.

divendres, de maig 08, 2009

Reality Bites 2

Premeu "Continuar" per veure més VIDEOS a sota.



































- Continuar...

dijous, de maig 07, 2009

K A R A K O R U M

Rakaposhi (7788m) Rakaposhi (7788m) Diran (7266m) Masherbrum (7821m) Nanga Parbat (8125m)

Hola familia i amics,

Us escrivim des de Gilgit, al nord de Pakistan despres de passar mes d’un mes al Karakorum rodejats d’un paissatge de muntanya en majuscules.
Per arribar aqui d’alt has de pujar per la KKH (Karakorum Highway), una carretera que de highway nomes en te el nom.
El trajecte transcorre pel bell mig del desafiant Karakorum, possiblement la part mes salvatge dels Himalayes. Aqui realment es palpa la forca de la terra, amb abruptes i profunds canyons i enormes parets verticals a cada banda, reduint el teu mitja de transport a la minimissima expressio. La carretera que s’obre pas per aquests paratges esta menjada a roca viva en molts trams, sovint sobre cingleres de centenars de metres. Un treball faraonic que es va cobrar la vida de milers de pakistanis en la seva construccio.
Aquest cop, volent-la saborejar del tot l’hem pujat pausadament, parant on s’esqueia o on ens deixaven els molts transports que hem utilitzat, camions friquis, tractors, furgos carregades d’obrers xinos, a peu, etc.

Tela marinera amb els pobles del cami abans de l’alt Karakorum, que ruda es la penya, territori pashtun total! Manshera per exemple, demanem si hi ha un internet i ens diuen que ja no existeix, que el van fer volar fa tres setmanes. Besham, a nomes 30kms de Swat, on els talibas campen a sus anchas, ens en vam trobar alguns amb rancheres i megafons predicant els seu engrescador missatge. Aqui tambe un petit terratremol, tothom al carrer amb nosaltres a la davantera. Chilas, ens posen escorta. Etc. Per altre banda l’arribada a Gilgit molt diferent de l’altre cop que hi vam estar, quan ens van rebre amb desenes de controls policials, barricades i trinxeres amb guardes armats i continuus camins de l’exercit amunt i avall. Aleshores la ciutat estava en “estado de sitio” per lluites entre sunites i chiites. Aquestes diferencies religioses continuen igual, pero aquest cop la ciutat esta calmada i presenta un aspecte mes normal (precisament pero ahir no, vam estar mig dia tancats per un toc de queda en busqueda d’armes!).
Aixo pero, ens ha permes descobrir que aquesta zona de Pakistan no roman aliena al turisme com la resta del pais. No ho recordavem, perque llavors estava tot tancat, la gens despreciable quantitat d’agencies de treckings i d’expedicions muntanyeres varies. Ara mateix no hi ha ni el gat, pero es fa evident que a l’estiu la cosa es pot omplir de muntanyers i treckers de tot el mon. Aixi que tot hi estar molt i molt lluny de la massiva i corrosiva infraestructura turistica d’altres zones de muntanya d’aquestes latituds, com Nepal, Ladhak o Sikhim, ja ha estat suficient com per fer-nos adornar de lo radicals que ens hem tornat amb el tema.
Molt escaient aqui, algu en ha anomenat talibans dels viatges, ja que sempre que podem evitem els indrets on l’escencia de la vida i la quotidianitat de la seva gent ja ha estat tocada per la ma del turisme, per precios que sigui el lloc. Per sort, aqui nomes la vall d’Hunza sembla haver-se vengut, segurament pel caracter molt mes obert de la seva gent, ja no ortodoxes sunnites ni shiites, sino ismailis, una branca molt mes “light” de l’ Islam. Per altre banda, alla dona gust poder veure i parlar amb dones pel carrer en contrast amb la resta del Karakorum, mes pur pero totalment masculinitzat. En aquests llocs es practiment impossible veure una dona, i si la veus normalment va tapada amb tot tipus de burques. Es una actitud que per nosaltres deixa en evidencia als homes, ja que estan acceptant que no poden controlar els seus “bruts” pensaments al veure una dona destapada. Llavors no haurien de ser ells els que pringuin i no la victima? Uf, el tema es molt mes delicat pero, ja que moltes vegades les mateixes dones apelen a aspectes culturals per justificar-ho, sense veure-hi cap inconvenient, aixi que per avui deixarem el tema aqui.

Tambe sembla que aviat obriran el pas fronterer que permet passar de Ladhak a Pakistan per les muntanyes, evitant el “conflictiu” sud del pais. Aixo segurament implicara gran perdua de l’encant d’aquesta part del pais, per la mes que previsible entrada massiva de mochileros de la India, la majoria dels quals aplaudeixen i sovint exigeixen canvis en les costums locals per la seva propia comoditat

Dit aixo, no ens ho podiem callar, el Karakorum es sens dubte un dels llocs mes espectaculars del planeta, i ho hem disfrutat com mai.
Ho hem suat si, o millor, hem estat prop de la hipotermia! Pero aquest cop hem visitat zones realment remotes. Per arribar-hi, nomes accessibles amb trillats Toyotas indestructibles carregats fins d’alt de gent i fato, si que pots passar por de veritat. Estrets camins a la pedra dura o retallats en glaciars veient les rodes passar a pocs centimetres del precipici, amb el riu alla baix, bellissimanent blau d’alta muntanya, pero massa lluny. Sovint t’has de quedar dies al poblets esperant que es torni a obrir la carretera, tallada per esllavissades a la minima pluja o vent. O inclus has de treura-la tu a palassos per no quedar-te tirat. Tornant de Chapursan, una llunyana vall on corveigeixex el Karakorum, els Pamirs i l’Hindukush i poblada per Wakhis, una cultura semiafghana en perill d’extincio, tots els mascles del jeep Mini inclos, s’anaven tornant la pala per refer la carterra, mig cagats i mirant amunt que no tornes a baixar res mes. Tot va acabar be, pero no tanta sort va tenir el conductor d’un cotxe cami a Passu, a qui una muntanya de pedres gegants va esclafar de sobte. El cami aquest cop va estar tallat varis dies i vam haver de travessar grimpant.

A la vall de Hushe, als peus del gran Masherbrum i d’on parteixen algunes expedicions cap al K2, vam poder comprovar el desigual treball que algunes ong’s desenvolupen a la zona. El poble de Hushe mateix, rep cooperacio de molts llocs del mon relacionats amb l’alpinisme, sobretot espanyola amb varis projectes d’Al Filo i TVE, o inclus el famos Greg Mortensen de “Tres Tasses de Te”. Es per aixo que no vam entendre gaire que en cap lloc del Karakorum com aqui, trovessim una canalla tant bruta i malalta.
Projectes com un Hotel per treckers, que si be els beneficis un cop finalitzat aniran per la comunitat, creiem que un bon centre de salut i higiene hauria estat molt mes prioritari. Tambe hi ha una escola ben nova, pero els nens massa sovint fallen per malalts. Segons una petita ong local, la mes antiga de totes, aquest grans pojectes son molt pomposos pero amb resultats massa incerts. Molts d’ells tenen una durada o pressupost determinat, i un cop s’acaba el temps o la pasta el projecte es queda alla tirat, a vegades sense finalitzar. En qualsevol cas creiem que en aquest pais no pots pretendre autofinancar-te nomes amb el turisme tal com esta el pati.

Punt i a part, a nosaltres perque ens agrada aillar-nos i castigar-nos massa, pero el brutal paissatge del Karakorum es omnipresent, ni que volguessis no te’n escaparies. Aixi, quasi sense baixar de l’autobus, pots tenir el Rakaposhi, una muntanya de set mil i escaig metres davant del nas, veient-ne pujar quasi cinc mil verticals d’una tacada. El mostruos vuit mil Nanga Parbat tambe el veus sense voler des de qualsevol lloc. Per contra, quan vam estar als seus peus a la vall de Tareshing, l’impressionant Rupal Face estava oculta darrera els nuvols i vam haver de marxar amb la cua entre cames.
Aquesta proximitat de les muntayes permet fer camps base amb molta facilitat, sovint amb un sol dia de caminar. Llastima que aquest cop que estavem extranyament disposats a fer-ho, el pitjor hivern en anys ha deixat tonelades de neu que els fan inaccecibles fins ben entrat l’estiu. O be pots temptar las sort travessant gegants glaciars coverts de neu que amaga escletxes de centenars de mentres!

El dia 1 de maig, com cada any, s’obre oficialment el pas de Khunjerab que uneix Pakistan amb Xina. L’ultim viatge el vam creuar en un dels trajectes mes especials que recordem, i aixo ens va permetre descobrir la Xina, pais que vam travessar de punta a punta. Possiblement, un dels llocs on mes lluny ens hem sentit de casa per la impossibilitat de comunicacio amb la seva gent, i una mentalitat molt diferent a la nostra. Aixo feia que qualsevol tasca quotidiana es convertis en una odissea, i sovint en frustrassio despres de llargues sessions de mimica. De totes totes pero, un pais interessantissim.
I es que de fet, de contacte amb xinos n’hem tingut mes que sobre aqui al Karakorum. Ordes d’obrers i maquinaria pesada estant treballant en la reparacio, o millor dit total reconstruccio de la KKH. Es preveu que en dos anys deixin aquesta carretera niquelada, amb dos carrils en tot el seu llarg. Els autoctons no veuen aquest macropojecte finacat pel govern xines amb gaires bons ulls. A part de l’enorme impacte ambiental que suposa, aqui tothom sap que la KKH es convertira en la principal via d’entrada de mercaderies xines cap al tambe financat per ells, macroport de Gwadar, en ple mar d’Arabia i porta al mon.
Almenys a nosaltres ens han servit per recorrer gran part del cami a dit amb els seus camions, pero en canvi no hem aconsseguit entrar a menjar cap cop als seus campaments blindats, per molt que ho intentessim. I es que ens surten les llenties per les orelles, que donariem per un peaso pato de Pekin!

I prou de politiqueos que la cosa s’allarga massa... suposem que del tema Taliba n’esteu tan ben informats vosaltres com nosaltres. Nomes dir que per marxar d’aqui d’alt haurem de tornar enrera per la KKH, quan teniem pensat baixar a Peshawar per Swat abans que comeces l’operacio militar en curs. Una fotesa comparat amb el que ja estan patint els milers de refugiats, en el seu propi pais, que ha provocat l'operacio militar en curs.

Quins ceeeels, va parir! No en recordabem aixi d’estrellats des del Titicaca. Altitud i falta d’electricitat es la recepta. La Sheila quasi se’ns queda glacada estirada al carrer dibuixant constelacions amb el dit! Ho trobarem a faltar si, pero veniem al Karakorum a fer unes vacances del Sud i ens ha deixat tan trinxats que ja estem somiant arribar al Sud a fer vacances del Nord. Caloreta pels ossos, pero com que aquest pais no enten de termes mitjos, alla ens esperen 45 graus a l’ombra... Fa dos dies pero que aqui a Gilgit sembla que per fi ha arribat la primavera, aixi que potser ens hi quedarem alguns dies fent un petit descans.
Per ser sincers pero, les vacances les fas quan tornes a casa i no pas quan marxes. Ara ja fa quasi quatre mesos i els que queden inshallah, d’alimentacio repetitiva i raquitica, de trajectes que trenquen l’esquena, d’habitacions insalubres, de freds i calors radicals, etc. Evidenment que el que obtens a canvi compensa en escreix, pero viatjar aixi no es relaxant ni facil, i es definitivament mes cansat que quedar-se a casa i seguir les rutines diaries.
Que dura es la vida del viatger!!! je je. I que trista a vegades, en serio, quan deixes enrera persones que potser no tornaras a veure mai mes. Un peto de tot cor a tots els amics que deixem aqui al Karakorum.

Fotos i videos a: http://llunynet.blogspot.com

Molts records i abracades a tots.

Jordi i Sheila
www.lluny.net

- Continuar...