Perque els temps estan canviant...
Hola family,
Us escrivim des de Kolkata (Calcuta), a l’est de la India, “patint” els monsons.
Fa un parell de setmanes que vam entrar al pais despres de baixar del Karakorum i passar uns dies nostalgics a Pindi, per la proximitat de la marxa, i tambe d’uns de tensos a Peshawar, on nomes posar-hi els peus ens van informar de les tres bombes que acabaven d’esclatar a la ciutat i que van causar 12 morts.
Ja coneixiem Peshawar, ja haviem estat en anteriors occasions en la que es sens dubte la ciutat mes fascinant de Pakistan. La proximitat amb la frontera afghana fa que sigui un polvori de radicalisme religios, capital mundial del traffic d’armes i opiacis, envoltada d’enormes camps de refugiats i desgraciadament plena de dones sense rostre sota burques. Una ciutat ruda com poques, pero tambe amb un ambient sense llei, caotic i de despelote que la fa unica, i es clar, amb genuina hospitalitat pashtun.
Aquesta vegada pero, l’ambient estava caldejat al limit, la batalla entre l’exercit i els talibans ha deixat la ciutat com a amagatall principal de la fuga dels ultims. Aquests com a contrapartida, estan castigant la ciutat amb bombes setmanals.
Nosaltres passejavem per l’apassioanant ciutat vella i objectiu de la ultima bomba amb el cul ben apretat. Al cap de tres dies tensos com hem dit, vam marxar amb la cua entre cames.
Al cap d’una setmana quan ja erem a la India, van fer volar el cine just al costat de la nostra pensio, per on passavem almenys una dotzena de vegades al dia. 10 morts i mig carrer a tomar pel cul. Realment Peshawar ara es perillos i segurament no hi hauriem d’haver anat.
Per tot el que hi hem viscut, nosaltres ara tenim els peus a la India pero el cap encara a Pakistan. Ens informa la gent coneguda i devorem tot contingut dels diaris indis sobre el pais vei. L’ultim que sabem, l’anunci d’una campanya de terror com mai ha conegut el pais per part dels talibans a les principal ciutats. Es una puta pena, el pais no s’ho mereix, cap pais s’ho mereix.
Per acabar aclarir que no es que ens agradi recrear-nos amb aquest tema, tant de bo no haguessim hagut de dir res mes de Pakistan, pero vam decidir explicar les coses tal com les viviem, i aixi son.
Canviant radicalment de terc, l’entrada a la India ha estat durilla. No exactament l’entrada, quan inexplicablement un conductor de camio ens va portar de gorra des de la frontera fins a Amritsar, i fins i tot ens va pagar el rickshaw fins el Temple d’Or, en un gest que encara ens te estupefactes per torbar-nos en un pais on l’esport nacional es treure-li el maxim de pasta al guiri (per altre banda fet que trobem totalment comprensible mentre no arrivi a l’estafa). En poques hores pero, les coses van tornar al seu lloc i ja estavem “discutint” amb tot quisqui, hotelers, botiguers, etc.
Diem dura perque en molts aspectes la India esta irreconeixible per nosaltres, caminant a passos agegantats cap a l’occidentalitzacio per una part, i la Thailanditzacio per una altre.
Al primer dia ja vam trobar tots els guiris que no haviem vist en tot el viatge. A centenars, i ja no nomes el tipic guiri hippy de la India, sino tambe una nova especie de turisme yankee, amb bermudes i marcant catxes, sempre apunt per lligar, que sembla que finalment s’ha atrevit a fer el salt des de Thailandia.
El guiri mira-que-hippy-que-soc per la seva banda tambe s’ha multipluicat, i el Main Bazar de Delhi ja sembla mes una passarela per desmostrar qui mimetitza mes be a la gran Janis o inclus al mateix Jesucrist amb taparravos i pit al vent, que no pas un carrer de la ciutat.
No es que en reneguem, nosaltres tambe haviem fet el pollos per aqui, el problema es que en la India actual, fora dels impresentables ghettos per guiris esta totalment fora de lloc, un hippisme de platja ja massa forcat i artificial.
Ghettos de guiris? Molts. Goa, no se’ns acut un lloc del mon mes patetic on anar, Rishikesh, Pushkar, Manali, etc. Llocs que podrien ser collonuts, pero que el famos motxilerisme, una forma mes de turisme de masses i potser el mes corrossiu, s’ha encarregat de destrossar. Ara no son mes que indrets de mentida, adaptats a les voluntats d’aquest tipus de “viatger”, amb pubs, paradetes de roba hippy, menjar occidental, musica occidental, etc. En definituiva, llocs amb molta menys cultura india que el Raval.
Motxileros? Tot i viatjar amb motxilla desde sempre no ens n'hem considerat mai. De fet des de la primera setmana a Sudamerica en el nostre primer viatge que ja odiavem tota la parafenalia que rodeja aquest mon. Un mon on la gran majoria es dediquen a passejar-se pels paisos per col.leccionar-los, fer altres amics guiris, tirar-se farres i explicar-se batalletes sense importar-los el mes minim la gent i la cultura d’on estan. A mes el seu tiradisme quasi sempre es facana, trens i habitacions amb aire condicionat, taxis, vols interns i el que faci falta per soportar la “duresa” del viatge.
I es que cada vegada costa mes trobar algun viatger de veritat, de fet aquest viatge nomes n’hem trobat uns, una esquerpa parella alemana amb dos nens petits que estan viatjant per tot el mon per terra i mar. Al igual que nosaltres en l’ultim viatge, cremats de fer curses d’obstacles per la India per esquivar llocs turistics i inventant-se camins per trobar-ne de guapos i autentics a la vegada, visitant sempre que es pot paisos poc turistics per prejudicis cap a ells, etc. Aquest realment es el nostre mon quan viatgem, i el mon que volem, no la pallassada motxilera. Tal com s’esta occidentalitzant el mon, ja costa prou de trovar llocs on es mantingui l’escencia de la seva cultura, com perque hi arrivin ordes de joves demanant les comoditats de casa.
Els Israleites? Uf, no tocarem el tema per por a ser titllats d’antisemites. La majoria ja sabeu que en pensem.
I com hem trobat la India? Doncs molt canviada, canvis bons i il.lusionants, com una clase mitja molt mes abundant, carrers una mica mes salubres, estacions de tren organitzades!, menys caos a la carretera, mes cotxes i menys ciclo-rickshaws, etc. I canvis dolents creiem nosaltres, com molts menys saris, menys sadhus, menys vaques, menys colors i olors i quasi tot en angles, en una evident perdua de la fascinant idiosincracia India en les noves generacions.
Desgraciadament hi ha coses que no canvien, la pobresa extrema segueix present arreu i la continuen patint els mateixos.
Com ens deixa tot plegat ara? Esta clar que no portem prou temps a la India per fer gran judicis, les parts mes rurals del pais segurmanet segueixen igual, i algunes ciutats importants tambe, pero aixo es el que han vist fins ara un ulls que havien viatjat per aquestes terres mes d’un any no fa ni un lustre. I de fet creiem que es aquest el problema principal que aquesta vegada ens doni la sensacio que no ens hi quedi giare res a fer aqui, ja ho hem estrujat massa, a no ser que volguessim aprofundir en un tema concret que ara mateix no es el cas. Ho vam disfrutar molt temps en el seu moment, mes que enlloc al mon potser, pero tambe per aixo ara es com casa, la nostra mirada ja ha assimilat com seves les “extravagancies” del pais. Passem impassibles al costat de vaques i temples, o parlem amb sadhus com si ho fessim amb el Peret de cal fideuer. Per contra no hem aconsseguit assimilar ni el turisme ni l’occidentalitzacio en exces .
Per tot no hem aguantat gaire aqui. Gracies a deu aquest cop ja no veniem a la India a viatjar-la, teniem altres projectes en ment que encara no estan desestimats, pero per ara hem decidit creuar-la com un llamp i entrar a Bangladesh a veure si ens passa la pajara. Ja fa temps que sabem que una frontera no es una simple linea en un mapa, sovint significa un canvi total de realitat en uns pocs metres, i aixo necessitem ara,
I tampoc ha estat tot negatiu a la India. El Temple d’Or dels Sikhs a Amristar no deixara mai d’impressionar-nos per la seva opulencia i l’inesgotable torrent de peregrins, I sempre envoltat per una serenitat molt especial. Tambe hi hem tornat a disfrutar dels multitudinaris apats de gratis, que casualment han tornat a acabar amb mals de panxa.
El tren de Delhi a Kolkata tambe ha estat formidable, 25 hores suant-la i conversant amb indis de tota procedencia i condicio, els terres forrats de gent a la nit i com sempre xanfant caps i culs per passar en uns vagons on no hi cap mai ningu mes. Es clar que aqui aixo de mai, mai es veritat. Per exemple mai ens havien robat, i la Sheila va sortir descalca a l’estacio de Kolkata per una misteriosa desaparico de les seves xancletes.
Kolkata en parts molt canviada, no reconeixiem el centre, ja forca lluny de la llegenda negra que persegueix la ciutat. Pero la periferia que hem vist, com la de Delhi, malauradament sembla que no absorbeix ni el mes minim dels avancos del pais.
Aixi doncs, Bangladesh, un pais on no hem estat mai i que trobem interessantissim per molt motius. Pais musulma antic Pakistan Oriental, amb geografia tipica del sud-est Asiatic i vorejant Myanmar i els estats mes remots de la India, aigua a manta que cobreix mig pais, carreteres d’aigua, la densitat de poblacio mes gran del mon amb una megacapital de mes de 10 milions d’habitants, mes barat que enlloc i absencia de turisme.
Dema agafem el tren cap a la frontera, ja us explicarem que hi hem trobat!
Molts petons a tots. Penjarem mes videos un altre dia.
Jordi i Sheila
Us escrivim des de Kolkata (Calcuta), a l’est de la India, “patint” els monsons.
Fa un parell de setmanes que vam entrar al pais despres de baixar del Karakorum i passar uns dies nostalgics a Pindi, per la proximitat de la marxa, i tambe d’uns de tensos a Peshawar, on nomes posar-hi els peus ens van informar de les tres bombes que acabaven d’esclatar a la ciutat i que van causar 12 morts.
Ja coneixiem Peshawar, ja haviem estat en anteriors occasions en la que es sens dubte la ciutat mes fascinant de Pakistan. La proximitat amb la frontera afghana fa que sigui un polvori de radicalisme religios, capital mundial del traffic d’armes i opiacis, envoltada d’enormes camps de refugiats i desgraciadament plena de dones sense rostre sota burques. Una ciutat ruda com poques, pero tambe amb un ambient sense llei, caotic i de despelote que la fa unica, i es clar, amb genuina hospitalitat pashtun.
Aquesta vegada pero, l’ambient estava caldejat al limit, la batalla entre l’exercit i els talibans ha deixat la ciutat com a amagatall principal de la fuga dels ultims. Aquests com a contrapartida, estan castigant la ciutat amb bombes setmanals.
Nosaltres passejavem per l’apassioanant ciutat vella i objectiu de la ultima bomba amb el cul ben apretat. Al cap de tres dies tensos com hem dit, vam marxar amb la cua entre cames.
Al cap d’una setmana quan ja erem a la India, van fer volar el cine just al costat de la nostra pensio, per on passavem almenys una dotzena de vegades al dia. 10 morts i mig carrer a tomar pel cul. Realment Peshawar ara es perillos i segurament no hi hauriem d’haver anat.
Per tot el que hi hem viscut, nosaltres ara tenim els peus a la India pero el cap encara a Pakistan. Ens informa la gent coneguda i devorem tot contingut dels diaris indis sobre el pais vei. L’ultim que sabem, l’anunci d’una campanya de terror com mai ha conegut el pais per part dels talibans a les principal ciutats. Es una puta pena, el pais no s’ho mereix, cap pais s’ho mereix.
Per acabar aclarir que no es que ens agradi recrear-nos amb aquest tema, tant de bo no haguessim hagut de dir res mes de Pakistan, pero vam decidir explicar les coses tal com les viviem, i aixi son.
Canviant radicalment de terc, l’entrada a la India ha estat durilla. No exactament l’entrada, quan inexplicablement un conductor de camio ens va portar de gorra des de la frontera fins a Amritsar, i fins i tot ens va pagar el rickshaw fins el Temple d’Or, en un gest que encara ens te estupefactes per torbar-nos en un pais on l’esport nacional es treure-li el maxim de pasta al guiri (per altre banda fet que trobem totalment comprensible mentre no arrivi a l’estafa). En poques hores pero, les coses van tornar al seu lloc i ja estavem “discutint” amb tot quisqui, hotelers, botiguers, etc.
Diem dura perque en molts aspectes la India esta irreconeixible per nosaltres, caminant a passos agegantats cap a l’occidentalitzacio per una part, i la Thailanditzacio per una altre.
Al primer dia ja vam trobar tots els guiris que no haviem vist en tot el viatge. A centenars, i ja no nomes el tipic guiri hippy de la India, sino tambe una nova especie de turisme yankee, amb bermudes i marcant catxes, sempre apunt per lligar, que sembla que finalment s’ha atrevit a fer el salt des de Thailandia.
El guiri mira-que-hippy-que-soc per la seva banda tambe s’ha multipluicat, i el Main Bazar de Delhi ja sembla mes una passarela per desmostrar qui mimetitza mes be a la gran Janis o inclus al mateix Jesucrist amb taparravos i pit al vent, que no pas un carrer de la ciutat.
No es que en reneguem, nosaltres tambe haviem fet el pollos per aqui, el problema es que en la India actual, fora dels impresentables ghettos per guiris esta totalment fora de lloc, un hippisme de platja ja massa forcat i artificial.
Ghettos de guiris? Molts. Goa, no se’ns acut un lloc del mon mes patetic on anar, Rishikesh, Pushkar, Manali, etc. Llocs que podrien ser collonuts, pero que el famos motxilerisme, una forma mes de turisme de masses i potser el mes corrossiu, s’ha encarregat de destrossar. Ara no son mes que indrets de mentida, adaptats a les voluntats d’aquest tipus de “viatger”, amb pubs, paradetes de roba hippy, menjar occidental, musica occidental, etc. En definituiva, llocs amb molta menys cultura india que el Raval.
Motxileros? Tot i viatjar amb motxilla desde sempre no ens n'hem considerat mai. De fet des de la primera setmana a Sudamerica en el nostre primer viatge que ja odiavem tota la parafenalia que rodeja aquest mon. Un mon on la gran majoria es dediquen a passejar-se pels paisos per col.leccionar-los, fer altres amics guiris, tirar-se farres i explicar-se batalletes sense importar-los el mes minim la gent i la cultura d’on estan. A mes el seu tiradisme quasi sempre es facana, trens i habitacions amb aire condicionat, taxis, vols interns i el que faci falta per soportar la “duresa” del viatge.
I es que cada vegada costa mes trobar algun viatger de veritat, de fet aquest viatge nomes n’hem trobat uns, una esquerpa parella alemana amb dos nens petits que estan viatjant per tot el mon per terra i mar. Al igual que nosaltres en l’ultim viatge, cremats de fer curses d’obstacles per la India per esquivar llocs turistics i inventant-se camins per trobar-ne de guapos i autentics a la vegada, visitant sempre que es pot paisos poc turistics per prejudicis cap a ells, etc. Aquest realment es el nostre mon quan viatgem, i el mon que volem, no la pallassada motxilera. Tal com s’esta occidentalitzant el mon, ja costa prou de trovar llocs on es mantingui l’escencia de la seva cultura, com perque hi arrivin ordes de joves demanant les comoditats de casa.
Els Israleites? Uf, no tocarem el tema per por a ser titllats d’antisemites. La majoria ja sabeu que en pensem.
I com hem trobat la India? Doncs molt canviada, canvis bons i il.lusionants, com una clase mitja molt mes abundant, carrers una mica mes salubres, estacions de tren organitzades!, menys caos a la carretera, mes cotxes i menys ciclo-rickshaws, etc. I canvis dolents creiem nosaltres, com molts menys saris, menys sadhus, menys vaques, menys colors i olors i quasi tot en angles, en una evident perdua de la fascinant idiosincracia India en les noves generacions.
Desgraciadament hi ha coses que no canvien, la pobresa extrema segueix present arreu i la continuen patint els mateixos.
Com ens deixa tot plegat ara? Esta clar que no portem prou temps a la India per fer gran judicis, les parts mes rurals del pais segurmanet segueixen igual, i algunes ciutats importants tambe, pero aixo es el que han vist fins ara un ulls que havien viatjat per aquestes terres mes d’un any no fa ni un lustre. I de fet creiem que es aquest el problema principal que aquesta vegada ens doni la sensacio que no ens hi quedi giare res a fer aqui, ja ho hem estrujat massa, a no ser que volguessim aprofundir en un tema concret que ara mateix no es el cas. Ho vam disfrutar molt temps en el seu moment, mes que enlloc al mon potser, pero tambe per aixo ara es com casa, la nostra mirada ja ha assimilat com seves les “extravagancies” del pais. Passem impassibles al costat de vaques i temples, o parlem amb sadhus com si ho fessim amb el Peret de cal fideuer. Per contra no hem aconsseguit assimilar ni el turisme ni l’occidentalitzacio en exces .
Per tot no hem aguantat gaire aqui. Gracies a deu aquest cop ja no veniem a la India a viatjar-la, teniem altres projectes en ment que encara no estan desestimats, pero per ara hem decidit creuar-la com un llamp i entrar a Bangladesh a veure si ens passa la pajara. Ja fa temps que sabem que una frontera no es una simple linea en un mapa, sovint significa un canvi total de realitat en uns pocs metres, i aixo necessitem ara,
I tampoc ha estat tot negatiu a la India. El Temple d’Or dels Sikhs a Amristar no deixara mai d’impressionar-nos per la seva opulencia i l’inesgotable torrent de peregrins, I sempre envoltat per una serenitat molt especial. Tambe hi hem tornat a disfrutar dels multitudinaris apats de gratis, que casualment han tornat a acabar amb mals de panxa.
El tren de Delhi a Kolkata tambe ha estat formidable, 25 hores suant-la i conversant amb indis de tota procedencia i condicio, els terres forrats de gent a la nit i com sempre xanfant caps i culs per passar en uns vagons on no hi cap mai ningu mes. Es clar que aqui aixo de mai, mai es veritat. Per exemple mai ens havien robat, i la Sheila va sortir descalca a l’estacio de Kolkata per una misteriosa desaparico de les seves xancletes.
Kolkata en parts molt canviada, no reconeixiem el centre, ja forca lluny de la llegenda negra que persegueix la ciutat. Pero la periferia que hem vist, com la de Delhi, malauradament sembla que no absorbeix ni el mes minim dels avancos del pais.
Aixi doncs, Bangladesh, un pais on no hem estat mai i que trobem interessantissim per molt motius. Pais musulma antic Pakistan Oriental, amb geografia tipica del sud-est Asiatic i vorejant Myanmar i els estats mes remots de la India, aigua a manta que cobreix mig pais, carreteres d’aigua, la densitat de poblacio mes gran del mon amb una megacapital de mes de 10 milions d’habitants, mes barat que enlloc i absencia de turisme.
Dema agafem el tren cap a la frontera, ja us explicarem que hi hem trobat!
Molts petons a tots. Penjarem mes videos un altre dia.
Jordi i Sheila
