.

divendres, de juny 08, 2012

Aprenent de la nostra història per construir un futur brillant

La frase que dóna títol al post està escrita per tots els racons de Rwanda. Intenta posar una mica de llum en una nació que estarà per sempre marcada per un dels genocidis més salvatges que hagi vist mai el món.


Divuit anys després d’aquell incompressible encara punt d’inflexió, Rwanda es va convertint poc a poc en un dels països més benestants de la regió, amb alguns aspectes de la vida quotidiana ja a nivells occidentals. La majoria de carreteres estan asfaltades impecablement, els ciutadans disposen d’un sistema de seguretat social, no hi ha venta al carrer més que als pobles més petits, els típics mercats africans caòtics i plens de color ara estan molts d’ells coberts i quadriculàdament estructurats, hi ha estrictes normes circulatòries, no es pot anar més de dos en una moto! mai vist, inclús el paquet ha de portar casc, els busos són pràcticament tots nous i surten puntualment segons horari establert i no quan estan plens, etc. No s’assembla doncs a cap dels seus països veïns.

Tot aquest procés de sofisticació està per concloure, fent que molts pobles encara romanguin  relativament aïllats i molt pobres, així com els suburbis de la capital. Tanmateix qui més qui menys s’ha beneficiat de la ingent quantitat d’ajuda internacional que ha rebut el país després del genocidi, ja sigui en forma d’escoles, hospitals, de millora de les cases tradicionals o d’un subministrament estable d’electricitat.


És un país doncs que mira sense complexes cap a un futur difícilment pitjor que el passat, però pretendre oblidar-lo en cap moment. En qualsevol cas, sembla impossible que un país pugui haver passar del cel al infern en tant poc temps. 


Tot plegat fa que actualment Rwanda, des del punt de vista estrictament “viatger”, si busques Àfrica profunda, no sigui el lloc on anar, és per dir-ho d’alguna manera i sense voler sonar frívol, avorrit de viatjar. No cal dir que ens n’alegrem moltíssim de que això sigui així, només faltaria. De fet ja sabíem què trobaríem, a  Rwanda nosaltres veníem a una altre motiu, a intentar entendre com és possible que passes el què va passar, mentre també intentàvem entrar al Congo o Burundi des de les seves fronteres.

El que ve a continuació no és agradable d’escriure, tampoc ho será de llegir:

Tothom recorda perquè no es pot d’oblidar per petit que fossis, les imatges de la carnisseria que va tenir lloc en aquest país el 1994. Van ser assassinades un milió de persones de la forma més salvatge en 100 dies de barbàrie, a ulls de la comunitat internacional mentre aquesta restava impassible. El Hutus, l’ètnia dominant van intentar aniquilar tots el Tutsis del país.
Fins aquí la informació fàcil, però desenes de preguntes et venen el cap sense saber com només posar un peu al país:

Com es va poder matar tanta gent en tant poc temps? ni els nazis amb tot els seu enorme desplegament de mort durant l’holocaust van aconseguir-ho. Doncs perquè estava tot planejat amb freda meticulositat porta tancada. No va ser un brot de boja guerra civil, sinó que el govern duia mesos preparant en camps d’entrenament la Interahamwe, les SS rwandeses diguéssim, els esquadrons de la mort, per aquest dia.  Reclutaven joves de tot el país i els instruïen per aniquilar, amb matxets i altres armes a tantes persones com fos possible en el menor interval de temps. Quan va esclatar el genocidi, tenien previst matar 1000 persones cada 20 minuts.

Rwanda està ple de Memorials del genocidi, no han intentat oblidar-lo ni amagar-lo, al contrari. Els alumnes de primària i secundaria visiten anualment aquests Memorials, tu també pots fer-ho. Alguns són d’una... no se com dir-ho… Alguns son esglésies on es van refugiar i van morir massacrats dins milers de persones. Hi ha la roba encara amuntegada tacada de sang, forats de metralla a les teulades, parets esfondrades, hi ha postades plenes d’ossos i calaveres amb visibles talls de matxet exposades públicament, inclús a Murambi hi ha mil cadàvers que es van exhumar, assecats amb cal, que es mostren estirats a les aules de l’Institut on es va produir una de les pitjors massacres, aquí 50.000 morts en un sol dia després de resistir atrinxerats sense menjar ni aigua durant una setmana. Hi ha les fosses comunes, immenses, el Memorial i museu imprescindible de Kigali on s’explica el genocidi millor que enlloc, està sobre una fossa amb 250.000 persones enterrades. És una cossa a l’estómac, duríssim, de fet dubtàvem bastant de l’ètica de visitar aquests llocs sent estrangers, però després de demanar-ho ens van empènyer a anar-hi: Heu de veure el què va passar, ho heu d’explicar perquè no es repeteixi mai més. De fet la resposta de moltes de les preguntes que ens fèiem l’hem tret després de parlar amb els guies d’aquests memorials. Al carrer és molt difícil treure el tema, si ells no comencen per suposat tu calles.

Però quants eren la Interahamwe? Havien de ser molts per matar a tanta gent. Doncs no estaven sols. El govern també duia anys de propaganda per radio y televisió, educant als Hutus del carrer per odiar al màxim als seus propis veïns Tutsis. Denigraven els Tutsis a nivell de “cucaratxes”, per altre banda una pràctica molt habitual en altres genocidis per tal que els assassins no sentissin cap pietat per qui estaven matant.
El resultat d’aquesta propaganda però, va tenir aquí més que enlloc un resultat que es el què es fa més difícil d’entendre d’aquest genocidi, fins al punts que jo no m’atreviria a anomenar-lo genocidi, algú s’ha d’inventar un altre nom per definir això.  Un genocidi es comet quan un govern o institució del govern exterminen una part minoritària de la seva població. En aquest cas, a part dels govern, la gran majoria de la població dominant van ser perpetradors de la mateixa massacre, fet deixa el que va passar en un lloc diferent i únic.

Aquí es creu que el 90% de la població Hutu, just quan la Interahamve va començar a matar, es va unir a aquests que no eren més que bandes de joves armats amb matxets i poques armes de foc. Els Hutus van agafar armes de casa seva i van començar a matar ells mateixos els seus propis  veïns Tutsis, amics Tutsis, i inclús els seus familiars Tutsis. Hi ha qui va matar tota la seva pròpia família, dona i fills perquè la dona era Tutsi. Nens de deu anys mataven els seus amics d’escola pel carrer, degollant-los o tallant-los els membres dels cos i deixant-los vius, com “cucaratxes”.  Es mataven nadons tirant-los contra la paret, es violaven les dones davant dels seus familiars i s’obligava a aquests a matar-les després, i esquadrons de Interahamwe infectats amb sida feien campanyes de violacions massives.

Estava tot tan calculat diem, que l’any 1992 es va fer un test de genocidi. Els Tutsis es van aplegar a les esglésies en massa i la Interahamwe no els va matar. Tal com estava previst. El 1994, al començar el genocidi de veritat els Tutsis van fer el mateix. Tal com estava previst. Aquest cop però si que van atacar les esglésies, els tenien a tots agrupats en un sol lloc i fàcils de massacrar. Tal com estava previst. Llançaven granades i un cop tots atordits, entraven a rematar-los a cops de matxet.

Si dius que el 90% dels Hutus es van convertir en botxins, i ara al país hi segueix havent una gran majoria Hutu, vol dir que molts dels tius que veig pel carrer van ser els assassins? Doncs si noi, et responen. Et quedes de pedra, però tal vegada només podia ser d’aquesta manera.

Si que de seguida que arribes al país t‘adones que hi ha moltes presons, a cada poble, amb presos vestits amb uniformes taronja treballant per tot arreu, als camps, netejant els boscos, a les carreteres, etc, però d’altre banda està clar que no tota la població implicada va poder cabre a les presons. Així, molts dels membres més sanguinaris de les Interahamwe van marxar als països veïns amics dels Hutus, com el Congo o Burundi, però mols d’altres es van quedar al país, canviant de ciutat i fingint no haver trencat mai cap plat.

En aquestes circumstàncies a nosaltres se’ns fa impossible d’entendre la pau i harmonia en què  viu al país, que només entendria si tots els Hutus haguessin fotut el camp o ens trobéssim ja en la segona generació després del genocidi, i tanmateix resulta que ens trobem encara davant d’una societat on potser la meitat de la població va assassinar. Com es pot viure en pau així, com es pot sortir al carrer tranquil o recuperar-te psicològicament? No ho entenem i de fet quan ho escric encara desitjo que sigui que alguna cosa se m’escapa en aquest assumpte, per això ho deixo aquí i torno a la Història.

Quan va començar tot? El 7 d’abril del 1994. Tot estava planificat com dèiem, els membres més radicals del govern, amb el ministre de defensa i ideòleg primer del genocidi Theoneste Bagosora al capdavant, van fer volar pels aires l’avió del llavors president del govern Habyarimana. Un altre autèntic grandíssim però al qui els més radicals veien feble per tirar endavant el genocidi. 45 minuts després de fer caure l’avió, totes les ciutats i pobles del país tenien bloquejades les seves sortides per carretera. Brigades de la Interahamwe amb l’ajuda de l’Exèrcit detenien a tot Tutsi que intentés escapar, els mataven a cops de matxet, els esquarteraven i amuntegaven la restes a la cunetes. El què dic, només van passar 45 minuts des de l’accident d’avió i ja es va engegar tot el desplegament d’aniquilació.

Com es possible que dues persones que els dia abans, el 6 d’abril havien estat sopant juntes, el dia 7 un d’ells entrés a casa de l’altre i el mates a sang freda? Aquesta pregunta, al contrari que les altres, és la que no ens ha pogut respondre ningú. És imposible d’assimilar. Jo els deia, només hi veig dues opcions, o en realitat no eren amics i un tenia un odi amagat immens contra l’altre, o es van tornar tots boixos de la nit al dia. La primera opció sembla la més raonable, però es descarta sola quan es donen casos de marits matant a la seva pròpia dona, l’havia estat odiant des de sempre? La segona tampoc sembla possible, un brot de bogeria col·lectiva? El resultat de que cap de les dues sigui vàlida només deixa via a una tercera en la que no es massa agradable pensar, i és que tots els humans podem ser manipulat fins a l’extrem de degradar-nos a animals salvatges, i que fa que quan un grup dels “teus” està cometent una barbàrie t’ajuntis al “festí” sense preguntar-te el perquè, com llops.  Animals racionals sempre ha sonat una mica massa pretensiós. 

I ja acabo a l’última pregunta que ens fèiem, Responsabilitat internacional? Molta. De fet tanta que ells et diuen que és tot culpa dels Belgues que els van colonitzar i de la comunitat internacional que no els va ajudar, sobretot als Francesos a qui no poden veure.

Jo aquí discrepava una mica de com ells ho presenten. Van ser els Belgues durant la colonització qui va crear les diferencies entre Hutus i Tutsis, pel divideix i venç. Hutus i Tutsis no era més que una classe social, no és una ètnia diferenciada, de fet ells ni es distingeixen. Els Belgues cínicament van fer que Hutus i Tutsis s’acabessin odiant donant poder a uns i incentivant llavors als altres a que es revelessin. L’odi entre Hutus i Tutsis va arribar al 1994 al seu zenit, però com dic, ja venia de lluny i promogut pels Belgues. 

Per altre banda al 1994, mesos abans del genocidi, el sempre inútil Kofi Annan que just aquests dies se les dóna d’imprescindible mentre amb seves reunions legitima el règim dèspota del president Syrià, va  rebre un comunicat del desplegament belga a Rwanda on se’l informava amb pels i senyals de tot el què estava apunt d’ocórrer i se li demanava permís per actuar. El telegrama de resposta està exposat al Memorial de Kigali,on s’hi pot  llegir: No feu res fins a nova ordre. Firmat Kofi Annan.

Anys després va demanar disculpes públicament, massa tard com sempre ho fa tot, jo crec que inclús hauria d’haver estat imputat per aquest assumpte. Per culpa de la seva inoperància van morir un milió de persones, no n’hi ha prou amb una disculpa. De fet, fins hi tot un cop el genocidi ja estava en marxa, altre cop el comandant les tropes Belgues a Rwanda, un dels pocs blancs a qui aprecien per com es va implicar, va demanar un reforç de només cinc mil homes i el genocidi s’hagués aturat fàcilment. També li van negar, en canvi van enviar tropes de tots els països per repatriar els seus diplomàtics. Entre tots llavors, suficients per aturar el conflicte però no havien vingut aquí per salvar negres sinó per salvar blancs i marxar.
 
I queda encara l’indecent paper dels francesos, l’amic real del govern Hutu a Rwanda, qui els va proporcionar les armes per poder dur a terme el genocidi, qui estava entrenant llavors a l’exèrcit i dins d’aquest també a la Interahamwe. Són ells qui durant el genocidi van dir que farien una zona de seguretat al sud dels país on els Tutsis estarien fora de perill i resulta que va ser on es van cometre les matances més grans i per on van fugir la majoria de membres més buscats cap a Burundi. Tot això ho va fer França, al 1994, còmplice directe del genocidi per intentar mantenir al poder un governant amic personal de Miterrand.

I tot i admetre tot això jo encara els deia, si, però esteu presentant el genocidi sense assumir-ne cap responsabilitat. Suposo que és difícil d’acceptar sense buscar altres culpables, però al cap i a la fi qui va començar a matar van ser ells mateixos contra la seva pròpia població. Encara que et posin un matxet a les mans no tens perquè matar al veï, ni tampoc pots donar totes les culpes a qui no et va venir a ajudar. Dic això i no vull semblar cínic, perquè després de visitar els memorials, et dóna la sensació que no volen acceptar que van ser ells els últims responsables del què va passar. De fet al de Kigali hi ha una secció tant o més gran que la parla de Rwanda, dedicada a altres genocidis d’altres parts del món. Jo ja he dit que per mi això va ser diferent a un genocidi donat el paper tant rellevant de la població, però ells ho volen tractar com un més, suposo que és l’opció menys dolorosa i és totalment comprensible.

Sento molt el rollasso però havia de treure-ho. Tanmateix, jo tenia una informació molt confusa del què va passar de Rwnada i pràcticament m’ha obsessionat, ara que sóc aquí, intentar entendre-ho una mica tot plegat. Ho tinc molt més clar, i per això ho comparteixo.

Torno doncs i no m’allargo massa a lo que seria el viatge estrictament:

Vam tornar a Uganda des de Sudan del Sud i vam travessar el país de nord a sud fins arribar a Rwanda.


No ens van deixar entrar al Congo. Vam intentar creuar pel nord de Rwanda, per la frontera que va a donar a la singular ciutat congolesa de Goma, als peus del volcà Nyiragongo que va enterrar la ciutat en lava l’any 2002. En teoria és l’únic pas fronterer on et fan el visat in-situ sense haver de passar així per l’ambaixada pertinent. En realitat amb el què et trobes és negociant amb oficials corruptes que et demanen 385$ per visat sense complexes.  Pots regatejar com si fos un mercat, i tot i que van baixar fins els 150$ nosaltres no ens vam moure de la nostre primera i única oferta de 35$, que era el que hauria de valdre. Resultat, gira i torna cap a Rwanda.

No ens vam rendir i vam provar-ho per un altre pas menys freqüentat, la “Petit Barrier” que en diuen. Per aquí també vas a espetegar a Goma, però pels slums de la ciutat. El mateix oficial de fronteres rwandès ens va dir, “estareu de sort i no us deixin passar, perquè a l’altre banda se us tiraran a sobre literalment”. Això semblava, estaven davant d’un barri de barraques immens, amb la gent cridant-nos des de l’altre banda de la barrera, “veniu veniu!”. Potser vam estar de sort i no ens van deixar passar tampoc. La veritat és que el Congo és dels països durillus durillos, no en dubtàvem, però uau, quin nivell... De fet la regió de Kivu per on preteníem entrar és la més indomable de totes, ara mateix per exemple i com és tristament habitual veies entrar camions de refugiats de l’Acnur cap a Rwanda.  Al sud d’Uganda també en vam veure, dirigint-se al camp de refugiats amb més de tres mil persones que s’ha muntat per albergar els que fugen dels combats de l’exercit congolès contra un excomandant retirat, conegut per Terminator, que s’ha fet fort a la regió. La ciutat de Goma en canvi era segura, en teoria.

El què no es pot negar és que la zona és del llocs més espectaculars d’Àfrica. Set volcans immensos s’aixequen imponents entre les fronteres de tres països, Rwanda, Uganda i Congo. Cadascun d’ells té el seu propi parc natural, que a sobre és l’hàbitat dels goril.les de muntanya en molt alt perill d’extinció. És l’únic lloc del planeta on pots anar-los a veure al mig de la selva, amb un guia i tot el rotllo pel mòdic preu de 500$... Tanmateix no hi aniríem ni gratis, no creiem en anar a tocar els collons a animals en perill d’extinció per motius purament turístics.

Per altre banda, no només las zona nord té un paisatge preciós, gran part de Rwanda, coneguda com el “Pays des Milles Collines” és una manta de turons de verd extrem, alguns dels quals desemboquen directament a la riba dels llacs formant platges interiors d’allò més “caribenyes”.



Escrivim aquest post des de Bujumbura, la capital de Burundi. Hem arribat aquest matí i la primera impressió és un xic confusa com sol passar. País pobríssim però amb el petit centre de la capital prou benestant, totalment francòfon amb tot lo negatiu que això implica en quant a horaris i urbanització depriment.  Amb una fama també que només contempla dos extrems, des de qui diu que són la gent més extraordinària i oberta d’Àfrica, fins qui diu que és un petit Congo, xungo i inestable que rep els pitjors elements repudiats d’altres països. Sin només tinguéssim en compte avui ens decantariem per la segona via, simpatia la mínima i ja ens han intentat robar dos cops...

Us explicarem com ens ha anat a Burundi al pròxim post, fins llavors una forta abraçada a tots i Bona Patum!

3 comentaris:

Jises ha dit...

Ha valgut molt la pena llegir aquest post. Ens veiem!!!

Eila ha dit...

Joder... Ha estat molt dur llegir aquest post, però soposo que més ho ha estat escriure'l. Un petó pels dos i gràcies per compartir-ho.

mil camins ha dit...

Per aquelles coses que passen que vas d'un looc a una altre i he acabat llegint aquesta entrada.

És esfereïdor el què va passar durant nomès tres messos.

Us poso l'enllaç al meu bloc (http://milcamins.blogspot.com.es/2011/03/el-genocidio-de-ruanda-experiencias.html) on faig una aproximació del què va passar.

Si voleu podeu ampliar informació en els enllaços que hi ha al bloc, com de la meva estada als dos Kivus.

Salutacions!