Made in Bangladesh

Hola familia,

Doncs fins aqui l’estada a Bangladesh, ahir vam travessar la frontera que ens ha retornat a la India.
Bangladesh es la rehostia, ja us ho expliquem a continuacio, pero es que fins l’ultim dia ho ha estat! El borde pel que vam escollir creuar ahir va resultar ser com una broma. Arribem i ens diuen que hem de travessar el Ganges per entrar a la India a l’altre banda. Primer un tros en barca, i llavors caminar set kilometers a peu per l’ultrafangos llit de riu fins a l’altre banda. Aixo amb les motxilles a tope i plovent a tota hostia. Ells tant tranquils, dient que a aquesta epoca no es massa normal travessar per aqui, pero que es pot intentar... Al cap d’una hora discutint la situacio amb les militarres arriba un pobre rickshawer i ens diu que si volem, podem agafar un bus i en una hora som a un borde on es travessa tranquilament per un pont de mig kilometre. Aqui quasi ningu s’entera d’on te el nas, i els que menys els funcionaris! Aixi que al final despres de correr tot el dia amunt i avall per zona frontenera, vam poder sortir del pais. Es una sort, perque haviem estrujat el visat fin l’ultim dia i sino haguessim hagut de pagar multa per ilegals!

Ha estat doncs un mes intensissim en un pais que ens ha deixat bocabadats en tots els sentits. Es el primer que se’ns acut dir d’un indret que creiem no era mes que una extensio de la India, pero musulma i sense turime. En canvi ens ha sorpres un pais i una gent totalment unics. En realitat es el pupurri el que ho fa unic, les cares o el caos dels carrers son indis o birmans, l’hospitalitat es pakistani, les cases com recordavem les laoites, el paissatge totalment vietnamita en molts casos… A vegades si deixavem volar la ment quan tornavem tardavem uns segons a recordar on erem!

Bestial el paissatge. No som gaire amants del tropic i la palmera, pero aqui es tant extrem, tant selvatic arreu que ens ha enamorat de seguida sense remei. Les mateixes ciutats semblen engullides per selva tropical, i si fas dos passos contats per sortir-ne, t’esperen poblets amb cases de bambu, places de sorra i gent semidespullada que et fan sentir com si haguessis descobert el nuevo mundo. La gent en aquest pobles, alliconadora com sempre, el mes humil es el que mes et dona, i hem estat tractats com a reis en tots els que hem trobat. A canvi tu els dones un dia de distraccio total, amb somriures i mimica, amb currues de nens volent tan sol sigui tocar-te, entrant a totes i cadascuna de les cases per coneixer totes i cadascuna de les families, etc…

Del que no hi ha dubte es que es “El pais d’aigua”, el 70 percent de la seva superficie esta coberta d’aigua, cosa que es tradueix en que les pricipals vies de transport del pais siguin el rius. Enormes en les seves desembocadures, Ganges i Jamuna estan dia i nit transitats tant per diminutes barques de pescadors, com per gegants vaixells de varis pisos carregats fins d’alt de gent al mes pur estil Mississipi. I es que ha estat realment genial petejar-se part del pais en vaixell, un transport que en pocs llocs com aqui tens el luxe d’utlitzar tant.

Per altra banda l’aigua no nomes es als rius, tot el pais esta ple de petites basses prop de les cases, on els nens juguen, , els grans es renten ells i roba, els bufals es refresquen i les granotes crien… i es on el tambe marranot del Jordi es fotia algun xapusson amb la canalla despres d’antologics partits de futbol!
En algunes parts del pais que hem visitat encara eren ben visibles els efectes del ciclo Alia del mes passat. Barriades senceres de cases improvisades, arbres tombats, ong’s repartint menjar, etc. Segons et comenten ells mateixos, cada cop que el pais sembla que aixeca el cap, un ciclo els hi talla sense compassio.
Nosaltres ja vam flipar amb una petita tormenta tropical que ens va pillar a Kuakata, davant del mar, i que ens va despertar a la nit amb una ventada que va trencar un vidre de la finestra. Ens va deixar llit i habitacio inundats en un segon, i nosaltres amb el vent i la pluja a sobre, fent tota la forca que podiem per tancar les restes de la finestra. No vam poder fins que el vent va parar de bufar. Vam baixar al carrer i la gent estava tan tranquila tornant a posar a lloc les teulades de planxa i cobrint-les de grans pedres. Segons ells es lo mes normal del mon, pero nosaltres estavem segurs que no hauria quedat ni una casa en peu...

Aixi es el pais que hem trobat, aigua a manta i verd extrem com no haviem vist mai. Pero quan diem verd, es verd arreu, si no es la selva es una plantacio d’arros, sino plantacio de te, sino de bananes o cocoters, sino el florit de les parets de les habitacions, si no la politica a lo suec de prohibir bosses de plastic i cotxes a pretoli a les ciutats, i sino molts dels bangladeshis… que tambe son uns verds!
I es que segurament la taduccio correcte de Bangladesh no seria “pais dels Bengalis”, sino “planeta dels Bengalis”. De l’ultim viatge a l’India recordavem que una parella d’australians que hi havia estat, ens va dir que estaven tots sonats! i que en van marxar de seguida. Evidentment no es aixi ni de bon tros, pero si que podem dir que es la societat mes “especial” amb qui hem conviscut mai. No pots fer res, absolutament res, sense estar envoltat sempre d’almenys una cincuantena persones. Rollo extraterestre o superestrella total, et pares a mirar uns mangos i cent persones s’amunteguen en pocs segons al teu costat, escrutant-nos i barallant-se per arribar a primera fila. Marxes i et segueixen fins la pensio. T’esperen que surtis, respons per millonessima vegada (a algu que ja hi era quan el del seu costat tambe t’ho havia demanat) a la minientrevista pais-nom-religio-estatcivil-feina, fas cara d’ofuscat, no ho pillen, fas ameneius, no ho pillen, els hi dius que vols estar sol si us plau, no ho entenen, aaaaaaaaaaaarg! sembla que finalment alguns ho han pillat, pero els hi es igual, es un aconteixement importantissim tenir aquestes celebritats al poble i els segueixo igualment…
Es mes que normal en indrets poc turistics ser l’atraccio, aqui pero el descaro es d’unes dimensions que si no ho vius no t’ho creus. Mai enlloc ens haviem sentit tant observats, perseguits i fins hi tot espiats a les habitacions dels hotels, on els pillavem amb els ulls amorrats al pany o a les escletxes de les finestres, en forats al lavabo o inclus un estirat treient el cap per la teulada. Tampoc cap mania en donar voltes com abelles entorn la Sheila per repassarse-la de dalt a baix i qui pot cosir-la a fotos, adinerats i sofisticats de Dhaka o probres d’arreu, ells, tan pudurosos amb la seva dona a casa o coberta de cap a peus. I es que realment cada cop quedem mes astorats amb lo hipocrita d’aquesta doble moral. Ja se sap el que passa sempre amb la “fruta prohibida”, i el resultat es que es en alguns paisos musulmans on hem descobert els historials d’internet mes XXXocants...

En resum, que sens dubte Bangladesh es el lloc on mes agobiats per la pressio de la gent ens hem sentit mai. En canvi no tenim res a dir del seu bon cor i hospitalitat. De fet no esperavem menys d’un pais musulma, on nomes entrar-ne desde l’India ja ens van cridar d’una humil casa i ja seiem a terra menjant mangos, dolcos i bevent te. S’han portat tremendament be amb nosaltes, pero tambe es veritat que la seva curiositat quasi malaltissa ens ha deixat exhausts, per no dir dels nervis, moltes vegades.
Lo de malaltissa es mes serios del que sembla. Del que mes ens ha sobtat del pais es veure tanta gent malalta, mes que als paisos veins, amb problems de tot tipus, de pell en quasi tots els nens, molts muts i cecs, esguerrats, moltissima gent amb problemes psicologics, etc. I es que es molt dur viure en aquestes condicions amb aquest clima. Les aigues estan brutres, la majoria contamindes amb arsenic inclus les d’ampolla, la calor es severa i la humitat de l’ambient indescriptible, les feines durissimes.

Feines… Treball infantil. Estar clar no podem deixar de parlar d’aquest problema que s’agreuja en extrem nomes creuar la frontera. A quasi la totalitat dels negocis hi ha menors treballant, fabriques de rajols, tallers de cosir, tallers mecanics, restaurants, pescant, al camp, etc. De fet, absolutament a tots els llocs on hem menjat en ha servit un nen. Es un dels problemes mes espinosos que afecta al pais, que al tenir la densitat de poblacio mes alta del mon el fa practicament intractable. I es que hi ha gent per tot arreu, molt mes exagerat que la India, sobretot joves i nens, doncs els menors son l’ajuda indispensalbe per les raquitiques economies familiars.
A diferencia de la India o Pakistan, poca gent parla angles fora de les grans ciutats, i es impossible treure’n mes informacio que el nom. Aixi que hem estat rodejats de gent en tot moment, pero d’assumptes del pais com el treball infantil, situacio politica, etc, en tenim tanta informacio com de Swatzilandia. Les apassionants tertulies (on ho posen tot i a tohom de volta i mitja) en altres paissos del subcontinent, aqui son practicament impossibles. De fet pero, no fa falta gaire investigacio per adonar-te que en molts carrers de Dhaka els blocs de pisos son fabriques textils, autentics formiguers de gent davant maquines de cosir en condicions deplorables treballant per grans marques internationals, com G-Star i Diesel, o servint practicament la totalitat del genere de Zaras, Mangos i HMs, podeu trovar el titol en les vostres etiquetes.

Pero la capital no nomes es aixo, el port fluvial de Dhaka es xocant de veritat. Aigua septica, amb nens banyant-s’hi com no, pero uns mercats a la mateixa rivera de fruita, visca la pinya i el mango!, de verdures i peix com enlloc, barcasses gegants arrivant a port i barquetes esquivant-les com poden.
Tot plegat, com els mateixos carrers, un caos i despelote subcontinental de padre y muy senor mio, pero aixi com a la India perceps un ordre darrere el desordre, en aquest pais darrera el caos nomes hem trobat caos, i segurament aquest es un dels motius que el fan tant especial. Demanar informacio de qualsevol tipus es missio impossible, ni horaris de vaixell o tren dins la mateixa estacio! Ni on es l’estacio de bus! Ni cap on es el riu! Tambe es quasi impossible sortir del pais sense haver estat atropellat per algun dels incontables ciclo-rickshaws que inunden els carrers, com trombes d’aigua. Realment es bestial la quantitat que n’hi arriben a haver, nomes a Dhaka es diu que uns 600.000, aixi que es inevitable fer-te portar per ells, desprenent-te dels pudors inicials que tens a la India on l’alternativa a motor tambe abarrota els carrers.

En resum, que deixem un pais ens ha saccejat de cap a peus, amb un paissatge tropical inigualable, un psique nacional hilarant i una vida de carrer palpitant i desordenada que trovem genial per la llibertat que despren. Pero tambe amb uns problemes de superpoblacio, pobresa i treball infantil enormes.

Nosaltres com deiem al principi hem deixat el pais per l’oest, doncs es impossible creuar a Myanmar per l’altra banda. Ja ens hagues agradat, pero almenys tenim el consol d’algunes zones muntanyoses de la part oriental de Bangladesh, on hem trobat cares i poblats tribals totalmet birmans! Tambe evitarem per enessima vegada Nepal, mes en aquestes époques de l’any, per motius que per qui ens hagi seguit fins ara estan mes que explicats.
Entrem doncs a la India pel Bihar, uns dels estats del pais que romanen mes purs, segurament tambe per la condicio de ser un dels mes pobres. No ens aniria millor per altre lloc, doncs deixem Bangladesh sense haver vist cap turista ni un, aixi que Bihar es el lloc ideal per seguir aixi…
Per altre banda una mica de ”oxigen” tampoc ens aniria malament, doncs no recordavem haver sortit mai tant fets pols d’un pais. I es que Bangladesh se les te, es durillo de veritat. Ja hem dit com esta el clima, suant incontrolablement dia i nit, pero es que a mes es tant barat si vols, si viatges guarrissim, a les cobertes dels vaixells, menjant de batalla, allotjant-te en hotes d’estacio, eterns busos de linia, etc. que ens hem arrossegat pel pais en un Guiness de tacanyeria. Hi ha alternativa a les grans ciutats, pero ja ens coneixem, no es pot deixar escapar la possibilitat de dinar per quinze o vint centims d’euro, dormir per menys d’un euro, etc.

Eps, el mail esta ple de generalismes vers els bangladeshis… Esta clar que mai es pot descriure tota una societat aixi, pero ens va be per explicar el que hem viscut aquest ultim mes, i en el fons nomes son apunts de viatge.

Una abracada ben ben forta a tots i salut!

Jordi i Sheila

- Continuar...

- Tancar...

Perque els temps estan canviant...

Hola family,

Us escrivim des de Kolkata (Calcuta), a l’est de la India, “patint” els monsons.
Fa un parell de setmanes que vam entrar al pais despres de baixar del Karakorum i passar uns dies nostalgics a Pindi, per la proximitat de la marxa, i tambe d’uns de tensos a Peshawar, on nomes posar-hi els peus ens van informar de les tres bombes que acabaven d’esclatar a la ciutat i que van causar 12 morts.

Ja coneixiem Peshawar, ja haviem estat en anteriors occasions en la que es sens dubte la ciutat mes fascinant de Pakistan. La proximitat amb la frontera afghana fa que sigui un polvori de radicalisme religios, capital mundial del traffic d’armes i opiacis, envoltada d’enormes camps de refugiats i desgraciadament plena de dones sense rostre sota burques. Una ciutat ruda com poques, pero tambe amb un ambient sense llei, caotic i de despelote que la fa unica, i es clar, amb genuina hospitalitat pashtun.
Aquesta vegada pero, l’ambient estava caldejat al limit, la batalla entre l’exercit i els talibans ha deixat la ciutat com a amagatall principal de la fuga dels ultims. Aquests com a contrapartida, estan castigant la ciutat amb bombes setmanals.
Nosaltres passejavem per l’apassioanant ciutat vella i objectiu de la ultima bomba amb el cul ben apretat. Al cap de tres dies tensos com hem dit, vam marxar amb la cua entre cames.

Al cap d’una setmana quan ja erem a la India, van fer volar el cine just al costat de la nostra pensio, per on passavem almenys una dotzena de vegades al dia. 10 morts i mig carrer a tomar pel cul. Realment Peshawar ara es perillos i segurament no hi hauriem d’haver anat.

Per tot el que hi hem viscut, nosaltres ara tenim els peus a la India pero el cap encara a Pakistan. Ens informa la gent coneguda i devorem tot contingut dels diaris indis sobre el pais vei. L’ultim que sabem, l’anunci d’una campanya de terror com mai ha conegut el pais per part dels talibans a les principal ciutats. Es una puta pena, el pais no s’ho mereix, cap pais s’ho mereix.
Per acabar aclarir que no es que ens agradi recrear-nos amb aquest tema, tant de bo no haguessim hagut de dir res mes de Pakistan, pero vam decidir explicar les coses tal com les viviem, i aixi son.

Canviant radicalment de terc, l’entrada a la India ha estat durilla. No exactament l’entrada, quan inexplicablement un conductor de camio ens va portar de gorra des de la frontera fins a Amritsar, i fins i tot ens va pagar el rickshaw fins el Temple d’Or, en un gest que encara ens te estupefactes per torbar-nos en un pais on l’esport nacional es treure-li el maxim de pasta al guiri (per altre banda fet que trobem totalment comprensible mentre no arrivi a l’estafa). En poques hores pero, les coses van tornar al seu lloc i ja estavem “discutint” amb tot quisqui, hotelers, botiguers, etc.
Diem dura perque en molts aspectes la India esta irreconeixible per nosaltres, caminant a passos agegantats cap a l’occidentalitzacio per una part, i la Thailanditzacio per una altre.

Al primer dia ja vam trobar tots els guiris que no haviem vist en tot el viatge. A centenars, i ja no nomes el tipic guiri hippy de la India, sino tambe una nova especie de turisme yankee, amb bermudes i marcant catxes, sempre apunt per lligar, que sembla que finalment s’ha atrevit a fer el salt des de Thailandia.
El guiri mira-que-hippy-que-soc per la seva banda tambe s’ha multipluicat, i el Main Bazar de Delhi ja sembla mes una passarela per desmostrar qui mimetitza mes be a la gran Janis o inclus al mateix Jesucrist amb taparravos i pit al vent, que no pas un carrer de la ciutat.
No es que en reneguem, nosaltres tambe haviem fet el pollos per aqui, el problema es que en la India actual, fora dels impresentables ghettos per guiris esta totalment fora de lloc, un hippisme de platja ja massa forcat i artificial.

Ghettos de guiris? Molts. Goa, no se’ns acut un lloc del mon mes patetic on anar, Rishikesh, Pushkar, Manali, etc. Llocs que podrien ser collonuts, pero que el famos motxilerisme, una forma mes de turisme de masses i potser el mes corrossiu, s’ha encarregat de destrossar. Ara no son mes que indrets de mentida, adaptats a les voluntats d’aquest tipus de “viatger”, amb pubs, paradetes de roba hippy, menjar occidental, musica occidental, etc. En definituiva, llocs amb molta menys cultura india que el Raval.

Motxileros? Tot i viatjar amb motxilla desde sempre no ens n'hem considerat mai. De fet des de la primera setmana a Sudamerica en el nostre primer viatge que ja odiavem tota la parafenalia que rodeja aquest mon. Un mon on la gran majoria es dediquen a passejar-se pels paisos per col.leccionar-los, fer altres amics guiris, tirar-se farres i explicar-se batalletes sense importar-los el mes minim la gent i la cultura d’on estan. A mes el seu tiradisme quasi sempre es facana, trens i habitacions amb aire condicionat, taxis, vols interns i el que faci falta per soportar la “duresa” del viatge.
I es que cada vegada costa mes trobar algun viatger de veritat, de fet aquest viatge nomes n’hem trobat uns, una esquerpa parella alemana amb dos nens petits que estan viatjant per tot el mon per terra i mar. Al igual que nosaltres en l’ultim viatge, cremats de fer curses d’obstacles per la India per esquivar llocs turistics i inventant-se camins per trobar-ne de guapos i autentics a la vegada, visitant sempre que es pot paisos poc turistics per prejudicis cap a ells, etc. Aquest realment es el nostre mon quan viatgem, i el mon que volem, no la pallassada motxilera. Tal com s’esta occidentalitzant el mon, ja costa prou de trovar llocs on es mantingui l’escencia de la seva cultura, com perque hi arrivin ordes de joves demanant les comoditats de casa.

Els Israleites? Uf, no tocarem el tema per por a ser titllats d’antisemites. La majoria ja sabeu que en pensem.

I com hem trobat la India? Doncs molt canviada, canvis bons i il.lusionants, com una clase mitja molt mes abundant, carrers una mica mes salubres, estacions de tren organitzades!, menys caos a la carretera, mes cotxes i menys ciclo-rickshaws, etc. I canvis dolents creiem nosaltres, com molts menys saris, menys sadhus, menys vaques, menys colors i olors i quasi tot en angles, en una evident perdua de la fascinant idiosincracia India en les noves generacions.
Desgraciadament hi ha coses que no canvien, la pobresa extrema segueix present arreu i la continuen patint els mateixos.

Com ens deixa tot plegat ara? Esta clar que no portem prou temps a la India per fer gran judicis, les parts mes rurals del pais segurmanet segueixen igual, i algunes ciutats importants tambe, pero aixo es el que han vist fins ara un ulls que havien viatjat per aquestes terres mes d’un any no fa ni un lustre. I de fet creiem que es aquest el problema principal que aquesta vegada ens doni la sensacio que no ens hi quedi giare res a fer aqui, ja ho hem estrujat massa, a no ser que volguessim aprofundir en un tema concret que ara mateix no es el cas. Ho vam disfrutar molt temps en el seu moment, mes que enlloc al mon potser, pero tambe per aixo ara es com casa, la nostra mirada ja ha assimilat com seves les “extravagancies” del pais. Passem impassibles al costat de vaques i temples, o parlem amb sadhus com si ho fessim amb el Peret de cal fideuer. Per contra no hem aconsseguit assimilar ni el turisme ni l’occidentalitzacio en exces .


Per tot no hem aguantat gaire aqui. Gracies a deu aquest cop ja no veniem a la India a viatjar-la, teniem altres projectes en ment que encara no estan desestimats, pero per ara hem decidit creuar-la com un llamp i entrar a Bangladesh a veure si ens passa la pajara. Ja fa temps que sabem que una frontera no es una simple linea en un mapa, sovint significa un canvi total de realitat en uns pocs metres, i aixo necessitem ara,

I tampoc ha estat tot negatiu a la India. El Temple d’Or dels Sikhs a Amristar no deixara mai d’impressionar-nos per la seva opulencia i l’inesgotable torrent de peregrins, I sempre envoltat per una serenitat molt especial. Tambe hi hem tornat a disfrutar dels multitudinaris apats de gratis, que casualment han tornat a acabar amb mals de panxa.
El tren de Delhi a Kolkata tambe ha estat formidable, 25 hores suant-la i conversant amb indis de tota procedencia i condicio, els terres forrats de gent a la nit i com sempre xanfant caps i culs per passar en uns vagons on no hi cap mai ningu mes. Es clar que aqui aixo de mai, mai es veritat. Per exemple mai ens havien robat, i la Sheila va sortir descalca a l’estacio de Kolkata per una misteriosa desaparico de les seves xancletes.
Kolkata en parts molt canviada, no reconeixiem el centre, ja forca lluny de la llegenda negra que persegueix la ciutat. Pero la periferia que hem vist, com la de Delhi, malauradament sembla que no absorbeix ni el mes minim dels avancos del pais.

Aixi doncs, Bangladesh, un pais on no hem estat mai i que trobem interessantissim per molt motius. Pais musulma antic Pakistan Oriental, amb geografia tipica del sud-est Asiatic i vorejant Myanmar i els estats mes remots de la India, aigua a manta que cobreix mig pais, carreteres d’aigua, la densitat de poblacio mes gran del mon amb una megacapital de mes de 10 milions d’habitants, mes barat que enlloc i absencia de turisme.

Dema agafem el tren cap a la frontera, ja us explicarem que hi hem trobat!

Molts petons a tots. Penjarem mes videos un altre dia.

Jordi i Sheila

- Continuar...

- Tancar...

Reality Bites 2

Premeu "Continuar" per veure més VIDEOS a sota.

- Continuar...

- Tancar...