. En canvi ens ha sorpres un pais i una gent totalment unics. En realitat es el pupurri el que ho fa unic, les cares o el caos dels carrers son indis o birmans, l’hospitalitat es pakistani, les cases com recordavem les laoites, el paissatge totalment vietnamita en molts casos… A vegades si deixavem volar la ment quan tornavem tardavem uns segons a recordar on erem!

Bestial el paissatge. No som gaire amants del tropic i la palmera, pero aqui es tant extrem, tant selvatic arreu que ens ha enamorat de seguida sense remei. Les mateixes ciutats semblen engullides per selva tropical, i si fas dos passos contats per sortir-ne, t’esperen poblets amb cases de bambu, places de sorra i gent semidespullada que et fan sentir com si haguessis descobert el nuevo mundo. La gent en aquest pobles, alliconadora com sempre, el mes humil es el que mes et dona, i hem estat tractats com a reis en tots els que hem trobat. A canvi tu els dones un dia de distraccio total, amb somriures i mimica, amb currues de nens volent tan sol sigui tocar-te, entrant a totes i cadascuna de les cases per coneixer totes i cadascuna de les families, etc…

Del que no hi ha dubte es que es “El pais d’aigua”, el 70 percent de la seva superficie esta coberta d’aigua, cosa que es tradueix en que les pricipals vies de transport del pais siguin el rius. Enormes en les seves desembocadures, Ganges i Jamuna estan dia i nit transitats tant per diminutes barques de pescadors, com per gegants vaixells de varis pisos carregats fins d’alt de gent al mes pur estil Mississipi. I es que ha estat realment genial petejar-se part del pais en vaixell, un transport que en pocs llocs com aqui tens el luxe d’utlitzar tant.

Per altra banda l’aigua no nomes es als rius, tot el pais esta ple de petites basses prop de les cases, on els nens juguen, , els grans es renten ells i roba, els bufals es refresquen i les granotes crien… i es on el tambe marranot del Jordi es fotia algun xapusson amb la canalla despres d’antologics partits de futbol!
En algunes parts del pais que hem visitat encara eren ben visibles els efectes del ciclo Alia del mes passat. Barriades senceres de cases improvisades, arbres tombats, ong’s repartint menjar, etc. Segons et comenten ells mateixos, cada cop que el pais sembla que aixeca el cap, un ciclo els hi talla sense compassio.
Nosaltres ja vam flipar amb una petita tormenta tropical que ens va pillar a Kuakata, davant del mar, i que ens va despertar a la nit amb una ventada que va trencar un vidre de la finestra. Ens va deixar llit i habitacio inundats en un segon, i nosaltres amb el vent i la pluja a sobre, fent tota la forca que podiem per tancar les restes de la finestra. No vam poder fins que el vent va parar de bufar. Vam baixar al carrer i la gent estava tan tranquila tornant a posar a lloc les teulades de planxa i cobrint-les de grans pedres. Segons ells es lo mes normal del mon, pero nosaltres estavem segurs que no hauria quedat ni una casa en peu...

Aixi es el pais que hem trobat, aigua a manta i verd extrem com no haviem vist mai. Pero quan diem verd, es verd arreu, si no es la selva es una plantacio d’arros, sino plantacio de te, sino de bananes o cocoters, sino el florit de les parets de les habitacions, si no la politica a lo suec de prohibir bosses de plastic i cotxes a pretoli a les ciutats, i sino molts dels bangladeshis… que tambe son uns verds!
I es que segurament la taduccio correcte de Bangladesh no seria “pais dels Bengalis”, sino “planeta dels Bengalis”. De l’ultim viatge a l’India recordavem que una parella d’australians que hi havia estat, ens va dir que estaven tots sonats! i que en van marxar de seguida. Evidentment no es aixi ni de bon tros, pero si que podem dir que es la societat mes “especial” amb qui hem conviscut mai. No pots fer res, absolutament res, sense estar envoltat sempre d’almenys una cincuantena persones. Rollo extraterestre o superestrella total, et pares a mirar uns mangos i cent persones s’amunteguen en pocs segons al teu costat, escrutant-nos i barallant-se per arribar a primera fila. Marxes i et segueixen fins la pensio. T’esperen que surtis, respons per millonessima vegada (a algu que ja hi era quan el del seu costat tambe t’ho havia demanat) a la minientrevista pais-nom-religio-estatcivil-feina, fas cara d’ofuscat, no ho pillen, fas ameneius, no ho pillen, els hi dius que vols estar sol si us plau, no ho entenen, aaaaaaaaaaaarg! sembla que finalment alguns ho han pillat, pero els hi es igual, es un aconteixement importantissim tenir aquestes celebritats al poble i els segueixo igualment…
Es mes que normal en indrets poc turistics ser l’atraccio, aqui pero el descaro es d’unes dimensions que si no ho vius no t’ho creus. Mai enlloc ens haviem sentit tant observats, perseguits i fins hi tot espiats a les habitacions dels hotels, on els pillavem amb els ulls amorrats al pany o a les escletxes de les finestres, en forats al lavabo o inclus un estirat treient el cap per la teulada. Tampoc cap mania en donar voltes com abelles entorn la Sheila per repassarse-la de dalt a baix i qui pot cosir-la a fotos, adinerats i sofisticats de Dhaka o probres d’arreu, ells, tan pudurosos amb la seva dona a casa o coberta de cap a peus. I es que realment cada cop quedem mes astorats amb lo hipocrita d’aquesta doble moral. Ja se sap el que passa sempre amb la “fruta prohibida”, i el resultat es que es en alguns paisos musulmans on hem descobert els historials d’internet mes XXXocants...

En resum, que sens dubte Bangladesh es el lloc on mes agobiats per la pressio de la gent ens hem sentit mai. En canvi no tenim res a dir del seu bon cor i hospitalitat. De fet no esperavem menys d’un pais musulma, on nomes entrar-ne desde l’India ja ens van cridar d’una humil casa i ja seiem a terra menjant mangos, dolcos i bevent te. S’han portat tremendament be amb nosaltes, pero tambe es veritat que la seva curiositat quasi malaltissa ens ha deixat exhausts, per no dir dels nervis, moltes vegades.
Lo de malaltissa es mes serios del que sembla. Del que mes ens ha sobtat del pais es veure tanta gent malalta, mes que als paisos veins, amb problems de tot tipus, de pell en quasi tots els nens, molts muts i cecs, esguerrats, moltissima gent amb problemes psicologics, etc. I es que es molt dur viure en aquestes condicions amb aquest clima. Les aigues estan brutres, la majoria contamindes amb arsenic inclus les d’ampolla, la calor es severa i la humitat de l’ambient indescriptible, les feines durissimes.

Feines… Treball infantil. Estar clar no podem deixar de parlar d’aquest problema que s’agreuja en extrem nomes creuar la frontera. A quasi la totalitat dels negocis hi ha menors treballant, fabriques de rajols, tallers de cosir, tallers mecanics, restaurants, pescant, al camp, etc. De fet, absolutament a tots els llocs on hem menjat en ha servit un nen. Es un dels problemes mes espinosos que afecta al pais, que al tenir la densitat de poblacio mes alta del mon el fa practicament intractable. I es que hi ha gent per tot arreu, molt mes exagerat que la India, sobretot joves i nens, doncs els menors son l’ajuda indispensalbe per les raquitiques economies familiars.
A diferencia de la India o Pakistan, poca gent parla angles fora de les grans ciutats, i es impossible treure’n mes informacio que el nom. Aixi que hem estat rodejats de gent en tot moment, pero d’assumptes del pais com el treball infantil, situacio politica, etc, en tenim tanta informacio com de Swatzilandia. Les apassionants tertulies (on ho posen tot i a tohom de volta i mitja) en altres paissos del subcontinent, aqui son practicament impossibles. De fet pero, no fa falta gaire investigacio per adonar-te que en molts carrers de Dhaka els blocs de pisos son fabriques textils, autentics formiguers de gent davant maquines de cosir en condicions deplorables treballant per grans marques internationals, com G-Star i Diesel, o servint practicament la totalitat del genere de Zaras, Mangos i HMs, podeu trovar el titol en les vostres etiquetes.

Pero la capital no nomes es aixo, el port fluvial de Dhaka es xocant de veritat. Aigua septica, amb nens banyant-s’hi com no, pero uns mercats a la mateixa rivera de fruita, visca la pinya i el mango!, de verdures i peix com enlloc, barcasses gegants arrivant a port i barquetes esquivant-les com poden.
Tot plegat, com els mateixos carrers, un caos i despelote subcontinental de padre y muy senor mio, pero aixi com a la India perceps un ordre darrere el desordre, en aquest pais darrera el caos nomes hem trobat caos, i segurament aquest es un dels motius que el fan tant especial. Demanar informacio de qualsevol tipus es missio impossible, ni horaris de vaixell o tren dins la mateixa estacio! Ni on es l’estacio de bus! Ni cap on es el riu! Tambe es quasi impossible sortir del pais sense haver estat atropellat per algun dels incontables ciclo-rickshaws que inunden els carrers, com trombes d’aigua. Realment es bestial la quantitat que n’hi arriben a haver, nomes a Dhaka es diu que uns 600.000, aixi que es inevitable fer-te portar per ells, desprenent-te dels pudors inicials que tens a la India on l’alternativa a motor tambe abarrota els carrers.

En resum, que deixem un pais ens ha saccejat de cap a peus, amb un paissatge tropical inigualable, un psique nacional hilarant i una vida de carrer palpitant i desordenada que trovem genial per la llibertat que despren. Pero tambe amb uns problemes de superpoblacio, pobresa i treball infantil enormes.

Nosaltres com deiem al principi hem deixat el pais per l’oest, doncs es impossible creuar a Myanmar per l’altra banda. Ja ens hagues agradat, pero almenys tenim el consol d’algunes zones muntanyoses de la part oriental de Bangladesh, on hem trobat cares i poblats tribals totalmet birmans! Tambe evitarem per enessima vegada Nepal, mes en aquestes époques de l’any, per motius que per qui ens hagi seguit fins ara estan mes que explicats.
Entrem doncs a la India pel Bihar, uns dels estats del pais que romanen mes purs, segurament tambe per la condicio de ser un dels mes pobres. No ens aniria millor per altre lloc, doncs deixem Bangladesh sense haver vist cap turista ni un, aixi que Bihar es el lloc ideal per seguir aixi…
Per altre banda una mica de ”oxigen” tampoc ens aniria malament, doncs no recordavem haver sortit mai tant fets pols d’un pais. I es que Bangladesh se les te, es durillo de veritat. Ja hem dit com esta el clima, suant incontrolablement dia i nit, pero es que a mes es tant barat si vols, si viatges guarrissim, a les cobertes dels vaixells, menjant de batalla, allotjant-te en hotes d’estacio, eterns busos de linia, etc. que ens hem arrossegat pel pais en un Guiness de tacanyeria. Hi ha alternativa a les grans ciutats, pero ja ens coneixem, no es pot deixar escapar la possibilitat de dinar per quinze o vint centims d’euro, dormir per menys d’un euro, etc.

Eps, el mail esta ple de generalismes vers els bangladeshis… Esta clar que mai es pot descriure tota una societat aixi, pero ens va be per explicar el que hem viscut aquest ultim mes, i en el fons nomes son apunts de viatge.

Una abracada ben ben forta a tots i salut!

Jordi i Sheila

- Continuar...