Recordant Haití
No puc negar que va se Haití el país que va despertar en mi, sense esperar-ho, la que a partir de llavors ha estat la meva gran passió. Endevinareu que no és altre que viatjar.
Estàvem a febrer del 2002, i era la primera vegada que sortia de casa amb destí a un país subdesenvolupat (en termes econòmics), la República Dominicana. Viatjava amb el meu pare i la meva germana, i la intenció era recórrer el país de d’alt a baix amb un cotxe llogat, evitant tant com poguéssim les zones de platja més turístiques.
Un cop allà però, ens vam adonar de seguida que per trobar el què buscàvem hauríem d’entrar a Haití.
Si li preguntes a un dominicà que tal Haití, et dirà que si vas allà et mataran amb tota seguretat, que és un suïcidi, perillosíssim, i que a ells els hi fan molta por aquells negres. Ens van explicar que nostra la llegenda de l’home del sac que utilitzem per esporuguir als nens, doncs que allà és un negre haitià qui els ve a buscar de nit.
Negres, si, perquè si existeix algun país fora d’Africà on els nouvinguts hagin conservat la seva cultura i arrels intactes, aquest és Haití. Inclús m’atreviria a dir que les han conservat molt millor que molts dels propis països africans. De fet la sensació que tens només creuar la frontera és que has anat a parar de cop a l ‘Àfrica subsahariana més profunda. Desapareix l’asfalt, el merengue i els turistes, i apareixen els vestits de colors, les mercaderies sobre el cap, la pell s’enfosqueix, es parla francès o crioll i hi ha una vida de carrer desbordant amb una magnitud només comparable als nivells de pobresa del seus habitants.
Així vam entrar al país que fa dos dies ha patit el pitjor terratrèmol de la seva historia, i que sembla podria deixar mes d'un centenar de miler de morts. Em puc imaginar com han quedat les barriades de barraques, una sobre l’altre enfilades als turons desforestats a les afores de Port-au-Prince... Si ha caigut l’edifici governamental, aquella ostentosa rèplica de la casa blanca enmig del país més pobre d’Amèrica, esta clar que la resta de construccions també han quedat en nores.. Es podria pensar que com que eren construccions poc pesades, la mortalitat seria menor sota la runa , però en el terratrèmol de Catxemira al Pakistan, allà si que hi érem, es deia el mateix i finalment van perir setanta mil persones...
Feia temps que no escrivíem res, des que fa dos mesos vam tornar a casa que no ens hi havíem posat, total poca cosa teníem a explicar més què la depressió post viatge, etc... no calia.
Però ens ha semblat que si alguna vegada havíem de tornar a engegar el blog, era ara. Amb un post que ens agradaria no haver escrit mai, però ens setiem obligat a dir alguna cosa, ni que sigui manifestar la profunda pena pel que ha passat a Haití, per donar-li les gracies per “despertar-me”, per ser un país tant refotudament autèntic que ha sabut conservar les seves tradicions més ancestrals a milers de kilòmetres d’origen, inclús el vudú més misteriós i seriós. En el fons que agrair a una gent massa acostumada a patir, que malgrat el prejudicis dels seus veïns, nosaltres ens hi vam trobar de conya, amb una canalla maquíssima i un poblats de fang on ens ho van donar tot que no oblidarem mai.
De fet, mai hem parat de recomanar a la gent que anava de viatge a la República Dominicana (no als que van a torrar-se al sol, sinó a viatjar), que si realment volien tornar a casa amb la sensació d’haver estat a un lloc especial, inesperat, i que creuar l’Atlàntic hagués valgut la pena, entressin a Haití de seguida. Crec que ningú ens ha fet mai cas, però insistirem i ho tornem a deixa aquí escrit.
Sheila i Jordi
www.lluny.net
Estàvem a febrer del 2002, i era la primera vegada que sortia de casa amb destí a un país subdesenvolupat (en termes econòmics), la República Dominicana. Viatjava amb el meu pare i la meva germana, i la intenció era recórrer el país de d’alt a baix amb un cotxe llogat, evitant tant com poguéssim les zones de platja més turístiques.
Un cop allà però, ens vam adonar de seguida que per trobar el què buscàvem hauríem d’entrar a Haití.
Si li preguntes a un dominicà que tal Haití, et dirà que si vas allà et mataran amb tota seguretat, que és un suïcidi, perillosíssim, i que a ells els hi fan molta por aquells negres. Ens van explicar que nostra la llegenda de l’home del sac que utilitzem per esporuguir als nens, doncs que allà és un negre haitià qui els ve a buscar de nit.
Negres, si, perquè si existeix algun país fora d’Africà on els nouvinguts hagin conservat la seva cultura i arrels intactes, aquest és Haití. Inclús m’atreviria a dir que les han conservat molt millor que molts dels propis països africans. De fet la sensació que tens només creuar la frontera és que has anat a parar de cop a l ‘Àfrica subsahariana més profunda. Desapareix l’asfalt, el merengue i els turistes, i apareixen els vestits de colors, les mercaderies sobre el cap, la pell s’enfosqueix, es parla francès o crioll i hi ha una vida de carrer desbordant amb una magnitud només comparable als nivells de pobresa del seus habitants.
Així vam entrar al país que fa dos dies ha patit el pitjor terratrèmol de la seva historia, i que sembla podria deixar mes d'un centenar de miler de morts. Em puc imaginar com han quedat les barriades de barraques, una sobre l’altre enfilades als turons desforestats a les afores de Port-au-Prince... Si ha caigut l’edifici governamental, aquella ostentosa rèplica de la casa blanca enmig del país més pobre d’Amèrica, esta clar que la resta de construccions també han quedat en nores.. Es podria pensar que com que eren construccions poc pesades, la mortalitat seria menor sota la runa , però en el terratrèmol de Catxemira al Pakistan, allà si que hi érem, es deia el mateix i finalment van perir setanta mil persones...
Feia temps que no escrivíem res, des que fa dos mesos vam tornar a casa que no ens hi havíem posat, total poca cosa teníem a explicar més què la depressió post viatge, etc... no calia.
Però ens ha semblat que si alguna vegada havíem de tornar a engegar el blog, era ara. Amb un post que ens agradaria no haver escrit mai, però ens setiem obligat a dir alguna cosa, ni que sigui manifestar la profunda pena pel que ha passat a Haití, per donar-li les gracies per “despertar-me”, per ser un país tant refotudament autèntic que ha sabut conservar les seves tradicions més ancestrals a milers de kilòmetres d’origen, inclús el vudú més misteriós i seriós. En el fons que agrair a una gent massa acostumada a patir, que malgrat el prejudicis dels seus veïns, nosaltres ens hi vam trobar de conya, amb una canalla maquíssima i un poblats de fang on ens ho van donar tot que no oblidarem mai.
De fet, mai hem parat de recomanar a la gent que anava de viatge a la República Dominicana (no als que van a torrar-se al sol, sinó a viatjar), que si realment volien tornar a casa amb la sensació d’haver estat a un lloc especial, inesperat, i que creuar l’Atlàntic hagués valgut la pena, entressin a Haití de seguida. Crec que ningú ens ha fet mai cas, però insistirem i ho tornem a deixa aquí escrit.
Sheila i Jordi
www.lluny.net
