.

dijous, de febrer 19, 2009

On the road again...

Turquia Turquia Turquia Turquia Turquia Turquia Turquia Turquia Iran Iran Iran Iran Iran Iran Iran

Salam Aleikum companys,

Ja estem altre cop pels camins del mon! Despres de quasi tres anys quiets, finalment hem tornat a tallar les arrels que per "culpa" vostre ja comensaven a ser massa profundes. Aixi que ala, motxilla a l'esquena i tota la llibertat del mon per empendre aquest cami de tornada incerta...

Alguns potser no sabeu que aquest cop estem revivint els nostres passos per alguns dels paisos de l'antiga ruta de la seda, d'Istambul a la India. Ja vam fer aquest cami en sentit contrari fa uns anys, pero es una part del mon que ens fascina, amb sempre nous llocs a descobrir. Intentarem no passar per cap lloc on ja hem estat, a no ser que hi tinguem algu a visitar o que per nosaltres sigui totalment imprescindible.

Com que alguns han insistit que ho expliquem tot, queixant-se de que els altres cops estavem incomunicats, aqui teniu un mail d'aquells que fa tanta mandra de llegir, tres tasses Trivi!!!

Vam volar fins a Istambul, estalviant-nos la pallissa de bus per travessar Europa de l'ultima vegada. A Ankara ens vam haver de barallar uns quants dies amb els funcionaris de l'embaixada Irani, tot i que almenys aquest cop no ens van exigir l'analisis de sang! Deuen ser els unics iranis cabrons, per funcionaris? Suposem que si, perque ja haviem decidit entrar a Siria quan l'embaixada d'aquest pais es va negar a fer-nos el visat, encara no sabem perque.

Entre te i kebap tambe ens vam plantejar anar al Kurdistan Iraqui, que es l'unica zona segura del pais i si pot entrar sense visat. El problema es que, a part de que per arribar-hi passes una mica massa aprop de Mosul i Kirkuk (quasi en guerra), practicament no hi ha transport public. T'has de moure en taxis, les pensions son escasses i cares i es molt semblant al kurdistan irani, barat i no et jugues el cul.

Quan ens va passar l'atac d'euforia doncs, carretera i manta cap a Iran: bus, tren, dit, tractor... el que calgui. El millor es clar, el dit, que els preus del busos a Turquia no son els d'Iran, i a mes et paren de seguida. Els cas es que ens hem adaptat molt rapid al continent i als nostres vells vicis de viatge, l'apat unic esmorzardinarsopar + platans, al poc frequent canvi de roba interior, a la dutxa quan es pot, a dormir on calgui, a cagar a la turca es clar, etc..

Si Sara! vam anar a la Capadocia, es molt guapo pero sort que estavem a ple hivern, perque te tota la pinta que a l'estiu suigui Salou tu!

El Nord de l'Anatolia turca es prescios, quin paisatge mes bestial, en aquesta epoca de l'any es com esta en plena Siberia, a Erzurum a -15 graus, joder! ens vam posar tota la poca roba que portem a sobre i tot i aixo les vam passar mes putes, sobretot a les nits.

I Dogubayazit!!!, la ciutat Kurda de la frontera entre Turquia i Iran, si Ton! la del nostre col.legui Kurd ultramafios, un personatge que mereix que li dediquem algunes linies: Ja haviem estat en aquesta ciutat abans, sembla que hi passi tot el contraband d'Asia cap a Europa. L'ultima vegada ens vam allotjar en un camping desert propietat del mencionat kapo. Vam anar a veure que ens donaven de sopar al bar, perque el camping esta a la quinta hostia de la ciutat (per cert amb un paisatge lunar brutal coronat pel monte Ararat). Ningu al bar ni al camping mes que aquest tiu i un colegui, que ens "obliga" a seure amb ell per sopar. Un hola que tal i ja es treu la pistola platejada enorme de la cintura, l'embolica amb una revista i li dona al cambrer. Nosaltres blancs li preguntem Que era aixo?, ens va dir que sempre abans de sopar feia que li guardessin la pistola perque quan beu es posa violent! En fi, vem demanar algo per sopar. Mentre sopem el Mini no sap (o no vol...) rebutjar un xupito rera l'altre de Raiki, l'anissat licor turc de 45 graus. Ens assinserem, ens explica que es dedica a traficar armes, tabac i drogues cap a Europa. Ja s'hi dedicava des de nen, els kapos de l'epoca el pagaven a ell i altres nens per passar droga afghana d'Iran cap a Europa per la minada frontera. El seu germa va volar pels aires posant el peu on no tocava. Ell ens ensenya tambe les "cicatrius de guerra", dues ferides de bala a panxa i cama.

Musica! Un acordionista i un cantant a lo Goran Bregobig i tots quatre ben tajes ballant en cercle... Quan ja estavem a punt de la retirada i sortir pitant d'alla l'endema a primera hora, el Mini te la brillant idea d'explicar-li que l'endema era el seu aniversari. Ala! mes xupitos i un proposta "irrebutjable" de tornar a sopar amb ells l'endema per celebrar-ho. La primera nit es va acabar amb l'irresponsable del Mini arrossegant els peus entre els bracos de la Sheila per una banda i el mafios per l'altre, cap a dormir.

L'endema sant tornem-hi, pero aquest cop nosaltres quasi no vam beure, ells vaja que si van beure! i encara es van assinsserar mes, fins a punts que nosaltres dos ens anavem mirant pensant que tot aixo no ho hauriem d'estar sentint... Al final uns regalets pels dos, dues navalles enormes de papallona per cadascun, ah! i ens van dir que tenien pensat regalar-nos dues pistoles, pero que els va semblar inadequat perque potser tindriem problemes a la frontera. No et fot!

Aquesta nit va acabar amb nosaltres dos arrossegant per banda el kapo cap a l'habitacio, mentre cridava que el deixessim anar, que volia anar a matar al seu pare!

L'endema ja en teniem prou, ja haviem temptat prou a la sort, i resavem peque no recordes les ultimes confessions de la nit, no fos cas que s'arrapentis d'haver-ho dit... Pero encara el vam veure una vegada mes, al mati, i vam tenir un pataleo que es va allargar unes hores, pero deixarem aqui la historia perque s'allarga massa... El cas es que vam acabar marxant d'alla amb les motxilles a l'esquena, corrent muntanya avall i mirant enrera...

Aquesta vegada no el vam trobar, pero tampoc el vam buscar... Aixi que vam travessar tranquil.lament cap a Iran acompanyats, Hippy i Sam!, de les impresionants vistes de l'Ararat (5300m) i el Damavand (5610m).


Iran, els iranis, altre cop flipant mandonguilles amb l'hospitalitat persa, que arriba a limits insospitats a occident.
Passejar-te per Iran una motxilla a l'esquena suposa rebre infinitat d'invitacions: "What's your name?" seguit immediatament per "Come to my house?" pels que xapurrejent l'angles, o directament arrosegar-te pel brac els que no. Aixi, des que vam entrar a Iran que practiment hem dormit tots els dies a casa de families, cosa que et permet coneixer el pais des de dins com cap altre pais que hem estat.

Hem estat amb families de tots els colors, ultraconservadores, com la d'un comandant del exercit irani que ens va passejar per casa de tots els seus familiars com monos de fira, pero a canvi ens va ativorrar de menjar. A casa seva, i igual que en tots els carrers dels pais, les omnipresents fotos dels dos Ayatollas de la revolucio, Homeini i Khamenei, i tambe del president Ahmadinejad. Per ells la revolucio islamica havia estat collonuda pel pais, les dones estan encantades d'anar tapades amb chador (capa normalment negra que cobreix cap i cos) i totes les prohibicions son pel be de la societat. Aquestes families ens han tractat estupendament, pero creiem que el que ens han dit esta molt lluny de la realitat. En cases de families mes liberals i amb el jovent que parlem pel carrer, ens asseguren que el 80% de la poblacio esta en contra del govern i de la revolucio islamica, que la democracia es ficticia i que les noies estarien encantades d'anar amb minifalda pel carrer. Aqui hi entraria la familia del Navid de Qazvin, amic de l'ultm viatge, musulma com el qui mes i de pensament molt lliberal, i amb qui hem passat aquests tres ultims dies. Finalment el seu pare, excelent cantant de musica religiosa i vidu des de feia poc quan el vam coneixer, ha canviat amb aquests temps els ulls mes tristos del mon per una rialla continua. Els seu dos fills en canvi, segueixen sentint-se a Iran com en una preso i nomes pensen en marxar-ne com sigui. Almenys ara pero, el Navid ja ha fet la mili de dos anys, requisit indispensable, entre d'altres coses, per obtenir el dret a sortir del pais. Ell ens pregunta constantment sobre com es una discoteca, com funciona aixo d'anar a parlar amb una noia lliurament, alcohol, musica, etc... Ens ha explicat totes les prohibicions a que esta sotmesa aquesta societat. Per exemple, la impossibilitat de passejar amb una noia pel carrer, la policia et para i si no estas casat o ets un familiar, multa o preso. Ens ha ensenyat videos sobre festes ilegals (esta prohibit fer festes) en cases particulars, on les noies arriven del carrer completament tapades i segons despres estan ballant amb vestits de tires, bebent alcohol ilegal, etc... Com aquestes prohibicions moltes d'altres, bloquejos de webs, tancament de cibercafes, o prohibicio de tenir tele per satelit, tot i que moltes cases tenen paraboliques camuflades a la teulada.

El que mes xocant ens resulta de tot es que el Navid, i segons ell la majoria d'universitaris d'Iran, estaven encantats amb el Bush i el seu odi a Iran. Segons ell, prefereririen tenir el pais potes enlaire i amb un bany de sang diari com Iraq, si des de les cendres pogues resurgir un Iran lliure. Tot els paisos que han obtingut la llibertat han pagat un preu amb sang, i segons ell a Iran ja li toca, sigui amb una invasio extranjera, amb un cop d'estat o amb la gent al carrer. Fa pensar oi?

En definitiva, ens quedem amb la impressio, com en l'ultim viatge, que la poblacio es majoritariament liberal, l'unic problema es que per sobre del seu govern hi ha el Consell Islamic, que es el que finalment decideix sobre totes les propostes que fa el govern. Aixi, l'anterior govern era prou liberal, pero mes de la meitat de les propostes fetes van ser tallades pel Consell Islamic. No confongueu aquest Consell amb l'Islam, la gent del carrer es musulmana total, i en canvi no vol serntir a parlar d'aquestes prohibicions, el Cora no diu res d'aixo.

Per altre banda i a "favor" dels governants tambe s'ha de dir que no es un pais en ruines, que les necessitats basiques de la gent (exceptuant la falta de llibertat) estan ben cobertes a la major part del pais, no hi ha pobresa molt evident a les ciutats, viuen amb cases que estan forca be, el jovent accedeix a la universitat facilment i saven perfectament com saltar-se la llei quan cal. De totes maneres sona a massa poc per tractar-se d'un dels paisos amb mes reserves de petroli del mon...

Aixi doncs, a part de amb les mesquites mes belles del mon, l'espectacularitat dels seus paissatges lunars o d'alta muntanya o de la diversitat dels seus pobles (kurds, turqs, azaris, baluchis, perses, etc..), ens quedem amb la increible hospitalitat d'aquesta gent: com la d'una la familia mes que humil del kurdistan que ens ho volia donar tot. O la del senor de la teteria que ahir veu la Sheila amb cara de constipada i marxa, tornant al cap d'una estona per colgar-nos de de paracetamols, antibiotics i una alre cosa que no sabem que es, i no ens cobra ni els tes! No se si es cultural o genetic, pero es cada dia igual, somriures continus, regals no ens deixen refusar i que al final hem de llencar, com la tetera i joc de vasos corresponent que ens va fer quedar una familia tant si com no, que ocupava mitja molxila i pesava una tonelada, llapissers, colonies, jerseis, etc... Aixi doncs, si algu ens demana si ha de tenir por de visitar aquest pais que sona tant extrany i diabolic a occident (eh Cobos!), la resposta es rotundament no.

Altra cosa sera partir d'ara, que anem tirant desert endins cap a la zona frontenera amb Afghanistan... Aixo ja es un altre pais, els Pashtuns i Baluchis ja tenen una altre fama. De fet ja els coneixem perque venen tots del Pakistan, pero ja tenim ganes d'emocions fortes de veritat i no tanta mel!

Voliem penjar unes quantes fotos i videos, pero ens es impossible amb les conexions pessimes que hi ha en aquest pais, i sobretot a Qom on som avui. Quan poguem ho penjarem al bloc de la web, a veure si el fem reviure!

Ah si, perdoneu per ni un putu accent.


Molts petons a tothom.

Sheila i Jordi
www.lluny.net

2 comentaris:

Anònim ha dit...

carai, kina narraci'o sheila, impressionant la descripci'o /percepci'o del vostre viatge a l'iran.
continueu aixi i a vere kuan surt el llibre.!

sort!!

Seilz

Anònim ha dit...

Si, probablement per la qual cosa es