lluny.cat

Sierra Leone

2012-01-15T20:04:00.037Z

No tinc massa clar per on començar aquesta vegada, la veritat és que escriure un post després d’un any d’haver tornat de Sierra Leone se’m fa un xic difícil. A mi m’agrada escriure les coses en calent, i de fet sempre escrivim des dels llocs on estem, perquè quan tornes a casa i reflexiones sobre el viscut amb perspectiva, tendeixes a relativitzar-ho tot, a empetitir-ho tot, quan en realitat per tu aquells moments van ser intensíssims, sovint grandiosos, i segurament ho eren. Així doncs, farem un esforç d’abstracció i escriuré el post des d’allà mateix:

Ja tornem a ser a Freetown després de donar la volta al país, demà passat volem a casa. La ciutat, igual que quan hi vam aterrar per primer cop fa un mes, ens ha deixat bocabadats. Aquesta vegada no viatjo amb la Sheila sinó amb la meva germana i el meu pare, també dos animals viatgers amb qui ens reunim de tant en tant per buscar un destí impossible i anar-hi a treure el cap.

Per qualsevol dels tres, Freetown és indiscutiblement la capital més paupèrrima on hàgim estat. Estàs a l’Àfrica més pobre, la que han saquejat durant segles fins a deixar-la seca de recursos naturals, la que acaba de sortir d’una salvatge guerra civil d’una dècada, la que més de la meitat del seu PIB el treu de donacions internacionals, la que té menys kilòmetres de carretera asfaltada, la que està al capdamunt de tot de la llista en índex de corrupció, d’analfabetisme i de mortalitat per sida o malària, i la que esta al capdavall de tot de la llista d’esperança de vida, amb 37 anys.

Una Àfrica doncs, per viatjar sense xarxa que dic sovint, sense pràcticament informació del país i per suposat sense cap mena d’infraestructura turística, que d’altra banda tampoc busquem. De fet, el primer dia a Freetown ja vam dormir a terra en un puticlub del poble del costat de l’aeroport. L’aeroport estaria a tan sols quinze o vint minuts de la ciutat si hi hagués el pont sobre el mar que tenien previst construir, però de moment, o esperes al matí que comenci a transitar el ferri que uneix les dues costes, o has e fer cinc hores en cotxe fins la ciutat. Vam decidir quedar-nos a l’altre banda, i a les tres de la matinada estàvem trucant portes de locals de reputació dubtosa, encara lluny d’una ciutat de la que no sabíem res, entre xabòles, totalment fosc, cansats i cagats. Va ser un entrada al país brutal!

La claror del dia ens va mostrar on érem, i estava eufòric, amb aquella sensació tant especial que noto quan sóc conscient que he arribat a un lloc especial, quan em sento realment lluny de casa. El dia doncs ens ensenyava una terra d’argila vermella, arbres descomunals, un barri de barraques més rural que no urbà, desenes de nens envoltant-nos i joves i vells mirant-nos desconcertats.

Vam arribar a la ciutat després de varis taxis compartits i el trajecte amb ferri. El centre és acollonant de per si. El carrers, la majoria sense asfaltar, a diferencia d’altres capitals africanes estan a rebentar, a nivell bangladeshi pràcticament. Transites pel carrer entre una mani, un riu constant de gent que se t’emporta i on el fluir no s’acaba mai. Al voltants del riu de gent, els típics “colmados” africans de venta de tot i de res, i parades improvisades a peu de carrer de fruita, pa, roba de segona ma, etc. En qualsevol cas, impressiona tot plegat en una ciutat de tant sols un milió d’habitants, doncs la sensació era de trobar-nos una megaurbe, destrossada, descontrolada i superpoblada.

L’extrema pobresa, evident, a tocar del nas, al mig de la ciutat. Les barraques arriben fins al mar, milers de construccions de llauna rovellada per la humitat i salinitat es concentren per formar slums, sense cap mena de clavegueram o les mesures d’higiene i salut més bàsiques. No puc dir que em sorprengués, per desgràcia he vist el mateix en tots els viatges que he fet. La sensació que et queda és la de sempre, crec que tothom s’ho pot imaginar, no vull aprofundir-hi més.

En canvi vull parlar de la gent, de lo fàcil que va resultar viatjar per quest país, en termes humans es clar, no de transport i demès... Agradables i honestes pràcticament totes i cadascuna de les persones amb qui vam tractar, ens vam trobar una societat hospitalària a nivells que recordo a poc llocs. Sierra Leone és de majoria musulmana, quasi el 60% de la població ho és, i això a mi ja em convidava a pensar que ens tractarien bastant bé. Igualment però em sorprenien en tot moment, entre altres quasi m’indignava, i m’indignava a l’indignar-me, quan em deien el preu real de les coses a la primera. No m’ho podia creure, no m’havia passat mai enlloc, ni a l’Iran més hospitalari no discriminaven per la cartera.

Que siguin tan collonuts i propers respons a moltes raons, ja sigui per mirall cultural, sempre hem defensat que la societat africana mira molt més a Europa que les societats asiàtiques, amb lo que molt més fàcil aquí tenir converses occidentalitzades, de futbol i prenent una cervesa per exemple. També respon a qüestions religioses com ja he apuntant abans, hospitalitat musulmana i punt. Pel què fa al tracte amb forasters cal tenir en compte que no estan gens acostumats a rebre turistes, ells mateixos et pregunten: Què has vingut a veure aquí? per tant, no s’han preparat per tractar-te de manera diferent a com es tracten entre ells. Però sobretot, crec que el factor principal que explica la sensació de tranquil•litat que es respira, és just l’allargada ombra d’una guerra civil encara massa recent, una de les guerres civils més salvatges sinó la que més, que mai hagi vist aquest planeta.

Segurament el primer que ens ve al cap quan ens diuen Sierra Leone, és guerra, recordem imatges als noticiaris de braços amputats, carrers plens de cadàvers, nens soldats... Ells per suposat encara ho tenen ben gravat a la memòria, i la sensació als carrers és que la gent està relaxada per fi després de tanta violència extrema, havien estat tan malament que qualsevol cosa és millor. Sembla que tothom faci el possible per entendre’s, perquè no salti cap espurna que pogués tornar a fer-ho esclatar tot. Per contra l’ambient es posa tens quan surt el tema, no en volen ni sentir a parlar de la guerra, canvi de tema et diuen molts, o marxen.

Això, aquesta aparent apatia cap no buscar problemes, discussions o baralles, que per una banda és perfecte ja que sembla que tothom es tracti amb respecte, per altre ja ho han aprofitat els politics per saquejar el país davant la passivitat de la seva societat. Ells però ho tenen clar quan et comenten les noticies del diari: “Si si, és un corrupte, ja ho sabem, però qualsevol cosa menys la guerra”.

Jo si que us parlaré de guerra sense embuts, i algú és gaire aprensiu millor que no continuï llegint, ja que la guerra civil de Sierra Leone és de les més bèsties i inhumanes de la història recent. Durant la guerra, del 1991 al 2001, es van cometre atrocitats esgarrifoses, inimaginables fins llavors. La tàctica dels bàndols va derivar de seguida, i això és el què la fa especial, de l’enfrontament directe entre ells, a l’enfrontament d’ells contra la població en campanyes de terror.

Quins eren els bàndols? Aquí està el problema principal que fes perdurar la guerra una dècada quan ningú preveia que durés ni un mes. Bàsicament es tractava dels rebels (RUF) , contra l’exèrcit del govern del país a qui volien fer caure (SLA). Inicialment el rebels tenien el suport de la població fins que aquests van començar amb les atrocitats. Es cas però és que d’aquestes dues faccions inicials en van anar sorgint d’altres subgrups que desertaven d’un bàndol i anaven a l’altre, o formaven un grup propi que primer lluitava contra tots, després al costat d’uns i després al costat dels altres. També hi havia els Kamajors, forces populars formades per civils per autodefensar-se, els nigerians de les nacions unides a l’ECOMOG, mercenaris sudafricans, etc. De fet, es va fer famós el terme “sobel”, que vol dir soldat de dia, rebel de nit, doncs quasi tots els grups pescaven gent dels estrats socials més baixos, delinqüents habituals, yonkis, etc, que acabaven “treballant” pel més generós.

Qui terroritzava més la població, qui feia la salvatjada més gran contra civils i poblats sencers a qui acusaven de donar suport al bàndol rival, es posava per davant en la guerra. Amb aquestes, van començar les campanyes de membres amputats, braços, orelles, nas, cames... es presentaven als poblats disparant o tot el què es movia, i començava el què el mateix tribunal format en el procés de pau va descriure com a “Orgies de sang, violació, decapitació i destrucció”. Una de cada tres dones, nenes també, va ser violada durant la guerra. Sovint hi pensaves al carrer, sabies que moltes d’aquelles dones que veies al mercat per exemple, havien estat violades, moltes durant mesos, i t’entristies quan parlaves amb elles, a tu et va tocar? Obligaven a la gent a identificar els membres de la seva família i a tenir sexe amb ells, davant de tothom. Una noia va declarar que va ser obligada a cantar a i ballar mentre a la seva tieta li obrien el ventre de viu en viu, per una apostat de 2$ sobre el sexe del nen. La mare de la nena restava morta a cops al costat de la tieta per haver-se negat a cantar. Els nens eren obligats a presenciar violacions massives a les seves mares, o a matar els seus germans, després eren agafats com a nens soldats. S’obligava als homes a menjar-se les seves orelles, alguna dona va dir que havia hagut de cuinar el cap del seu marit, o que es violava a les dones tant fort amb pals que els hi acabaven sortint per la boca.

Les operacions que llançaven els rebels ja tenien noms que et deixen glaçat, com “Operation No Living Thing”, és a dir, no deixeu res viu, arraseu amb tot. El noms dels comandants rebels, també eren descriptius per ells mateixos, com Adama Cut-Hand, o més estúpids com Rambo o Superman. De fet, molts eren nens reclutats a la força durant les campanyes de terror, la majoria drogats fins les celles en tot moment, “brown brown”, una combinació de cocaïna i nitroglicerina que treien de les bales. És a dir, coca amb pólvora. Això donat a un nen d’onze anys amb una metralleta als braços, us en podeu imaginar el resultat.

El final de la guerra... resumint-ho a l’extrem, va acabar quan els anglesos van enviar les tropes a la seva ex-colònia. Pel què fa al nombre de morts, no s’ha sabut ni se sabrà mai, si que se sap en canvi que hi va haver més d’un milió de desplaçats i refugiats, que l’últim any de guerra hi havia 18.000 militars de l’ONU, el desplegament més gran fet mai per aquesta organització en un país, i que aquests van recollir més de 45.000 armes, en el decomís més gran fet fins llavors també. Ara mateix, el país està pràcticament desarmat, és difícil veure armes pel carrer amb lo que la sensació de seguretat és més gran que en molt d’altres països. Haurem de veure si els russos, principals proveïdors dels rebels durant la guerra, deixen tranquil el país. Par altre banda, el segon proveïdor dels rebels, el senyor Gadafi, ja no hi és.

PER QUÈ? Crec que ningú pot respondre aquesta pregunta amb certesa. Hi ha teories de tot tipus, però la majoria coincideixen amb la barreja de corrupció que hi havia el país, la pobresa extrema, la falta d’educació bàsica i com sempre, dues ètnies molt marcades, una inicialment donant suport al govern i l’altre als rebels. També hi ha el tema dels diamants, el subsòl de Sierra Leone es riquíssim en aquest mineral, i va ser molt fàcil pels dos bàndols apoderar-se de les mines i finançar les compres d’armes. Hi ha també el fet de perpetrar-se en una posició de poder, encara que ja no sàpigues ni perquè lluites. O sigui, com que no tindrien res millor a fotre, la majoria de comandants estaven molt interessats en prolongar la guerra, carregats de diamants i boicotejant qualsevol procés de resolució del conflicte. El problema però, és que això explicaria la guerra, no en canvi les atrocitats contra civils. Per aquesta altre pregunta es diu que no hi ha explicació possible, però potser és tant senzilla com la que va donar un excombatent rebel: “Quan vam començar a tallar mans, difícilment passava un dia en què la BBC no parlés de nosaltres.”

Uf, sembla que al final m’he deixat anar y això s’està allargant massa per un sol post...

Ho deixo aquí doncs, continuaré en un altre post centrant-me aquesta vegada en el viatge en si, i també hi penjaré els videos. Tanmateix no podia obviar aquesta posada en context del país y d’una guerra que encara marca tant profundament la societat que ens vam trobar. De fet hi vam anar per això, per saber com estaven en aquella part de món, potser en aquest cas si, per fortuna oblidada.

Salut!

Retorn.cat

2011-11-22T10:53:00.001Z

Hola família,

Aviat farà quatre mesos que vam tornar de la India... No havíem escrit res des de llavors, com ja acostumem a fer quan som a casa el blog queda en estat letàrgic fins la pròxima sortida. Aquesta vegada però intentarem començar a escriure des d'aquí, perquè us volem explicar com ens van anar les coses per Varanasi, on vam estar mig any col•laborant amb l’Ong Seed for Change, parlar-vos del treball que s’està fent allà i posar cares als seus beneficiaris.

També hi ha pendent des de fa un any un post del viatge a Sierra Leone, un país impressionant, amb una gent encantadora i una reputació llastimosa del que tenim moltes ganes de parlar-vos, com de molts altres temes que ja aniran sortint i que si voleu podeu proposar-nos.

Per altre banda, informar-vos que el domini www.lluny.net ens el van prendre perquè no el vam renovar a temps quan érem fora... No hem volgut pagar per recuperar-lo (el té una empresa que es dedica a això, a quedar-se dominis que han expirat fa poc temps, per sol•licitar un bon grapat de dollars de rescat si es vol recuperar), i hem aprofitat per quedar-nos www.lluny.cat, que val a dir-ho, ens agrada molt més

En qualsevol cas, www.lluny.cat ja no apunta a l'antic www.lluny.net, que era la primera web que vam fer ja fa molts anys, totalment estàtica i miserablement abandonada, sinó que apunta al blog que esteu llegint, que estem redissenyant i intentarem mantenir viu i dinàmic però on pràcticament només hi ha informació del nostre últim viatge. Per aquest motiu, aviat penjarem tota la info i fotos dels anteriors viatges a Sudamèrica (Perú, Bolivia, Argentina, Xile, Paraguay, Uruguay, Brasil), Asià (India, Pakistan, Xina, Vietnam, Tailiàndia, Laos, Iran, Turquia), India Sud, etc, en aquest blog també.

Fins aviat.

Seed for Change

2011-05-10T19:21:00.064+01:00

Just avui ens fixem que fa quasi un any que no escrivim res al blog! No és que no ens hagi passat res per explicar des de l’última entrada, ben al contrari. El cas és que estem escrivint en una altre banda, en castellà, i no publiquem exactament posts de viatges, tot i que ara mateix estem vivint a la India. Us fem cinc cèntims d’on estem ficats, i si volguéssiu saber més us anirem deixant els links del què anem explicant.

Al gener d’aquest any vam tornar a marxar de casa per passar un temps més o menys definit a Varanasi, India. Aquesta vegada doncs, no marxàvem de viatge llarg i guerrillero, sinó que ens quedaríem afincats en una única ciutat tot el temps, en principi uns sis mesos.

Ens va sorgir l’oportunitat de venir a col•laborar amb una petita Ong (www.seedforchange.com) que un noia gallega havia engegat a la ciutat feia cosa d'un any. Ens va interessar de seguida la proposta, doncs es tractava de crear-ho tot quasi des de zero, aprendre com es munten aquests projectes des del principi, amb totes les dificultats que comporta. L’Ong treballa amb famílies de desplaçats de Bengala Occidental que viuen en slums que semblen abocadors, treballant la majoria, nens inclosos, de recollidors de deixalles que amunteguen davant de les barraques per llavors vendre a pes.

Des que hem arribat, hem acabat de consolidar el projecte d’alfabetització de nens treballadors i el projecte sanitari, i hem engegat el projecte d’escolarització pels més petits i un projecte de costura per les mares entre altres. L’experiència no cal dir-ho, està resultant tremendament enriquidora, per les dues parts.

És una Ong molt petita com dèiem, ara treballem aquí la directora, nosaltres dos i tres empleats locals. Tothom fa de tot i tractes directament amb les famílies des del primer dia, buscant solucions als seus problemes i planejant nous projectes, portant-los al doctor, donant-los les medicines, fent censos a cada casa en nous slums que descobrim, etc. És feina dura, però no se com dir-ho, des del primer dia que vam entrar als slums vam saber que teníem un compromís amb aquelles famílies per sempre, i com més passen els dies, més part de la nostra família són.

Per altre banda, els propers dos mesos estarem sols aquí ja que la directora torna Espanya, així que és un altre repte veure com ens en sortim, fent ara més que mai la feina de coordinadors de tot plegat.

Més o menys ja teniu ara una introducció d’on estem, si voleu llegir què fem el dia a dia:

- Color esperanza:

http://semillaparaelcambio.blogspot.com/2011/03/color-esperanza.html

- Comienzos e ilusiones:

http://semillaparaelcambio.blogspot.com/2011/04/comienzos-e-ilusiones.html

- Arena y cal:

http://semillaparaelcambio.blogspot.com/2011/04/arena-y-cal.html

Salut!
Sheila i Jordi

Eguzki Irratia

2010-05-15T17:45:00.012+01:00

Hola família,
L'altre dia ens van entrevistar a la radio Eguzki Irratia d'Iruña (Pamplona). Us deixem el link per si la voleu escoltar:
1 año viajando por Asia y Africa

http://eguzki-demochilero.blogspot.com

"El próximo día 13 entrevistaremos a los catalanes Jordi y Sheila sobre su viaje de un año de duración por Asia, Africa y Oriente Medio. Empezaron el viaje en Turquia y llegaron hasta Bangladesh y, posteriormente, se fueron a Africa para terminar en Yemen. Nos hablarán de su paso a Pakistán por Balochistan, posiblemente el trayecto en bus más bestia que recuerdan, por la pinta de la gente, por el paisaje desierto, por las escenas antiquísimas en los pueblos de carretera y por la adrenalina que les despertó ir en convoy en zona de bandoleros, y eso que era la segunda vez que pasaban por ahí. Estuvieron 3 meses en Pakistán desde Karachi hasta el corredor Afgano, entre talibanes y mecados de haixis y de armas, en lugares tan poco turísticos que en muchos la policía, desconcertada, les imponía llevar escolta armada obligatoriamente. Además, en Etiopia, al cruzar la frontera les recibieron con unas luchas tribales salvajes, camiones cargados de gente armada, tiros por la calle, gente corriendo asustada, etc.."

www.lluny.net

Pel camí més llarg

2010-02-15T22:31:00.021Z

Hola família,

Informar-vos que el proper Dijous 4 de Març a les 21h farem una xerrada sobre els nostres viatges a l’Església Vella de Gironella. L’acte s’engloba dins el 27è Cicle de Muntanya del Berguedà (www.ciclemuntanya.cat), una setmana de projeccions, xerrades, col•loquis, exposicions i concursos amb la muntanya com a eix central, però també amb espai per viatgers de tot tipus. Aquí teniu la presentació de la xerrada, encantats de trobar-vos-hi:

SHEILA FERRER i JORDI SERRA
Pel camí més llarg...

Fa ben poc que van tornar del seu últim viatge que els ha dut, en una llarga ruta per terra, de Turquia a Bangladesh, per acabar saltant inesperadament a l’Àfrica: “Hem espremut el visat d’Iran al màxim per disfrutar de la gent més hospitalària del món i de les mesquites més belles, hem passat tres mesos a Pakistan, la nineta dels nostre ulls, entre pashtuns, talibans, armes i l’espectacular paisatge del Karakorum. A Peshawar no ens deixen entrar a Afganistan, doncs a la India per enèsima vegada, què n’hem de dir que no s’hagi dit ja, i finalment un Bangladesh verd, preciós, sorprenent i oblidat. No volem tornar encara, trobem un vol barat de Mumbai a Nairobi i cap allà! Visitem Uganda i anem fins la frontera amb la RD. del Congo, tornem sobre els nostres passos i travessem el salvatge nord de Kenya fins a Etiòpia, on ens reben amb lluites entre faccions de rebels i tirotejos al carrer. Ens sacsegem entre els tribals, entrem a Djibouti i acabem el nostre periple a l’altre banda del Mar Roig, altre cop a Àsia, en un impressionant Yemen de conte.”

Jordi Serra i Sheila Ferrer

Informàtic i Geògrafa de professió, amants de països amb una vida més pura i essencial, fa quasi deu anys que recorren el món amb la motxilla a l’esquena. Llargues rutes sense plans previs, sovint de més d’un any fent un munt de quilometres per terra en transports locals, amb pressupost ínfim, per països en conflicte i allunyats sempre d’indrets turístics. Amb aquest estil de viatjar propi, aventurer i auster han trepitjat gran part de Sudamèrica (Bolívia, Perú, Xile, Argentina, Brasil, Paraguai, Uruguai...), han travessat Àsia de Pekín a Barcelona (India, Iran, Pakistan, Bangladesh, Xina, Laos, Vietnam, Yemen, Turquia...) o s’han plantat a l’Àfrica per atzar (Uganda, Etiòpia, Kenya, Djibouti...).

www.lluny.net

Recordant Haití

2010-01-15T12:31:00.011Z

No puc negar que va se Haití el país que va despertar en mi, sense esperar-ho, la que a partir de llavors ha estat la meva gran passió. Endevinareu que no és altre que viatjar.

Estàvem a febrer del 2002, i era la primera vegada que sortia de casa amb destí a un país subdesenvolupat (en termes econòmics), la República Dominicana. Viatjava amb el meu pare i la meva germana, i la intenció era recórrer el país de d’alt a baix amb un cotxe llogat, evitant tant com poguéssim les zones de platja més turístiques.
Un cop allà però, ens vam adonar de seguida que per trobar el què buscàvem hauríem d’entrar a Haití.
Si li preguntes a un dominicà que tal Haití, et dirà que si vas allà et mataran amb tota seguretat, que és un suïcidi, perillosíssim, i que a ells els hi fan molta por aquells negres. Ens van explicar que nostra la llegenda de l’home del sac que utilitzem per esporuguir als nens, doncs que allà és un negre haitià qui els ve a buscar de nit.

Negres, si, perquè si existeix algun país fora d’Africà on els nouvinguts hagin conservat la seva cultura i arrels intactes, aquest és Haití. Inclús m’atreviria a dir que les han conservat molt millor que molts dels propis països africans. De fet la sensació que tens només creuar la frontera és que has anat a parar de cop a l ‘Àfrica subsahariana més profunda. Desapareix l’asfalt, el merengue i els turistes, i apareixen els vestits de colors, les mercaderies sobre el cap, la pell s’enfosqueix, es parla francès o crioll i hi ha una vida de carrer desbordant amb una magnitud només comparable als nivells de pobresa del seus habitants.
Així vam entrar al país que fa dos dies ha patit el pitjor terratrèmol de la seva historia, i que sembla podria deixar mes d'un centenar de miler de morts. Em puc imaginar com han quedat les barriades de barraques, una sobre l’altre enfilades als turons desforestats a les afores de Port-au-Prince... Si ha caigut l’edifici governamental, aquella ostentosa rèplica de la casa blanca enmig del país més pobre d’Amèrica, esta clar que la resta de construccions també han quedat en nores.. Es podria pensar que com que eren construccions poc pesades, la mortalitat seria menor sota la runa , però en el terratrèmol de Catxemira al Pakistan, allà si que hi érem, es deia el mateix i finalment van perir setanta mil persones...

Feia temps que no escrivíem res, des que fa dos mesos vam tornar a casa que no ens hi havíem posat, total poca cosa teníem a explicar més què la depressió post viatge, etc... no calia.
Però ens ha semblat que si alguna vegada havíem de tornar a engegar el blog, era ara. Amb un post que ens agradaria no haver escrit mai, però ens setiem obligat a dir alguna cosa, ni que sigui manifestar la profunda pena pel que ha passat a Haití, per donar-li les gracies per “despertar-me”, per ser un país tant refotudament autèntic que ha sabut conservar les seves tradicions més ancestrals a milers de kilòmetres d’origen, inclús el vudú més misteriós i seriós. En el fons que agrair a una gent massa acostumada a patir, que malgrat el prejudicis dels seus veïns, nosaltres ens hi vam trobar de conya, amb una canalla maquíssima i un poblats de fang on ens ho van donar tot que no oblidarem mai.

De fet, mai hem parat de recomanar a la gent que anava de viatge a la República Dominicana (no als que van a torrar-se al sol, sinó a viatjar), que si realment volien tornar a casa amb la sensació d’haver estat a un lloc especial, inesperat, i que creuar l’Atlàntic hagués valgut la pena, entressin a Haití de seguida. Crec que ningú ens ha fet mai cas, però insistirem i ho tornem a deixa aquí escrit.

Sheila i Jordi
www.lluny.net

Les mil i una nits...

2009-10-06T17:45:00.028+01:00

Hola Familia!

Uf, han tornat a passar moltes coses en poc temps... Primer de tot dir-vos que hem tornat a canviar de continent. Si us vam deixar a Addis, la capital d'Etiopia, ara us escribim des de Sanaa, la capital de Yemen. Massa aprop Yemen per evitar la temptacio d'anar a un lloc que sempre haviem tingut al cap de posar-hi els peus, pero que evidentment no comptavem pas fer-ho en aquest viatge.

Al final, l'est d'Etiopia, concretament la ciutat de Harar va fer-nos adonar ja definitivament que a l'Africa ens hi faltava alguna cosa. Mentre la vida rural al continent segueix sent maravellosa i autentica, es posar els peus a una ciutat, petita o gran tant se val, que l'Africa contemporania torna apareixer amb tota la seva falta d'arrels, impersonal, sense historia (tot modern o colonial, sembla que ningu contruis res abans...), amb gent tant o inclus mes buida que nosaltres, els occidentals, birres, follar i futbol. Gent moderna, europea, amb qui poca cosa teniem a dir-nos senzillament perque son iguals que nosaltres. No volem semblar frivols perque hem estat a llocs interssantissims que ja us hem anat explicant, i tambe hem vist pobresa, molta, que no ens ha deixat pas indiferents, pero el cas es que Harar, encara a Etiopia es tot el contrari del que estem explicant.

Harar es una ciutat asiatica podriem dir, antiquissima i plena d'edificis historics, mesquites, madrasses, carrerons i mes carrerons entre cases de fang i mercats a qualsevol cantonada, teteries pertot, gent vestida tradicional amb turbants, tuniques, aromes d'especies, etc... tot ja molt arabic, molt asiatic diem, amb aquella magia que nomes te orient, cuna de civilitzaicons, pensaments, religions, rutes de comerc milenaries, i aquell no se que que ens fa sentir tant be i a la vegada tant lluny de casa, en un lloc especial, diferent, i sobretot en una altre epoca.
En fin, a buen entendedor...

Decidit doncs, Etiopia no te mar, pero fa frontera amb un petit pais del que estavem molt aprop, Djibouti, oficialment ja no colonia francesa pero on aquests encara hi tenen l'excercit i manen mes que ningu. Aquest pais si que te mar, i de fet es el port principal de l'est d'Africa cosa que ho expica tot. El trajecte des d'Etiopia a Djibouti va ser durissim durissim, pero emocionant, en un bus etiop on no hi cavia ningu mes, sortim a una hora de la matinada extranyisssima que nomes entenen els etiops i arribem alla tambe de nit, cansats, un pas de frontera amb gent corruptissima, discusions, etc.

El cas es que el port de Dibouti esta a menys de 100km de la costa del Yemen, i teniem entes que es podria travessar amb vaixells de carga, de pescadors o ferry's. Tota una idea molt romantica travessar d'un continent a un altre per mar, pero que al final va resultar ser del tot impracticable. No hi ha res mig oficial amb horaris ni preus, tens que anar al port i negociar amb els rarissims i xunguissims capitans de barco a veure quan surten, si t'hi volen, la pasta, etc... El port es immens per "passejar-hi", la calor insoportable, i Djibouti es el petit Dubai d'Africa, no hi ha hotels barats enlloc, aixi que si ens haviem d'esperar ni que fos dos o tres dies per marxar ja en sortia mes car que volar, que ja es per si molt barat per un vol tant curt, a mes els preus que ens deien per embarcar-nos eren quasi els de l'avio.
Per no parlar de les aigues que travesses, vint hores en el golf d'Aden d'avant les costes de Somalia, el shangrila dels nous pirates, i ara a mes per culpa de la guerra ple de vaixells de refugiats que de tant en tant tomben els guardacostes yemenis...
Djibouti a mes en nomes dos dies que hi vam estar ja ens tenia desquiciats, grans
converses amb la gent, que nomes parla frances pero que sabia dir coses com aquestes de bones a primeres, plens de prejudicis contra els blancs no sabem si justificats:

-Taxi?
-No thank you, we are walking
- Fuck you!

o els mateixos nens:

- You, money!
- No sorry.
- Fuck your mother! Kiss my black ass!

Fins hi tot uns nens ens van disparar balins! pero per sonats nosaltres ja a aqueste alcades de viatge i de viatges, no en deixavem passar n'hi una i vam acabar cada dia a empentes amb algu.

Aterrem al Yemen, dormim a l'aeroport i finalment entrem a la ciutat, Sanaa... Espectacular, segurament la capital mes impressionant que haguem vist mai i que faria empalidir a qualsevol ciutat del mon amb excepcio potser d'altres ciutats asiatiques historiques, com Varanassi a la India o Yadz a Iran. Es com estar dins en un conte de les mil i una nits, una ciutat antiga immensa que si no la veus no t'ho creus. Edificis de fantasia, torts, de rajol, fang i guix de fins a vuit o deu plantes, grans mesquites, algunes inclus construides pel seu gendre amb indicacions directes del mateix Mahoma, un mercat de carrer babelia, gegant... i la gent, antiquissima tambe, amb unes pintes de cuidado, tunica o faldilla, barba, palesti al cap i una daga de dos pams lligada a un cinturo davant del pit, tothom, absolutament tothom com a l'antiga arabia. Tornavem a estar euforics, no ens ho atrapavem... de fet cada dia que passa ens agrada mes el pais i aquesta gent tant collons d'hospitalaria i autentica que sembla que nomes puguis trobar als paisos musulmans.

La part nova de la ciutat, tant o mes interessant que la antiga, totalment arab cutre, podries estar a Iraq o Palenstina en un moment donat. De fet d'aqui se'n diu l'Arabia Felic, res a veure amb la resta de paisos petrodolarics de la peninsula arabiga, aixi que es tot vida de carrer, merda, caos i sense normes. Aqui pots veure nens de dotze anys conduint tranquilament, ningu fotent-li cas a la policia que es simbolica, gent amb un kalashnikof a l'esquena com qui porta un bolso, cotxes destrossadissims, mejadors de carrer semblants als de la India, etc... De fet la canalla ja es totalment salvatge, amb aspecte de gitanos dels anys trenta, brutissims, barallant-se tot el dia i jugant amb pistoles tots i cadescun d'ells, la joguina preferida per nenes i nenes...

La resta del pais tambe molt especial, pero del que ens han deixat veure res tant maco com Sanaa. Del que ens han deixat veure diem, perque ara mateix visitar el Yemen es forca complicat sino impossible en gran part. Necessites permisos per anar a qualsevol lloc fora de la capital, fotocopies que has d'anar repartint cada pocs kilometres en un nou control militar. El nord, Sada, ja xungo de per si i on fa poc van segrestar i matar set turistes, ara esta directament en guerra, unes milicies shiites contra l'exercit. Esta totalment prohibit anar-hi i de fet per sobre la capital passen caces continuament. L'est del pais tambe esta off-limits per forasters si no hi vas en avio, perque pel cami hauries de travessar zones de beduins. Aquests son qui solen tenir els turistes com a objectiu, mes que no pas Al-Qaeda. Son nomades tribals que fa poc que van canviar els camells per toyotas i que van armats ja no amb una metralleta sino rotllo marine, amb granades i demes... es aqui on van atemptar contra aquell grup d'espanyols fa dos anys. En resum, que no pots moure't lliurement ni de conya, aixi que nomes hem pogut visitar les afores de Sanaa, la costa del Mar Roig, amb ports milenaris i una calor insoportable i el Sud del pais. Es un putada perque l'est del pais, Hadramut, es desertic de dunes, guapissim i on hi ha aquells pobles i ciutats de sorra tant especials, tambe la costa yemeni del mar d'arabia es unica, el regne de Saba, pero...

De totes maneres hem pogut passar el temps suficient aqui, temps per veure ciutats fantasma en ple ramada que encara les feia mes desconcertants, i tambe per veure-les retornar a la vida per l'Aid, el Nadal dels musumans per dir-ho d'alguna manera. Tambe per descobrir un pais amb gent hospitalaria a nivells practicament iranis, convidats a tes i a dinars familiars quasi cada dia, a poder moure't fent dit perque es nomes aixecar la ma a la carretera i ja tens a l'acte dos conductors discutint-se per portar-te. Temps en definitiva per descobrir que el pais, com sempre, un cop dins no es el que aparenta des de fora, i que els mitjans de comunicacio occidental, com sempre, nomes informen per donar noticies negatives. Es un pais tant oblidat pero tant historic que a qualsevol lloc on et pares alguna cosa important hi ha passat, com tenir la primera universitat del mon, el naixement de l'algebra, la residencia de la reina de Saba, etc.
Tambe esta clar hem tingut temps per adonar-nos, com en molts paisos musulmans on hem estat, de la "extranya" situacio en que es trova la dona. Mes que enlloc, aqui practicament no hem pogut veure la cara a cap, completament tapades totes de negre i com a molt algunes deixant-se veure el ulls. Ens diuen pero que tenen molta mes llibertat de la que "aparenten" pel carrer, aqui almenys poden conduir, anar a la universitat, tenen carrecs al govern, etc, cosa impossible en alguns paisos veins. Pero tot i aixo altre cop hem tigut converses de besugus amb els homes, ells mai no tragaran el nostre punt de vista ni nosaltres el seu. De fet ells no ho fan amb malla llet, ja diem que son una gent de puta mare i no tenen cap mena remordiment perque la seva dona vagi tapada ni sota un sol asfixiant, al contrari, troben que nosaltres no respectem prou a les "nostres" dones... Canvi de conversa pero quan els assenyales alguna dels centenars de viudes que corren pel carrer demanant: -Vols Qat?

El Qat, la planta narcotica sobre la que gira la vida en aquest pais. Dificil veure un home que no l'estigui mastegant amb una bola a la galta, tipus la coca a Bolivia. Aqui pero encara es mes exagerat, mercats i mes mercats exclusivament de Qat, cada conductor ha de parar x vegades durant el trajecte a comprar-ne, les dones tambe, gent i mes gent tirada al mig de la cera menjant la tria de fulles... i el mes bo de tot es que no fa res! Hem passat nits i nits mastegant Qat amb anfitrions yemenis i res, ens deien que flipariem, pero res, que no dormiriem, i clapavem com lirois. No ho hem entes gaire, suposo que un pais sense alcohol ni altres dorogues com el haixis per colocar-se, aixo ja els sembla la hostia, pero la veritat es que es totalment inofensiu.

Aixi doncs, com que ni el Qat ens fa tirar, no estem per gaires travessies de deserts, ni per disfressar-nos per evitar controls policials com potser hauriem fet al principi del viatge. Ara mateix estem ja trinxants fisica i psiquicament, aixi que segurament ens han fet un favor no deixant-nos continuar cap a l'est, a Oman, on teniem pensat anar per tornar a casa ja des d'alla. A mes hem trovat un vol ben barat via el Caire des de Sanaa mateix, aixi que despres de 9 mesos inolvidables, aquesta setmana tornem cap a casa.

THIS IS THE END doncs, toca plegar veles tot i ser el viatge llarg mes curt que hem fet, hem apretat mes que mai i estem massa cansats per continuar, ja qualsevol trajecte se'ns fa etern, arribem destrossants a desti, i se'ns enva ja massa l'olla de tants canvis de continent, de llit, de menjar, de cultura i d'idioma, diem adeu en etiop a un yemeni, demanem el menjar en hindi o comptem les fotocopies en angles...

En els fons han estat mes de mil i una nits de viatges, aixi que a aquest conte en el que hem estat vivint aquests ultims anys sembla que ja li tocava acabar. De fet aquest viatge havia de ser ja un anar viure una temporada en algun lloc, pero s'ha acabat convertint, perque ho portem a dins, en un altre aventura de kilometres i kilometres per terra, de creuaments de fronteres, de busos i trens interminables per descobrir paissatges inimaginables i sobretot per tornar a coneixer cultures i gent inolvidables.
Ara mateix no sabem pas si podrem tornar a repetir algo semblant i per aixo ens costa tant d'expressar el que sentim per despedir-nos. El temps dira, pero esta clar que com mes grans ens fem mes dificil veiem de continuar amb aquest estil de vida que un dia vam triar de portar i que tantes alegries i tambe incomprensions ens ha dut. El que esta clar es que no canviariem ni un sol segon de tot el que hem viscut aquests anys.

Tornem ara havent trobat un mon molt canviat des dels primers dies que vam comecar a recorrer els seus camins, pero encara mes aquest mon ens ha canviat a nosaltres i aixo ja ho tenim per sempre...

"Los caminos del mundo son una escuela donde se templa el espíritu y se afianza la tolerancia y la solidaridad. Se aprende a dar y a recibir, a mantener las puertas abiertas de la casa y del espíritu, y sobre todo a compartir. Se aprende a disfrutar de lo poco, a valorar lo que se tiene, a ser feliz en la austeridad y a festejar la abundancia. Se aprende a escuchar y a observar y se aprende también a querer."

Ana Mª Briongos, Negro sobre negro. Irán cuadernos de viaje.

Una abracada ben forta a tots i fins aviat, inshallah!
Des de casa mes fotos a http://llunynet.blogspot.com

Sheila i Jordi
www.lluny.net

Born To Be Wild !

2009-09-05T16:37:00.000+01:00

Hola Familia!

Si, si, ja sabem que no fa pas tant que us vam escriure per tornar-vos a torturar amb un altre mail, pero es que per nosaltres ha passat una eternitat. I es que aquests ultims dies de viatge han estat d’allo mes salvatges, en tots els sentits, ben al contrari del que ens havia ofert Africa fins llavors.
No ho esperavem pas, pero creuar de Kenya a Etiopia ha estat impressionant i durissim. La Kenya moderna i turistica s’acaba a Isiolo, a tant sols cinc hores de la megacapital. A partir d’aqui, espabila’t, desapareixen busos i matatus hi has de negociar amb camioners i contrabandistes perque et vulguin carregar deu o dotze hores per trajecte sobre les barres de ferro del sostre del remolc en terres de bandits. Alla d’alt penjat, aguantant-te com pots, amb desenes de persones mes, hem travessat les zones desertiques del nord. Es un lloc verge i aillat, a disfrutar des d’aquesta posicio privilegiada, amb el vent i el Sol a la cara fen-te sentir la forca i la llibertat pura encara existent a la Terra. Veus passar pel teu costat elefants, zebres, monos, girafes o camells, envoltats d’un paissatge tant aviat savanic sec com lunar amb craters gegantins pertot.
Per no parlar de la gent, els tribals! Si fins ara Africa ens havia retornat al segle XXI, ara ens llancava de sobte desenes de segles enrera. Si no els haguessim vistos alla, deixats de la ma de Deu, no ens ho creuriem.

I es que som molt esceptics amb el tema tribal, segurament massa, perque en molt casos per mantenir aquesta gent com a reclam turistic, mes que pel seu propi be, governs de tot el mon els tanquen en un parc (amb entrada sucosa esclar) i els otorguen unes pagues perque no canviin. Aixo sovint acaba amb societats tribals mandroses i alcoholiques, ha passat a llocs tant llunyants com al Qhebec amb els Inuits o amb els Masai que trobavem borratxos perduts als bars de Kenya.
Aixo que hem vist ara no es pas el mateix. Alla estaven els Rendiles i altres de noms que no recordem, semidespullats, amb incontables collarets, bracalets, “piercings” exagetrats, les orelles a tocar l’hombro i machet o escopeta en ma. Inclus alguns amb arc i fletxes! Ens sentiem dins un documental, els nens ens ploraven o s’escapaven de nosaltres, i als adults si els feies la foto de rigor et tiraven la pedrada de rigor… Aixo al nord de Kenya, qui ens ho havia de dir!
Vam arrivar encara flipant a Marsabit, aillat i sorrenc, ens agrada i ens hi quedem. Son “reparador” i atre cop a trapichear pel proxim camio a la frontera, on finalment arrivem de nit amb l’esquena ja partida. El poble frontener esta dividit entre els dos paisos, per sort, o mala sort vam decidir dormir al canto kenyata. L’endema Etiopia ens preparaba una rebuda inesborrable.
No portavem ni mig kilometre caminant pel Moyale etiop, que veiem baixar una tromba de gent corrent i cridant, molta, potser cincents o mes. Sentim trets, portes i finestres es tanquen de cop, la gent es llanca a casa o a les botigues. Comencem a corre cap a una d’elles on una dona encara no s’ha decidit a passar el pestell i espia el carrer, ens deixa entrar. Mes trets. Sheila, apartat de la porta i posa’t darrera la paret!!! Al cap d’una estona ja podem sortir, un home ens diu que tranquils nois, avui hi ha lluites entre tribus ribals, “tribal clashes”, no van pels civils pero seria milllor que marxessiu del poble si podeu.
Caminem a pas lleuger cap a l’estacio de bus, pero abans d’arribar-hi, mes trets, la gentada torna a correr. Mini no miris enrera, em sembla que… tira cap aqui!!! Pero no ho podem evitar i ens girem tots dos morts de curiositat. La Sheila ja els havia entrellucat de lluny pero no volia que fos veritat, dos camions carregats de gent sobre el sostre, amb armilla militar, escopetes i metralletes apuntant. Si si, lo que has vist a la tele de Somalia i demes, tal qual.
Ens criden des de l’estacio de bus, com si fos els gran refugi, pero nomes es un descampat delimitat per una paret fins al genoll i una porta de reixa metalica. Entreu aqui i no sortiu diuen!, pero en el fons no som dins d’enlloc…
Hi ha nomes un autobus que quan pugui sortira a Yabelo, a quatre hores. Irracionalment el Mini encara te temps per discutir-se amb el conductor del bus i pandilla perque ens volen fer pagar un extra per les motxilles. Molt vell aquest! El bus carregat per dins i per fora de sacs i equipatge de tothom que evidentment no paga res. Sorpresa, els sants Etiops que esperavem son mes xungos que ningu, ens criden, ens insultem, ens amenacen, quasi arrivem a les mans, ningu ens ajuda, i al final, mes trets. Tornem tots a la realitat en que ens trobem i despres de claudicar perque ens hi vulguin, pujem al bus. Passa l’estona i ecara estem dins el bus, hi ha hagut mes trets i corredisses. No ens agrada estar alla tancats, quants cops hem sentit viatjant coses que han passat amb els passatgers d’un bus… Mes encara, a Torbit, a pocs kilometres d’alli pero Kenya, ens van informar de la massacre de mes d’un centenar de persones que en tan sols un mati de furia van perpretrar uns tribals etiops. Va ser l’any passat, en una entrada fortiva al poble, i als ulls d’aquella gent encara ho podies llegir tot.

Finalment fotem el camp.

Descobrim el sud d’Etiopia per la finestra, pobrissim, cases, millor construccions minimes de fang, troncs i palla, rodones, amb nens despullats, dones encorvades carregant les garrafes, animals a les canyes, desert i sequera. Quan hi ha un poble aquest esta ple de gent, molta gent a banda i banda de la carretera, i cabres, vaques, carros de rucs, mes nens, teteries centenaries, un mercat, tot antiquissim. Veiem caure el Sol per la finestra i tenim sentiments contraposats, com sempre, ens destrossa el que veiem, i per altre banda sentim com feia temps que no, que hem arribat en un lloc especial. Ens fa allo a la panxa, ens tornem a sentir viatgers.

I no era per menys, les tribus del sud d’Etiopia, les pacifiques, son un espectacle alliconador de vida natural i tradicional, possiblement inigualable enlloc al mon. Aqui tenim Mursis, els del plat al llavi, tots els coneixeu, Hamers quasi conills pero amb plomes al cap, les dones amb pells i rastes, Bannas pintats de blanc o Turmis amb els piercings gegants a la cara. Tots ells pentinats i arreglats tant fashion que costa de creure. De fet aqui ja hem comencat a veure els primer jeeps carregats de blancs amunt i avall, anant-los a tocar els collons als pobles. Alla si, suposem, algo de teatre hi ha, pero els que hem vist a centenars en els mercats, en camins i pobles comprant i venent cabres, gallines o gra, somrien-te i agafan-te francament o passant de tu amb la mateixa naturalitat, aixo es real, cru, tal qual, i es un privilegi tan sols sigui poder-te passejar entre ells.

El etiope de a pie, vaia tela… Llastima de no poder titular el mail com ho hagues fet el malaurat Rubianes, ja ens agradaria, pero de moment de somriures etiops ben pocs. Generalitzem, ho sabem, pero no hi ha altre manera d’explicar-nos. Quan una gran majoria de gent a Uganda i Kenya es porta encantadorament amb nosaltres i poques persones o cap ens ha putejat, i en canvi aqui la gran majoria de la gent ens ha tractat a cosses i ben poques persones han estat argradables, que hem de dir!
Ja hem dit que esperavem una gent maquissima, no sabem per que, potser el fet que la meitat de la poblacio fos musulmana ja ens inpirava confianca. Doncs aqui ni aquests. Nomes recordem un pais on ens havien tractat igual, i es Vietnam. El modus operandi es el mateix, o et passo per sobre o rebento. Es a dir, o et puc timar d’una manera o altre o prefereixo no saber res de tu. Diferent totalment a la majoria d’altres llocs on hem estat, on evidentment et proven de timar, pero si els pilles, riem tots i ell accepta que ha perdut. Aqui t’ho diuen a la cara sense pestanyejar, el bitllet de bus val el doble o el triple per tu perque ets blanc, o acceptes o baixa del bus, o acceptes o fora del bar, o acceptes o fora de la pensio. Ens hem passat molts dies anant a dormir amb un cabreix monumental per no acceptar el joc, i amb mandra de llevar-se per pensar: amb quantes persones m’haure de discutir avui? En ocasions ens han fotut fora del bus i hem quedat tirats a mig cami, lo qual no ens ha servit de res tampoc peque aqui fer dit no s’enten si no pagues bastant, o hem hagut d’acabar marxant d’un poble perque ja no ens quedaven llocs on menjar despres de liar-la a tots els restaurants...
I no nomes es quan hi ha calers pel mig que les relacions s’entervoleixien, perque podriem acceptar el joc ja que el pais es barat i molt, 30 birr (1,5 euros) l’habitacio per dos, etc. Es que igualment son una de les societats mes antipatiques que hem conegut, nomes et parlen per interessos, si si com a molts llocs, pero aqui sense cap gracia, fent-se el xulo o el xungo en tots els casos. Es una pena perque nosaltres sempre hem dit que viatgem per coneixer la gent, societats i cultura mes que paissatges o llocs historics. Aqui la gent de moment no ens ha aportat res, excepte els mes vells (que costen de veure en un pais amb una esperanca de vida baixissima) i els tribals que per altre banda ens han semblat els mes «civilitzats» de tots. I la pobresa no seria el problema tampoc, en paisos igual o encara mes pobres hem tingut feines perque ens deixessin pagar! o per refusar invitacions a casa tot i no tenir res per oferir-te, aqui encara esperem un sol somriure de gratis.

De totes maneres tampoc n’hi ha per tant! Etiopia ens esta aportant moltes altres coses, i a mes sembla que com mes al nord anem, mes agradable es va tornant la gent, malgrat que al mateix ritme que es va perdent l’encant del sud.
Ja hem dit que hem tornat a sentir l’escencia del viatge, ja sigui per la poderosa entrada que vam tenir, com per les nules comoditats amb que has despavilar-te, quasi mai llum, lo qual t’otorga uns cels estrellats increibles, quasi mai aigua, no recordem haver anat mai tant guarros com aqui, la roba se’ns aguanta dreta! Letrines comunitaries indescriptibles, busos d’anar dret per viatges d’hores i hores, tots i cadascun dels qual s’ha espatllat en cami, etc... Els paissatges son grans, tot es gran, arbres gegantins a qualsevol lloc, pero sobretot el cel. No entenem el cel africa, es mes gran que enlloc, sembla que tinguis els nubols a tocar dels dits, i es com estar dins una cupula pero amb l’horitzo infinit.
I per guapos ells i elles, els etiops, una societat de guaperes, sembla la barreja perfecte entre l’africa negre i l’africa arab.

Ens ho trampejem com podem doncs, amb lo que ens agrada el pais i lo poc la gent, pero no volem fotre portasso com vam fer a Vietnam, aqui per contra sembla que hi ha parts del pais que valen molt la pena.
Vale, pot semblar que parlem dels paisos com si fosin cromos, pero no, mai hem sigut dels que els agrada coleccionar paisos, al contrari, intentem adentrar-nos-hi i entendre-ls des de l’arrel estrujant al maxim el temps que ens hi deixen estar. Aixo es el que hem estat fent durant anys, aixi es normal que sovint estiguem comparant el que hem vist o visut en un lloc i altre.

Perque es interessant Etiopia? Entre altres perque es l’unic pais d’Africa que no ha estat mai colonitzat, lo qual fa que sigui un mon apart de la resta del continent. Aqui tot es diferent, el seu propi calendari de 13 mesos, una escriptura ben extranya i intrigant, el seu propi horari +-6 hores (res a veure amb el GMT), el seu menjar diferent a tots els altres paisos africans, fora plats i coberts i endavant la Injera, l’omnipresent «crep» que fa de pa i de plat i que gracies a deu esta feta de Tef, un cereal que nomes es troba a Etiopia i que no porta gluten!!! menys mal perque practicament no hem menjat res mes. I el cafe! Aqui el van descobrir i es nota, a vegades el preparen inclus comencant per coure el gra in situ. Tant de temps sense cafeina! el primer dia quasi tenim de lligar el Mini de tants que se’n va fotre.
83 llengues i 200 dialectes ! pero nomes el 38% de gent alfabetitzada, 50% de nens escolaritzats i 12% a secundaria, perque segons ens diuen, si tots els nens de fins a 16 anys anessin a cole, la meitat de la poblacio estaria a les aules, lo qual un pais de sequeres i ambrunes tristement encara no es pot permetre...

Som a Addis Ababa, un capital d’allo mes depriment i gris on hem vingut per visats, aqui les diferencies socials ja son esgarrifoses. Si tot rutlla com cal marxem dema a Harar, una petita ciutat amb aires orientals, diferent dins un pais diferent.

Una abracada ben forta a tots, i felicitats pel bodorrio Bernadi i Sara!

Fotos a http://llunynet.blogspot.com. Doncs aixo des d’Etiopia sembla que sera impossible, per aixo hem adjuntat les fotos al mail. Uf masses! ja ho sabem, pero la family ho agraeix…

Jordi i Sheila
www.lluny.net

Angels Negres

2009-08-17T15:38:00.007+01:00

Hola Mzungus!

Ha costat prou, pero sembla que l’aventura africana ha arrancat per fi…
Van ser dies ben extranys els primers, sobretot per lo radical del que vam trobar. Mentiriem si diguessim que no ens ho esperavem una mica, pero Nairobi (Kenya) ens va rebre amb una modernitat desconcertant i asfixiant que ens va deixar fora de joc. Veniem de mig any de viatge de trempera, de naturalesa descomunal, de vida de calle, practicament immersos en un altre segle amb encara els cants de mesquites i ritus hindus al cap, i aquesta entrada a Africa ens va caure com un gerro d’aigua freda. De sobte caminavem per un centre com el de la Nova york mes actual i cosmopolita! Evidentment estavem de viajeros per on no tocava, la gent inclus ens mirava com si fossim mig vagabunds, no ens havia passat des de Shanghai…
Vam intentar arreglar-ho movent-nos de seguida pel pais, pero com mes llocs visitavem i mes informacio del continent anavem recollint, mes ens adonavem que si no canviavem de xip poc assavoririem res d’aquest nou contient per nosaltres. Gran part d’Africa ja fa temps que esta lluny del mite adventurer, tribal, salvatge, d’aillament de la resta del mon, etc, que molts li associen. Son modernes i occidentalitzades capitals de pais i tambe les ciutats mitjanes en general, gent amb una mentalitat, religio i costums ben propers als nostres, segurament massa, futbol, cotxes, sexe, birretes, etc.

Potser suficient o inclus collonut per molts, i ara no es tracta de xulejar que ja saveu que no es lo nostre, pero nosaltres hem arribat a un punt en que ens costa molt ja trobar llocs que ens fagin emocionar, filtrem molt be el que veiem. Hi ha gent que trova exotic Thailandia, tot es questio del que hagis vist fins ara, i per sort, o potser per desgracia, nosaltres hem vist molt.
Aixi doncs, no podiem esperar trobar aqui el misticisme, el caos, la historia antiquissima, les extravagancies i el perfum d’altres temps que ens havien donat alguns paisos asiatics, on a mes estas immers cada dia i a tot arreu en “l’espectacle”, aqui en canvi hauriem d’anar-ho a buscar a les remotes entranyes dels paisos si voliem veure el que queda de les seves arrels africanes. I aixi ho hem fet, perque sino la veritat es que ens comencavem avorrir, i aixo a aquestes alcades de viatge no podia ser. El problema es que estem bastant petats ja, aquests viatges nostrus casquen, i si falta l’adrenalina que fa venir ganes de llevar-te cada dia per anar a veure mon, el cansament et pot.

Primer de tot, marxar de Kenya pitant i cap a Uganda, on podriem dir que comenca la nostre Aventura Africana.
Uganda es una altre historia, ens en vam adonar nomes creuar la frontera. L’aspecte de pais serios desapareix a l’acte i ja comences a viatjar embotit en furgos d’infinita capacitat, rancheres carregades de patates, platanos, gent, animals i tu com un mes alla d’alt esquivant les branques, encara que ells amb una plasticitat i agilitat humiliant!
Si et surts de les principals ciutats i arteries del pais, que ensenyen una desigualtat brutal amb altres zones mes remotes, es un pais precios, amb un paissatge variadissim que passa ens pocs kilometres de la sabana mes calorosa i sense limit a la vista, a muntanyes de mes cinc mil metres amb glaciars permanents, a camins de terra vermella entre selva tropical o a llacs que de ben segur el Dr.Livingstone tenia que esquivar. Tot plegat amb una diversitat d’especies animals aclaparadora. Llastima que nosltres de parcs naturals cap ni un, de fet algun si, els que creuavem inesperadament anant per rutes extranyes i ens adonvem que estavem dins d’un quan veiem manades de nyus, monos, “bambis”, ocells gegants, etc. I es aqui ja entre en joc el gruix del turisme africa “d’exploradors” de viatge organitzat i un motxilero de temporada megapijo amb jeep incorporat que paga el que calgui (per sort ben pocs n’hem vist perque s’amaguen ells solets en els seus ghetos a les afores de les ciutats). Si us diem que anar a veure goril.les val 400$ per dia i barba ja entendreu que es algu totalment fora del nostra avast, pero almenys es un tema forca controlat. Res a veure amb Kenya, tambe amb entrades desorbitades que doblen de preu cada dos anys, pero amb hotels i campaments amb piscina dins els mateixos parcs, globus aerostatics al cel i jeeps pertot, sovint amb una vintena envoltant un lleo! A lo Rioleon Safari! Per no parlar dels Masai Mara ballant i saltant teatralment davant de publics multitudinaris…
Realment ens ha deixat ben tristos veure que estan fent en llocs tan fragils i que teniem per tant especials com les esplanades del Serengueti i les terres baixes del Kilimanjaro. De fet pero la culpa es de qui es prostitueix o de qui va de putes? Realment no ens cap al cap que algu vulgui banyar-se en una piscina mirant girafes i hipopotams, pero que estem fent amb el mon???

Tornem a l’Africa de veritat. Les rancheres i els camions ens han permes arribar a llocs fantastics. Ja us ho imagineu perque tots ho tenim al cap, poblets de quatre cases rodones amb sostre de palla, les avies encorvades fent la farina amb morters que nosaltres no podem ni aixecar dues vegades, kirikus corrent despullats amunt i avall, blat de moro assecant-se a la “placa” central, les nenes i nens mitjants fent cua al pou per arribar al poble amb les garrafes al cap… Si si, vida tradicional en estat pur, dura pero molt mes felicos que els de ciutat. Mes rancheres, ara cap a la frontera amb la R.D. del Congo. No podem evitar la nostre quasi obseicio per aquest llocs, amb l'aire de sense llei, amb el bo i millor dels paisos trapicheant amb negocis quasi sempre obscurs. En el fons son llocs on entendre millor la relitat dels paisos, qui emigra i qui immigra, qui es el ric, contrabands de que, etc. El Congo (RD) pero es molt Congo, un pais permanentment amb guerra des de sempre, i Uganda, els ultims 20 anys tambe en guerra amb uns rebels sanguinaris que volien establir un estat basat en els 10 manaments de Moises. Imagina’t, els han trencat tots i cadascun! Tot just a principis d’aquest sembla que finalment els han fet fora del pais. Doncs aixo, despres d’hores per preciosos camis oblidats entre aquest dos paisos, un poble frontener a lo somali, d’aquells on es talla l’ambient, on a sobre la Sheila va i perd els papers i es posa a cridar la penya chunga pels intents de timos nomes ficar-hi un peu. Ho vam arreglar no sabem com i sense ferits, ja ja, pero es una cosa que passa viatjant, sobretot despres d’hores de trajecte, de no menjar, etc. Un perd els nervis i l’altre ha de donar el callo pels dos, un dia per tu i l’altre per mi.

Aprofintat que parlem de paisos veins, Uganda tambe te frontera amb Rwanda, on no hem anat per problemes de ruta i de visats. Veient els ugandis, molts d’ells tutsis, una gent tant collons d’agradable i amb el cap tant ben posat, encara se’ns fa mes dificil d’entendre els que ja se’ns feia impossible d’entrendre. Suposo que tothom recorda l’increible brot de violencia que va saccejar Rwanda fa uns anys, i que va acabar amb el genicidi dels hutus sobre els tutsis, amb la mort de quasi un milio de persones en nomes tres mesos, la majoria d’elles assessinada per bandes de joves a machetassos. Heu vist la peli Hotel Rwanda? Es de les que es queden a la memoria per sempre… I ja que hi som, d’Uganda i sobre el dictador de torn, hi ha la recent El Ultimo Rey de Escocia que no hem vist pero que creiem que tambe esta molt be.
Mentre la massacre a Rwanda l’ONU dormint a Bruseles… L’ONU, vaia uns, no se si ja ho haviem dit abans i si es aixi ho repetim igualment, que es vergonyos els supermegajeeps amb els que es passeja aquesta “organitzacio” pels paisos pobres. N’hem vist a tots els paisos que hem estat (menys Iran!), pero aqui a Uganda mes que enlloc. Segur que aquests brillants Land Cruisers de luju ultim model, amb antenes gegantines no sabem si per comunicar-se amb Mart, deuen valdre el que no es sabut. Aqui inclus n’hem vist de l’Unicef (part de l’ONU), i era de denuncia veure els nens de la cola apoiats groguis en un d’aquest cotxassos. De veritat que venen ganes d’apedregar-los, sobretot quan els veus passar al cosat dels de la Creu Roja, aquests amb tartanes de rancheres i furgonetes microscopiques.

Els anomenem els nens dela cola… quants a Uganda! Uganda es un pais de nens de carrer, d’orfes per culpa del sida, la malaria i la guerra, i sino ho son provenen de families totalment desestructurades que no se’n fan carrec. Enlloc haviem vist tants nens vagabundejant drogats perduts quan cau el Sol, sols, bruts, estripats, tristos i nomes acompanyats de l’ampolla de plastic amb la cola per inhalar. Ni el govern ni les ong donen avast per tanta canlla, es creu que n’hi ha uns 2.3 milions!
Vam estar visitant algun centre, atavalant algun treballador de Save de Children que pillavem pel carrer, i passant forces dies a Mbale amb els nens. Hi ha forces centres on poden anar a menjar, dormir en canvi quasi tots al carrer, pero sobretot van tant faltats de carinyo que ni et demanen res si tan sols els hi dones la ma, el abraces o rius amb ells. Son uns Angels, timits i sense malicia, es una pena molt gran hostia!
Per pobresa extrema, segurament el subcontinent indi “guanya” a tot el continent africa junt. L’aglomeracio de gent a la India fa que no hagi ni feina, ni menjar ni espai per tothom pero si per a milers de liciats i quantitats ingents de merda. A les grans urbs hi ha milions de persones vivint sobre les escombraries, al costat de les clavegueres, maxim sota amb un toldo de plastic per una familia mes que numerosa, i tot a gran escala. No hem vist res semblant a Africa fins ara, es clar que en algunes grans ciutat africanes i zones en conflicte hi ha el mateix, pero en general Africa no es continent de superpoblacions i la pobresa extrema es molt mes controllable d’aquesta manera, tant pels propis governs com per ong’s. En resum, aixo fa que no estiguem sempre ficats entre merda i gent pobre com a la India, a lo qual no sabem com dir-ho perque es molt trist, pero com mes temps hi passes mes t’hi acostumes, se’t fa com un cuirassa perque sino estaries tots el dia per terra. En canvi aqui on som ara, quan trobes gent necessitada i molt, com els nens del carrer, t’afecten d’una manera acollonant.

Anem plegant que sino s’allarga i no ens llegeix ni deu… Quatre cosetes: Quasi ens veiem mes aviat del previst. El passaport de la Sheila sense tapes que ja us haviem comentat, ens va fer tenir uns forta discussio el el tiu d’immigracio de Nairobi. De seguida ens vam adonar que no eren com els indis aqui, amb els que podiem barallar-nos hores i despres un chai i aqui no ha passat res. Aqui la discusio va acabar rapid i amb un crit: O accepteu el que us dic jo, o us envio a Espanya en el proxim vol!!!
Preus de les coses, doncs ens tenia ben acollonits pero no, al final si fa no fa com la India excepte el transport, que el trobem forca mes carillo. Per aixo tampoc podem anar fent el pendo amunt i avall com fins ara, sense saber on aniriem a espetegar perque hi arrivabem practicament gratis. Aixo si, has d’anar en hotels de puterio que son molt barats. Son aquells que tambe es poden llogar per hores, i que nomes estan plens de nit! ja ja. Aixo si, cutres pero impecables, amb llencols nets!

I no ens podem estar de dir-ho.. pero es que quins nens tant macos els negrets! Si no fos perque no en podem fabricar cap (a no ser que el Jordi fagi alguna concessio, jeje!) fins hi tot se’ns despertaria l’instint paternal! I que guais tambe les “mamassitas” del mercat que els hi diem, grasses, amb vestits de colors, turbant al cap i nen enbolcallat a l’esquena. Superafricanes!

Apa doncs, ara ens queda creuar rapidament el nord de Kenya per entrar a Etiopia, un pais que ens atrau molt perque es un punt i a part a Africa, mai colonitzat, una historia brutal, molts muslims i fortes arrels.. Doncs des d’alli el proxim mail, ara cap sopar que aqui no ens perdem quasi mai un apat, s’han acabat les especies, el picant, els curris i les mosques, estem recuperant quilos a sac!

Us deixem les fotos com sempre al blog http://llunynet.blogspot.com, pero tenim la camara a les ultimes i fem el que podem. A mes aqui no els agraden gota les fotos!

Petonassos a tota la family catalana.

Jordi i Sheila

Volando voy...

2009-07-16T17:35:00.007+01:00

Hola familia,

Punt i a part. Al nostre periple per Asia li queden poques hores... Despres de disfrutrar d’unes setmanes seguint els passos de buda pel Bihar (ui si Sidharta aixeques el cap!), hem tornat a Delhi on acabem de comprar un bitllet que ens portara a Nairobi, a Kenya.
Kenya??? Doncs si, poc temps despres de descobrir que el nostre idili amb la India passava per hores baixes, vam decidir anar a Bangladesh i al sortir-ne, si trovabem algun vol be de preu, volar a Africa. Aixi que aquest cop el viatge no sera totalment per terra com ens agrada, "overland" que se'n diu, sino que agafem un vol per saltar sobre l'ocea Indic.
Va costar trovar alguna cosa! i ja haviem decidit que seria millor volar a la peninsula arabiga i baixar a Africa per Oman i Yemen. Yemen brutal pero Oman es petrodolaric, aixi que barat tampoc ens a sortia. Al final ha resultat que teniem la solucio davant dels nassos, Air India ens porta a la quinta ostia, a Nairobi per menys de doscents euros. Nomes Nairobi perque hi ha moltissima immigracio India, la resta de destins africans estan fora de preu.

Pues dit i fet, dema canvi total de cares, de costums, de musica, de religio, de menjar, de vestir i malauradament de preus, tot i ser un pais molt barat el subcontinent indi es imbatible.
I despres? Uf, viatjar per Africa se'ns planteja molt mes complicat que per Asia! Pel que ens hem estat informant fins ara no es tan facil com triar un pais, fer visat i endavant. Aqui el visat d'alguns paisos es molt possible que no te'l fagin, que tardin un mes i mig, o que et demanin carta d'invitacio segons com s'hagin llevat. Moltes fronteres entre paisos estan tancades per conflictes diplomatics, algunes per conflictes armats, algunes estan obertes en una direccio pero no a l'inreves, o no hi ha cap mena de transport public i t’has de buscar la vida a dit, etc. A mes, alguns paisos son realment cars, per collons evitables per estar totalment fora del nostre pressupost, sobretot al sud del continent i alguns paisos arabics del nord.
Tot plegat, ja fa temps que ho sabiem, fa que perdre'ns temps i temps per Africa com hem estat fent per Asia o Sudamerica sigui molt mes complicat i car, aixi que no tenim ni idea de si la cosa va per llarg o no. De moment Kenya d’on nomes sabem que hi ha lleons, despres suposem que cap a Etiopia, i llavors ens agradaria moltissim Sudan, pero aqui ja comencen els problemes de visat, fronteres i demes... No volem fer volar coloms doncs, som verges al continent, aixi que poc a poc i bona lletra.

Apa, el proxim post desde Africaaaaaaaaaaaaaa! Una abracada ben forta a tots i Salut!

Fotos a http://llunynet.blogspot.com (putamerda!, doncs aquest cop no, la tarjeta amb les fotos de la India ha cascat...)

Jordi i Sheila

Reality Bites 3

2009-07-02T09:12:00.005+01:00

Premeu "Continuar" per veure els VIDEOS a sota.

Made in Bangladesh

2009-07-01T14:29:00.008+01:00

Hola familia,

Doncs fins aqui l’estada a Bangladesh, ahir vam travessar la frontera que ens ha retornat a la India.
Bangladesh es la rehostia, ja us ho expliquem a continuacio, pero es que fins l’ultim dia ho ha estat! El borde pel que vam escollir creuar ahir va resultar ser com una broma. Arribem i ens diuen que hem de travessar el Ganges per entrar a la India a l’altre banda. Primer un tros en barca, i llavors caminar set kilometers a peu per l’ultrafangos llit de riu fins a l’altre banda. Aixo amb les motxilles a tope i plovent a tota hostia. Ells tant tranquils, dient que a aquesta epoca no es massa normal travessar per aqui, pero que es pot intentar... Al cap d’una hora discutint la situacio amb les militarres arriba un pobre rickshawer i ens diu que si volem, podem agafar un bus i en una hora som a un borde on es travessa tranquilament per un pont de mig kilometre. Aqui quasi ningu s’entera d’on te el nas, i els que menys els funcionaris! Aixi que al final despres de correr tot el dia amunt i avall per zona frontenera, vam poder sortir del pais. Es una sort, perque haviem estrujat el visat fin l’ultim dia i sino haguessim hagut de pagar multa per ilegals!

Ha estat doncs un mes intensissim en un pais que ens ha deixat bocabadats en tots els sentits. Es el primer que se’ns acut dir d’un indret que creiem no era mes que una extensio de la India, pero musulma i sense turime. En canvi ens ha sorpres un pais i una gent totalment unics. En realitat es el pupurri el que ho fa unic, les cares o el caos dels carrers son indis o birmans, l’hospitalitat es pakistani, les cases com recordavem les laoites, el paissatge totalment vietnamita en molts casos… A vegades si deixavem volar la ment quan tornavem tardavem uns segons a recordar on erem!

Bestial el paissatge. No som gaire amants del tropic i la palmera, pero aqui es tant extrem, tant selvatic arreu que ens ha enamorat de seguida sense remei. Les mateixes ciutats semblen engullides per selva tropical, i si fas dos passos contats per sortir-ne, t’esperen poblets amb cases de bambu, places de sorra i gent semidespullada que et fan sentir com si haguessis descobert el nuevo mundo. La gent en aquest pobles, alliconadora com sempre, el mes humil es el que mes et dona, i hem estat tractats com a reis en tots els que hem trobat. A canvi tu els dones un dia de distraccio total, amb somriures i mimica, amb currues de nens volent tan sol sigui tocar-te, entrant a totes i cadascuna de les cases per coneixer totes i cadascuna de les families, etc…

Del que no hi ha dubte es que es “El pais d’aigua”, el 70 percent de la seva superficie esta coberta d’aigua, cosa que es tradueix en que les pricipals vies de transport del pais siguin el rius. Enormes en les seves desembocadures, Ganges i Jamuna estan dia i nit transitats tant per diminutes barques de pescadors, com per gegants vaixells de varis pisos carregats fins d’alt de gent al mes pur estil Mississipi. I es que ha estat realment genial petejar-se part del pais en vaixell, un transport que en pocs llocs com aqui tens el luxe d’utlitzar tant.

Per altra banda l’aigua no nomes es als rius, tot el pais esta ple de petites basses prop de les cases, on els nens juguen, , els grans es renten ells i roba, els bufals es refresquen i les granotes crien… i es on el tambe marranot del Jordi es fotia algun xapusson amb la canalla despres d’antologics partits de futbol!
En algunes parts del pais que hem visitat encara eren ben visibles els efectes del ciclo Alia del mes passat. Barriades senceres de cases improvisades, arbres tombats, ong’s repartint menjar, etc. Segons et comenten ells mateixos, cada cop que el pais sembla que aixeca el cap, un ciclo els hi talla sense compassio.
Nosaltres ja vam flipar amb una petita tormenta tropical que ens va pillar a Kuakata, davant del mar, i que ens va despertar a la nit amb una ventada que va trencar un vidre de la finestra. Ens va deixar llit i habitacio inundats en un segon, i nosaltres amb el vent i la pluja a sobre, fent tota la forca que podiem per tancar les restes de la finestra. No vam poder fins que el vent va parar de bufar. Vam baixar al carrer i la gent estava tan tranquila tornant a posar a lloc les teulades de planxa i cobrint-les de grans pedres. Segons ells es lo mes normal del mon, pero nosaltres estavem segurs que no hauria quedat ni una casa en peu...

Aixi es el pais que hem trobat, aigua a manta i verd extrem com no haviem vist mai. Pero quan diem verd, es verd arreu, si no es la selva es una plantacio d’arros, sino plantacio de te, sino de bananes o cocoters, sino el florit de les parets de les habitacions, si no la politica a lo suec de prohibir bosses de plastic i cotxes a pretoli a les ciutats, i sino molts dels bangladeshis… que tambe son uns verds!
I es que segurament la taduccio correcte de Bangladesh no seria “pais dels Bengalis”, sino “planeta dels Bengalis”. De l’ultim viatge a l’India recordavem que una parella d’australians que hi havia estat, ens va dir que estaven tots sonats! i que en van marxar de seguida. Evidentment no es aixi ni de bon tros, pero si que podem dir que es la societat mes “especial” amb qui hem conviscut mai. No pots fer res, absolutament res, sense estar envoltat sempre d’almenys una cincuantena persones. Rollo extraterestre o superestrella total, et pares a mirar uns mangos i cent persones s’amunteguen en pocs segons al teu costat, escrutant-nos i barallant-se per arribar a primera fila. Marxes i et segueixen fins la pensio. T’esperen que surtis, respons per millonessima vegada (a algu que ja hi era quan el del seu costat tambe t’ho havia demanat) a la minientrevista pais-nom-religio-estatcivil-feina, fas cara d’ofuscat, no ho pillen, fas ameneius, no ho pillen, els hi dius que vols estar sol si us plau, no ho entenen, aaaaaaaaaaaarg! sembla que finalment alguns ho han pillat, pero els hi es igual, es un aconteixement importantissim tenir aquestes celebritats al poble i els segueixo igualment…
Es mes que normal en indrets poc turistics ser l’atraccio, aqui pero el descaro es d’unes dimensions que si no ho vius no t’ho creus. Mai enlloc ens haviem sentit tant observats, perseguits i fins hi tot espiats a les habitacions dels hotels, on els pillavem amb els ulls amorrats al pany o a les escletxes de les finestres, en forats al lavabo o inclus un estirat treient el cap per la teulada. Tampoc cap mania en donar voltes com abelles entorn la Sheila per repassarse-la de dalt a baix i qui pot cosir-la a fotos, adinerats i sofisticats de Dhaka o probres d’arreu, ells, tan pudurosos amb la seva dona a casa o coberta de cap a peus. I es que realment cada cop quedem mes astorats amb lo hipocrita d’aquesta doble moral. Ja se sap el que passa sempre amb la “fruta prohibida”, i el resultat es que es en alguns paisos musulmans on hem descobert els historials d’internet mes XXXocants...

En resum, que sens dubte Bangladesh es el lloc on mes agobiats per la pressio de la gent ens hem sentit mai. En canvi no tenim res a dir del seu bon cor i hospitalitat. De fet no esperavem menys d’un pais musulma, on nomes entrar-ne desde l’India ja ens van cridar d’una humil casa i ja seiem a terra menjant mangos, dolcos i bevent te. S’han portat tremendament be amb nosaltes, pero tambe es veritat que la seva curiositat quasi malaltissa ens ha deixat exhausts, per no dir dels nervis, moltes vegades.
Lo de malaltissa es mes serios del que sembla. Del que mes ens ha sobtat del pais es veure tanta gent malalta, mes que als paisos veins, amb problems de tot tipus, de pell en quasi tots els nens, molts muts i cecs, esguerrats, moltissima gent amb problemes psicologics, etc. I es que es molt dur viure en aquestes condicions amb aquest clima. Les aigues estan brutres, la majoria contamindes amb arsenic inclus les d’ampolla, la calor es severa i la humitat de l’ambient indescriptible, les feines durissimes.

Feines… Treball infantil. Estar clar no podem deixar de parlar d’aquest problema que s’agreuja en extrem nomes creuar la frontera. A quasi la totalitat dels negocis hi ha menors treballant, fabriques de rajols, tallers de cosir, tallers mecanics, restaurants, pescant, al camp, etc. De fet, absolutament a tots els llocs on hem menjat en ha servit un nen. Es un dels problemes mes espinosos que afecta al pais, que al tenir la densitat de poblacio mes alta del mon el fa practicament intractable. I es que hi ha gent per tot arreu, molt mes exagerat que la India, sobretot joves i nens, doncs els menors son l’ajuda indispensalbe per les raquitiques economies familiars.
A diferencia de la India o Pakistan, poca gent parla angles fora de les grans ciutats, i es impossible treure’n mes informacio que el nom. Aixi que hem estat rodejats de gent en tot moment, pero d’assumptes del pais com el treball infantil, situacio politica, etc, en tenim tanta informacio com de Swatzilandia. Les apassionants tertulies (on ho posen tot i a tohom de volta i mitja) en altres paissos del subcontinent, aqui son practicament impossibles. De fet pero, no fa falta gaire investigacio per adonar-te que en molts carrers de Dhaka els blocs de pisos son fabriques textils, autentics formiguers de gent davant maquines de cosir en condicions deplorables treballant per grans marques internationals, com G-Star i Diesel, o servint practicament la totalitat del genere de Zaras, Mangos i HMs, podeu trovar el titol en les vostres etiquetes.

Pero la capital no nomes es aixo, el port fluvial de Dhaka es xocant de veritat. Aigua septica, amb nens banyant-s’hi com no, pero uns mercats a la mateixa rivera de fruita, visca la pinya i el mango!, de verdures i peix com enlloc, barcasses gegants arrivant a port i barquetes esquivant-les com poden.
Tot plegat, com els mateixos carrers, un caos i despelote subcontinental de padre y muy senor mio, pero aixi com a la India perceps un ordre darrere el desordre, en aquest pais darrera el caos nomes hem trobat caos, i segurament aquest es un dels motius que el fan tant especial. Demanar informacio de qualsevol tipus es missio impossible, ni horaris de vaixell o tren dins la mateixa estacio! Ni on es l’estacio de bus! Ni cap on es el riu! Tambe es quasi impossible sortir del pais sense haver estat atropellat per algun dels incontables ciclo-rickshaws que inunden els carrers, com trombes d’aigua. Realment es bestial la quantitat que n’hi arriben a haver, nomes a Dhaka es diu que uns 600.000, aixi que es inevitable fer-te portar per ells, desprenent-te dels pudors inicials que tens a la India on l’alternativa a motor tambe abarrota els carrers.

En resum, que deixem un pais ens ha saccejat de cap a peus, amb un paissatge tropical inigualable, un psique nacional hilarant i una vida de carrer palpitant i desordenada que trovem genial per la llibertat que despren. Pero tambe amb uns problemes de superpoblacio, pobresa i treball infantil enormes.

Nosaltres com deiem al principi hem deixat el pais per l’oest, doncs es impossible creuar a Myanmar per l’altra banda. Ja ens hagues agradat, pero almenys tenim el consol d’algunes zones muntanyoses de la part oriental de Bangladesh, on hem trobat cares i poblats tribals totalmet birmans! Tambe evitarem per enessima vegada Nepal, mes en aquestes époques de l’any, per motius que per qui ens hagi seguit fins ara estan mes que explicats.
Entrem doncs a la India pel Bihar, uns dels estats del pais que romanen mes purs, segurament tambe per la condicio de ser un dels mes pobres. No ens aniria millor per altre lloc, doncs deixem Bangladesh sense haver vist cap turista ni un, aixi que Bihar es el lloc ideal per seguir aixi…
Per altre banda una mica de ”oxigen” tampoc ens aniria malament, doncs no recordavem haver sortit mai tant fets pols d’un pais. I es que Bangladesh se les te, es durillo de veritat. Ja hem dit com esta el clima, suant incontrolablement dia i nit, pero es que a mes es tant barat si vols, si viatges guarrissim, a les cobertes dels vaixells, menjant de batalla, allotjant-te en hotes d’estacio, eterns busos de linia, etc. que ens hem arrossegat pel pais en un Guiness de tacanyeria. Hi ha alternativa a les grans ciutats, pero ja ens coneixem, no es pot deixar escapar la possibilitat de dinar per quinze o vint centims d’euro, dormir per menys d’un euro, etc.

Eps, el mail esta ple de generalismes vers els bangladeshis… Esta clar que mai es pot descriure tota una societat aixi, pero ens va be per explicar el que hem viscut aquest ultim mes, i en el fons nomes son apunts de viatge.

Una abracada ben ben forta a tots i salut!

Jordi i Sheila

Perque els temps estan canviant...

2009-06-01T17:25:00.006+01:00

Hola family,

Us escrivim des de Kolkata (Calcuta), a l’est de la India, “patint” els monsons.
Fa un parell de setmanes que vam entrar al pais despres de baixar del Karakorum i passar uns dies nostalgics a Pindi, per la proximitat de la marxa, i tambe d’uns de tensos a Peshawar, on nomes posar-hi els peus ens van informar de les tres bombes que acabaven d’esclatar a la ciutat i que van causar 12 morts.

Ja coneixiem Peshawar, ja haviem estat en anteriors occasions en la que es sens dubte la ciutat mes fascinant de Pakistan. La proximitat amb la frontera afghana fa que sigui un polvori de radicalisme religios, capital mundial del traffic d’armes i opiacis, envoltada d’enormes camps de refugiats i desgraciadament plena de dones sense rostre sota burques. Una ciutat ruda com poques, pero tambe amb un ambient sense llei, caotic i de despelote que la fa unica, i es clar, amb genuina hospitalitat pashtun.
Aquesta vegada pero, l’ambient estava caldejat al limit, la batalla entre l’exercit i els talibans ha deixat la ciutat com a amagatall principal de la fuga dels ultims. Aquests com a contrapartida, estan castigant la ciutat amb bombes setmanals.
Nosaltres passejavem per l’apassioanant ciutat vella i objectiu de la ultima bomba amb el cul ben apretat. Al cap de tres dies tensos com hem dit, vam marxar amb la cua entre cames.

Al cap d’una setmana quan ja erem a la India, van fer volar el cine just al costat de la nostra pensio, per on passavem almenys una dotzena de vegades al dia. 10 morts i mig carrer a tomar pel cul. Realment Peshawar ara es perillos i segurament no hi hauriem d’haver anat.

Per tot el que hi hem viscut, nosaltres ara tenim els peus a la India pero el cap encara a Pakistan. Ens informa la gent coneguda i devorem tot contingut dels diaris indis sobre el pais vei. L’ultim que sabem, l’anunci d’una campanya de terror com mai ha conegut el pais per part dels talibans a les principal ciutats. Es una puta pena, el pais no s’ho mereix, cap pais s’ho mereix.
Per acabar aclarir que no es que ens agradi recrear-nos amb aquest tema, tant de bo no haguessim hagut de dir res mes de Pakistan, pero vam decidir explicar les coses tal com les viviem, i aixi son.

Canviant radicalment de terc, l’entrada a la India ha estat durilla. No exactament l’entrada, quan inexplicablement un conductor de camio ens va portar de gorra des de la frontera fins a Amritsar, i fins i tot ens va pagar el rickshaw fins el Temple d’Or, en un gest que encara ens te estupefactes per torbar-nos en un pais on l’esport nacional es treure-li el maxim de pasta al guiri (per altre banda fet que trobem totalment comprensible mentre no arrivi a l’estafa). En poques hores pero, les coses van tornar al seu lloc i ja estavem “discutint” amb tot quisqui, hotelers, botiguers, etc.
Diem dura perque en molts aspectes la India esta irreconeixible per nosaltres, caminant a passos agegantats cap a l’occidentalitzacio per una part, i la Thailanditzacio per una altre.

Al primer dia ja vam trobar tots els guiris que no haviem vist en tot el viatge. A centenars, i ja no nomes el tipic guiri hippy de la India, sino tambe una nova especie de turisme yankee, amb bermudes i marcant catxes, sempre apunt per lligar, que sembla que finalment s’ha atrevit a fer el salt des de Thailandia.
El guiri mira-que-hippy-que-soc per la seva banda tambe s’ha multipluicat, i el Main Bazar de Delhi ja sembla mes una passarela per desmostrar qui mimetitza mes be a la gran Janis o inclus al mateix Jesucrist amb taparravos i pit al vent, que no pas un carrer de la ciutat.
No es que en reneguem, nosaltres tambe haviem fet el pollos per aqui, el problema es que en la India actual, fora dels impresentables ghettos per guiris esta totalment fora de lloc, un hippisme de platja ja massa forcat i artificial.

Ghettos de guiris? Molts. Goa, no se’ns acut un lloc del mon mes patetic on anar, Rishikesh, Pushkar, Manali, etc. Llocs que podrien ser collonuts, pero que el famos motxilerisme, una forma mes de turisme de masses i potser el mes corrossiu, s’ha encarregat de destrossar. Ara no son mes que indrets de mentida, adaptats a les voluntats d’aquest tipus de “viatger”, amb pubs, paradetes de roba hippy, menjar occidental, musica occidental, etc. En definituiva, llocs amb molta menys cultura india que el Raval.

Motxileros? Tot i viatjar amb motxilla desde sempre no ens n'hem considerat mai. De fet des de la primera setmana a Sudamerica en el nostre primer viatge que ja odiavem tota la parafenalia que rodeja aquest mon. Un mon on la gran majoria es dediquen a passejar-se pels paisos per col.leccionar-los, fer altres amics guiris, tirar-se farres i explicar-se batalletes sense importar-los el mes minim la gent i la cultura d’on estan. A mes el seu tiradisme quasi sempre es facana, trens i habitacions amb aire condicionat, taxis, vols interns i el que faci falta per soportar la “duresa” del viatge.
I es que cada vegada costa mes trobar algun viatger de veritat, de fet aquest viatge nomes n’hem trobat uns, una esquerpa parella alemana amb dos nens petits que estan viatjant per tot el mon per terra i mar. Al igual que nosaltres en l’ultim viatge, cremats de fer curses d’obstacles per la India per esquivar llocs turistics i inventant-se camins per trobar-ne de guapos i autentics a la vegada, visitant sempre que es pot paisos poc turistics per prejudicis cap a ells, etc. Aquest realment es el nostre mon quan viatgem, i el mon que volem, no la pallassada motxilera. Tal com s’esta occidentalitzant el mon, ja costa prou de trovar llocs on es mantingui l’escencia de la seva cultura, com perque hi arrivin ordes de joves demanant les comoditats de casa.

Els Israleites? Uf, no tocarem el tema per por a ser titllats d’antisemites. La majoria ja sabeu que en pensem.

I com hem trobat la India? Doncs molt canviada, canvis bons i il.lusionants, com una clase mitja molt mes abundant, carrers una mica mes salubres, estacions de tren organitzades!, menys caos a la carretera, mes cotxes i menys ciclo-rickshaws, etc. I canvis dolents creiem nosaltres, com molts menys saris, menys sadhus, menys vaques, menys colors i olors i quasi tot en angles, en una evident perdua de la fascinant idiosincracia India en les noves generacions.
Desgraciadament hi ha coses que no canvien, la pobresa extrema segueix present arreu i la continuen patint els mateixos.

Com ens deixa tot plegat ara? Esta clar que no portem prou temps a la India per fer gran judicis, les parts mes rurals del pais segurmanet segueixen igual, i algunes ciutats importants tambe, pero aixo es el que han vist fins ara un ulls que havien viatjat per aquestes terres mes d’un any no fa ni un lustre. I de fet creiem que es aquest el problema principal que aquesta vegada ens doni la sensacio que no ens hi quedi giare res a fer aqui, ja ho hem estrujat massa, a no ser que volguessim aprofundir en un tema concret que ara mateix no es el cas. Ho vam disfrutar molt temps en el seu moment, mes que enlloc al mon potser, pero tambe per aixo ara es com casa, la nostra mirada ja ha assimilat com seves les “extravagancies” del pais. Passem impassibles al costat de vaques i temples, o parlem amb sadhus com si ho fessim amb el Peret de cal fideuer. Per contra no hem aconsseguit assimilar ni el turisme ni l’occidentalitzacio en exces .

Per tot no hem aguantat gaire aqui. Gracies a deu aquest cop ja no veniem a la India a viatjar-la, teniem altres projectes en ment que encara no estan desestimats, pero per ara hem decidit creuar-la com un llamp i entrar a Bangladesh a veure si ens passa la pajara. Ja fa temps que sabem que una frontera no es una simple linea en un mapa, sovint significa un canvi total de realitat en uns pocs metres, i aixo necessitem ara,

I tampoc ha estat tot negatiu a la India. El Temple d’Or dels Sikhs a Amristar no deixara mai d’impressionar-nos per la seva opulencia i l’inesgotable torrent de peregrins, I sempre envoltat per una serenitat molt especial. Tambe hi hem tornat a disfrutar dels multitudinaris apats de gratis, que casualment han tornat a acabar amb mals de panxa.
El tren de Delhi a Kolkata tambe ha estat formidable, 25 hores suant-la i conversant amb indis de tota procedencia i condicio, els terres forrats de gent a la nit i com sempre xanfant caps i culs per passar en uns vagons on no hi cap mai ningu mes. Es clar que aqui aixo de mai, mai es veritat. Per exemple mai ens havien robat, i la Sheila va sortir descalca a l’estacio de Kolkata per una misteriosa desaparico de les seves xancletes.
Kolkata en parts molt canviada, no reconeixiem el centre, ja forca lluny de la llegenda negra que persegueix la ciutat. Pero la periferia que hem vist, com la de Delhi, malauradament sembla que no absorbeix ni el mes minim dels avancos del pais.

Aixi doncs, Bangladesh, un pais on no hem estat mai i que trobem interessantissim per molt motius. Pais musulma antic Pakistan Oriental, amb geografia tipica del sud-est Asiatic i vorejant Myanmar i els estats mes remots de la India, aigua a manta que cobreix mig pais, carreteres d’aigua, la densitat de poblacio mes gran del mon amb una megacapital de mes de 10 milions d’habitants, mes barat que enlloc i absencia de turisme.

Dema agafem el tren cap a la frontera, ja us explicarem que hi hem trobat!

Molts petons a tots. Penjarem mes videos un altre dia.

Jordi i Sheila

Reality Bites 2

2009-05-08T21:13:00.006+01:00

Premeu "Continuar" per veure els VIDEOS a sota.

K A R A K O R U M

2009-05-07T22:32:00.011+01:00

Hola familia i amics,

Us escrivim des de Gilgit, al nord de Pakistan despres de passar mes d’un mes al Karakorum rodejats d’un paissatge de muntanya en majuscules.
Per arribar aqui d’alt has de pujar per la KKH (Karakorum Highway), una carretera que de highway nomes en te el nom.
El trajecte transcorre pel bell mig del desafiant Karakorum, possiblement la part mes salvatge dels Himalayes. Aqui realment es palpa la forca de la terra, amb abruptes i profunds canyons i enormes parets verticals a cada banda, reduint el teu mitja de transport a la minimissima expressio. La carretera que s’obre pas per aquests paratges esta menjada a roca viva en molts trams, sovint sobre cingleres de centenars de metres. Un treball faraonic que es va cobrar la vida de milers de pakistanis en la seva construccio.
Aquest cop, volent-la saborejar del tot l’hem pujat pausadament, parant on s’esqueia o on ens deixaven els molts transports que hem utilitzat, camions friquis, tractors, furgos carregades d’obrers xinos, a peu, etc.

Tela marinera amb els pobles del cami abans de l’alt Karakorum, que ruda es la penya, territori pashtun total! Manshera per exemple, demanem si hi ha un internet i ens diuen que ja no existeix, que el van fer volar fa tres setmanes. Besham, a nomes 30kms de Swat, on els talibas campen a sus anchas, ens en vam trobar alguns amb rancheres i megafons predicant els seu engrescador missatge. Aqui tambe un petit terratremol, tothom al carrer amb nosaltres a la davantera. Chilas, ens posen escorta. Etc. Per altre banda l’arribada a Gilgit molt diferent de l’altre cop que hi vam estar, quan ens van rebre amb desenes de controls policials, barricades i trinxeres amb guardes armats i continuus camins de l’exercit amunt i avall. Aleshores la ciutat estava en “estado de sitio” per lluites entre sunites i chiites. Aquestes diferencies religioses continuen igual, pero aquest cop la ciutat esta calmada i presenta un aspecte mes normal (precisament pero ahir no, vam estar mig dia tancats per un toc de queda en busqueda d’armes!).
Aixo pero, ens ha permes descobrir que aquesta zona de Pakistan no roman aliena al turisme com la resta del pais. No ho recordavem, perque llavors estava tot tancat, la gens despreciable quantitat d’agencies de treckings i d’expedicions muntanyeres varies. Ara mateix no hi ha ni el gat, pero es fa evident que a l’estiu la cosa es pot omplir de muntanyers i treckers de tot el mon. Aixi que tot hi estar molt i molt lluny de la massiva i corrosiva infraestructura turistica d’altres zones de muntanya d’aquestes latituds, com Nepal, Ladhak o Sikhim, ja ha estat suficient com per fer-nos adornar de lo radicals que ens hem tornat amb el tema.
Molt escaient aqui, algu en ha anomenat talibans dels viatges, ja que sempre que podem evitem els indrets on l’escencia de la vida i la quotidianitat de la seva gent ja ha estat tocada per la ma del turisme, per precios que sigui el lloc. Per sort, aqui nomes la vall d’Hunza sembla haver-se vengut, segurament pel caracter molt mes obert de la seva gent, ja no ortodoxes sunnites ni shiites, sino ismailis, una branca molt mes “light” de l’ Islam. Per altre banda, alla dona gust poder veure i parlar amb dones pel carrer en contrast amb la resta del Karakorum, mes pur pero totalment masculinitzat. En aquests llocs es practiment impossible veure una dona, i si la veus normalment va tapada amb tot tipus de burques. Es una actitud que per nosaltres deixa en evidencia als homes, ja que estan acceptant que no poden controlar els seus “bruts” pensaments al veure una dona destapada. Llavors no haurien de ser ells els que pringuin i no la victima? Uf, el tema es molt mes delicat pero, ja que moltes vegades les mateixes dones apelen a aspectes culturals per justificar-ho, sense veure-hi cap inconvenient, aixi que per avui deixarem el tema aqui.

Tambe sembla que aviat obriran el pas fronterer que permet passar de Ladhak a Pakistan per les muntanyes, evitant el “conflictiu” sud del pais. Aixo segurament implicara gran perdua de l’encant d’aquesta part del pais, per la mes que previsible entrada massiva de mochileros de la India, la majoria dels quals aplaudeixen i sovint exigeixen canvis en les costums locals per la seva propia comoditat

Dit aixo, no ens ho podiem callar, el Karakorum es sens dubte un dels llocs mes espectaculars del planeta, i ho hem disfrutat com mai.
Ho hem suat si, o millor, hem estat prop de la hipotermia! Pero aquest cop hem visitat zones realment remotes. Per arribar-hi, nomes accessibles amb trillats Toyotas indestructibles carregats fins d’alt de gent i fato, si que pots passar por de veritat. Estrets camins a la pedra dura o retallats en glaciars veient les rodes passar a pocs centimetres del precipici, amb el riu alla baix, bellissimanent blau d’alta muntanya, pero massa lluny. Sovint t’has de quedar dies al poblets esperant que es torni a obrir la carretera, tallada per esllavissades a la minima pluja o vent. O inclus has de treura-la tu a palassos per no quedar-te tirat. Tornant de Chapursan, una llunyana vall on corveigeixex el Karakorum, els Pamirs i l’Hindukush i poblada per Wakhis, una cultura semiafghana en perill d’extincio, tots els mascles del jeep Mini inclos, s’anaven tornant la pala per refer la carterra, mig cagats i mirant amunt que no tornes a baixar res mes. Tot va acabar be, pero no tanta sort va tenir el conductor d’un cotxe cami a Passu, a qui una muntanya de pedres gegants va esclafar de sobte. El cami aquest cop va estar tallat varis dies i vam haver de travessar grimpant.

A la vall de Hushe, als peus del gran Masherbrum i d’on parteixen algunes expedicions cap al K2, vam poder comprovar el desigual treball que algunes ong’s desenvolupen a la zona. El poble de Hushe mateix, rep cooperacio de molts llocs del mon relacionats amb l’alpinisme, sobretot espanyola amb varis projectes d’Al Filo i TVE, o inclus el famos Greg Mortensen de “Tres Tasses de Te”. Es per aixo que no vam entendre gaire que en cap lloc del Karakorum com aqui, trovessim una canalla tant bruta i malalta.
Projectes com un Hotel per treckers, que si be els beneficis un cop finalitzat aniran per la comunitat, creiem que un bon centre de salut i higiene hauria estat molt mes prioritari. Tambe hi ha una escola ben nova, pero els nens massa sovint fallen per malalts. Segons una petita ong local, la mes antiga de totes, aquest grans pojectes son molt pomposos pero amb resultats massa incerts. Molts d’ells tenen una durada o pressupost determinat, i un cop s’acaba el temps o la pasta el projecte es queda alla tirat, a vegades sense finalitzar. En qualsevol cas creiem que en aquest pais no pots pretendre autofinancar-te nomes amb el turisme tal com esta el pati.

Punt i a part, a nosaltres perque ens agrada aillar-nos i castigar-nos massa, pero el brutal paissatge del Karakorum es omnipresent, ni que volguessis no te’n escaparies. Aixi, quasi sense baixar de l’autobus, pots tenir el Rakaposhi, una muntanya de set mil i escaig metres davant del nas, veient-ne pujar quasi cinc mil verticals d’una tacada. El mostruos vuit mil Nanga Parbat tambe el veus sense voler des de qualsevol lloc. Per contra, quan vam estar als seus peus a la vall de Tareshing, l’impressionant Rupal Face estava oculta darrera els nuvols i vam haver de marxar amb la cua entre cames.
Aquesta proximitat de les muntayes permet fer camps base amb molta facilitat, sovint amb un sol dia de caminar. Llastima que aquest cop que estavem extranyament disposats a fer-ho, el pitjor hivern en anys ha deixat tonelades de neu que els fan inaccecibles fins ben entrat l’estiu. O be pots temptar las sort travessant gegants glaciars coverts de neu que amaga escletxes de centenars de mentres!

El dia 1 de maig, com cada any, s’obre oficialment el pas de Khunjerab que uneix Pakistan amb Xina. L’ultim viatge el vam creuar en un dels trajectes mes especials que recordem, i aixo ens va permetre descobrir la Xina, pais que vam travessar de punta a punta. Possiblement, un dels llocs on mes lluny ens hem sentit de casa per la impossibilitat de comunicacio amb la seva gent, i una mentalitat molt diferent a la nostra. Aixo feia que qualsevol tasca quotidiana es convertis en una odissea, i sovint en frustrassio despres de llargues sessions de mimica. De totes totes pero, un pais interessantissim.
I es que de fet, de contacte amb xinos n’hem tingut mes que sobre aqui al Karakorum. Ordes d’obrers i maquinaria pesada estant treballant en la reparacio, o millor dit total reconstruccio de la KKH. Es preveu que en dos anys deixin aquesta carretera niquelada, amb dos carrils en tot el seu llarg. Els autoctons no veuen aquest macropojecte finacat pel govern xines amb gaires bons ulls. A part de l’enorme impacte ambiental que suposa, aqui tothom sap que la KKH es convertira en la principal via d’entrada de mercaderies xines cap al tambe financat per ells, macroport de Gwadar, en ple mar d’Arabia i porta al mon.
Almenys a nosaltres ens han servit per recorrer gran part del cami a dit amb els seus camions, pero en canvi no hem aconsseguit entrar a menjar cap cop als seus campaments blindats, per molt que ho intentessim. I es que ens surten les llenties per les orelles, que donariem per un peaso pato de Pekin!

I prou de politiqueos que la cosa s’allarga massa... suposem que del tema Taliba n’esteu tan ben informats vosaltres com nosaltres. Nomes dir que per marxar d’aqui d’alt haurem de tornar enrera per la KKH, quan teniem pensat baixar a Peshawar per Swat abans que comeces l’operacio militar en curs. Una fotesa comparat amb el que ja estan patint els milers de refugiats, en el seu propi pais, que ha provocat l'operacio militar en curs.

Quins ceeeels, va parir! No en recordabem aixi d’estrellats des del Titicaca. Altitud i falta d’electricitat es la recepta. La Sheila quasi se’ns queda glacada estirada al carrer dibuixant constelacions amb el dit! Ho trobarem a faltar si, pero veniem al Karakorum a fer unes vacances del Sud i ens ha deixat tan trinxats que ja estem somiant arribar al Sud a fer vacances del Nord. Caloreta pels ossos, pero com que aquest pais no enten de termes mitjos, alla ens esperen 45 graus a l’ombra... Fa dos dies pero que aqui a Gilgit sembla que per fi ha arribat la primavera, aixi que potser ens hi quedarem alguns dies fent un petit descans.
Per ser sincers pero, les vacances les fas quan tornes a casa i no pas quan marxes. Ara ja fa quasi quatre mesos i els que queden inshallah, d’alimentacio repetitiva i raquitica, de trajectes que trenquen l’esquena, d’habitacions insalubres, de freds i calors radicals, etc. Evidenment que el que obtens a canvi compensa en escreix, pero viatjar aixi no es relaxant ni facil, i es definitivament mes cansat que quedar-se a casa i seguir les rutines diaries.
Que dura es la vida del viatger!!! je je. I que trista a vegades, en serio, quan deixes enrera persones que potser no tornaras a veure mai mes. Un peto de tot cor a tots els amics que deixem aqui al Karakorum.

Fotos i videos a: http://llunynet.blogspot.com

Molts records i abracades a tots.

Jordi i Sheila
www.lluny.net

Reality Bites

2009-04-01T13:39:00.004+01:00

Premeu "Continuar" per veure els VIDEOS a sota.

LLibertat condicional

2009-04-01T12:31:00.000+01:00

Hola companys,

Que mes dir de Pakistan, per nosaltres decididament es el millor pais per viatjar, insuperable. Per la puresa de la seva gent (Pakistan ja significa pais del purs!), que et fa veure emotives abracades interminables, homes passejant agafats de la ma, sense vergonyes, i mans al cor sinceres en les despedides. Fets que contrasten molt amb els elevadissims indexs de delinquencia del pais, sobretot de genere, i no entens com poden casar aquestes dues realitats. Es tambe per la duresa del dia a dia en si, per menjar, pel transport, per dormir, que en molts llocs ens permet sentir-nos com antics aventurers, viatjant sense xarxa, en un pais que no ha pujat al carro del turisme per restar aillat del mon per un mur de pors i prejudicis. I es sens dubte per l'incuestionable calidoscopi paissatgistic, no nomes geografic, amb l'imponent karakorum, el mar d’arabia, els deserts del cholistan o les fertils terres del punjab, si no sobretot per l'huma, que et permet canviar totalment de "planeta" en unes desenes de kilometres.

Us vam deixar a Loralai, terra de pashtuns, talibans, baluchis en camell, campaments de nomades, tambe de refugiats... quasi un pur Afghanistan, sense guerres i sense sovietitzar, i ens ha atropellat la India a les terres baixes del pais. Aqui la pobresa ja es aclaparadora com al pais vei, superpoblacio, basura arreu, entre als edificis en abocadors improvisats, cremant-se a les boreres, contaminacio atmosferica total, calor asfixiant, taques vermelles de betel, caos viari, rates als hotels, talls de llum continuus… i un ambient de carrer, colors vius, olors fortes i uns somriures com enlloc. No ho recordavem aixi, segurament perque l'ultim cop quasi vam passar tot el temps a zones muntanyoses, i ara, el que esperavem trovar a la India ens a colpejat la cara inesperadament. A simple vista l'unica diferencia amb la India es la vestimenta masculina i la impagable falta total de turistes (encara no n'hem vis cap).
I es que Multan per exemple, una de les ciutats mes antigues d'Asia es un laberint de carrerorns al mes pur estil Varanassi, tambe la ciutat antiga de Lahore hi recorda. I el busos, que ja tornen a tenir una capacitat infinita, no nomes de persones, gallines o cabres constipades que ens van omplir de babes. I les severes diarreres, que han aparegut sospitosament. I les pallisses de mil hores als fabulos trens subcontinentals, no ens cansarem de dir que si no viatges en tren a la India o Pakis en les classes baixes, com fa el 99% de la poblacio, marxes desconexent una part importantissima de la seva idiosincracia. Inigualable compartir hores i hores de trajecte xerrant amb els personatges mes inverosimils, dormint en una llitera-llisto-ninxol ronyosa pero igualment millor que d'altre gent que dorm a terra pels passadissos, negociar amb els continuus venedors de pintes-llenties-xiclets-refrescos-truites-medicines curatot-candaus-boligrafs i suar la cansalada de calor sota un ventilador que no han funcionat mai... Cada cop arribes planxat, pero al cap de dos dies no et planteges fer un trajecte de cap altre manera si pot pillar el tren ”de la vida”.

Plantar-nos a Karachi a l’extrem sud del pais, va ser tota una odissea. Als pobles del Sindh, provincia qualifiada d'ultraperillosa (com totes les altres provincies de Pakistan sense excepcio) no ens volia ningu al les pensions. A tot el pais els hotels necessiten una llicencia especial per hostetjar extrangers, que es passen pel forro perque quasi ningu te. Aqui no, i tothom ens expulsava: Full, no room!!! Emprenyats i cansadissims a Sukkur, un setentamonos a la porta d'una pensio i immediatement una rotllana de cent persones. El desordre public va cridar l'atencio de la poli d'inteligencia, incontables i segur causa importat de la ruina del pais: Heu d'anar a no se quin hotel car, alla us hi deixem allotjar. Ni hablar, dormirem aqui al carrer, mira, ja trec el sac! Un espcetacle, tothom partint-se el cul o perplex, i el poli ben alterat. Resultat, poder-nos allotjar en un baratissim, pero amb la condicio que ens posava escorta perque segons ell era massa perillos. No ens va semblar malament el tracte.
A causa d'aquest incident, vam haver de visitar tots el pobles del Sindh escortats perque les polis es xivaven entre elles, prenien la matricula del bus que agafavem i ja ens esperaven a desti. Fins i tot molts kilometres abans d’arribar! que ens els obligaven a fer en furgons policials, assentats a darrera tipus exercit. Per colmo, ens anaven canviant de furgo els molt flipats, un trajecte ho vam fer sis vegades! vam tardar una eternitat.
Visitar els llocs, un horror esclar, amb un home-kalashnikoff al darrera espantant-nos tot kiski. El nostre divertimento van passar a ser les fugues de les pensions, ajupits sota mostradors o amb sprints i l’escorta perseguin-nos, tambe amb complicitats dels currantes amb astutes distraccions…. Impresentable, pero es que sino tothom et defugia, i en canvi sols erem els "reis" del poble.
En definitiva, que la situacio politica actual en comparacio amb l'ultima vagada que hi vam estar, els fa se molt molt mes cautelosos amb els turistes, ens sobreprotegeixen. Enlloc del Sindh on vam estar vam notar un clima especialment perillos, ni molt menys hostil amb nosatlres, al contrari, gent encantadora.
Si es veritat que les coses no estan be, aquesta setmana mateix hi hagut dos atemptats grans, pero l'ultima vegada estavem igual, nomes que la situacio politica era estable, o millor dit dictatorial. Ara, amb els caos politic instaurat despres de l'atemptat a la Benazir Bhuto, el pais sembla immers en un a mena de por colectiva a que qualsevol cosa pot passar en qualsevol moment, inclus molt lluny de les zones en conflicte real (com les valls de Swat, ja dominades totalment pels talibans i on fins i tot han instaurat la Sharya amb el beneplacit del govern central) . Aixo es clar, pot passar, pero ja no hi pots fer res, implica el mateix risc que en altres parts del mon, com a la India, on de tant en tant hi ha atacts a llocs turistics, a Turquia, a Marroc o sense anar tant lluny a Espanya no fa gaires anys. Es tracta de viatjar sense por a tot pero sense arriscar-te perque si, sino informat-te amb la gent del carrer, llegir els diaris, fer servir el sentit comu i sobretot el somriure, la millor arma del mon que tothom posseeix pero no tohom utilitza.
Aixi que no som pas inconcients del tot, uns kamikazes, ni de bon tros! Voliem tornar Quetta des de Karachi per una carretera creuant el Baluchistan. en teniem moltes ganes. A tot arreu on preguntavem ens van advertir que no era segur, que hi ha el grup terrorista BRA (Baluchi Republican Army), que esta actiu, i que es qui va segresta el treballador de les UN. Ho vam desestimar.

Prou de cronica negra… Entre les coses mes interessants d'aquests ultims dies ha estat el redescobriment dels Sufis. Ja en sabiem alguna cosa de l'ultim cop, pero aquesta vegada hem visitat varis llocs de peregrinacio sufi, i ha esta tan espectcular com esperavem. Per no allargar-ho, explicar-vos que els sufisme es la branca mes mistica de l'Islam. El Sufis pretenen obtenir una comunicacio directe amb Deu, i l'aconssegueixen de varies maneres. La mes normal es amb haixis, omniprensent al voltant de qualsevol tomba d'un sant sufi. El fet que hi hagi drogues pel mig fa que aquests llocs tiguin molt mala reputacio per la resta de musulmans, i la vertiat es son un iman de gent de mala vida, prostitutes anomenades eufemisticament ballarines, camells, travestis, etc… tot bastant obscur pero fascinant. Tambe hi ha molta gent pobre, els principals devots dels Sufis, molts nens i liciats pidolant, vells moribunds, families senceres dormint al carrer...
Impressionant l'altre de les maneres de comunicarse amb Ala. Al capspre, sovint dins el mateix mausoleu, els musics comencen a tocar els tambors amb un ritme totalment accelerat i hipnotic. Els ballains Sufis salten, slajupen, criden i fan tota mena de moviments espasmodics mentre no paren de moure el cap freneticament d'un canto a l'altre. Durant dues hores seguides entren en un "trance" on poden aconsseguir el que buscaven, sense interferencies a causa d'un cervell sense irrigar, totalment adormit, sense consciencia. Molts cauen com sacs durant la cerimonia, amb els ulls en blanc, quedant hores estesos a terra fins a recuperar-se.
Per especial el Chanan Pir Mela, una reunio anual que hem tingut la sort de coincidir-hi. Desenes de milers de persones per celebrar la mort d’un sant Sufi, i l'emplacament el que seria el desert del Rajastan dins les fronteres paquistanis. Celebracions entre dunes de sorra i camells (dels de vertiat) trencant la posta del Sol…

Karachi, altre cop la poli. Abans d'arribar una patrulla va parar el bus i ens volia fer baixar per aconstar-nos a la ciutat en furgo policial. Alla ja en vam tenir prou: No hem solicitat proteccio en cap moment, no ens podeu obligar a portar escorta, segur que podem renunciar-hi. Si voleu que baixem del bus ho haurem de fer detinguts, perque no volem passar-nos els dies a Karachi aixi. Va costar pero ens en vam lliurar, i vam poder voltar per Karachi com persones normals.
La ciutat , la interessant megaurbe del pais amb 15 milions de persones es el caos padre, amb llocs amb tanta polucio que quasi la fa irrespirable. I com a gran ciutat d'aquestes latituds, plena de contrastos, amb zones d'aquelles que et destrocen l'anima.

I Lahore, la Badshahi Masjid, la mesquita mes gran d'Asia i per nosaltre la mes especial que hem vist. No ens vam poder resistir a tornar-hi, i altre cop aquella sensacio de pau a dins... Lo negatiu, la Sheila varies nits a 39 i pico de febre i un agut mal de panxa "amb cua". El tema ja sembla controlat.

Pel que fa a la pinta del Mini, els te ben desconcertats. La vestimenta ens la van regalar a Quetta al primer bon dia. Un paio d'una tintoreria ens crida i ens repeteix el que ja ens havia dit tothom: canteu massa! te aquesta sharwal-kamiz que fot tres anys que espero que recullin. Amb aixo, el barret de pashtun que duia de l'ultim viatge, la barba i sobretot que alguns pashtuns i afghans son blancs, el deixen amb una pinta pakis total. De fet moltes vegades se li adrecen en urdu o pasthu, o sentim apostes dels que ens miren. La Sheila no cola tant amb un sari de segona ma que no acaba de donar el pego i el seu color de cabell. De totes maneres els hi encanta que vestim com ells, ho valoren com a una deferencia, i per nosaltres a part de la sensacio d'integracio total, passar desapercebuts ens va de conya tal com esta el pati.

No sabeu la de mentides que hem d'arribar a dir per no deixar perplex el personal. Ens vam casar el 23 d'abril del 2004, aquesta es la data que hem acordat per no cagar-la quan ens pregunten. No se si us vam dir que es incomprensible tant a Iran com a Pakistan que estiguem viatjant junts sense estar casats, de fet si no ho diguessim no ens deixarien dormir en la mateixa habitacio. Els fill els tindrem de seguida quan tornem, i la pregunta del millon es si va ser un casament per amor o arranjat!. Som catolics del puny, incomprensible per ells tambe que no tinguis religio. Un cop ens van respondre, si no tens por de res pel que fas, em podries matar sense cap problema no?. A vegades venim de la India, a vegades d'Iran, i a vegades nomes visitem Pakistan i marxem en avio d'Islamabad... no podem explicar-los la ruta perque segons o a qui no es bo dir cap on vas, tampoc entenen els viatges llarg d'aquest tipus i menys encara que ja haguem estat a Pakistan abans.

Present: som a Rawalpindi, Pindi pels amics, fent una breu escala abans de pujar cap a l'impressionant Karakorum. Pindi es una ciutat molt especial per nosaltres, de la que tenim uns els records mes besties de l'ultim viatge. De fet esta ben viu perque som a la mateixa pensio on ens vam endur uns dels ensurts mes grans de la nostra vida. Almenys per nosaltres nomes va ser aixo, per 70.000 altres va ser molt pitjor. I el success ens ha deixat sequeles, ja que nomes arribar aqui instintivament hem recuperat el truc de l’ampolla... per no allargar mes el mail us deixem el link d'un relat que vam escriure fa temps sobre el que va passar aquell dia d'octubre: Temblores

Aixo es tot amics, molts petons a tots.

Hem penjat mes fotos al blog, tambe alguns videos: http://llunynet.blogspot.com/

Sheila i Jordi

Avis per a navegants

2009-03-11T13:23:00.007Z

Actualment aquest blog es el recull dels mails sobre el nostre present viatge, que estem enviant a familiars i amics. Ens ha semblat que fer posts del que compartim amb ells, sense retocar i sense saturar-los amb informacio cultural i historica, es com millor podem divulgar les nostres vivencies i el dia a dia d'un viatge aixi. Aixo tambe afecta a les fotos, els nostres caretos no surten per egocentrisme, sino perque es amb aquest mateix mitja com les compartim amb els de casa (les fotos "mes bones o menys dolentes" les penjarem a la nostra web molt mes endavant).

Salut!

Increible Baluchistan!!!

2009-03-06T10:46:00.006Z

Salam companys,

Som a Loaralai, al Pakistan.
Entrar al Pakistan des d'Iran ha estat realment bestia, no ho recordavem aixi. De fet fer la ruta a l'inreves ens esta resultant molt mes emocionant, va creixent la intencitat de les vivencies i emocions a cada canvi de pais (mentre que els preus decreixen al mateix ritme, ens atriviriem a dir que Pakistan es el pais mes barat del mon, dormir per 1euro, menjar per mig, etc..). El que deiem, que viatjant al reves fas el pas frontener del Pakistan a Iran molt mes curtit, i entres a un pais que es una mel com ja hem anat explicant. En canvi ara el xoc ha estat molt mes fort de lo esperat, de fet ens ha sorpres que ens a sorprengues tant, tenim l'adrenalinia pel nuvols des que hem arribat, sobretot aqui a Loralai!

El trajecate va comencar a Bam, ja a la regio del Baluchistan irani. Bam, antigament el desti mes turistic d'Iran va ser totalment arrasada per un terretremol el 2003, on van morir mes de 25.000 persones. Encara ara la ciutat esta totalement en obres, i el bazar per exemple es un gran descampat on totes les botigues son contenidors de baixell d'ajuda humanitaria, tambe algunes cases ho son.
Entre el que va destrossar el terretremol, tambe hi ha la preciosa ciutadella es clar, totalment de fang, i que era l'orgull del pais. Una evocativa imatge del que a tothom li ve al cap quan pensa en l'antiga persia de les 1001 nits.
Ara Bam ja no es mes que una reminiscencia del que havia sigut, ja no ve ningu, i com que esta al Baluchhistan la policia s'entesta en escortar-te per tota la ciutat. Van segrestar un japones fa dos anys, i des de llavors cada cop que surts al carrer i et veu un poli, immediatament et ve a buscar una patrulla i has de passejar amb tres tius amb metralletes al costat...

Des de Bam doncs va comencar el periple de mes de 24 hores de busos que ens va portat a la gran Quetta: Fins la frontera tot normal ,excepte potser que el Mini va fer el trajecte amb un afganes esposat al seient del costat. Al borde irani, impecable, res feia sospitar el que ens esperava a l'altre banda: aqui es on realment comenca el subcontinent, es el tunel del temps!!!
A la caseta d'immigracio, asseguts a terra fent un chai ens van posar el segell al passaport, i de regal a la Sheila li van arrencar les tapes del seu, ja veurem que ens diuen a les altres fronteres perque l'ultim cop, a China per una bombolleta a la foto no ens volien deixar entrar. Vam sortir d'alla amb els mocadors a la cara enmig d'una tempesta de sorra, que quasi no ens deixava obrir el ulls, i quan finalment ho vam poder fer, a la llunyania, una ciutat sorrenca de xaboles baixes, ben afghana, busos carregats al limit per cada costat, rancheres, camells, carros... i davant nostre Ells i Elles, turbants i barrets de pashtun, llargues barbes, ulls enfonsats, sharwal-camiz, tuniques, saris, burques... Tan et sembla que estas parlant amb un tiu que acaba d'escapar-se de la mateixa biblia com amb l'intim del Bin Laden, com tambe amb un afable i conyon indi. De Pakistanis n'hi ha per tots els gustos , una barreja fantastica d'identitats, pero totes totes molt antigues.

Vam anar fins a la ciutat, Taftan, a fondo sobre una trillada ranxera i ens va anar d'un pel de no perdre l'ultim bus cap a Quetta, voltant amunt i avall enmig d'un revolucionat bazar per la nostre presencia. Aqui, en aquest bus, s'ens van tornar despertar Tots els sentits de cop: carregats fins d'alt de gent, molts ajaguts a la part posterior sense seients del bus, olors de haixis, pudors de pixum i galopant com en un cavall. Setze hores que se'ns van fer curtes, parant en poblets on el temps s'ha detingut definitivament, parant a resar en mesquites a la sombra de la lluna i ells i elles treient aigua d'un pou per rentar-se els peus, imatges antiquissimes.
Entrar al bus ja es divertit per si mateix, ai! perdona per xafar-te el cap, ai! perdona per xafar-te els collons a tots els que dormien a terra. Ai! perdona pel cop de colze a la cara als fabulsous contorsionistes hindo-pakistanis, una rassa superior que els permet dormir a qualsevol lloc i en qualsevol posicio. Res que no haguessim vist, pero aquests espectacles, molt indis tambe, no et deixen de sorpendre mai.
Definitivament hem deixat enrera unes "vacances" i comenca un viatge. Estem euforics, perque es un no parar de mirar-escoltar-parlar amb gent que ja esta molt molt lluny de la teva manera de viure. Hem passejat pel bazar de Quetta entre una gent fascinant i alguns que no tant, mil cops aturats, mil tes beguts, mil cares que et miren i mil cares que mires, somriures retornats i tambe severes i fredes cares de taliba.

Pel que fa la part xunga del tema, tot i que Quetta no esta totalment farcit de talibans com ens havien dit, si que ho esta de policies, tanquetes i trinxeres de sacs a cada cantonada. Fa cinc dies una bomba a Pishin, un poble a 40km va matar sis persones i hi va haver manifestacions mogudetes en contra, doncs aqui la gent esta molt creamada amb els talibans, al-qaeda i radicals baluchis varis. Tambe fa dues setmanes van segrestar el delegat de les Nacions Unides a Quetta. Amb realcio amb aixo, al bus fins a Quetta vam coneixer un tiu de les N.U. d'Islamabad, i quan ens va dir a que es dedicava vam intentar no tenir-hi gaire mes relacio, no fos cas que creguessim que nosaltres tambe ho erem!
De fet molta gent ens ha ficat la por al cos, no vagis aqui o alla, no parlis amb desconeguts (si estic parlant amb tu!), no pugis a cap cotxe, no vagis a cap casa, etc, aixi que vam anar a la oficina del govern a preguntar que tal estan les coses. Ens van dir que cap problema als llocs on volem anar expecte a alguns que ja hem desestimat. Aixi doncs els hi farem cas a aquests ultims que saben mes de que parlen i intentarem disfrutar d'aquest incomparable pais, molt atents pero sense por a tot, ja que si no et pots parar a pendre un te amb uns ancians barbuts que et conviden, val mes no venir. Aixi que:

Loralai, on la Sheila ha deixat d'exisitir com a persona i es nomes una sombra al costat d'un home. I la ruta de Quetta fins aqui, impressionant! Pobles perduts on cada habitant ens havia de tocar, talibans que expulsven a la Sheila amb gestos despectius pero s'emportaven al Mini a fer uns tes entre somriures, camps de refugiats afghanesos de fang per tot arreu i tot aixo enmig d'un paissatge desertic-muntanyenc esplendid. I Loralai en la linia del que diem, un bazar salvatge, cap dona pel carrer, i aqui si molts talibans, als que nomes a uns ens hem atrevit a fer la pregunta fatidica: Ara you taliban? sense resposta, Picture? sense resposta, Sorry, Khuda Hafez i potes. No hi tornarem.
Tambe aqui "problemes" amb la poli. Carnets del servei d'inteligencia que semblen trets d'una fira, gent normal amb walkie o armats, no saps ni a qui creura't, i preguntes i mes preguntes, reprimendes varies, vols escorta?, si aixo es molt perillos!, es area tribal! i tu, si a Quetta em van dir que cap problema! la gent de carrer, uns que molt perillos, altres que nomes de nit i altres que cap problema... Es un caos, pero almenys anem escortats, no per la poli que ho vam refusar, sino per l'enorme comitiva que ens segueix per tot arreu nomes sortir al carrer.
Ah si!, gracies a deu s'ha acabat la monotonia gastronimica irani de carrer i ho hem substituit per les grans olles de llenties-arros-verdures-pollastre-xai-etc, a quasi gratis el plat. Sa i delicios, pero pica de la ostia: a partir d'ara suors fredes i ale de faquir!

Res mes doncs, ens quedem aqui acabant de disfrutar de la comitiva que ens espera fora. I dema ja marxem de Loralai, prometem penjar les fotos des del proxim desti que encara hem de decidir.

Molts petons a tots i Salut!
Sheila i Mini
www.lluny.net

Per cert, a veure si algu mes s'explica coses que ens teniu ben abandonats!

Kheyli mamnun Iran

2009-02-27T15:45:00.003Z

Salam companys,

Nosaltres seguim a Iran, deixant-nos portar per l'atzar sense gaires mes plans que l'avui, que quasi com sempre es el mes magic. Tot el viatge pot canviar en questio de segons, si perdem un bus, si ens para aquest cotxe i no un altre, si passem per aquell carrer i coneixem algu, tot el que ve darrera es crea de nou en funcio del cami escollit en un instant. Igual que tot en la vida, pero viatjant l'atzar interve cada dia de forma determinant.
Es veritat aixo que diem? o ve ja tenim el desti marcat i aquests cops d'atzar ja estaven escrits? Uf, no en tenim pas ni idea! Però ha quedat maco, no?

Res, que nosaltres som a Kerman, agafant energies (a base de datils, la reostia de bons!), per segurament una de les parts mes delicades del viatge. Deixarem Iran enrera doncs (se'ns acaba el visat) havent passat els ultims dies tant be com els primers que ja us vam explicar. Per cert que la hospitalitat irani continua com sempre o inclus in crescendo, la policia ens fa de taxi espontani pels pobles, els veins de pensio en porten plats de fruita, els botiguers a vegades no ens volen cobrar i un llarg etc.
Pel que fa a la salut, de moment estem de conya, nomes mal a l'esquena de dormir a terra, sobre llits-llistons o seients de bus en angle recte. Tampoc es gaire bo respirar tota la nit la merda que deixen anar les destartalades estufes de petroli, pero has de triar "morir" de fred o anestessiat (a 12 litres de benzina l'euro, i aixo que diuen que s'ha apujat tant!, es normal que tothom s'escalfi aixi).

Entre moltes altres, es impossible descriure tot el que vivim a diari, se'ns acudeix explicar:

A Zanjan vam viure les manifestacions del 30e aniversari de la Revolucio Islamica d'en Homeini. A Teheran milions, on erem nosaltres uns quants milers de persones al carrer. Segons ens van dir, molts amb assitencia obligada, funcionaris, militars, escoles, etc.. El cas pero es que impressionava de veritat, primer tota la tropa d'homes i darrera les dones, de negre, amb cartells de "Down with USA" i "Down with Israel", cremant ninots del Bush, Obama, Rice, Olmert... i basicamnet cridant tota l'estona algo que sonava com "Marg Bar America!, Marg Bar Israeli!". No sabem literalment que vol dir, pero era bastant evident que algo com "Em cag% @mb l! pu#@ maX& que v@ pa<*** Israel!", amb lo que el Mini s'hi va afegir amb entusiasme davant la perplexitat dels participants.

A Kashan, una petita ciutat sorrenca fantastica vam viure la devocio chiita per l'imam Hossein. Per tots els carrer i mesquites els fidels es passen el dia sencer colpejant-se el pit amb fervor i plorant la seva mort. Nomes veure'ns ens feien entrar a cada mesquita, participar (homes i dones separats com sempre, la Sheila amb chador que tant li agrada, etc), i com a recompensa dos plats gegants d'arros amb verduretes que mai sabran com els ho arribavem a agrair. L'arros per nosaltres s'ha convertit en un be de luxe, perque vaya tela amb la varietat del menjar que hi ha al carrer en aquest pais! Encara que no ens podem queixar, per menys de 2 euros jalem els dos. El mes important pero, es que vam apendre que en la majoria de festius religiosos les mesquites donen menjar. Com que aixo aqui vol dir un dia si i l'altre tambe, doncs ara quan hi ha gana i es festiu, abans sempre ens fem uns passes per davant de les mesquites a veure si cau alguna cosa, que sempre cau. De moment aqui a Kerman ja portem els dos dies menjant arros amb carnassa! A disgust nostre pero, nomes ens veuen, ens venen a buscar de l'altre banda del carrer i ens colen per davant de tothom, lleig.

Tambe hem creuat els deserts de Kavir i Dasht-e Lut, coneguts per albergar caravanes de camells carregat d'opi procedent d'Afghanistan. Entre els dos deserts, Tabas, un poble magnific on ens van deixar allotjar en una mesquita-mausoleu com a peregrins (de la llastima que els vam fer a aquelles hores de la nit, perque aquests llocs son exlcusius per a musulmans).
Realment va ser una travessia pel desert, es molt dificil moure't per Iran ens transport public fora de l'eix principal que travessa el pais. Normalment passa un bus amb frequencia diaria, o setmanal, i has d'anar a buscar-lo en algun trencant al mig de la nada, esperar hores a que passi i resar perque hi capigues! Llavors no va exactament per on vols i et deixa en una coneta a 40km a mitja nit. Caminar i fer dit als pocs cotxes que passen i finalment Tabas!!! Es clar que ens hi van volguer, realment peregrines per arrivar als destins.
Alla la sensacio d'oasis era total, amb palmeres datileres arreu. Pero el millor era llevar-se amb les crides matinals a l'oracio i trovar-te enmig d'aquell impressionant recinte, amb altissims minarets i enormes cupules de ceramica blava. Realment especial.

Tambe ens vam "menjar" una tormenta del desert anant en bus cap a un poble proper a Yazd. De cop es va posar a bufar un vent huracanat , el cel es va tenyir d'ocre intens i no es veia res a un metre de distancia. Vem flipar, tothom parat i el bus anant-se omplint de sorra i mes sorra, vam quedar guapos!

Pel que fa a l'apartat surrealista, a Nain, a les portes del dessert, un poble on no s'hi ha d'anar a parar mes que per pura casulitat (atzar o desti), vam trovar-nos un dels personatges mes interessants d'aquests ultims dies. Morteza, un doctorat en filosofia religiosa especialitzat en sufisme, que respira espiritualitat pels quatre costats. Parla espanyol de collons i vam estar a casa seva, on vam dormir com no!, parlant (ell) fins les tantes de la nit de conflictes religiosos, orient proxim, Al-Qaeda, mujaidins... un fenomeno, tot molt canyero. Fins que de sobte es despenja i es posa a cantar flamenc de putissima mare! El paio resulta que es un dels dos cantaors flamencs que hi ha en tot Iran! Vam conectar molt, segons ell tan mistic trovar-nos en aquell cul de mon no va ser per atzar, i ens anomenava ascetes, pel minimalisme economic i per la forma com viatgem, com els antics sufis que no arrivaven mai a desti.

Aixo pel que fa al passat, pel que fa al futur mes immediat, dema intentarem una altre "peregrinacio" al desert a una zona espectacular anomenada els Kaluts, on el vent ha dibuixat enormes formacions de pedra entra les dunes. A veure si hi arrivem, tenim els nostres dubtes!

I pel que fa al futur mes llunya, es una mica incert. Ja hem dit abans que ara ve una part forca conflictiva. Hem de creuar a Pakistan, de Zahedan a Quetta travessant la regio del Baluchistan. Des de sempre un trajecte delicat, on busos, camions i cotxes van en comboi per evitar emboscades de bandolers baluchis. A mes, a diferencia de l'ultim cop, ara tenim els talibans del Pakistan ben revolucionats. Ara meteix es possible que n'hi hagi tants o mes que al mateix Afghanistan, i les seves capitals son Peshawar i Quetta, on anem de pet. No es ni de bon tros segur com la ultima vegada que hi vam estar, quan no eren tants i el Mini es podia permetre el luxe de preguntar "Are you Taliban?" a qualsevol que en fes la pinta i ens interesses parlar-hi. De fet l'ultim cop vam passar "tranquilament" dues setmanes a Quetta esperant el visat Irani, un ciutat brutal, ben afghana, sense llei, amb un ambient frontener inexplicable. De fet al final ja comencavem a fer un tuf sospitos en una ciutat on els overlanders que hi passen hi fan nit com a maxim. Llavors uns personatges d'honestitat dubtosa ens van "solicitar" a una reunio extraoficial en uns baixos prop d'on ens allotjavem. Alla, gent de pela, un jutge, dos advocats i un metge ens van preguntar educadament que collons hi fotiem alla tants dies, mentre ens un rera altre ens revisaven els passaports. Aqui tot estranger es susceptible de ser espia, i la veritat es que va ser una situacio molt extranya que no hem entes mai. El metge encara no sabem que hi fotia, vam pensar que sortiriem d'alla sense un ronyo! Al final tot va quedar en res, la nostra historia del visat era certa i potser ho van comprovar, o potser ens vam emparanoiar nosaltres despres de tants dies patint un estricte i imposat Ramada. El cas pero es que el fruiter (un tiu molt maco on compravem sempre), que ens va veure parlar amb ells, ens va dir que no ens tornessim a veure amb aquella gent per res del mon, que estava molt preocupat per nosaltres...

Prou remembers! Doncs aquesta vegada la intencio es marxar el mes aviat possible de Quetta. De fet inclus alguns iranis ens han dit que es millor anar al Pakistan creuant Afghanistan, pero d'altres ens diuen el contrari. Tampoc els hi podem fer gaire cas, per altres experiencies sabem que normalment qui mes malament coneix la realitat d'un pais son els seus veins, plens de topics i prejudicis.

I tornem al present, ens en anem a rentar roba que des que vam dormir als terres alfombrats de la mesquita del desert, ens pica tot! Puces? No hi ara...

Molts petons a tots, ja veieu que estem be i felicos de la vida. Apa, nosaltres ens quedem per aquestes terres fotent-li canya.

Atre cop ni un accent, es el teclat. Ah si, les fotos les penjarem al blog:
http://llunynet.blogspot.com

Salut!

Jordi i Sheila
http://www.lluny.net

On the road again...

2009-02-19T16:34:00.017Z

Salam Aleikum companys,

Ja estem altre cop pels camins del mon! Despres de quasi tres anys quiets, finalment hem tornat a tallar les arrels que per "culpa" vostre ja comensaven a ser massa profundes. Aixi que ala, motxilla a l'esquena i tota la llibertat del mon per empendre aquest cami de tornada incerta...

Alguns potser no sabeu que aquest cop estem revivint els nostres passos per alguns dels paisos de l'antiga ruta de la seda, d'Istambul a la India. Ja vam fer aquest cami en sentit contrari fa uns anys, pero es una part del mon que ens fascina, amb sempre nous llocs a descobrir. Intentarem no passar per cap lloc on ja hem estat, a no ser que hi tinguem algu a visitar o que per nosaltres sigui totalment imprescindible.

Com que alguns han insistit que ho expliquem tot, queixant-se de que els altres cops estavem incomunicats, aqui teniu un mail d'aquells que fa tanta mandra de llegir, tres tasses Trivi!!!

Vam volar fins a Istambul, estalviant-nos la pallissa de bus per travessar Europa de l'ultima vegada. A Ankara ens vam haver de barallar uns quants dies amb els funcionaris de l'embaixada Irani, tot i que almenys aquest cop no ens van exigir l'analisis de sang! Deuen ser els unics iranis cabrons, per funcionaris? Suposem que si, perque ja haviem decidit entrar a Siria quan l'embaixada d'aquest pais es va negar a fer-nos el visat, encara no sabem perque.

Entre te i kebap tambe ens vam plantejar anar al Kurdistan Iraqui, que es l'unica zona segura del pais i si pot entrar sense visat. El problema es que, a part de que per arribar-hi passes una mica massa aprop de Mosul i Kirkuk (quasi en guerra), practicament no hi ha transport public. T'has de moure en taxis, les pensions son escasses i cares i es molt semblant al kurdistan irani, barat i no et jugues el cul.

Quan ens va passar l'atac d'euforia doncs, carretera i manta cap a Iran: bus, tren, dit, tractor... el que calgui. El millor es clar, el dit, que els preus del busos a Turquia no son els d'Iran, i a mes et paren de seguida. Els cas es que ens hem adaptat molt rapid al continent i als nostres vells vicis de viatge, l'apat unic esmorzardinarsopar + platans, al poc frequent canvi de roba interior, a la dutxa quan es pot, a dormir on calgui, a cagar a la turca es clar, etc..

Si Sara! vam anar a la Capadocia, es molt guapo pero sort que estavem a ple hivern, perque te tota la pinta que a l'estiu suigui Salou tu!

El Nord de l'Anatolia turca es prescios, quin paisatge mes bestial, en aquesta epoca de l'any es com esta en plena Siberia, a Erzurum a -15 graus, joder! ens vam posar tota la poca roba que portem a sobre i tot i aixo les vam passar mes putes, sobretot a les nits.

I Dogubayazit!!!, la ciutat Kurda de la frontera entre Turquia i Iran, si Ton! la del nostre col.legui Kurd ultramafios, un personatge que mereix que li dediquem algunes linies: Ja haviem estat en aquesta ciutat abans, sembla que hi passi tot el contraband d'Asia cap a Europa. L'ultima vegada ens vam allotjar en un camping desert propietat del mencionat kapo. Vam anar a veure que ens donaven de sopar al bar, perque el camping esta a la quinta hostia de la ciutat (per cert amb un paisatge lunar brutal coronat pel monte Ararat). Ningu al bar ni al camping mes que aquest tiu i un colegui, que ens "obliga" a seure amb ell per sopar. Un hola que tal i ja es treu la pistola platejada enorme de la cintura, l'embolica amb una revista i li dona al cambrer. Nosaltres blancs li preguntem Que era aixo?, ens va dir que sempre abans de sopar feia que li guardessin la pistola perque quan beu es posa violent! En fi, vem demanar algo per sopar. Mentre sopem el Mini no sap (o no vol...) rebutjar un xupito rera l'altre de Raiki, l'anissat licor turc de 45 graus. Ens assinserem, ens explica que es dedica a traficar armes, tabac i drogues cap a Europa. Ja s'hi dedicava des de nen, els kapos de l'epoca el pagaven a ell i altres nens per passar droga afghana d'Iran cap a Europa per la minada frontera. El seu germa va volar pels aires posant el peu on no tocava. Ell ens ensenya tambe les "cicatrius de guerra", dues ferides de bala a panxa i cama.

Musica! Un acordionista i un cantant a lo Goran Bregobig i tots quatre ben tajes ballant en cercle... Quan ja estavem a punt de la retirada i sortir pitant d'alla l'endema a primera hora, el Mini te la brillant idea d'explicar-li que l'endema era el seu aniversari. Ala! mes xupitos i un proposta "irrebutjable" de tornar a sopar amb ells l'endema per celebrar-ho. La primera nit es va acabar amb l'irresponsable del Mini arrossegant els peus entre els bracos de la Sheila per una banda i el mafios per l'altre, cap a dormir.

L'endema sant tornem-hi, pero aquest cop nosaltres quasi no vam beure, ells vaja que si van beure! i encara es van assinsserar mes, fins a punts que nosaltres dos ens anavem mirant pensant que tot aixo no ho hauriem d'estar sentint... Al final uns regalets pels dos, dues navalles enormes de papallona per cadascun, ah! i ens van dir que tenien pensat regalar-nos dues pistoles, pero que els va semblar inadequat perque potser tindriem problemes a la frontera. No et fot!

Aquesta nit va acabar amb nosaltres dos arrossegant per banda el kapo cap a l'habitacio, mentre cridava que el deixessim anar, que volia anar a matar al seu pare!

L'endema ja en teniem prou, ja haviem temptat prou a la sort, i resavem peque no recordes les ultimes confessions de la nit, no fos cas que s'arrapentis d'haver-ho dit... Pero encara el vam veure una vegada mes, al mati, i vam tenir un pataleo que es va allargar unes hores, pero deixarem aqui la historia perque s'allarga massa... El cas es que vam acabar marxant d'alla amb les motxilles a l'esquena, corrent muntanya avall i mirant enrera...

Aquesta vegada no el vam trobar, pero tampoc el vam buscar... Aixi que vam travessar tranquil.lament cap a Iran acompanyats, Hippy i Sam!, de les impresionants vistes de l'Ararat (5300m) i el Damavand (5610m).

Iran, els iranis, altre cop flipant mandonguilles amb l'hospitalitat persa, que arriba a limits insospitats a occident.
Passejar-te per Iran una motxilla a l'esquena suposa rebre infinitat d'invitacions: "What's your name?" seguit immediatament per "Come to my house?" pels que xapurrejent l'angles, o directament arrosegar-te pel brac els que no. Aixi, des que vam entrar a Iran que practiment hem dormit tots els dies a casa de families, cosa que et permet coneixer el pais des de dins com cap altre pais que hem estat.

Hem estat amb families de tots els colors, ultraconservadores, com la d'un comandant del exercit irani que ens va passejar per casa de tots els seus familiars com monos de fira, pero a canvi ens va ativorrar de menjar. A casa seva, i igual que en tots els carrers dels pais, les omnipresents fotos dels dos Ayatollas de la revolucio, Homeini i Khamenei, i tambe del president Ahmadinejad. Per ells la revolucio islamica havia estat collonuda pel pais, les dones estan encantades d'anar tapades amb chador (capa normalment negra que cobreix cap i cos) i totes les prohibicions son pel be de la societat. Aquestes families ens han tractat estupendament, pero creiem que el que ens han dit esta molt lluny de la realitat. En cases de families mes liberals i amb el jovent que parlem pel carrer, ens asseguren que el 80% de la poblacio esta en contra del govern i de la revolucio islamica, que la democracia es ficticia i que les noies estarien encantades d'anar amb minifalda pel carrer. Aqui hi entraria la familia del Navid de Qazvin, amic de l'ultm viatge, musulma com el qui mes i de pensament molt lliberal, i amb qui hem passat aquests tres ultims dies. Finalment el seu pare, excelent cantant de musica religiosa i vidu des de feia poc quan el vam coneixer, ha canviat amb aquests temps els ulls mes tristos del mon per una rialla continua. Els seu dos fills en canvi, segueixen sentint-se a Iran com en una preso i nomes pensen en marxar-ne com sigui. Almenys ara pero, el Navid ja ha fet la mili de dos anys, requisit indispensable, entre d'altres coses, per obtenir el dret a sortir del pais. Ell ens pregunta constantment sobre com es una discoteca, com funciona aixo d'anar a parlar amb una noia lliurament, alcohol, musica, etc... Ens ha explicat totes les prohibicions a que esta sotmesa aquesta societat. Per exemple, la impossibilitat de passejar amb una noia pel carrer, la policia et para i si no estas casat o ets un familiar, multa o preso. Ens ha ensenyat videos sobre festes ilegals (esta prohibit fer festes) en cases particulars, on les noies arriven del carrer completament tapades i segons despres estan ballant amb vestits de tires, bebent alcohol ilegal, etc... Com aquestes prohibicions moltes d'altres, bloquejos de webs, tancament de cibercafes, o prohibicio de tenir tele per satelit, tot i que moltes cases tenen paraboliques camuflades a la teulada.

El que mes xocant ens resulta de tot es que el Navid, i segons ell la majoria d'universitaris d'Iran, estaven encantats amb el Bush i el seu odi a Iran. Segons ell, prefereririen tenir el pais potes enlaire i amb un bany de sang diari com Iraq, si des de les cendres pogues resurgir un Iran lliure. Tot els paisos que han obtingut la llibertat han pagat un preu amb sang, i segons ell a Iran ja li toca, sigui amb una invasio extranjera, amb un cop d'estat o amb la gent al carrer. Fa pensar oi?

En definitiva, ens quedem amb la impressio, com en l'ultim viatge, que la poblacio es majoritariament liberal, l'unic problema es que per sobre del seu govern hi ha el Consell Islamic, que es el que finalment decideix sobre totes les propostes que fa el govern. Aixi, l'anterior govern era prou liberal, pero mes de la meitat de les propostes fetes van ser tallades pel Consell Islamic. No confongueu aquest Consell amb l'Islam, la gent del carrer es musulmana total, i en canvi no vol serntir a parlar d'aquestes prohibicions, el Cora no diu res d'aixo.

Per altre banda i a "favor" dels governants tambe s'ha de dir que no es un pais en ruines, que les necessitats basiques de la gent (exceptuant la falta de llibertat) estan ben cobertes a la major part del pais, no hi ha pobresa molt evident a les ciutats, viuen amb cases que estan forca be, el jovent accedeix a la universitat facilment i saven perfectament com saltar-se la llei quan cal. De totes maneres sona a massa poc per tractar-se d'un dels paisos amb mes reserves de petroli del mon...

Aixi doncs, a part de amb les mesquites mes belles del mon, l'espectacularitat dels seus paissatges lunars o d'alta muntanya o de la diversitat dels seus pobles (kurds, turqs, azaris, baluchis, perses, etc..), ens quedem amb la increible hospitalitat d'aquesta gent: com la d'una la familia mes que humil del kurdistan que ens ho volia donar tot. O la del senor de la teteria que ahir veu la Sheila amb cara de constipada i marxa, tornant al cap d'una estona per colgar-nos de de paracetamols, antibiotics i una alre cosa que no sabem que es, i no ens cobra ni els tes! No se si es cultural o genetic, pero es cada dia igual, somriures continus, regals no ens deixen refusar i que al final hem de llencar, com la tetera i joc de vasos corresponent que ens va fer quedar una familia tant si com no, que ocupava mitja molxila i pesava una tonelada, llapissers, colonies, jerseis, etc... Aixi doncs, si algu ens demana si ha de tenir por de visitar aquest pais que sona tant extrany i diabolic a occident (eh Cobos!), la resposta es rotundament no.

Altra cosa sera partir d'ara, que anem tirant desert endins cap a la zona frontenera amb Afghanistan... Aixo ja es un altre pais, els Pashtuns i Baluchis ja tenen una altre fama. De fet ja els coneixem perque venen tots del Pakistan, pero ja tenim ganes d'emocions fortes de veritat i no tanta mel!

Voliem penjar unes quantes fotos i videos, pero ens es impossible amb les conexions pessimes que hi ha en aquest pais, i sobretot a Qom on som avui. Quan poguem ho penjarem al bloc de la web, a veure si el fem reviure!

Ah si, perdoneu per ni un putu accent.

Molts petons a tothom.

Sheila i Jordi
www.lluny.net

+ Fotos

2007-03-11T16:21:00.000Z

Ei, al final nos desperezamos y hemos colgado las fotos del último viaje a la India y las de Sudamérica en nuestra web. Las de la India están casi todas en el nuevo apartado de India Sur, pero también hemos añadido en India Norte y en Ladakh, estado al que le hemos dedicado una sección entera porque tenemos muchas fotos, y porque el parecido con el resto de la India es pura coincidencia... Por lo que refiere a Sudamérica, se ha hecho lo que se ha podido, pero han quedado muy mal después de digitalizar las pocas diapos que teníamos.

Bueno, a ver si ahora que esto ya esta hecho, empezamos a escribir algo “interesante” en el blog.

Hasta pronto…

Norte y Sur

2006-12-07T16:04:00.000Z

Buenas,
Ya hacia tiempo que queríamos escribir sobre nuestra última estada en la India, en la que principalmente recorrimos el sur del país. Des de que la web está en marcha, hemos recibido varios mails de gente que va a la India y nos pide consejo de que zona visitar, donde la India es más real, donde más relajada, donde más bonita, etc..., en definitiva si es mejor ir al Norte o al Sur. Aprovechamos pues el blog para dar nuestra opinión sobre el tema y hablar un poco de nuestro último viaje:
Para nosotros, y sin pretender ser radicales, el Norte es indiscutiblemente mejor, es la India real, es el caos, la sobrepoblación, la multireligiosidad, el misticismo, el colorido, los olores a insiencio, las vacas, la mierda, las ceremonias sagradas, los sadhus, el Ganjes, el Himalaya… El Sur es un sucedáneo de todo esto, del Norte, es la India a menor escala en todo. Sheila y yo decíamos en coña que en el Sur nos podríamos quedar dormidos caminando por la calle, de lo aburrido y sosegado que resulta, mientras que en el norte los sentidos tenían que estar al cien por cien si no querías ser arroyado por una vaca, un rickshaw a pedales o por una marea humana.
Des de luego llegar a Nueva Delhi o a Calcuta es indiscutiblemente más impresionante que llegar a Mumbai o Bangalore. En el norte aterrizas, vas al centro a buscar pensión y el impacto y el desconcierto ante ese colorido y caos es absoluto, llegar a Mumbai en cambio y desplazarse al barrio de Colaba, donde van todos los viajeros, es casi como no haber cogido el avión, calles asfaltadas, taxis normales porque los rickshaws están prohibidos, no hay vacas por ningún lado, restaurantes elegantes y pizzerías para turistas occidentales, tiendas de lujo para turistas del golfo, pocas o ninguna mujer con Sari… para ver algo parecido a una ciudad del norte, con un rickshaw por ejemplo, tienes que largarte varios kilometros a las afueras.
En el fondo, el sur de la India no deja de parecerse a cualquier otro país tropical del Sudeste Asiático o de Sudamérica, playas, palmeras y motocicletas, mientras que el norte es incomparable, inconfundible, ninguna otra parte del mundo se le parece lo mas mínimo, es la India en estado puro.
De todos modos, se trata de decidir que quieres experimentar en tu viaje, si deseas conocer la India de “verdad”, la tan especial pero durísima de viajar, o si quieres relajarte en las trilladas playas de Goa y tomarte unas cervezas escuchando reagee con otros turistas, aunque para esto haya ya lugares más “apropiados” en el Sudeste Asiático, y sin la necesidad de desnaturalizar un país tan especial este.
Y es que quedarte un buen tiempo en lugares tan sagrados como Haridwar o Varanasi, donde ves salir y caer el sol entre familias enteras bañándose al gran Ganjes, o experimentando sensaciones indescriptibles en los ghats, templos y crematorios, o en Amritsar, donde es imposible no empaparte de espiritualidad en el Templo de Oro de los Sijs, o en Ladhak, perdiéndote y durmiendo en remotos pueblos y templos budistas a más de cuatro mil metros de altura, o viajar en el tiempo en el ya muy turístico pero igualmente hermoso Rajhastan, o estremecerte el corazón mientras caminas por las calles de Calcuta o por los pobrísimos pueblos del Bihar, o cruzar a Pakistán y descubrir el que a nuestro entender es el país mas autentico, sobrecogedor y hermoso del mundo junto a la India, y con la ventaja que allí no hay sin turistas, todo esto es decididamente absorbente para cualquier viajero, y esta en el Norte.
En el Sur en cambio, toda la autenticidad y desparpajo indio desparecen, las ciudades son ya mucho mas tranquilas, ricas y sosas. En Bangalore, Mumbai o Hyderabad por ejemplo, los centros de la ciudad son ya casi europeos, lo cual lo encuentro estupendo para los indios, pero para el viajero no aporta nada. Las poblaciones coloniales con nombre de bombón como Pondicherry son terriblemente empalagosas, y la costa oeste, con Goa y Kerala como estándares del mochilerismo de masas, parecen ya mas un provincia de Tailandia que la India propiamente, bares, pubs, fiestas en la playa y mercadillos.
Por si fuera poco, Goa y Kerala están entre los puntos de encuentro de israelitas de la India, junto a Rishikesh, Manali, Dharamsala, Leh o Pushkar por ejemplo. Estos son lugares donde los mochileros israelitas se juntan a manadas, donde ya los reciben con carteles en hebreo, comida israelita y demás facilidades. Estos tipos no van a ningún otro lugar de la India de los seis o siete ya conocidos por todos ellos, donde se reúnen para hacer fiestas y fumar canutos, sin contacto alguno con los indios más que para gritarles, tratarles mal y comprarles maria. En realidad la gran mayoría de los indios les odia, así como los demás viajeros no israelitas, poquísimos en número comparados con ellos. En estos lugares parece que el cien por cien de la población india sean camellos, es imposible hacer dos pasos sin que te intenten vender algo, niños incluidos, además de saludarte directamente con un “Shalom Shalom”, el Namasté ha desaparecido.
No deja de ser gracioso también que los israelitas parece que estén obligados a ir a estos lugares, a lo mejor les ponen un sello conforme estuvieron allí, para puntuar… El año pasado subimos a Leh en bus con una pareja de israelitas que, una vez allí se largaban en dos días a Goa en avión. Que puedes ver en Ladhak en dos días? Nada, pero ya estuvieron, y además subieron en bus, que farda mucho más.
Todo esto es el Post Army Trip israelita, el viaje posterior a su supermili obligatoria de dos años. Algún día escribiré más sobre ello, porque realmente son como una plaga viajera, tanto aquí como en Sudamérica. Si eligen un lugar hermoso como punto de encuentro lo destrozan, ya que donde va uno van todos. Así que en un momento dado, en lugares tan geniales como Pushkar, hay cincuenta turistas europeos, pero mil israelitas, exigiendo su comida, con enormes motos alquiladas, con enormes gafas de sol, pantalones militares, tocando los tam-tams al lado de templos sagrados… Y es que como es posible que en Goa haya playas conocidas como Tel Aviv Beach? De veras no entiendo que gracia encuentran en viajar si solo se conocen entre ellos, comen su comida, leen los carteles en su lengua… Bueno dejémoslo porque no queremos que nos traten de antisemitas, nada mas lejos de la realidad, hemos conocido viajeros judíos europeos u americanos cojonudos, independientes y buscando descubrir un país. Solo nos metemos con los israelitas mochileros, de cualquier religión, y que después de dos años comiéndoles la cabeza en la mili salen al mundo con una superioridad insoportable. Y no somos de los que nos guste generalizar, pero ya dejaremos de hacerlo cuando conozcamos alguna excepción, aunque después de tres años viajando aún no lo hemos conseguido.

Por lo que refiere a nuestro viaje, hacia poco que habíamos estado en la India, en el Norte, y aquella vez ya no quisimos ir al sur porque sospechábamos con razón que no nos gustaría. Aún así, en este otro viaje decidimos bajar, pero sin poner un pie en Goa ni en Kerala por lo explicado anteriormente. Nos dirigimos a Mumbai des de Delhi, parando en aquellos lugares que nos gustan, poco apetecibles pero reales, como Bhopal u Indore, y también en el precioso Mandu.
Mumbai resulto una gran decepción como ya he comentado antes. Cuando decidimos largarnos, en la estación de tren, al comprar los billetes, el tipo nos dijo que nos habíamos equivocado al escribir el numero del tren, que aquel se dirigía a Bijapur, y nos mostró un póster que tienen especial para los turistas, con el nombre y los horarios del tren a Margao, en Goa… sin comentarios.
Bijapur es especial, pero Badami es increíble, encantador, un lugar para quedarse a vivir, sin duda de lo mas bonito que veríamos en el Sur. Luego nos dirigimos a Hubli y Hassan, esquivando voluntariamente Hampi, otro gran parque de atracciones para mochileros. Los templos de Belur y Halebid, cerca de Hassan son bonitos, aunque son los típicos del sur para los no entendidos, de los cuales al final ababas hasta el gorro, y los que casi siempre mirábamos des de fuera por no querer pagar la desorbitada diferencia entre las entradas para indios y extranjeros.

Seguimos bajando por el centro, si no recordamos mal hacia Mysore, los asentamientos tibetanos de Sera, la estación de montaña de Ooty, Combiatorie y Madurai. De Madurai a Rameswaran, otro lugar que nos gustó, sagrado, con celebraciones, pujas, campanas y baños rituales en el mar, sin duda diferente al sosiego de los otros lugares visitados.

De aquí empezamos a subir, Trichy, Thanjavur, Tranquebar y luego el inefable Pondicherry. Lo queríamos evitar pero Sheila se encontraba mal, así que decidimos partir el trayecto a Tirumala parando aquí. Horroroso, lo mas pijo y menos indio que he visto en la India, ricos ancianos europeos en lujosos centros de meditación para occidentales, turistas tipo sudeste asiático con sus brusas, bermudas y vespinos alquilados, pubs, discotecas, elegantes restaurantes…
Aún paramos en Tiruvanamalai antes de llegar a Tirumala, lo cual fue un acierto porque inesperadamente nos gusto un poco. Es un lugar tranquilo pero con ambiente mistico, con los alrededores del templo plagados de sadhus, el unico lugar donde los vimos a grades grupos en el sur.
Tirumala por el contrario, que es el centro de peregrinación más grande del mundo, recibiendo más visitantes que la Meca o el Vaticano, y que sin duda se presupone que es un lugar muy especial, acaba siendo como casi todo en el Sur, soso, aburrido e incluso occidental.

Ya no podíamos más, estábamos hartos de perder el tiempo en el Sur, así que tomamos un largo tren hacia Hyderabad, después Vijaywada y Puri.
Puri, por fin parecía que ya estábamos otra vez en el Norte, lugar sagrado donde los haya está repleto de sadhus, de templos, de suciedad, de restaurantes de calle, de rickshaws, de vacas… de India. A partir de aquí Bhubaneswar, Varanasi por enésima vez, Allahabad, con un barrio antiguo y un mercado abarrotado y caótico como pocos, y más Norte.

En resumen este fue nuestro viaje por el sur de la India, donde es verdad que encontramos lugares especiales como Badami y Rameswaran, o el barrio musulman de Hyderabad, y pueblos preciosos donde no paras por no haber donde dormir, y evidentemente otros lugares que no conocimos. Lo que eso no quita es que definitivamente aquí el fervor del Norte ha desaparecido, en las estaciones de tren no hay aglomeraciones ni gente durmiendo en el suelo, hay menos vida en la calle, menos sadhus, menos templos, menos mezquitas, menos budistas, menos jaines, menos vacas, menos rickshaws y ciclorickshaws, menos mierda, menos olores, menos colores, menos paisajes diferentes, menos ríos sagrados, y en definitiva menos de todo lo que te imaginas que te encontrarás cuando decides ir a la India.

Bueno, este es nuestro punto de vista sobre el tema, totalmente subjetivo y basándose en que a nosotros nos gusta viajar lo mas real, cutre y barato posible, y teniendo el máximo de contacto con la cultura y la gente local y el mínimo posible con otros turistas.

Así pues ya lo veis, en la India hay sitio para todos, para los que aman la India y para los que aman las playas…

Namasté.

www.lluny.net

2006-11-08T15:49:00.004Z

Otra vez aquí, que le vamos a hacer...

Llegamos de la India hará cosa de un par de meses, meses en los que, como en cada vuelta, nos hemos tenido que adaptar a nuestra fría y desconcertante sociedad. El impacto al regreso sin embargo, ya no ha sido tan fuerte como en anteriores ocasiones, supongo que nuestra cabeza se ha acabado acostumbrando a estos cambios bruscos de estilo de vida. De todos modos, aún y haber conseguido no encerrarnos semanas en casa en nuestros recuerdos del viaje, si que nadie evita que cada día, sobretodo al acostarte, se te quede el corazón como un puño mientras piensas que hace pocos días estabas durmiendo en cualquier hotelucho, en un país que te absorbía por completo, sin preocuparte de que harías mañana, totalmente libre.

Como ya veis que el tema sigue un poco depresivo, nos hemos puesto a escribir y a poner la web otra vez en marcha. Al menos esto nos hace más llevadero la nueva entrada en la asfixiante rueda de occidente, a la vez que nos permite seguir soñando en que un día seremos capaces de irnos de viaje para no volver…

De hecho, esto es una especie de reinauguración, ya que la web la dejamos funcionado antes de irnos, pero ahora añadiremos todas la fotos de Sudamérica, las nuevas de este último viaje a la India, explicaremos los viajes hechos, y hemos cambiado el blog antiguo, donde no habíamos escrito casi nada, por este que funciona mejor.

La verdad es que la intención inicial de este blog era la de ir actualizándolo des de la India con experiencias del viaje. Al final pero, decidimos no escribir nada. Creemos que el blog interesante hubiera sido el del anterior viaje de un año por Asia, explicando las primeras impresiones en la India, en Pakistán, el cruce del Khunjerab, los inacabables viajes en tren por la China y la imposible comunicación, lo poco que nos gustó el Sudeste Asiático, la vuelta a la India y Ladhak, el terremoto del Kashmir, que nos pilló en la segunda visita a Pakistán, las sobrecogedoras mezquitas y la hospitalidad más sincera de Irán, la vuelta en bus a Barcelona… Esto si daba para un blog, y además era nuestra primera vez en Asia, con lo que todo nos impactaba sobremanera.
Este último viaje ha sido muy distinto, a parte de más corto (cuatro meses), hemos vuelto a un país que ya conocíamos, con lo que lo hemos vivido de una manera mucho más “madura”. Quiero decir que ya no nos pasábamos el día alucinando con los sadhus, los ghats, la mierda, las vacas, los olores, los colores… sino que esta vez por el contrario, estábamos muy relajados, como si estuviéramos en casa, lo que sin duda nos ha llevado a aprender mucho mas de la India en este viaje que en el anterior. Por este motivo no creemos que pudiésemos haber hecho un blog a lo “diario de viaje” interesante, con lo que decidimos hacer algo mas “cultural” a la vuelta, y eso es lo que intentaremos hacer.
Vamos a colgar posts de cosas que hayamos aprendido durante los viajes y que creemos que son interesantes, sobre los países y sobre el mundo del viajero en general. Así habrá desde posts explicando quién son los sadhus, sobre los refugiados tibetanos, sobre los sufís musulmanes o sobre la juventud en Irán, hasta otros hablando sobre tugurios varios donde dormimos y comimos, sobre como ir/volver por tierra de oriente o sobre la insoportable plaga de mochileros israelitas. Todo claro está, basándose en lo que nosotros conocimos allí y documentándonos como podamos, lo cual no quiere decir que lo que expliquemos sea totalmente verdad, pero que es lo que nos llevamos a casa…

Así pues, esperamos que os guste la web y el blog y hasta pronto.