.

dimarts, d’octubre 06, 2009

Les mil i una nits...



Hola Familia!

Uf, han tornat a passar moltes coses en poc temps... Primer de tot dir-vos que hem tornat a canviar de continent. Si us vam deixar a Addis, la capital d'Etiopia, ara us escribim des de Sanaa, la capital de Yemen. Massa aprop Yemen per evitar la temptacio d'anar a un lloc que sempre haviem tingut al cap de posar-hi els peus, pero que evidentment no comptavem pas fer-ho en aquest viatge.

Al final, l'est d'Etiopia, concretament la ciutat de Harar va fer-nos adonar ja definitivament que a l'Africa ens hi faltava alguna cosa. Mentre la vida rural al continent segueix sent maravellosa i autentica, es posar els peus a una ciutat, petita o gran tant se val, que l'Africa contemporania torna apareixer amb tota la seva falta d'arrels, impersonal, sense historia (tot modern o colonial, sembla que ningu contruis res abans...), amb gent tant o inclus mes buida que nosaltres, els occidentals, birres, follar i futbol. Gent moderna, europea, amb qui poca cosa teniem a dir-nos senzillament perque son iguals que nosaltres. No volem semblar frivols perque hem estat a llocs interssantissims que ja us hem anat explicant, i tambe hem vist pobresa, molta, que no ens ha deixat pas indiferents, pero el cas es que Harar, encara a Etiopia es tot el contrari del que estem explicant.

Harar es una ciutat asiatica podriem dir, antiquissima i plena d'edificis historics, mesquites, madrasses, carrerons i mes carrerons entre cases de fang i mercats a qualsevol cantonada, teteries pertot, gent vestida tradicional amb turbants, tuniques, aromes d'especies, etc... tot ja molt arabic, molt asiatic diem, amb aquella magia que nomes te orient, cuna de civilitzaicons, pensaments, religions, rutes de comerc milenaries, i aquell no se que que ens fa sentir tant be i a la vegada tant lluny de casa, en un lloc especial, diferent, i sobretot en una altre epoca.
En fin, a buen entendedor...

Decidit doncs, Etiopia no te mar, pero fa frontera amb un petit pais del que estavem molt aprop, Djibouti, oficialment ja no colonia francesa pero on aquests encara hi tenen l'excercit i manen mes que ningu. Aquest pais si que te mar, i de fet es el port principal de l'est d'Africa cosa que ho expica tot. El trajecte des d'Etiopia a Djibouti va ser durissim durissim, pero emocionant, en un bus etiop on no hi cavia ningu mes, sortim a una hora de la matinada extranyisssima que nomes entenen els etiops i arribem alla tambe de nit, cansats, un pas de frontera amb gent corruptissima, discusions, etc.

El cas es que el port de Dibouti esta a menys de 100km de la costa del Yemen, i teniem entes que es podria travessar amb vaixells de carga, de pescadors o ferry's. Tota una idea molt romantica travessar d'un continent a un altre per mar, pero que al final va resultar ser del tot impracticable. No hi ha res mig oficial amb horaris ni preus, tens que anar al port i negociar amb els rarissims i xunguissims capitans de barco a veure quan surten, si t'hi volen, la pasta, etc... El port es immens per "passejar-hi", la calor insoportable, i Djibouti es el petit Dubai d'Africa, no hi ha hotels barats enlloc, aixi que si ens haviem d'esperar ni que fos dos o tres dies per marxar ja en sortia mes car que volar, que ja es per si molt barat per un vol tant curt, a mes els preus que ens deien per embarcar-nos eren quasi els de l'avio.
Per no parlar de les aigues que travesses, vint hores en el golf d'Aden d'avant les costes de Somalia, el shangrila dels nous pirates, i ara a mes per culpa de la guerra ple de vaixells de refugiats que de tant en tant tomben els guardacostes yemenis...
Djibouti a mes en nomes dos dies que hi vam estar ja ens tenia desquiciats, grans
converses amb la gent, que nomes parla frances pero que sabia dir coses com aquestes de bones a primeres, plens de prejudicis contra els blancs no sabem si justificats:

-Taxi?
-No thank you, we are walking
- Fuck you!

o els mateixos nens:

- You, money!
- No sorry.
- Fuck your mother! Kiss my black ass!

Fins hi tot uns nens ens van disparar balins! pero per sonats nosaltres ja a aqueste alcades de viatge i de viatges, no en deixavem passar n'hi una i vam acabar cada dia a empentes amb algu.

Aterrem al Yemen, dormim a l'aeroport i finalment entrem a la ciutat, Sanaa... Espectacular, segurament la capital mes impressionant que haguem vist mai i que faria empalidir a qualsevol ciutat del mon amb excepcio potser d'altres ciutats asiatiques historiques, com Varanassi a la India o Yadz a Iran. Es com estar dins en un conte de les mil i una nits, una ciutat antiga immensa que si no la veus no t'ho creus. Edificis de fantasia, torts, de rajol, fang i guix de fins a vuit o deu plantes, grans mesquites, algunes inclus construides pel seu gendre amb indicacions directes del mateix Mahoma, un mercat de carrer babelia, gegant... i la gent, antiquissima tambe, amb unes pintes de cuidado, tunica o faldilla, barba, palesti al cap i una daga de dos pams lligada a un cinturo davant del pit, tothom, absolutament tothom com a l'antiga arabia. Tornavem a estar euforics, no ens ho atrapavem... de fet cada dia que passa ens agrada mes el pais i aquesta gent tant collons d'hospitalaria i autentica que sembla que nomes puguis trobar als paisos musulmans.

La part nova de la ciutat, tant o mes interessant que la antiga, totalment arab cutre, podries estar a Iraq o Palenstina en un moment donat. De fet d'aqui se'n diu l'Arabia Felic, res a veure amb la resta de paisos petrodolarics de la peninsula arabiga, aixi que es tot vida de carrer, merda, caos i sense normes. Aqui pots veure nens de dotze anys conduint tranquilament, ningu fotent-li cas a la policia que es simbolica, gent amb un kalashnikof a l'esquena com qui porta un bolso, cotxes destrossadissims, mejadors de carrer semblants als de la India, etc... De fet la canalla ja es totalment salvatge, amb aspecte de gitanos dels anys trenta, brutissims, barallant-se tot el dia i jugant amb pistoles tots i cadescun d'ells, la joguina preferida per nenes i nenes...

La resta del pais tambe molt especial, pero del que ens han deixat veure res tant maco com Sanaa. Del que ens han deixat veure diem, perque ara mateix visitar el Yemen es forca complicat sino impossible en gran part. Necessites permisos per anar a qualsevol lloc fora de la capital, fotocopies que has d'anar repartint cada pocs kilometres en un nou control militar. El nord, Sada, ja xungo de per si i on fa poc van segrestar i matar set turistes, ara esta directament en guerra, unes milicies shiites contra l'exercit. Esta totalment prohibit anar-hi i de fet per sobre la capital passen caces continuament. L'est del pais tambe esta off-limits per forasters si no hi vas en avio, perque pel cami hauries de travessar zones de beduins. Aquests son qui solen tenir els turistes com a objectiu, mes que no pas Al-Qaeda. Son nomades tribals que fa poc que van canviar els camells per toyotas i que van armats ja no amb una metralleta sino rotllo marine, amb granades i demes... es aqui on van atemptar contra aquell grup d'espanyols fa dos anys. En resum, que no pots moure't lliurement ni de conya, aixi que nomes hem pogut visitar les afores de Sanaa, la costa del Mar Roig, amb ports milenaris i una calor insoportable i el Sud del pais. Es un putada perque l'est del pais, Hadramut, es desertic de dunes, guapissim i on hi ha aquells pobles i ciutats de sorra tant especials, tambe la costa yemeni del mar d'arabia es unica, el regne de Saba, pero...

De totes maneres hem pogut passar el temps suficient aqui, temps per veure ciutats fantasma en ple ramada que encara les feia mes desconcertants, i tambe per veure-les retornar a la vida per l'Aid, el Nadal dels musumans per dir-ho d'alguna manera. Tambe per descobrir un pais amb gent hospitalaria a nivells practicament iranis, convidats a tes i a dinars familiars quasi cada dia, a poder moure't fent dit perque es nomes aixecar la ma a la carretera i ja tens a l'acte dos conductors discutint-se per portar-te. Temps en definitiva per descobrir que el pais, com sempre, un cop dins no es el que aparenta des de fora, i que els mitjans de comunicacio occidental, com sempre, nomes informen per donar noticies negatives. Es un pais tant oblidat pero tant historic que a qualsevol lloc on et pares alguna cosa important hi ha passat, com tenir la primera universitat del mon, el naixement de l'algebra, la residencia de la reina de Saba, etc.
Tambe esta clar hem tingut temps per adonar-nos, com en molts paisos musulmans on hem estat, de la "extranya" situacio en que es trova la dona. Mes que enlloc, aqui practicament no hem pogut veure la cara a cap, completament tapades totes de negre i com a molt algunes deixant-se veure el ulls. Ens diuen pero que tenen molta mes llibertat de la que "aparenten" pel carrer, aqui almenys poden conduir, anar a la universitat, tenen carrecs al govern, etc, cosa impossible en alguns paisos veins. Pero tot i aixo altre cop hem tigut converses de besugus amb els homes, ells mai no tragaran el nostre punt de vista ni nosaltres el seu. De fet ells no ho fan amb malla llet, ja diem que son una gent de puta mare i no tenen cap mena remordiment perque la seva dona vagi tapada ni sota un sol asfixiant, al contrari, troben que nosaltres no respectem prou a les "nostres" dones... Canvi de conversa pero quan els assenyales alguna dels centenars de viudes que corren pel carrer demanant: -Vols Qat?

El Qat, la planta narcotica sobre la que gira la vida en aquest pais. Dificil veure un home que no l'estigui mastegant amb una bola a la galta, tipus la coca a Bolivia. Aqui pero encara es mes exagerat, mercats i mes mercats exclusivament de Qat, cada conductor ha de parar x vegades durant el trajecte a comprar-ne, les dones tambe, gent i mes gent tirada al mig de la cera menjant la tria de fulles... i el mes bo de tot es que no fa res! Hem passat nits i nits mastegant Qat amb anfitrions yemenis i res, ens deien que flipariem, pero res, que no dormiriem, i clapavem com lirois. No ho hem entes gaire, suposo que un pais sense alcohol ni altres dorogues com el haixis per colocar-se, aixo ja els sembla la hostia, pero la veritat es que es totalment inofensiu.

Aixi doncs, com que ni el Qat ens fa tirar, no estem per gaires travessies de deserts, ni per disfressar-nos per evitar controls policials com potser hauriem fet al principi del viatge. Ara mateix estem ja trinxants fisica i psiquicament, aixi que segurament ens han fet un favor no deixant-nos continuar cap a l'est, a Oman, on teniem pensat anar per tornar a casa ja des d'alla. A mes hem trovat un vol ben barat via el Caire des de Sanaa mateix, aixi que despres de 9 mesos inolvidables, aquesta setmana tornem cap a casa.

THIS IS THE END doncs, toca plegar veles tot i ser el viatge llarg mes curt que hem fet, hem apretat mes que mai i estem massa cansats per continuar, ja qualsevol trajecte se'ns fa etern, arribem destrossants a desti, i se'ns enva ja massa l'olla de tants canvis de continent, de llit, de menjar, de cultura i d'idioma, diem adeu en etiop a un yemeni, demanem el menjar en hindi o comptem les fotocopies en angles...

En els fons han estat mes de mil i una nits de viatges, aixi que a aquest conte en el que hem estat vivint aquests ultims anys sembla que ja li tocava acabar. De fet aquest viatge havia de ser ja un anar viure una temporada en algun lloc, pero s'ha acabat convertint, perque ho portem a dins, en un altre aventura de kilometres i kilometres per terra, de creuaments de fronteres, de busos i trens interminables per descobrir paissatges inimaginables i sobretot per tornar a coneixer cultures i gent inolvidables.
Ara mateix no sabem pas si podrem tornar a repetir algo semblant i per aixo ens costa tant d'expressar el que sentim per despedir-nos. El temps dira, pero esta clar que com mes grans ens fem mes dificil veiem de continuar amb aquest estil de vida que un dia vam triar de portar i que tantes alegries i tambe incomprensions ens ha dut. El que esta clar es que no canviariem ni un sol segon de tot el que hem viscut aquests anys.

Tornem ara havent trobat un mon molt canviat des dels primers dies que vam comecar a recorrer els seus camins, pero encara mes aquest mon ens ha canviat a nosaltres i aixo ja ho tenim per sempre...

"Los caminos del mundo son una escuela donde se templa el espíritu y se afianza la tolerancia y la solidaridad. Se aprende a dar y a recibir, a mantener las puertas abiertas de la casa y del espíritu, y sobre todo a compartir. Se aprende a disfrutar de lo poco, a valorar lo que se tiene, a ser feliz en la austeridad y a festejar la abundancia. Se aprende a escuchar y a observar y se aprende también a querer."

Ana Mª Briongos, Negro sobre negro. Irán cuadernos de viaje.


Una abracada ben forta a tots i fins aviat, inshallah!
Des de casa mes fotos a http://llunynet.blogspot.com

Sheila i Jordi
www.lluny.net

- Continuar...