Kheyli mamnun Iran
Salam companys,
Nosaltres seguim a Iran, deixant-nos portar per l'atzar sense gaires mes plans que l'avui, que quasi com sempre es el mes magic. Tot el viatge pot canviar en questio de segons, si perdem un bus, si ens para aquest cotxe i no un altre, si passem per aquell carrer i coneixem algu, tot el que ve darrera es crea de nou en funcio del cami escollit en un instant. Igual que tot en la vida, pero viatjant l'atzar interve cada dia de forma determinant.
Es veritat aixo que diem? o ve ja tenim el desti marcat i aquests cops d'atzar ja estaven escrits? Uf, no en tenim pas ni idea! Però ha quedat maco, no?
Res, que nosaltres som a Kerman, agafant energies (a base de datils, la reostia de bons!), per segurament una de les parts mes delicades del viatge. Deixarem Iran enrera doncs (se'ns acaba el visat) havent passat els ultims dies tant be com els primers que ja us vam explicar. Per cert que la hospitalitat irani continua com sempre o inclus in crescendo, la policia ens fa de taxi espontani pels pobles, els veins de pensio en porten plats de fruita, els botiguers a vegades no ens volen cobrar i un llarg etc.
Pel que fa a la salut, de moment estem de conya, nomes mal a l'esquena de dormir a terra, sobre llits-llistons o seients de bus en angle recte. Tampoc es gaire bo respirar tota la nit la merda que deixen anar les destartalades estufes de petroli, pero has de triar "morir" de fred o anestessiat (a 12 litres de benzina l'euro, i aixo que diuen que s'ha apujat tant!, es normal que tothom s'escalfi aixi).
Entre moltes altres, es impossible descriure tot el que vivim a diari, se'ns acudeix explicar:
A Zanjan vam viure les manifestacions del 30e aniversari de la Revolucio Islamica d'en Homeini. A Teheran milions, on erem nosaltres uns quants milers de persones al carrer. Segons ens van dir, molts amb assitencia obligada, funcionaris, militars, escoles, etc.. El cas pero es que impressionava de veritat, primer tota la tropa d'homes i darrera les dones, de negre, amb cartells de "Down with USA" i "Down with Israel", cremant ninots del Bush, Obama, Rice, Olmert... i basicamnet cridant tota l'estona algo que sonava com "Marg Bar America!, Marg Bar Israeli!". No sabem literalment que vol dir, pero era bastant evident que algo com "Em cag% @mb l! pu#@ maX& que v@ pa<*** Israel!", amb lo que el Mini s'hi va afegir amb entusiasme davant la perplexitat dels participants.
A Kashan, una petita ciutat sorrenca fantastica vam viure la devocio chiita per l'imam Hossein. Per tots els carrer i mesquites els fidels es passen el dia sencer colpejant-se el pit amb fervor i plorant la seva mort. Nomes veure'ns ens feien entrar a cada mesquita, participar (homes i dones separats com sempre, la Sheila amb chador que tant li agrada, etc), i com a recompensa dos plats gegants d'arros amb verduretes que mai sabran com els ho arribavem a agrair. L'arros per nosaltres s'ha convertit en un be de luxe, perque vaya tela amb la varietat del menjar que hi ha al carrer en aquest pais! Encara que no ens podem queixar, per menys de 2 euros jalem els dos. El mes important pero, es que vam apendre que en la majoria de festius religiosos les mesquites donen menjar. Com que aixo aqui vol dir un dia si i l'altre tambe, doncs ara quan hi ha gana i es festiu, abans sempre ens fem uns passes per davant de les mesquites a veure si cau alguna cosa, que sempre cau. De moment aqui a Kerman ja portem els dos dies menjant arros amb carnassa! A disgust nostre pero, nomes ens veuen, ens venen a buscar de l'altre banda del carrer i ens colen per davant de tothom, lleig.
Tambe hem creuat els deserts de Kavir i Dasht-e Lut, coneguts per albergar caravanes de camells carregat d'opi procedent d'Afghanistan. Entre els dos deserts, Tabas, un poble magnific on ens van deixar allotjar en una mesquita-mausoleu com a peregrins (de la llastima que els vam fer a aquelles hores de la nit, perque aquests llocs son exlcusius per a musulmans).
Realment va ser una travessia pel desert, es molt dificil moure't per Iran ens transport public fora de l'eix principal que travessa el pais. Normalment passa un bus amb frequencia diaria, o setmanal, i has d'anar a buscar-lo en algun trencant al mig de la nada, esperar hores a que passi i resar perque hi capigues! Llavors no va exactament per on vols i et deixa en una coneta a 40km a mitja nit. Caminar i fer dit als pocs cotxes que passen i finalment Tabas!!! Es clar que ens hi van volguer, realment peregrines per arrivar als destins.
Alla la sensacio d'oasis era total, amb palmeres datileres arreu. Pero el millor era llevar-se amb les crides matinals a l'oracio i trovar-te enmig d'aquell impressionant recinte, amb altissims minarets i enormes cupules de ceramica blava. Realment especial.
Tambe ens vam "menjar" una tormenta del desert anant en bus cap a un poble proper a Yazd. De cop es va posar a bufar un vent huracanat , el cel es va tenyir d'ocre intens i no es veia res a un metre de distancia. Vem flipar, tothom parat i el bus anant-se omplint de sorra i mes sorra, vam quedar guapos!
Pel que fa a l'apartat surrealista, a Nain, a les portes del dessert, un poble on no s'hi ha d'anar a parar mes que per pura casulitat (atzar o desti), vam trovar-nos un dels personatges mes interessants d'aquests ultims dies. Morteza, un doctorat en filosofia religiosa especialitzat en sufisme, que respira espiritualitat pels quatre costats. Parla espanyol de collons i vam estar a casa seva, on vam dormir com no!, parlant (ell) fins les tantes de la nit de conflictes religiosos, orient proxim, Al-Qaeda, mujaidins... un fenomeno, tot molt canyero. Fins que de sobte es despenja i es posa a cantar flamenc de putissima mare! El paio resulta que es un dels dos cantaors flamencs que hi ha en tot Iran! Vam conectar molt, segons ell tan mistic trovar-nos en aquell cul de mon no va ser per atzar, i ens anomenava ascetes, pel minimalisme economic i per la forma com viatgem, com els antics sufis que no arrivaven mai a desti.
Aixo pel que fa al passat, pel que fa al futur mes immediat, dema intentarem una altre "peregrinacio" al desert a una zona espectacular anomenada els Kaluts, on el vent ha dibuixat enormes formacions de pedra entra les dunes. A veure si hi arrivem, tenim els nostres dubtes!
I pel que fa al futur mes llunya, es una mica incert. Ja hem dit abans que ara ve una part forca conflictiva. Hem de creuar a Pakistan, de Zahedan a Quetta travessant la regio del Baluchistan. Des de sempre un trajecte delicat, on busos, camions i cotxes van en comboi per evitar emboscades de bandolers baluchis. A mes, a diferencia de l'ultim cop, ara tenim els talibans del Pakistan ben revolucionats. Ara meteix es possible que n'hi hagi tants o mes que al mateix Afghanistan, i les seves capitals son Peshawar i Quetta, on anem de pet. No es ni de bon tros segur com la ultima vegada que hi vam estar, quan no eren tants i el Mini es podia permetre el luxe de preguntar "Are you Taliban?" a qualsevol que en fes la pinta i ens interesses parlar-hi. De fet l'ultim cop vam passar "tranquilament" dues setmanes a Quetta esperant el visat Irani, un ciutat brutal, ben afghana, sense llei, amb un ambient frontener inexplicable. De fet al final ja comencavem a fer un tuf sospitos en una ciutat on els overlanders que hi passen hi fan nit com a maxim. Llavors uns personatges d'honestitat dubtosa ens van "solicitar" a una reunio extraoficial en uns baixos prop d'on ens allotjavem. Alla, gent de pela, un jutge, dos advocats i un metge ens van preguntar educadament que collons hi fotiem alla tants dies, mentre ens un rera altre ens revisaven els passaports. Aqui tot estranger es susceptible de ser espia, i la veritat es que va ser una situacio molt extranya que no hem entes mai. El metge encara no sabem que hi fotia, vam pensar que sortiriem d'alla sense un ronyo! Al final tot va quedar en res, la nostra historia del visat era certa i potser ho van comprovar, o potser ens vam emparanoiar nosaltres despres de tants dies patint un estricte i imposat Ramada. El cas pero es que el fruiter (un tiu molt maco on compravem sempre), que ens va veure parlar amb ells, ens va dir que no ens tornessim a veure amb aquella gent per res del mon, que estava molt preocupat per nosaltres...
Prou remembers! Doncs aquesta vegada la intencio es marxar el mes aviat possible de Quetta. De fet inclus alguns iranis ens han dit que es millor anar al Pakistan creuant Afghanistan, pero d'altres ens diuen el contrari. Tampoc els hi podem fer gaire cas, per altres experiencies sabem que normalment qui mes malament coneix la realitat d'un pais son els seus veins, plens de topics i prejudicis.
I tornem al present, ens en anem a rentar roba que des que vam dormir als terres alfombrats de la mesquita del desert, ens pica tot! Puces? No hi ara...
Molts petons a tots, ja veieu que estem be i felicos de la vida. Apa, nosaltres ens quedem per aquestes terres fotent-li canya.
Atre cop ni un accent, es el teclat. Ah si, les fotos les penjarem al blog:
http://llunynet.blogspot.com
Salut!
Jordi i Sheila
http://www.lluny.net
Nosaltres seguim a Iran, deixant-nos portar per l'atzar sense gaires mes plans que l'avui, que quasi com sempre es el mes magic. Tot el viatge pot canviar en questio de segons, si perdem un bus, si ens para aquest cotxe i no un altre, si passem per aquell carrer i coneixem algu, tot el que ve darrera es crea de nou en funcio del cami escollit en un instant. Igual que tot en la vida, pero viatjant l'atzar interve cada dia de forma determinant.
Es veritat aixo que diem? o ve ja tenim el desti marcat i aquests cops d'atzar ja estaven escrits? Uf, no en tenim pas ni idea! Però ha quedat maco, no?
Res, que nosaltres som a Kerman, agafant energies (a base de datils, la reostia de bons!), per segurament una de les parts mes delicades del viatge. Deixarem Iran enrera doncs (se'ns acaba el visat) havent passat els ultims dies tant be com els primers que ja us vam explicar. Per cert que la hospitalitat irani continua com sempre o inclus in crescendo, la policia ens fa de taxi espontani pels pobles, els veins de pensio en porten plats de fruita, els botiguers a vegades no ens volen cobrar i un llarg etc.
Pel que fa a la salut, de moment estem de conya, nomes mal a l'esquena de dormir a terra, sobre llits-llistons o seients de bus en angle recte. Tampoc es gaire bo respirar tota la nit la merda que deixen anar les destartalades estufes de petroli, pero has de triar "morir" de fred o anestessiat (a 12 litres de benzina l'euro, i aixo que diuen que s'ha apujat tant!, es normal que tothom s'escalfi aixi).
Entre moltes altres, es impossible descriure tot el que vivim a diari, se'ns acudeix explicar:
A Zanjan vam viure les manifestacions del 30e aniversari de la Revolucio Islamica d'en Homeini. A Teheran milions, on erem nosaltres uns quants milers de persones al carrer. Segons ens van dir, molts amb assitencia obligada, funcionaris, militars, escoles, etc.. El cas pero es que impressionava de veritat, primer tota la tropa d'homes i darrera les dones, de negre, amb cartells de "Down with USA" i "Down with Israel", cremant ninots del Bush, Obama, Rice, Olmert... i basicamnet cridant tota l'estona algo que sonava com "Marg Bar America!, Marg Bar Israeli!". No sabem literalment que vol dir, pero era bastant evident que algo com "Em cag% @mb l! pu#@ maX& que v@ pa<*** Israel!", amb lo que el Mini s'hi va afegir amb entusiasme davant la perplexitat dels participants.
A Kashan, una petita ciutat sorrenca fantastica vam viure la devocio chiita per l'imam Hossein. Per tots els carrer i mesquites els fidels es passen el dia sencer colpejant-se el pit amb fervor i plorant la seva mort. Nomes veure'ns ens feien entrar a cada mesquita, participar (homes i dones separats com sempre, la Sheila amb chador que tant li agrada, etc), i com a recompensa dos plats gegants d'arros amb verduretes que mai sabran com els ho arribavem a agrair. L'arros per nosaltres s'ha convertit en un be de luxe, perque vaya tela amb la varietat del menjar que hi ha al carrer en aquest pais! Encara que no ens podem queixar, per menys de 2 euros jalem els dos. El mes important pero, es que vam apendre que en la majoria de festius religiosos les mesquites donen menjar. Com que aixo aqui vol dir un dia si i l'altre tambe, doncs ara quan hi ha gana i es festiu, abans sempre ens fem uns passes per davant de les mesquites a veure si cau alguna cosa, que sempre cau. De moment aqui a Kerman ja portem els dos dies menjant arros amb carnassa! A disgust nostre pero, nomes ens veuen, ens venen a buscar de l'altre banda del carrer i ens colen per davant de tothom, lleig.
Tambe hem creuat els deserts de Kavir i Dasht-e Lut, coneguts per albergar caravanes de camells carregat d'opi procedent d'Afghanistan. Entre els dos deserts, Tabas, un poble magnific on ens van deixar allotjar en una mesquita-mausoleu com a peregrins (de la llastima que els vam fer a aquelles hores de la nit, perque aquests llocs son exlcusius per a musulmans).
Realment va ser una travessia pel desert, es molt dificil moure't per Iran ens transport public fora de l'eix principal que travessa el pais. Normalment passa un bus amb frequencia diaria, o setmanal, i has d'anar a buscar-lo en algun trencant al mig de la nada, esperar hores a que passi i resar perque hi capigues! Llavors no va exactament per on vols i et deixa en una coneta a 40km a mitja nit. Caminar i fer dit als pocs cotxes que passen i finalment Tabas!!! Es clar que ens hi van volguer, realment peregrines per arrivar als destins.
Alla la sensacio d'oasis era total, amb palmeres datileres arreu. Pero el millor era llevar-se amb les crides matinals a l'oracio i trovar-te enmig d'aquell impressionant recinte, amb altissims minarets i enormes cupules de ceramica blava. Realment especial.
Tambe ens vam "menjar" una tormenta del desert anant en bus cap a un poble proper a Yazd. De cop es va posar a bufar un vent huracanat , el cel es va tenyir d'ocre intens i no es veia res a un metre de distancia. Vem flipar, tothom parat i el bus anant-se omplint de sorra i mes sorra, vam quedar guapos!
Pel que fa a l'apartat surrealista, a Nain, a les portes del dessert, un poble on no s'hi ha d'anar a parar mes que per pura casulitat (atzar o desti), vam trovar-nos un dels personatges mes interessants d'aquests ultims dies. Morteza, un doctorat en filosofia religiosa especialitzat en sufisme, que respira espiritualitat pels quatre costats. Parla espanyol de collons i vam estar a casa seva, on vam dormir com no!, parlant (ell) fins les tantes de la nit de conflictes religiosos, orient proxim, Al-Qaeda, mujaidins... un fenomeno, tot molt canyero. Fins que de sobte es despenja i es posa a cantar flamenc de putissima mare! El paio resulta que es un dels dos cantaors flamencs que hi ha en tot Iran! Vam conectar molt, segons ell tan mistic trovar-nos en aquell cul de mon no va ser per atzar, i ens anomenava ascetes, pel minimalisme economic i per la forma com viatgem, com els antics sufis que no arrivaven mai a desti.
Aixo pel que fa al passat, pel que fa al futur mes immediat, dema intentarem una altre "peregrinacio" al desert a una zona espectacular anomenada els Kaluts, on el vent ha dibuixat enormes formacions de pedra entra les dunes. A veure si hi arrivem, tenim els nostres dubtes!
I pel que fa al futur mes llunya, es una mica incert. Ja hem dit abans que ara ve una part forca conflictiva. Hem de creuar a Pakistan, de Zahedan a Quetta travessant la regio del Baluchistan. Des de sempre un trajecte delicat, on busos, camions i cotxes van en comboi per evitar emboscades de bandolers baluchis. A mes, a diferencia de l'ultim cop, ara tenim els talibans del Pakistan ben revolucionats. Ara meteix es possible que n'hi hagi tants o mes que al mateix Afghanistan, i les seves capitals son Peshawar i Quetta, on anem de pet. No es ni de bon tros segur com la ultima vegada que hi vam estar, quan no eren tants i el Mini es podia permetre el luxe de preguntar "Are you Taliban?" a qualsevol que en fes la pinta i ens interesses parlar-hi. De fet l'ultim cop vam passar "tranquilament" dues setmanes a Quetta esperant el visat Irani, un ciutat brutal, ben afghana, sense llei, amb un ambient frontener inexplicable. De fet al final ja comencavem a fer un tuf sospitos en una ciutat on els overlanders que hi passen hi fan nit com a maxim. Llavors uns personatges d'honestitat dubtosa ens van "solicitar" a una reunio extraoficial en uns baixos prop d'on ens allotjavem. Alla, gent de pela, un jutge, dos advocats i un metge ens van preguntar educadament que collons hi fotiem alla tants dies, mentre ens un rera altre ens revisaven els passaports. Aqui tot estranger es susceptible de ser espia, i la veritat es que va ser una situacio molt extranya que no hem entes mai. El metge encara no sabem que hi fotia, vam pensar que sortiriem d'alla sense un ronyo! Al final tot va quedar en res, la nostra historia del visat era certa i potser ho van comprovar, o potser ens vam emparanoiar nosaltres despres de tants dies patint un estricte i imposat Ramada. El cas pero es que el fruiter (un tiu molt maco on compravem sempre), que ens va veure parlar amb ells, ens va dir que no ens tornessim a veure amb aquella gent per res del mon, que estava molt preocupat per nosaltres...
Prou remembers! Doncs aquesta vegada la intencio es marxar el mes aviat possible de Quetta. De fet inclus alguns iranis ens han dit que es millor anar al Pakistan creuant Afghanistan, pero d'altres ens diuen el contrari. Tampoc els hi podem fer gaire cas, per altres experiencies sabem que normalment qui mes malament coneix la realitat d'un pais son els seus veins, plens de topics i prejudicis.
I tornem al present, ens en anem a rentar roba que des que vam dormir als terres alfombrats de la mesquita del desert, ens pica tot! Puces? No hi ara...
Molts petons a tots, ja veieu que estem be i felicos de la vida. Apa, nosaltres ens quedem per aquestes terres fotent-li canya.
Atre cop ni un accent, es el teclat. Ah si, les fotos les penjarem al blog:
http://llunynet.blogspot.com
Salut!
Jordi i Sheila
http://www.lluny.net
1 comentari:
Tiooo vaya aventuras! Espero que tengáis mucha suerte y no os olvidéis de comer ningún día ;-)
Publica un comentari a l'entrada